Tenim un problema amb les víctimes

Sí. I gruixut.

Cada vegada que a Europa o els Estats Units hi ha un atemptat, la reacció del món polític, la cobertura que se’n fa als mitjans de comunicació i, al final,  la preocupació de la ciutadania, és altíssima. Si els atemptats produeixen un elevat nombre de víctimes, llavors els mitjans aturen programacions i el pols informatiu se centra en tot allò que té a veure amb l’atemptat: quants morts hi ha hagut; quin és l’estat de les víctimes; com està l’ànim de la gent; què diuen els responsables polítics; qui ha fet l’atemptat…

I quin és el problema? Que no fem el mateix amb les víctimes de països no occidentals. I la comparació és feridora: cada dia hi ha atemptats i assassinats ‘selectius’ amb desenes de morts i ferits que, per ser de països del sud, semblen ser menys greus. Ni els polítics reaccionen, ni els mitjans en parlen gaire. I, és clar, al final molta gent no s’hi sent tant concernida.

Ha de ser molt dur per a un conciutadà procedent d’Afganistan, Colòmbia o la RD del Congo -per citar alguns exemples- veure com les portades s’omplen d’unes morts quan mai hi ha espai per a les altres que, a més, els són ben properes.

Les explicacions són diverses: que no és el mateix un atemptat en un país en conflicte que en un país on no n’hi ha; que no es pot comparar un país llunyà que un país amb un ‘estil de vida’ com el nostre, etc. Però, més enllà de justificacions, el fet és el que és: es dóna més visibilitat a unes morts que a unes altres. I això, és clar, s’acaba traslladant al grau necessitat de resposta política: en el cas de les víctimes occidentals és urgent fer-hi alguna cosa. En les altres… ni es planteja.

Polítics i periodistes farien molt bé de pensar-hi. La invisibilització i el menyspreu no són les eines que ens fan falta per a construir societats més cohesionades i móns en pau.

Però compte, també cal encertar el to en la reacció davant d’aquesta invisiblització de les víctimes del Sud. No caiguem, com fan alguns dels nostres ‘hipercrítics’, a menysprear les víctimes occidentals: respectem-les i deixem temps, a les seves famílies i persones estimades, per al dol. No em sembla lògic que, ahir a la nit pràcticament al segon que sabíem que hi havia gent morta a Boston, veure tuits dient ‘on són les altres víctimes?‘. Un xic de sensibilitat i capacitat per a gestionar els temps és altament recomanable en situacions així. Les persones que pateixen la violència -a Boston, Jaffna, Ciudad Juárez, Kigali, San Salvador o Darfur- no en tenen la culpa de les dinàmiques de poder que, fatídicament i estúpida, es traslladen i reforcen des de la política i els mitjans.

En aquest cas, els camins de la construcció d’un món amb pau i drets humans i del periodisme digne, conflueixen plenament: no podem invisiblitzar cap víctima. I cal estar amb totes les víctimes.

El Premi Nobel de la Pau… a la Unió Europea

Ja sabem que els Premis Nobel de la Pau no són un exemple de coherència i lucidesa. La composició del seu jurat, fonamentalment, n’és la causa: enlloc d’especialistes en cultura de pau i resolució de conflictes, és format per representants dels partits polítics presents al Parlament Noruec. No tenen, és clar, perquè tenir coneixements específics sobre la matèria i, encara més, la seva diversitat fa difícil que es posin d’acord en premiar candidatures que s’escapin de la visió més comuna.

En qualsevol cas, el Premi Nobel de la Pau 2012 ha anat a parar a la Unió Europea (UE). Sens dubte, la història d’Europa fins la 2a Guerra Mundial és plena de violència i barbàrie. L’existència de la UE ha permès reforçar la democràcia i els drets humans al continent i ha convertit en impossible una cosa que fins fa 60 anys era habitual: una guerra devastadora entre els estats més forts d’Europa.

Però, malgrat tot, hi veig molts problemes en aquest Premi:

. en primer lloc, el de premiar els poderosos: sincerament, no crec que calgui premiar institucions públiques, governs, líders polítics o organismes intergovernamentals tant importants: ja són prou coneguts i famosos.

. en segon lloc, no és or tot el que llueix: la UE, com Obama, fa 3 anys, com altres Premis que s’han donat a personalitats oficials, són massa incoherents. Una cosa és reconèixer que, malgrat les greus incoherències, fan aportacions interessants, i l’altra, premiar-los públicament amb el Premi Nobel de la Pau! Al costat d’aspectes interessants, la UE també és: haver mimat dictadors quan els ha convingut; haver impulsat amb determinació el militarisme i l’armamentisme a escala europea; tenir profundes mancances democràtiques al si de les seves institucions, etc.

. en tercer lloc, només tenint en compte les que estaven nominades per al 2012, hi ha moltes altres candidatures que, abans que la UE, mereixien rebre el Premi: perquè la seva lluita és més sorda i invisible, molt més constant i tenaç, molt més coherent i, en alguns casos, amb molt més riscos.

En voleu alguns exemples?

Pel que fa a organitzacions i campanyes, la Campanya Armes Sota Control, impulsora d’un procés imprescindible com posar el comerç d’armes sota vigilància mundial, mereixia rebre el Premi. Especialment, perquè alguns Estats importants han avortat l’aprovació del Tractat aquest juliol i, el Premi, hagués pogut ser un missatge de suport a la feina de la societat civil i de crítica a la irresponsabilitat de les potències. També estava nominat, i el mereixia a fons, Memorial, una ONG russa històrica en la defensa dels Drets Humans en un país on proclamar-se públicament defensor dels drets Humans és una activitat de risc.

Pel que fa a persones, Gene Sharp -el teòric no-violent nord-americà inspirador de moltes revoltes pacífiques recents-; la presidenta de The Hague Appeal for Peace, Cora Weiss; l’exdirector general de la UNESCO i president de la Fundación Cultura de Paz, Federico Mayor Zaragoza; el científic Mordechai Vanunu, que va denunciar el programa de recerca d’armes nuclears d’Israel i va ser raptat, segrestat i empresonat durant una pila d’anys -i encara es troba retingut- pel govern israelià o Svetlana Gannushkina, una científica i activista dels Drets Humans russa.

El Premi Nobel de la Pau hagués estat molt més útil, coherent i efectiu en la construcció de la cultura de pau, reconeixent la feina de qualsevol d’ells.

Tractat d’Armes: game over… per ara!

Avui ha estat un dia dur.

No perquè no tinguessim previst que la manca d’acord podia produir-se.

Però aquests darrers dies començava a dibuixar-se un escenari de possible acord entre països favorables a un Tractat potent i països que preferien un Tractat ben poqueta cosa. I, al final, tot i haver condicionat continguts i haver rebaixat ambicions, la Xina, Rússia i els USA -i altres països petits, alguns d’ells auto-considerats ‘revolucionaris’- han optat per avortar el procés.

I, tot i que hi estiguem acostumats, fa ràbia veure com en un tema tant obvi (posar ordre al descontrol de les armes i, així, evitar moltes de les 500.000 morts que cada any es produeixen per violència armada) alguns ‘responsables’ governamentals i ‘líders’ polítics actuen amb un patetisme tant lamentable. En un hipotètic examen, no ja de decència sinó de simple responsabilitat, suspendrien amb la pitjor nota possible.

Però, una cosa és clara: mai, abans, s’havia vist possible, probable i necessari per quasi tots els països que calia regular el comerç d’armes. Això, ara, ja està guanyat. És qüestió de temps. Ja hem aconseguit despertar moltes inquietuds: hi ha massa persones i sectors socials que ja no poden acceptar per al futur la idea que qualsevol producte sigui més regulat que el comerç d’armes.

Avui s’ha acabat el ‘joc’ del procés diplomàtic cap al Tractat sobre Comerç d’Armes (TCA) que a diverses persones i organitzacions ens ha tingut ocupats intensament durant 3 anys. Però, en el fons del fons, n’estic convençut: avui és el darrer dia del ‘joc’ del comerç d’armes fora de control.

Mentre Obama diu paraules, Blackwater fa feina

Aquesta setmana, Obama farà un discurs –d’aquells que pretenen deixar empremta- sobre les noves relacions que haurien d’establir Occident i el món àrab, després de la ‘primavera democràtica’ i la fi de Bin Laden.

Segurament serà un discurs important, bell i necessari. Obama ens hi té acostumats i, en alguns temes i moments, han tingut una incidència notable. Perquè les paraules pesen. Poden ajudar a moure i canviar les coses. Se sol considerar que el famós discurs d’Obama a El Caire el 2009 va incentivar la lluita democràtica al món àrab. Però el que és segur, és que va condicionar el mateix Obama: dos anys després d’aquell discurs, Obama no podia continuar donant la mà a Ben Ali i Mubàrak mentre esclatava un clam popular a favor d’un govern digne, just i democràtic. Les paraules, pesen.

Però, a més de les paraules, també calen polítiques sensates i coherents.

Mentre Obama deu estar enllestint el seu discurs, The New York Times informa que una de les empreses hereves de Blackwater estaria facilitant ‘mercenaris’ als Emirats Àrabs Units. Abu Dhabi pateix per la possible contaminació de les revoltes àrabs i, amb l’objectiu de contenir-les, estaria llogant els serveis d’una empresa privada de seguretat que ha fet tota mena de serveis políticament ben discutibles i legalment ben dubtosos. En tot cas, unes feines que lliguen ben poc amb conceptes com democràcia, bon govern i respecte als drets humans.

Són notícies que queden en segon pla (que jo sàpiga, aquí només El País se n’ha fet un xic de ressò) però que revelen com es fan, de malament, les coses. Que països democràtics proclamin bells i profunds valors mentre venen armes que els dictadors faran servir per a esclafar les seves poblacions que reclamen democràcia, és grotesc. Que els cedeixen ‘soldats’ per a fer la feina bruta davant possibles revoltes, és molt inquietant.

En fi, el món i la política són complicats. Però fer les coses amb més dignitat i coherència, si realment es vol fer-ho així, no és una empresa tant difícil i impossible.

Escombrar cap a casa, un esport massiu

Diria que, acostumats com estem a uns debats ben simples i sectaris, acabem pressuposant que els arguments públics són banderes o proclames enlloc de reflexions serenes.

Mirem les reaccions a la Consulta a BCN. S’adapten perfectament al guió establert i previsible: els favorables al sobiranisme diuen que la participació és una gran xifra; els contraris que és ridícula. Sense anar més lluny, així acaba de valorar-ho el president del govern espanyol.

Però, no és possible raonar sobre les coses d’una manera més sensata? No és possible valorar un fet històric i social pel que és i representa i no per si ens cau bé o no?

Vejam: aconseguir, en una ciutat com  Barcelona i en l’època de la desafecció política en la que vivim, que un 18% de ciutadanes i ciutadans participin en una consulta no oficial i no vinculant és, objectivament, molt potent. Sigui en una consulta sobre la independència o en una sobre la pràctica del tir esportiu, la reforma de la xarxa viària, les prioritats en la salut pública o la física quàntica. Sigui pel que sigui, és una xifra impressionant.

Només des del desconeixement del que suposa mobilitzar la ciutadania (algú s’ha parat a pensar com n’és de difícil que milers de persones s’impliquin durant mesos muntant parades informatives, organitzant meses electorals, fent actes públics?) o des de la mala fe, es pot ridiculitzar la xifra de participació.

Deixem-ho clar, amb un exemple ‘contrari’, perquè tothom entengui que vull dir: si l’extrema dreta organitzés una consulta contra la immigració i hi hagués un 18% de participació a Barcelona, m’escandalitzaria profundament i em decebria radicalment. Però, de cap de les maneres, podria negar una evidència: que seria un èxit espaterrant. És el que reclamo: una cosa és discutir sobre el moviment de les consultes i si ens cau bé o no, l’altra, valorar honestament el grau de mobilització i participació que han aconseguit.

Ja m’agradaria a mi que -també- en molts altres temes (habitatge, retallades socials, militarisme, violència de gènere, despesa militar, protecció d’espais naturals, etc. ) fóssim capaços de mobilitzar un 18% de la població…

Treballem ja perquè demà no hi hagi més ‘Líbies’

(Text preparat per al ‘Solidaris‘ de Catalunya Ràdio, 26-03-11)

I bé, com tantes altres vegades abans, se’ns diu que per a promoure la democràcia i respectar els drets humans, cal intervenir militarment. Així, s’organitza una nova demostració de força, s’executa un atac, s’envien caçabombarders i es llencen centenars de míssils.

Però sempre hi ha altres opcions –diplomàtiques, econòmiques, polítiques- abans d’iniciar un atac militar. I cal esforçar-se al màxim a explorar, trobar i concretar aquestes opcions al marge de la violència. Unes opcions que evitin la greu contradicció de voler protegir la població d’un atac… amb un altre atac.

En tot cas, diguem-ho ben clar i ben fort: sí, en tots aquests anys hi ha hagut molt de temps per a fer una intervenció molt més digna del que s’ha fet fins ara a Líbia. Calia, per exemple tolerar, acompanyar, mimar i fer bons tractes amb un dictador egòlatra, patètic i impresentable com Gaddafi? És una sensata intervenció que els països europeus, entre 2006 i 2009, hagin venut armes i material de guerra per valor de 1.400 milions d’euros al règim libi?

Quan regularem el comerç d’armes de forma seriosa i responsable? Quan entendrem que la democràcia no es fomenta bombardejant sinó practicant-la dia a dia? Quan entendrem que els drets humans no es protegeixen amb guerres sinó posant-los com a element central de la política internacional? Fins quan tindrem la barra de dir que les guerres humanitàries són necessàries, mentre en el dia a dia, practiquem tota mena de polítiques injustes, violentes i inhumanes?

Desitjo que la crisi a Líbia acabi el més aviat i el més bé possible: això vol dir amb el mínim de morts i de sofriment i amb el màxim de possibilitats que el poble libi construeixi el seu futur sense opressions ni agressions.

Però, si us plau, treballem ja des d’ara i de forma seriosa i coherent perquè, demà, no hi hagi més Líbies.

Wikileaks: els cínics ho tindran més difícil

Hi ha una actitud típicament obtusa i cega per part dels principals centres de poder: la d’escandalitzar-se per coses nímies mentre procuren evitar fixar l’atenció en allò realment important que, a la vista de tothom, està passant.

No ho sabem tot sobre el fenomen Wikileaks i, encara menys, sobre el com, el perquè i els possibles interessos que hi poden haver al darrere d’aquesta monumental filtració.

Però la majoria de governs del món han respost amb aquesta actitud cega i obtusa: situar a Julian Assange en la diana (inhabilitar-lo, detenir-lo, jutjar-lo per terrorista, eliminar-lo, etc. són algunes de les variants que s’han debatut a fi de treure’l de la circulació). És possible que Assange no sigui un àngel benefactor. Però encara que fos un ésser menyspreable, aquest no és el problema. No.

El problema és l’immens cinisme i el profund menyspreu cap a la democràcia -en el sentit més limitat i menys ampul·lós del terme democràcia- que la política i la diplomàcia actuals contenen i que, aquests documents, revelen de forma crua. És cert que molts documents no tenen interès i poden entendre’s dins la pròpia i lògica funció d’un diplomàtic que passa informació al seu govern sobre allò que veu o viu. També és cert que no podem caure del cel: si ens posessin un ‘wikileaks’ al costat, totes i tots generaríem escàndols a diari.

Però, malgrat tot, no es pot fugir d’estudi. No es pot apartar la mirada sobre el que està aflorant: països àrabs i musulmans demanant als USA una mà dura que en públic no sols no reclamen sinó que denuncien; constatar descontrols majors dels imaginats pel que fa a les armes nuclears; adonar-se que no un activista anti-sistema sinó tot un diplomàtic dubta seriosament de les habilitats i capacitats de personatges com Putin, Berlusconi o Sarkozy per a dirigir democràticament els seus països; ser conscients, per si en teníem algun dubte, que el poder polític -no ja només el propi sinó un d’estranger!- incideix sobre les decisions del poder judicial…

En fi, els amants del doble discurs i la doble moral tindran una mica més de feina per a continuar practicant el seu cinisme després d’aquesta despullada col·lectiva. I jo, que me n’alegro.

Tres preguntes sobre l’OTAN

Demà a Lisboa, l’OTAN es vestirà de gala. La cimera adoptarà el nou ‘concepte estratègic’ que ha d’emmarcar la seva acció en els propers anys. Podríem comentar diverses coses sobre el document, els canvis que suposa i les perspectives immediates per a la institució. Però d’això, se’n parla i se’n parlarà. Voldria ara abordar tres aspectes que, malauradament, passaran ben discretament…

No podem parlar del paper de l’OTAN com si res, donant per descomptat que ha d’existir. Som davant un organisme que es va crear específicament i puntual en un context determinat: el de la guerra freda i l’enfrontament entre blocs. Han passat 20 anys de la fi d’aquell context històric i l’OTAN continua ben viva. S’ha, però, replegat? No. Ha tendit a una progressiva desaparició o invisibilització? No. El fet és que l’OTAN ha viscut una època d’impuls, expansió i ampliació.

Arran d’aquesta expansió ha tingut un paper clau en la militarització de molts països. Als candidats a esdevenir nous membres de l’OTAN, els exigia -i no pas de forma dissimulada- que renovessin el seu equipament en defensa. Vaja, que gastessin més en armes i es posessin al nivell dels altres. Als països membres, més d’una i dues vegades, l’OTAN els ha invitat a incrementar la despesa militar tot recriminant-los un pressupost massa exigu (!!).

I, arran de la reobertura del debat sobre les armes nuclears, l’OTAN ha jugat un paper ben galdós: profundament conservador i gens valent. En consonància amb el nou clima, diversos països europeus van demanar la revisió de la política nuclear de l’OTAN i, en concret, la retirada de les armes nuclears presents en territori europeu. Doncs bé, el seu secretari general es va encarregar de tirar aigua al vi -se n’adona Europa que té un paper ben marginal pel que fa a l’àmbit de decisions dins de l’OTAN?- i el document que s’aprovarà dissabte, finalment, no recollirà res seriós sobre això.

Seria bo que Anders Fogh Rasmussen respongués, més enllà de retòrica, el següent:

1) com és que una organització que hagués hagut de morir als anys 90 continua viva i cercant objectius?

2) com és que una organització que diu entendre que la seguretat és alguna cosa més que la defensa militar ha promogut la remilitarització i l’increment de la despesa militar en molts països?

3) com és que una organització que vol promoure la seguretat global, ni tan sols ha estat capaç de decidir retirar unes armes nuclears obsoletes i posades fa una pila d’anys en un altre context que ja no existeix?

Vendes d’armes astronòmiques a països ‘exemplars’

A ningú, que n’estigui al cas, li pot sobtar la incoherència de moltes decisions que prenen els governs d’arreu. És el pa de cada dia. Però que no ens sobti no vol dir que no calgui consignar cada vegada que això passi: no fos cas que al final ens deixés d’indignar…

Tenim Aràbia Saudita. Un país on la democràcia hi és tant escassa com concentrat el sistema dictatorial. El nucli de poder, d’on surt la legimitat, la majoria de càrrecs i la majoria de decisions, no és un sector polític o econòmic és, senzillament, la família reial. Tant cru com cert. Òbviament, els drets humans hi escassegen. Algunes pràctiques, de vulneració de drets humans, són ben bèsties. I, com no, les dones hi pateixen de valent: invisibilitat, penalitzacions i complicacions extremes. La política d’Aràbia Saudita a la regió, no està exempta d’intervencionismes interessats i de conseqüències nefastes per a l’estabilitat d’alguns d’aquests països que han patit la seva intervenció.

Res excepcional certament (malauradament, hi ha molts altres casos així) però, és clar, gens exemplar.

Doncs resulta que fa 4 dies el govern nord-americà anunciava l’operació de venda d’armes (avions de combat, helicòpters d’atac, etc.) més important mai feta a un altre país: 43.000 milions d’euros a l’Aràbia Saudita. Avui, en Miguel González ens informa que Espanya estaria fent el mateix: gestionant la més important venda d’armes. Carros de combat per un mínim de 3.000 milions d’euros també a Aràbia Saudita. En el cas espanyol, fa més mal i tot encara: ja fa 2 anys que en els Contra-Informes que la Campanya Armes Sota Control fa, s’alerta de la incoherència d’aprovar o realitzar vendes d’armes a un país com Aràbia Saudita quan, segons la legislació vigent (aconseguida després de molts anys d’esforços), no es pot fer.

Fa mandra dir obvietats. Però cal repetir-les: quan algun país (USA, per exemple) s’escandalitza per la vulneració de drets humans en altres països (Cuba, sense anar més lluny) i en promou boicots i lleis restrictives, perquè en canvi no només no critica ni qüestiona les vulneracions de drets humans a l’Aràbia Saudita sinó que a mes els premia amb la venda d’armes més astronòmica? Més enllà de coherències, i en termes estrictes de seguretat: és sensat vendre armes a un país immers en una zona altament militaritzada i altament inestable? No dispara això les tensions i realimenta una incessant cursa armamentística a la zona?

En definitiva, són dues vendes plenament incoherents en termes de defensa dels drets humans. Irracionals en termes de cerca de seguretat regional. Absurdes en clau de pau global. Irresponsables en termes de gestió col·lectiva.

Ho sabem. I ho diem.

Avions militars a la Festa del Cel

Avui i demà, en el marc de la Festa del Cel, a Barcelona hi volaran uns quants avions i helicòpters militars.

Em sembla innecessari: de ben segur que per a poder gaudir d’avions fent activitats acrobàtiques no cal recórrer a aparells militars.

Ja fa temps que algunes organitzacions van demanar a l’Ajuntament que no militaritzés aquesta festa. La Fundació per la Pau ho havia demanat en diverses ocasions, la Plataforma Aturem la Guerra també va fer alguna gestió. I des del col·lectiu ‘Desmilitaritzem les festes’ s’havia reclamat que això no passés.

Durant alguns anys, va semblar que l’Ajuntament de Barcelona atenia la petició. Darrerament, sembla que aquell compromís s’ha trencat.

Vol dir que caldrà tornar-hi: els avions militars no es van inventar per a fer passar l’estona a les famílies i embaladir-les amb les seves accions acrobàtiques. Els avions militars bombardegen, ataquen i transporten estris de guerra. No en dissimulem la seva funció real en un món on encara hi ha prop d’una vintena de conflictes armats oberts i vora 360.000 persones perden la vida cada any per la violència armada.

No només és responsabilitat de l’Ajuntament: les persones que hi vagin, que siguin conscients del que aplaudeixen.