Som força els que mostrem un prudent entusiasme i uns quans més que en recelen directament.
Sí, és cert que superar la injustícia i l’opressió no equival a construir societats justes i lliures. Tenim ben present que promeses revolucionàries (des de la d’Octubre de 1917 fins a la iraniana de 1979) van acabar suposant opressions tan o més dures que les que volien eradicar.
També ho és que els esclats a Tunísia i Egipte no ho són només en demanda de democràcia i respecte als drets humans. En bona part, són fruit de la desesperació per la crisi econòmica, les precarietats socials i la manca de futurs. I és probable que en un context de bonança econòmica no s’haguessin produït amb aquesta insistència i contundència.
Sí. D’acord. Però, des d’aquest Nord ‘noble, culte, ric i lliure’ (parafrasejant el poeta) no sé si ens ho podem mirar amb gaire displicència…
A Itàlia, després d’anys de despropòsits, de corrupcions descarades, de forçar la llei per a permetre allò inacceptable, de menyspreus reiterats a l’estat de dret o d’elevar el masclisme més vulgar a la categoria de tracte d’urbanitat, Berlusconi no només no ha de marxar sinó que sembla que la gent continua aprovant-lo. Hi ha molts altres exemples feridors, també a casa nostra.
Doncs bé, veient com les gastem a la culta, rica i lliure Europa, jo no em posaria massa altiu amb la gent que ha explotat a Tunísia i Egipte. I que, malgrat la puresa o no de les seves intencions, i l’encert o no en gestionar el que ha de venir, almenys han aconseguit fer trontollar a uns dirigents corruptes, autoritaris i repressors. Dirigents, per cert, ben acompanyats i agombolats per aquesta Europa culta, rica i lliure.
Sigui perquè estem més informats o perquè la degradació va a marxes forçades, en qüestions de democràcia i drets humans, de dignitat, al Nord li costa cada cop més distingir-se del Sud.
En el cas de Tunísia i Egipte crec que podem estar relativament satisfets de com estan anant les coses. Per ara.
Sí, tot i que avui pinta que la dinàmica repressiva puja de to. Però, malgrat tot, no sembla que el règim pugui allargar massa la situació.
Ep, estic expectant amb el teu bloc! Ja diràs…
En referència a la prudència sobre quin esdevenir es produirà tan a Egipte com a Tunissia, jo escolto el que ens arriba i no puc evitar sentir témor per com puguin anar les coses, tal com apuntes que va passar a Iran. Però vull tenir confiança en que sàpiguen gestionar bé l’endemà i no ho engeguin tot a norris convertint aquests règims que fins ara han estat dictatorials però laics, en altres tant o més dictatorials però a més a més islamistes.
Pel que fa al paper del Nord -ben galdós en tots dos casos, i és que som una colla d’hipòcrites tots plegats!!!!!
Efectivament, l’esclat d’ara és engrescador però les possibilitats que s’esguerri tot plegat, hi són.
Amb tot, em sembla entendre que la UE i USA han començat a purgar el seu suport grotesc a règims impresentables.