La fi de Gaddafi fa bona la guerra?

Què és un dictador? Entre altres coses, un paio que té uns deliris de grandesa i unes necessitats d’adulació –coses ben humanes, vaja- exageradament elevats. I, al damunt, aquí rau el problema, amanit amb un egoisme fora mida: no li importa condicionar el present i futur de tot un país a les seves necessitats psicològiques no resoltes.

Que hi hagi dictadors que pleguin em sembla, sempre, una magnífica notícia. En el cas de Gaddafi, amb un nivell d’atzagaides i barbaritats superior a altres dictadors normalets i grisos, encara em sembla més fantàstic. Que hagi estat abatut –en combat? intencionadament? accidentalment? de moment, poc se sap- no em satisfà. Anava a explicar-me a fons, però una piulada de la Yolanda Román d’aquesta tarda ho clava perfectament: ‘Las ejecuciones extrajudiciales, aun de tiranos, no me alegran. Me produce inseguridad y desazón que los “buenos” no respeten las reglas’.

Dit això, i observant algunes coses que es comenten, m’agradaria dir el següent:

1. Que el que s’hagi acabat sigui dolent no vol dir que el que vingui sigui bo. Prudència. És cert que el Consell Nacional de Transició (CNT) s’ha mostrat més sòlid i sencer del que podia entreveure’s en un primer moment, i mostra un full de ruta per a la transició prou raonable. Amb tot, cal veure com l’implementa, com afrontarà la inevitable aparició de dificultats, tensions i complexitats i, és clar, quina capacitat de reconciliació és capaç de generar.

2. La fi de Gaddafi, fa bona la guerra?

És aquí on no hauríem de confondre’ns ni deixar-nos confondre: el règim libi –que ha passat per ben diverses fases de relació amb la resta del món àrab, del continent africà i de la comunitat internacional- ha rebut en la darrera dècada, un cop se li va aixecar la seva condició de ‘proscrit’, suport dels serveis secrets de les potències més importants (CIA i M5I); ha estat cortejat impúdicament per tota mena de caps d’estat, caps de governs i persones de l’àmbit econòmic (alguns noms? Catherine Ashton, Silvio Berlusconi, José María Aznar, Juan Carlos I, etc.); només del 2006 al 2009, fa quatre dies!, el règim libi va rebre dels països de la Unió Europea armament per valor de 1.500  milions d’euros; Gaddafi tenia participacions en una llarga llista d’empreses, negocis i inversions en diversos països del món, també occidentals, etc.

Podríem seguir. Però no cal. Amb tot això, només vull assenyalar una cosa ben òbvia: per fer fora un dictador, no cal muntar guerres. El que cal, diríem que és imprescindible i, sobretot, previ, és no donar-li un suport tant total i descarat com, en aquest cas (i en malauradament molts d’altres), s’ha fet.

Per tant, alegrem-nos que el règim de Gaddafi hagi arribat al final dels seus dies. Desitgem que el poble libi sàpiga transitar amb èxit una via fins ara inèdita al país: la governança democràtica. I reclamem als nostres governs i representants que, d’una vegada per totes, deixin de fer la gara – gara a dictadors i genocides impresentables i treballin activament i seriosa en la defensa de la democràcia, els drets humans i la pau.

Escombrar cap a casa, un esport massiu

Diria que, acostumats com estem a uns debats ben simples i sectaris, acabem pressuposant que els arguments públics són banderes o proclames enlloc de reflexions serenes.

Mirem les reaccions a la Consulta a BCN. S’adapten perfectament al guió establert i previsible: els favorables al sobiranisme diuen que la participació és una gran xifra; els contraris que és ridícula. Sense anar més lluny, així acaba de valorar-ho el president del govern espanyol.

Però, no és possible raonar sobre les coses d’una manera més sensata? No és possible valorar un fet històric i social pel que és i representa i no per si ens cau bé o no?

Vejam: aconseguir, en una ciutat com  Barcelona i en l’època de la desafecció política en la que vivim, que un 18% de ciutadanes i ciutadans participin en una consulta no oficial i no vinculant és, objectivament, molt potent. Sigui en una consulta sobre la independència o en una sobre la pràctica del tir esportiu, la reforma de la xarxa viària, les prioritats en la salut pública o la física quàntica. Sigui pel que sigui, és una xifra impressionant.

Només des del desconeixement del que suposa mobilitzar la ciutadania (algú s’ha parat a pensar com n’és de difícil que milers de persones s’impliquin durant mesos muntant parades informatives, organitzant meses electorals, fent actes públics?) o des de la mala fe, es pot ridiculitzar la xifra de participació.

Deixem-ho clar, amb un exemple ‘contrari’, perquè tothom entengui que vull dir: si l’extrema dreta organitzés una consulta contra la immigració i hi hagués un 18% de participació a Barcelona, m’escandalitzaria profundament i em decebria radicalment. Però, de cap de les maneres, podria negar una evidència: que seria un èxit espaterrant. És el que reclamo: una cosa és discutir sobre el moviment de les consultes i si ens cau bé o no, l’altra, valorar honestament el grau de mobilització i participació que han aconseguit.

Ja m’agradaria a mi que -també- en molts altres temes (habitatge, retallades socials, militarisme, violència de gènere, despesa militar, protecció d’espais naturals, etc. ) fóssim capaços de mobilitzar un 18% de la població…

Negar l’existència de Palestina

Netanyahu ha decidit no prorrogar la moratòria per a la construcció de més assentaments a Cisjordània (no sé si cal recordar-ho, però Cisjordània és territori palestí en el sentit més ‘mínim i restringit’ que pugui donar-se-li al concepte de territori palestí). Una decisió que, no per esperada, deixa de ser molt preocupant.

En el conflicte palestino-israelià, sempre he cregut que no s’ha d’estigmatitzar prèviament els actors per la seva identitat sinó analitzar en quina mesura les seves polítiques i decisions afavoreixen la pau o la impedeixen. És la idea de fons que vaig expressar en l’article ‘Propalestins? Proisraelians? Per la pau!‘.

La decisió de construir més assentaments (per a qui estigui poc posat en el tema, recomano aquest apunt de Ramón Lobo i aquest vídeo de Vicent Partal) en territori palestí és, clarament, una política que va contra la pau. La impossibilita avui i la fa inviable per a demà.

Sense compartir-ho, es podria entendre que en clau negociadora Israel no acceptés recular sobre les conquestes realitzades fins ara a canvi d’obtenir garanties en seguretat. Però, permetre més assentaments (o ampliar-ne els existents, és un matís ben irrellevant) és senzillament evidenciar que l’actual govern israelià i les forces polítiques i religioses que li donen suport no es creuen la idea dels 2 estats coexistint pacíficament i segura. Perquè, sinó, construir en un territori que segons totes les resolucions de les Nacions Unides i segons les proclames formals del mateix govern israelià, tard o d’hora hauria de deixar?

Sovint s’acusa a Hamàs i altres forces islamistes palestines d’intransigència en no acceptar l’existència d’Israel i que, en fer-ho, fan més impossible un escenari de pau. És ben cert. Però també caldria tenir clar que la política de fer més assentaments jueus en territori ocupat palestí representa, en la pràctica, negar l’existència de Palestina.

El món al revés: Sarkozy, 27 – Reding, 0

A vegades tinc la desagradable sensació que algunes coses van de mal en pitjor i que no acabem d’adonar-nos de la gravetat de la cosa.

La retallada de llibertats i drets civils arran de la paranoia de la ‘guerra contra el terrorisme’ va marcar l’inici de la dècada. Tot i que la tendència s’ha anat suavitzant, està clar que algunes pèrdues han esdevingut irreversibles.

La retallada de drets socials arran de la crisi, enlloc de transformar un model econòmic clarament injust i insostenible, és la clàssica recepta que s’aplica arreu sense discussió.

I, finalment, l’agitació social -provocada per líders polítics i mediàtics- al voltant de la immigració és escandalosament preocupant. Per això fa una angúnia indescriptible veure el que va passar ahir a Brusel·les: després de les contudents crítiques de la comissària europea Viviane Reding al govern francès per les expulsions de gitanos, resulta que tots els presidents europeus coincideixen, almenys en públic, a amomestar Reding pels seus ‘excessos verbals’ i exculpar a Sarkozy! Zapatero el primer… Realment, el món al revés.

En fi, com no vigilem, assistirem a un progressiu i lamentable esfrondament de conquestes socials i democràtiques. I a Europa mateix.

Propalestins? Proisraelians? Per la pau!

(Article publicat el dimarts 14 de Setembre al diari AVUI)

Il·lustració de Salvador Anton per l'article

Ara que la qüestió palestino-israeliana no és a primera plana potser és moment de parlar-ne amb calma. Però no del conflicte en si, això ja ho hem fet altres vegades, sinó de com ens el mirem des d’aquí. Perquè la virulència i polarització amb què sol abordar-se a casa nostra, a més de ser incomprensible, no és gens positiva.

Trobo enormement preocupant que s’hagi imposat un esquema segons el qual, davant del conflicte, només es pot ser propalestí o proisraelià. A més, sense matisos: es dóna per fet que un propalestí defensarà tota posició palestina i criticarà sempre Israel i un proisraelià farà exactament el mateix però a la inversa. Ni tan sols sembla possible l’existència d’un propalestí o un proisraelià crítics!

La simplificació, a més de grollera, és absurda. Perquè, de fet, què vol dir ser propalestí? Estar amb Hamàs o amb Al Fatah? Amb els grups feministes que defensen la dignitat de la dona o amb els sectors fonamentalistes que volen esclafar-la? I, ser proisraelià, què implica? Aplaudir tota acció del ‘Tsahal’ o donar suport als ‘Refuseniks’, els militars sionistes que es neguen a actuar als territoris ocupats? Vol dir vibrar amb els discursos d’Avigdor Lieberman o amb els articles d’Uri Avnery?

Doncs sí, aquesta simplificació s’escampa perillosament. Més d’un cop, he rebut peticions per a taules rodones o tertúlies als mitjans on se’m pregunta: tu ets propalestí o proisraelià? És que cal ser una cosa o l’altra per a analitzar, reflexionar i actuar sobre el conflicte? No és possible, simplement, estar a favor de la pau i els drets humans?

Que ningú hi llegeixi una actitud pueril o una fugida d’estudi. No situar-se en l’esquema ‘pro’ o ‘anti’ no vol dir practicar una equidistància asèptica i calculada. En absolut. Vol dir, senzillament, negar-se a la simplificació barroera d’analitzar el conflicte a partir d’unes cartes prèviament donades, repartides i marcades per un seguit de prejudicis que impedeixen veure la realitat.

Una mirada simplista del conflicte que, no només en condiciona l’anàlisi, sinó que en dificulta la cerca de solucions. És obligatori haver d’optar per uns o per altres? No es pot ser crític amb tots els actors i estratègies (siguin d’on siguin) que vulnerin els drets humans, se saltin la legalitat o practiquin la violència i donar suport a tots aquells altres (siguin d’on siguin) que cerquin una resolució justa i pacífica del conflicte? Perquè, és que potser cal ser protxetxè per escandalitzar-se per la política russa a Txextènia? O cal ser promusulmà per ser sensible a la barbàrie que va patir Bòsnia durant la guerra dels Balcans? O cal ser projueu per commoure’s amb l’Holocaust? O cal ser pronegre per indignar-se amb l’apartheid? Així, cal ser propalestí per denunciar l’ocupació, el setge humanitari o la política d’assentaments practicada per Israel? I, cal ser proisraelià per valorar que els atacs contra la població civil israeliana, a més de condemnables, no afavoreixen el bloc de la pau a Israel?

No, no cal. És suficient estar a favor de la justícia, els drets humans, l’autodeterminació dels pobles, la legalitat internacional i la pau. Assenyalant responsabilitats. Denunciant l’ocupació i el setge. Desmarcant-se de les violències. Solidaritzant-se amb les víctimes. Obrint espais per al diàleg. Donant suport, i visibilitat, als actors de pau. Exigint coherència a governs i organismes internacionals. No és, només, un camí sensat: probablement, és l’únic possible.

Un petit exercici per a vacunar-se de demagògia

Desgraciadament la demagògia, la manipulació, la mentida i l’explotació de prejudicis de tota mena, són part substancial dels debats socials i polítics que patim.

Davant d’això, un dels esports més divertits -i més saludables- és el de desmuntar tòpics i mentides.

Us proposo que llegiu l’article del director del diari Público (un diari fet a Madrid), l’article del director de La Vanguardia, i les editorials de La Vanguardia i El Periódico. Tots es van publicar ahir i parlaven del ‘tema’: els toros.

Que Público és un diari poc representatiu de la premsa que es publica a Madrid? Sí. Però, en canvi, LV i EP són -amb diferència- els dos principals diaris fets a Catalunya.

I bé, llegits, tots, jo català favorable a la ILP em sento molt més identificat amb l’article editorialístic del diari de Madrid que no pas amb els dels dos catalans. I la cosa, té gràcia: perquè segons la demagògia que s’ha difós fins a l’extenuació, enlloc de la defensa d’uns animals que patien una violència cruel i gratuïta, la votació dels toros era reflex d’una altra mania catalana contra Espanya…

La realitat: un bon antídot contra la tonteria.

Per la llibertat del toro

Ho reconec: a vegades la realitat em sorprèn. Els toros, per exemple.

Sempre he viscut això dels toros amb una llunyania total: ni familiarment, ni culturalment, ni ideològicament, m’hi he sentit mai proper. Vivia convençut que només quatre nostàlgics, a mes de la gent que en viu, valoraven els toros. Sincerament, pensava que això de la prohibició seria un tema que no aixecaria gaire debat. M’ha sobtat, per tant, veure que surten pro-taurins de sota les pedres. M’ha sobtat veure que criden molt i que estan profundament cabrejats. I bé, ni que sigui per adonar-me que hi ha més estima pel toreig del que em pensava (la realitat sempre és més tremendament complexa i plural del que suposem), ja em va bé el debat i la polèmica suscitada arran de la Iniciativa Legislativa Popular presentada al Parlament per a la prohibició dels toros.

Però el que a més de sobtar-me em nego a acceptar de cap manera és la demagògia, la vulgaritat i la deshonestedat intel·lectual d’alguns arguments emprats per gent pro-taurina. Per aquí no hi passo ni podem passar-hi.

És digne atribuir-se la paraula llibertat per defendre una ‘festa’ que suposa la mort -està clar que no pas eutanàsica, sinó imposada- del toro? És seriós dir que volem un país sense prohibicions, com si no visquéssim regits per centenars de lleis que ens prohibeixin multitud de coses? És madur recordar que els toros són una llarga tradició, com si precisament l’evolució no fos això, adoptar, adaptar, caducar, innovar, millorar? És honest criticar el biaix ‘nacionalista català’ dels prohibicionistes quan aquests mai parlen de nacionalisme i sí i sempre de drets dels animals?

En fi, en defensa de la llibertat dels toros, contra la imposició del sofriment i la mort a un animal per a ‘gaudir d’un espectacle’, em sembla magnífic, i un clar avenç, que el Parlament de Catalunya doni suport a la ILP.

Visca la pornografia!

Sempre m’ha resultat ben curiós trobar tanta gent hipersensible a un insult, a una certa vulgaritat o a la representació de la violència o el sexe i, en canvi, tant serens, freds i comprensius quan es fa apologia o, directament, s’exerceix la violència.

Segons el Diccionari de la Llengua Catalana, pornografia és ‘en una obra literària, artística, etc. ús i descripció de termes i situacions majoritàriament considerats com a obscens perquè ultrapassen els límits de les convencions morals compartides’. Vist així, trobo moltes formes de ‘pornografia’ molt més greus que les que habitualment s’entenen com a tals.

La setmana passada París va acollir una nova edició de l’Eurosatory, una fira d’armament amb una certa trajectòria. Més de 1.200 expositors vinculats a la indústria militar presenten els seus productes. A la fira hi ha inauguracions formals, visites de delegacions oficials, s’hi presenten nous productes, es distribueixen tríptics, es publiciten materials, es mostren els impactes dels productes sobre el terreny, es fan demostracions ‘in situ’, es fan negocis, es tanquen acords, es negocien descomptes… com si estessim parlant de qualsevol producte asèptic i avorrit. Però no, tot això es fa al voltant d’armes, ginys i tota mena d’estris pensats per a matar: per a destruir i segar vides humanes.

Sí, algunes poden ser armes molt sofisticades, però no deixen de ser això: armes. Plàcid Garcia-Planas (en una crònica excepcional a La Vanguardia de Diumenge que -lamentablement i incomprensible- no s’ofereix en versió on-line) ens ho recorda amb l’esment d’un dels productes més cínics de la fira: municions que són presentades com a ‘ecològiques’: es veu que no contaminen. Ah caram! Gran detall escolti.

En fi, alguna cosa falla quan hi ha polítics, professionals, tècnics, periodistes i empresaris que trobarien indecent -i posarien el crit al cel i exigirien dimissions- pel fet que es programés una pel·lícula porno per la televisió i, en canvi, assisteixen sense cap mena d’angúnia, pudor o incomoditat a una fira on públicament i a ple dia es mostren, ofereixen, publiciten i venen, tota mena d’armes que, al mateix temps, estan essent usades a Palestina, Iraq, Afganistan i tants altres llocs.

Queda clar: tenim deures. Ens queda feina fins a aconseguir que tot això sigui considerat ‘obscè perquè ultrapassa el límit d’una convenció moral compartida’.

Curiosa idea: menys despesa militar = més risc de guerra

No hagués dit mai que algú sostingués aquesta idea tant curiosa però Eduardo Serra (entre altres coses, un ‘tot terreny’ de la cosa pública vinculada a les Forces Armades: subsecretari de Defensa amb la UCD, secretari d’Estat de Defensa amb el PSOE i ministre de Defensa amb el PP) ho acaba de fer.

L’altre dia, aprofitant que era a Madrid per diverses reunions, vaig treure el cap a la presentació del ‘Panorama Estratégico 2009-2010’ impulsat pel Real Instituto Elcano i el Instituto Español de Estudios Estratégicos del Ministeri de Defensa i coordinat per Eduardo Serra. La veritat és que, contra el que pugui semblar, el llibre és altament interessant i clarament recomanable. L’estudi, lluny de ser auto-referencial en la mirada i auto-justificatiu en l’objectiu, ofereix una visió plural de la seguretat (abordant la crisi econòmica, el canvi climàtic o la proliferació nuclear) a partir de l’anàlisi d’especialistes externs a les Forces Armades.

És en la introducció que Serra escriu: “asimismo la crisis al exigir redoblar otros esfuerzos presupuestarios puede provocar una reducción del gasto dedicado a Seguridad y Defensa de los países más desarrollados lo que incrementaría las posibilidades de conflicto bélico”.

D’entrada, caldria veure si realment la crisi econòmica suposa retallades en la despesa militar. Només dues dades, prou significatives, al respecte:

1. fa dos mesos el flamant president Obama presentava un projecte de pressupost on la despesa militar aconseguia el nivell més elevat de la història dels USA (i es diu ràpid!)
2. d’altra banda, el SIPRI fa ben poc assenyalava que durant el període 2005-2009 el volum de transferències va incrementar-se en un 22% respecte al període 2000-2004 i més aviat alertava d’una nova cursa armamentística.

Però, deixem les tendències i anem al moll de l’os de la frase del Serra: potser no tenim prou dades per afirmar que una reducció de la despesa militar ens permetria obtenir un món més segur i en pau. Però no ens en falta cap per determinar –vaja, és passat i present- que nivells elevats de militarització han anat acompanyats d’un món ben desequilibrat, profundament insegur, clarament inestable i ben amanit de conflictes armats de tota mena.

Nevada: de la blancor a la garrotada

Dilluns, tots vam xal·lar amb la nevada. Ens trucàvem, en parlàvem, ho fotografiàvem. A les xarxes socials era el tema. Cal admetre-ho: dèiem que els nens i nenes fliparien en sortir d’escola… però nosaltres vam flipar tot el dia!

Però la dolçor de la nevada ja ha passat a millor vida. Avui s’ha imposat la garrotada. Mitjans de comunicació i partits polítics han tornat a agafar-s’ho en un, inevitable? però en tot cas ben previsible, pim-pam-pum etern.

Compte! No s’han de menystenir els problemes ni amagar les responsabilitats. La nevada no ha estat, només, idíl·lica. Hi ha gent que ha vist frustrats els seus plans: de feina, de lleure, de família. Es van viure situacions delicades i angoixants. Alguna gent s’ho ha passat ben malament. En conec casos ben propers.

Però malgrat calgui revisar, avaluar i criticar el que faci falta, tinc la sensació que tot plegat és una opereta tant habitual com gastada.

Ara són uns al govern i uns altres a l’oposició. Però quan era al revés, també passava igual. I, tot i que desconeixem els resultats que poden donar-se a les properes municipals i a les eleccions al Parlament, d’una cosa en podem estar ben segurs: si hi ha una nova situació semblant… el govern es defensarà i l’oposició carregarà.

Alguns diran que això és el que toca. Jo només puc dir que, interessant-me la política (i, reconeguem-ho: no n’hi ha gaire de gent que li interessi) cada cop m’avorreix més seguir el que ens venen com a política.