Mentre Obama diu paraules, Blackwater fa feina

Aquesta setmana, Obama farà un discurs –d’aquells que pretenen deixar empremta- sobre les noves relacions que haurien d’establir Occident i el món àrab, després de la ‘primavera democràtica’ i la fi de Bin Laden.

Segurament serà un discurs important, bell i necessari. Obama ens hi té acostumats i, en alguns temes i moments, han tingut una incidència notable. Perquè les paraules pesen. Poden ajudar a moure i canviar les coses. Se sol considerar que el famós discurs d’Obama a El Caire el 2009 va incentivar la lluita democràtica al món àrab. Però el que és segur, és que va condicionar el mateix Obama: dos anys després d’aquell discurs, Obama no podia continuar donant la mà a Ben Ali i Mubàrak mentre esclatava un clam popular a favor d’un govern digne, just i democràtic. Les paraules, pesen.

Però, a més de les paraules, també calen polítiques sensates i coherents.

Mentre Obama deu estar enllestint el seu discurs, The New York Times informa que una de les empreses hereves de Blackwater estaria facilitant ‘mercenaris’ als Emirats Àrabs Units. Abu Dhabi pateix per la possible contaminació de les revoltes àrabs i, amb l’objectiu de contenir-les, estaria llogant els serveis d’una empresa privada de seguretat que ha fet tota mena de serveis políticament ben discutibles i legalment ben dubtosos. En tot cas, unes feines que lliguen ben poc amb conceptes com democràcia, bon govern i respecte als drets humans.

Són notícies que queden en segon pla (que jo sàpiga, aquí només El País se n’ha fet un xic de ressò) però que revelen com es fan, de malament, les coses. Que països democràtics proclamin bells i profunds valors mentre venen armes que els dictadors faran servir per a esclafar les seves poblacions que reclamen democràcia, és grotesc. Que els cedeixen ‘soldats’ per a fer la feina bruta davant possibles revoltes, és molt inquietant.

En fi, el món i la política són complicats. Però fer les coses amb més dignitat i coherència, si realment es vol fer-ho així, no és una empresa tant difícil i impossible.

Escombrar cap a casa, un esport massiu

Diria que, acostumats com estem a uns debats ben simples i sectaris, acabem pressuposant que els arguments públics són banderes o proclames enlloc de reflexions serenes.

Mirem les reaccions a la Consulta a BCN. S’adapten perfectament al guió establert i previsible: els favorables al sobiranisme diuen que la participació és una gran xifra; els contraris que és ridícula. Sense anar més lluny, així acaba de valorar-ho el president del govern espanyol.

Però, no és possible raonar sobre les coses d’una manera més sensata? No és possible valorar un fet històric i social pel que és i representa i no per si ens cau bé o no?

Vejam: aconseguir, en una ciutat com  Barcelona i en l’època de la desafecció política en la que vivim, que un 18% de ciutadanes i ciutadans participin en una consulta no oficial i no vinculant és, objectivament, molt potent. Sigui en una consulta sobre la independència o en una sobre la pràctica del tir esportiu, la reforma de la xarxa viària, les prioritats en la salut pública o la física quàntica. Sigui pel que sigui, és una xifra impressionant.

Només des del desconeixement del que suposa mobilitzar la ciutadania (algú s’ha parat a pensar com n’és de difícil que milers de persones s’impliquin durant mesos muntant parades informatives, organitzant meses electorals, fent actes públics?) o des de la mala fe, es pot ridiculitzar la xifra de participació.

Deixem-ho clar, amb un exemple ‘contrari’, perquè tothom entengui que vull dir: si l’extrema dreta organitzés una consulta contra la immigració i hi hagués un 18% de participació a Barcelona, m’escandalitzaria profundament i em decebria radicalment. Però, de cap de les maneres, podria negar una evidència: que seria un èxit espaterrant. És el que reclamo: una cosa és discutir sobre el moviment de les consultes i si ens cau bé o no, l’altra, valorar honestament el grau de mobilització i participació que han aconseguit.

Ja m’agradaria a mi que -també- en molts altres temes (habitatge, retallades socials, militarisme, violència de gènere, despesa militar, protecció d’espais naturals, etc. ) fóssim capaços de mobilitzar un 18% de la població…

Treballem ja perquè demà no hi hagi més ‘Líbies’

(Text preparat per al ‘Solidaris‘ de Catalunya Ràdio, 26-03-11)

I bé, com tantes altres vegades abans, se’ns diu que per a promoure la democràcia i respectar els drets humans, cal intervenir militarment. Així, s’organitza una nova demostració de força, s’executa un atac, s’envien caçabombarders i es llencen centenars de míssils.

Però sempre hi ha altres opcions –diplomàtiques, econòmiques, polítiques- abans d’iniciar un atac militar. I cal esforçar-se al màxim a explorar, trobar i concretar aquestes opcions al marge de la violència. Unes opcions que evitin la greu contradicció de voler protegir la població d’un atac… amb un altre atac.

En tot cas, diguem-ho ben clar i ben fort: sí, en tots aquests anys hi ha hagut molt de temps per a fer una intervenció molt més digna del que s’ha fet fins ara a Líbia. Calia, per exemple tolerar, acompanyar, mimar i fer bons tractes amb un dictador egòlatra, patètic i impresentable com Gaddafi? És una sensata intervenció que els països europeus, entre 2006 i 2009, hagin venut armes i material de guerra per valor de 1.400 milions d’euros al règim libi?

Quan regularem el comerç d’armes de forma seriosa i responsable? Quan entendrem que la democràcia no es fomenta bombardejant sinó practicant-la dia a dia? Quan entendrem que els drets humans no es protegeixen amb guerres sinó posant-los com a element central de la política internacional? Fins quan tindrem la barra de dir que les guerres humanitàries són necessàries, mentre en el dia a dia, practiquem tota mena de polítiques injustes, violentes i inhumanes?

Desitjo que la crisi a Líbia acabi el més aviat i el més bé possible: això vol dir amb el mínim de morts i de sofriment i amb el màxim de possibilitats que el poble libi construeixi el seu futur sense opressions ni agressions.

Però, si us plau, treballem ja des d’ara i de forma seriosa i coherent perquè, demà, no hi hagi més Líbies.

Wikileaks: els cínics ho tindran més difícil

Hi ha una actitud típicament obtusa i cega per part dels principals centres de poder: la d’escandalitzar-se per coses nímies mentre procuren evitar fixar l’atenció en allò realment important que, a la vista de tothom, està passant.

No ho sabem tot sobre el fenomen Wikileaks i, encara menys, sobre el com, el perquè i els possibles interessos que hi poden haver al darrere d’aquesta monumental filtració.

Però la majoria de governs del món han respost amb aquesta actitud cega i obtusa: situar a Julian Assange en la diana (inhabilitar-lo, detenir-lo, jutjar-lo per terrorista, eliminar-lo, etc. són algunes de les variants que s’han debatut a fi de treure’l de la circulació). És possible que Assange no sigui un àngel benefactor. Però encara que fos un ésser menyspreable, aquest no és el problema. No.

El problema és l’immens cinisme i el profund menyspreu cap a la democràcia -en el sentit més limitat i menys ampul·lós del terme democràcia- que la política i la diplomàcia actuals contenen i que, aquests documents, revelen de forma crua. És cert que molts documents no tenen interès i poden entendre’s dins la pròpia i lògica funció d’un diplomàtic que passa informació al seu govern sobre allò que veu o viu. També és cert que no podem caure del cel: si ens posessin un ‘wikileaks’ al costat, totes i tots generaríem escàndols a diari.

Però, malgrat tot, no es pot fugir d’estudi. No es pot apartar la mirada sobre el que està aflorant: països àrabs i musulmans demanant als USA una mà dura que en públic no sols no reclamen sinó que denuncien; constatar descontrols majors dels imaginats pel que fa a les armes nuclears; adonar-se que no un activista anti-sistema sinó tot un diplomàtic dubta seriosament de les habilitats i capacitats de personatges com Putin, Berlusconi o Sarkozy per a dirigir democràticament els seus països; ser conscients, per si en teníem algun dubte, que el poder polític -no ja només el propi sinó un d’estranger!- incideix sobre les decisions del poder judicial…

En fi, els amants del doble discurs i la doble moral tindran una mica més de feina per a continuar practicant el seu cinisme després d’aquesta despullada col·lectiva. I jo, que me n’alegro.

Tres preguntes sobre l’OTAN

Demà a Lisboa, l’OTAN es vestirà de gala. La cimera adoptarà el nou ‘concepte estratègic’ que ha d’emmarcar la seva acció en els propers anys. Podríem comentar diverses coses sobre el document, els canvis que suposa i les perspectives immediates per a la institució. Però d’això, se’n parla i se’n parlarà. Voldria ara abordar tres aspectes que, malauradament, passaran ben discretament…

No podem parlar del paper de l’OTAN com si res, donant per descomptat que ha d’existir. Som davant un organisme que es va crear específicament i puntual en un context determinat: el de la guerra freda i l’enfrontament entre blocs. Han passat 20 anys de la fi d’aquell context històric i l’OTAN continua ben viva. S’ha, però, replegat? No. Ha tendit a una progressiva desaparició o invisibilització? No. El fet és que l’OTAN ha viscut una època d’impuls, expansió i ampliació.

Arran d’aquesta expansió ha tingut un paper clau en la militarització de molts països. Als candidats a esdevenir nous membres de l’OTAN, els exigia -i no pas de forma dissimulada- que renovessin el seu equipament en defensa. Vaja, que gastessin més en armes i es posessin al nivell dels altres. Als països membres, més d’una i dues vegades, l’OTAN els ha invitat a incrementar la despesa militar tot recriminant-los un pressupost massa exigu (!!).

I, arran de la reobertura del debat sobre les armes nuclears, l’OTAN ha jugat un paper ben galdós: profundament conservador i gens valent. En consonància amb el nou clima, diversos països europeus van demanar la revisió de la política nuclear de l’OTAN i, en concret, la retirada de les armes nuclears presents en territori europeu. Doncs bé, el seu secretari general es va encarregar de tirar aigua al vi -se n’adona Europa que té un paper ben marginal pel que fa a l’àmbit de decisions dins de l’OTAN?- i el document que s’aprovarà dissabte, finalment, no recollirà res seriós sobre això.

Seria bo que Anders Fogh Rasmussen respongués, més enllà de retòrica, el següent:

1) com és que una organització que hagués hagut de morir als anys 90 continua viva i cercant objectius?

2) com és que una organització que diu entendre que la seguretat és alguna cosa més que la defensa militar ha promogut la remilitarització i l’increment de la despesa militar en molts països?

3) com és que una organització que vol promoure la seguretat global, ni tan sols ha estat capaç de decidir retirar unes armes nuclears obsoletes i posades fa una pila d’anys en un altre context que ja no existeix?

Vendes d’armes astronòmiques a països ‘exemplars’

A ningú, que n’estigui al cas, li pot sobtar la incoherència de moltes decisions que prenen els governs d’arreu. És el pa de cada dia. Però que no ens sobti no vol dir que no calgui consignar cada vegada que això passi: no fos cas que al final ens deixés d’indignar…

Tenim Aràbia Saudita. Un país on la democràcia hi és tant escassa com concentrat el sistema dictatorial. El nucli de poder, d’on surt la legimitat, la majoria de càrrecs i la majoria de decisions, no és un sector polític o econòmic és, senzillament, la família reial. Tant cru com cert. Òbviament, els drets humans hi escassegen. Algunes pràctiques, de vulneració de drets humans, són ben bèsties. I, com no, les dones hi pateixen de valent: invisibilitat, penalitzacions i complicacions extremes. La política d’Aràbia Saudita a la regió, no està exempta d’intervencionismes interessats i de conseqüències nefastes per a l’estabilitat d’alguns d’aquests països que han patit la seva intervenció.

Res excepcional certament (malauradament, hi ha molts altres casos així) però, és clar, gens exemplar.

Doncs resulta que fa 4 dies el govern nord-americà anunciava l’operació de venda d’armes (avions de combat, helicòpters d’atac, etc.) més important mai feta a un altre país: 43.000 milions d’euros a l’Aràbia Saudita. Avui, en Miguel González ens informa que Espanya estaria fent el mateix: gestionant la més important venda d’armes. Carros de combat per un mínim de 3.000 milions d’euros també a Aràbia Saudita. En el cas espanyol, fa més mal i tot encara: ja fa 2 anys que en els Contra-Informes que la Campanya Armes Sota Control fa, s’alerta de la incoherència d’aprovar o realitzar vendes d’armes a un país com Aràbia Saudita quan, segons la legislació vigent (aconseguida després de molts anys d’esforços), no es pot fer.

Fa mandra dir obvietats. Però cal repetir-les: quan algun país (USA, per exemple) s’escandalitza per la vulneració de drets humans en altres països (Cuba, sense anar més lluny) i en promou boicots i lleis restrictives, perquè en canvi no només no critica ni qüestiona les vulneracions de drets humans a l’Aràbia Saudita sinó que a mes els premia amb la venda d’armes més astronòmica? Més enllà de coherències, i en termes estrictes de seguretat: és sensat vendre armes a un país immers en una zona altament militaritzada i altament inestable? No dispara això les tensions i realimenta una incessant cursa armamentística a la zona?

En definitiva, són dues vendes plenament incoherents en termes de defensa dels drets humans. Irracionals en termes de cerca de seguretat regional. Absurdes en clau de pau global. Irresponsables en termes de gestió col·lectiva.

Ho sabem. I ho diem.

Avions militars a la Festa del Cel

Avui i demà, en el marc de la Festa del Cel, a Barcelona hi volaran uns quants avions i helicòpters militars.

Em sembla innecessari: de ben segur que per a poder gaudir d’avions fent activitats acrobàtiques no cal recórrer a aparells militars.

Ja fa temps que algunes organitzacions van demanar a l’Ajuntament que no militaritzés aquesta festa. La Fundació per la Pau ho havia demanat en diverses ocasions, la Plataforma Aturem la Guerra també va fer alguna gestió. I des del col·lectiu ‘Desmilitaritzem les festes’ s’havia reclamat que això no passés.

Durant alguns anys, va semblar que l’Ajuntament de Barcelona atenia la petició. Darrerament, sembla que aquell compromís s’ha trencat.

Vol dir que caldrà tornar-hi: els avions militars no es van inventar per a fer passar l’estona a les famílies i embaladir-les amb les seves accions acrobàtiques. Els avions militars bombardegen, ataquen i transporten estris de guerra. No en dissimulem la seva funció real en un món on encara hi ha prop d’una vintena de conflictes armats oberts i vora 360.000 persones perden la vida cada any per la violència armada.

No només és responsabilitat de l’Ajuntament: les persones que hi vagin, que siguin conscients del que aplaudeixen.

Negar l’existència de Palestina

Netanyahu ha decidit no prorrogar la moratòria per a la construcció de més assentaments a Cisjordània (no sé si cal recordar-ho, però Cisjordània és territori palestí en el sentit més ‘mínim i restringit’ que pugui donar-se-li al concepte de territori palestí). Una decisió que, no per esperada, deixa de ser molt preocupant.

En el conflicte palestino-israelià, sempre he cregut que no s’ha d’estigmatitzar prèviament els actors per la seva identitat sinó analitzar en quina mesura les seves polítiques i decisions afavoreixen la pau o la impedeixen. És la idea de fons que vaig expressar en l’article ‘Propalestins? Proisraelians? Per la pau!‘.

La decisió de construir més assentaments (per a qui estigui poc posat en el tema, recomano aquest apunt de Ramón Lobo i aquest vídeo de Vicent Partal) en territori palestí és, clarament, una política que va contra la pau. La impossibilita avui i la fa inviable per a demà.

Sense compartir-ho, es podria entendre que en clau negociadora Israel no acceptés recular sobre les conquestes realitzades fins ara a canvi d’obtenir garanties en seguretat. Però, permetre més assentaments (o ampliar-ne els existents, és un matís ben irrellevant) és senzillament evidenciar que l’actual govern israelià i les forces polítiques i religioses que li donen suport no es creuen la idea dels 2 estats coexistint pacíficament i segura. Perquè, sinó, construir en un territori que segons totes les resolucions de les Nacions Unides i segons les proclames formals del mateix govern israelià, tard o d’hora hauria de deixar?

Sovint s’acusa a Hamàs i altres forces islamistes palestines d’intransigència en no acceptar l’existència d’Israel i que, en fer-ho, fan més impossible un escenari de pau. És ben cert. Però també caldria tenir clar que la política de fer més assentaments jueus en territori ocupat palestí representa, en la pràctica, negar l’existència de Palestina.

El món al revés: Sarkozy, 27 – Reding, 0

A vegades tinc la desagradable sensació que algunes coses van de mal en pitjor i que no acabem d’adonar-nos de la gravetat de la cosa.

La retallada de llibertats i drets civils arran de la paranoia de la ‘guerra contra el terrorisme’ va marcar l’inici de la dècada. Tot i que la tendència s’ha anat suavitzant, està clar que algunes pèrdues han esdevingut irreversibles.

La retallada de drets socials arran de la crisi, enlloc de transformar un model econòmic clarament injust i insostenible, és la clàssica recepta que s’aplica arreu sense discussió.

I, finalment, l’agitació social -provocada per líders polítics i mediàtics- al voltant de la immigració és escandalosament preocupant. Per això fa una angúnia indescriptible veure el que va passar ahir a Brusel·les: després de les contudents crítiques de la comissària europea Viviane Reding al govern francès per les expulsions de gitanos, resulta que tots els presidents europeus coincideixen, almenys en públic, a amomestar Reding pels seus ‘excessos verbals’ i exculpar a Sarkozy! Zapatero el primer… Realment, el món al revés.

En fi, com no vigilem, assistirem a un progressiu i lamentable esfrondament de conquestes socials i democràtiques. I a Europa mateix.

Propalestins? Proisraelians? Per la pau!

(Article publicat el dimarts 14 de Setembre al diari AVUI)

Il·lustració de Salvador Anton per l'article

Ara que la qüestió palestino-israeliana no és a primera plana potser és moment de parlar-ne amb calma. Però no del conflicte en si, això ja ho hem fet altres vegades, sinó de com ens el mirem des d’aquí. Perquè la virulència i polarització amb què sol abordar-se a casa nostra, a més de ser incomprensible, no és gens positiva.

Trobo enormement preocupant que s’hagi imposat un esquema segons el qual, davant del conflicte, només es pot ser propalestí o proisraelià. A més, sense matisos: es dóna per fet que un propalestí defensarà tota posició palestina i criticarà sempre Israel i un proisraelià farà exactament el mateix però a la inversa. Ni tan sols sembla possible l’existència d’un propalestí o un proisraelià crítics!

La simplificació, a més de grollera, és absurda. Perquè, de fet, què vol dir ser propalestí? Estar amb Hamàs o amb Al Fatah? Amb els grups feministes que defensen la dignitat de la dona o amb els sectors fonamentalistes que volen esclafar-la? I, ser proisraelià, què implica? Aplaudir tota acció del ‘Tsahal’ o donar suport als ‘Refuseniks’, els militars sionistes que es neguen a actuar als territoris ocupats? Vol dir vibrar amb els discursos d’Avigdor Lieberman o amb els articles d’Uri Avnery?

Doncs sí, aquesta simplificació s’escampa perillosament. Més d’un cop, he rebut peticions per a taules rodones o tertúlies als mitjans on se’m pregunta: tu ets propalestí o proisraelià? És que cal ser una cosa o l’altra per a analitzar, reflexionar i actuar sobre el conflicte? No és possible, simplement, estar a favor de la pau i els drets humans?

Que ningú hi llegeixi una actitud pueril o una fugida d’estudi. No situar-se en l’esquema ‘pro’ o ‘anti’ no vol dir practicar una equidistància asèptica i calculada. En absolut. Vol dir, senzillament, negar-se a la simplificació barroera d’analitzar el conflicte a partir d’unes cartes prèviament donades, repartides i marcades per un seguit de prejudicis que impedeixen veure la realitat.

Una mirada simplista del conflicte que, no només en condiciona l’anàlisi, sinó que en dificulta la cerca de solucions. És obligatori haver d’optar per uns o per altres? No es pot ser crític amb tots els actors i estratègies (siguin d’on siguin) que vulnerin els drets humans, se saltin la legalitat o practiquin la violència i donar suport a tots aquells altres (siguin d’on siguin) que cerquin una resolució justa i pacífica del conflicte? Perquè, és que potser cal ser protxetxè per escandalitzar-se per la política russa a Txextènia? O cal ser promusulmà per ser sensible a la barbàrie que va patir Bòsnia durant la guerra dels Balcans? O cal ser projueu per commoure’s amb l’Holocaust? O cal ser pronegre per indignar-se amb l’apartheid? Així, cal ser propalestí per denunciar l’ocupació, el setge humanitari o la política d’assentaments practicada per Israel? I, cal ser proisraelià per valorar que els atacs contra la població civil israeliana, a més de condemnables, no afavoreixen el bloc de la pau a Israel?

No, no cal. És suficient estar a favor de la justícia, els drets humans, l’autodeterminació dels pobles, la legalitat internacional i la pau. Assenyalant responsabilitats. Denunciant l’ocupació i el setge. Desmarcant-se de les violències. Solidaritzant-se amb les víctimes. Obrint espais per al diàleg. Donant suport, i visibilitat, als actors de pau. Exigint coherència a governs i organismes internacionals. No és, només, un camí sensat: probablement, és l’únic possible.