La fi de Gaddafi fa bona la guerra?

Què és un dictador? Entre altres coses, un paio que té uns deliris de grandesa i unes necessitats d’adulació –coses ben humanes, vaja- exageradament elevats. I, al damunt, aquí rau el problema, amanit amb un egoisme fora mida: no li importa condicionar el present i futur de tot un país a les seves necessitats psicològiques no resoltes.

Que hi hagi dictadors que pleguin em sembla, sempre, una magnífica notícia. En el cas de Gaddafi, amb un nivell d’atzagaides i barbaritats superior a altres dictadors normalets i grisos, encara em sembla més fantàstic. Que hagi estat abatut –en combat? intencionadament? accidentalment? de moment, poc se sap- no em satisfà. Anava a explicar-me a fons, però una piulada de la Yolanda Román d’aquesta tarda ho clava perfectament: ‘Las ejecuciones extrajudiciales, aun de tiranos, no me alegran. Me produce inseguridad y desazón que los “buenos” no respeten las reglas’.

Dit això, i observant algunes coses que es comenten, m’agradaria dir el següent:

1. Que el que s’hagi acabat sigui dolent no vol dir que el que vingui sigui bo. Prudència. És cert que el Consell Nacional de Transició (CNT) s’ha mostrat més sòlid i sencer del que podia entreveure’s en un primer moment, i mostra un full de ruta per a la transició prou raonable. Amb tot, cal veure com l’implementa, com afrontarà la inevitable aparició de dificultats, tensions i complexitats i, és clar, quina capacitat de reconciliació és capaç de generar.

2. La fi de Gaddafi, fa bona la guerra?

És aquí on no hauríem de confondre’ns ni deixar-nos confondre: el règim libi –que ha passat per ben diverses fases de relació amb la resta del món àrab, del continent africà i de la comunitat internacional- ha rebut en la darrera dècada, un cop se li va aixecar la seva condició de ‘proscrit’, suport dels serveis secrets de les potències més importants (CIA i M5I); ha estat cortejat impúdicament per tota mena de caps d’estat, caps de governs i persones de l’àmbit econòmic (alguns noms? Catherine Ashton, Silvio Berlusconi, José María Aznar, Juan Carlos I, etc.); només del 2006 al 2009, fa quatre dies!, el règim libi va rebre dels països de la Unió Europea armament per valor de 1.500  milions d’euros; Gaddafi tenia participacions en una llarga llista d’empreses, negocis i inversions en diversos països del món, també occidentals, etc.

Podríem seguir. Però no cal. Amb tot això, només vull assenyalar una cosa ben òbvia: per fer fora un dictador, no cal muntar guerres. El que cal, diríem que és imprescindible i, sobretot, previ, és no donar-li un suport tant total i descarat com, en aquest cas (i en malauradament molts d’altres), s’ha fet.

Per tant, alegrem-nos que el règim de Gaddafi hagi arribat al final dels seus dies. Desitgem que el poble libi sàpiga transitar amb èxit una via fins ara inèdita al país: la governança democràtica. I reclamem als nostres governs i representants que, d’una vegada per totes, deixin de fer la gara – gara a dictadors i genocides impresentables i treballin activament i seriosa en la defensa de la democràcia, els drets humans i la pau.

El dit, la lluna i les acampades

Foto de Miguel Esteban

(post publicat al bloc de Xarxanet)

Mentre en Nino intenta entendre una pista que Amélie li ha posat, un nen li recorda el lúcid proverbi: ‘quan el dit assenyala la lluna, els tontos miren el dit’.

És el que ens passa, crec, en molts debats socials i polítics. Enlloc d’anar al fons, ens quedem amb la forma.

En el període més salvatge de la bombolla immobiliària (promoguda pel govern, aplaudida pel sector, incentivada pels bancs i participada alegrement per la gent) el debat sobre l’escàndol moral, polític i econòmic de l’especulació va ser mínim. En canvi, vam debatre molt sobre d’on sortien, com eren o com es vestien els ‘okupes’. I si eren violents o no. Ara, enmig d’una crisi brutal generada per l’esclat d’aquella bombolla, convé recordar que vam preferir els passatemps a fer els deures.

Amb les acampades, comença a passar el mateix. Es discuteix sobre qui són, què voten, quina llengua parlen. Si ocupen injustament un espai públic o si van rebre una dura repressió policial. Ep, debats interessants i pertinents!

Però… no tornem a equivocar-nos: el moviment del 15 M i les acampades no són importants en si mateixos. Ho són perquè posen el dit a la nafra de moltes coses que no funcionen bé. Encara que hi haguem fet tant poc, fa temps que sabem que no funcionen.

Un exemple petit i secundari. Fa una pila d’anys que líders de tots els partits diuen que cal reformar el sistema electoral per a fer-lo més permeable a la voluntat ciutadana. I, en tots aquests anys, no s’ha fet res. Doncs bé, el moviment 15 M ha aconseguit que molta gent, polítics i periodistes n’hagin de parlar. No tot el que es mou a les acampades, és clar, val la pena o ho comparteixo. Però m’és igual: si serveixen per a remoure debats amagats o aparcats, és fantàstic!

Sí, podem continuar parlant sobre la gent que acampa. Però sobretot, parlem i abordem les múltiples misèries i precarietats que defineixen el nostre present polític, econòmic i mediàtic. Sinó ho fem, aquestes misèries definiran, també, el nostre futur.

Carta a les amigues i els amics abstencionistes

Carta a l@s amig@s abstencionistas – TRADUCCIÓN AL CASTELLANO

Diumenge hi ha eleccions. És possible que les campanyes electorals et provoquin vergonya aliena, que creguis que els partits polítics es barallen molt enlloc de posar-se a resoldre les coses, que la democràcia real és molt més prima del que sembla, que els poders econòmics condicionen més les decisions que es prenen que no pas la ciutadania amb el seu vot i que, fet i fet, el sistema polític tal com està muntat no permet canvis substancials.

I, per tant, has decidit no votar.

Hi tens tot el dret. No votar és una opció tant legítima com votar. Ningú, a més, té dret a qüestionar el teu compromís col·lectiu pel simple fet que no votis.

Però també és cert que abstenir-se és no votar. Però no és una decisió neutra, ni pura. Potser votant participes d’un sistema brut i discutible, però no votant, també. En més d’una elecció municipal, per exemple, uns pocs vots (unes desenes) han permès una majoria o una altra. A vegades, en un Parlament, la diferència d’un o dos diputats, ha permès aprovar o rebutjar una Llei. No votant, també estàs ‘decidint’ el que passarà, les decisions que es prendran, les polítiques que es faran, els valors que predominaran.

Deixa’m que ho concreti un xic més amb un exemple.

Un discurs està arrelant amb força a tot Europa, també als països considerats més ‘cultes, lliures i desenvolupats’. I, clarament i de forma cada cop més preocupant, també a casa nostra. Hi ha una candidatura que es presenta a un centenar de municipis que només parla d’immigració. Hi ha líders i caps de llista de partits considerats ‘seriosos’ que estan abonant i multiplicant aquest discurs clarament racista i xenòfob. Cap de les seves proclames es fonamenta en dades reals i objectives. Però, amb un xic de sentit comú n’hi ha prou: qui es pot creure que la immigració sigui el culpable de la crisi econòmica, la inseguretat o les malalties? És que al nostre país que, tot sigui dit, fa 4 dies generàvem immigració enlloc d’acollir-la!, no hi havia fa 25 anys injustícia, crisi o inseguretat?

Em diràs que no tens la culpa que hi hagi polítics demagogs i gent que s’ho empassa. Cert, però amb el teu no vot, pots facilitar que algunes d’aquestes teories absurdes tinguin més força als municipis i, així, fer més grossa l’onada xenòfoba que recorre Europa.

Diumenge que ve, pots fer el que et plagui: votar, o no votar. Hi ha motius raonables per fer qualsevol de les dues coses. Però el que no pots pensar és que, practicant l’abstenció, quedes al marge del sistema polític que tenim. Aquest continuarà endavant, legislant, proposant, modelant i transformant. Cap a on ho faci, depèn dels vots i les abstencions de totes i tots.

Que passis un bon diumenge.

Obama, 0 – Bin Laden, 2

(article publicat al Diari ARA el 03/05/2011)

Una notícia d’impacte va sacsejar ahir totes les previsions: la fi del líder d’Al Qaida. No es pot negar: des dels atemptats de l’11 S Bin Laden ha estat un personatge clau per a entendre la primera dècada del Segle XXI. Pel que ha fet (atemptats espectaculars a base de menysprear la vida de milers de persones; liderar un nou actor global fonamentat en el terrorisme), pel que va aconseguir (atacar el cor dels Estats Units, dur la por a Occident) i perquè, encara que fos una simple excusa, va esdevenir l’eix del discurs oficial sobre seguretat: la guerra contra el terrorisme con a prioritat de la política global.

L’alegria als Estats Units era, ahir, notòria. Als despatxos, però també al carrer. Comprensible en una societat per la qual l’11 S és un record ben viu. Però, fora dels Estats Units, la reacció també ha estat unànime. I, el més sorprenent, ha estat veure desenes de caps d’estat i de govern de països democràtics expressant públicament la seva satisfacció per aquesta acció.

Certament, que Bin Laden no pugui planificar, animar o cometre més atemptats, és una magnífica bona notícia. Que se l’hagi assassinat, no. El final de Bin Laden ha estat sense judici, sense defensa, sense garanties, per part d’agents estrangers secrets en un tercer país. Tot un monument a la irregularitat que posa en qüestió els principis de l’Estat de dret. La pena de mort, una decisió ben execrable, es sentencia després d’un judici amb totes les garanties formals i processals. En el cas de Bin Laden, res d’això s’ha produït.

Cal ser tant escrupolós amb un assassí implacable com Bin Laden? Sí, cal ser-ho. Però no pas per deferència cap a ell sinó per lleialtat als principis democràtics si és això el que volem defendre dels atacs exteriors. La democràcia, el respecte als drets humans, la creació d’una cultura de pau, són coses que cal proclamar però, sobretot, practicar. Sovint oblidem que moltes aberracions es revesteixen amb principis nobles i paraules ben elevades: la retòrica dels dictadors, terroristes, genocides i similars, no és pas lluny de les bones paraules. La prova de cotó de la democràcia, l’estat de dret i la justícia, per tant, no és pas cridar molt sinó fer les coses correctament. I, és clar, que l’estat democràtic més poderós del món faci bandera d’una execució extrajudicial, mentre la resta aplaudeix, no és afavorir la democràcia o la cultura de pau sinó més aviat el contrari.

Hi havia altres opcions? Efectivament, que Bin Laden respongués davant la justícia. Una gran oportunitat per a que respongués públicament dels seus actes, amb una gran càrrega simbòlica i pedagògica afegida. Que era difícil i plantejava dubtes i llacunes jurídiques? Segur. Però res comparable amb l’execució extrajudicial com a espectacle global.

D’altra banda, si l’estructuració d’un sistema internacional de justícia és lenta i precària, no és pas perquè sí. Si el Tribunal Penal Internacional (TPI) és un instrument jurídic tan jove (nascut el 1998, no entra en vigor fins el 2002) és perquè els governs han estat profundament refractaris a admetre un sistema judicial que, al marge dels estats, pogués actuar contra perpetradors de genocidis i crims contra la humanitat. Precisament, i entre altres, els Estats Units sota el mandat de Bush van esdevenir el principal agent activament boicotejador de les possibilitats de desplegament del TPI. Amb Obama, una certa sensatesa ha tornat a les relacions entre els Estats Units i el TPI però sense plantejar-se, en cap cas, l’adhesió al mateix.

En una de les celebracions d’ahir es podia llegir un cartell que deia: ‘Obama 1, Bin Laden 0’. Segur? Obama, que ha volgut bastir una presidència sobre la idea que l’imperi de la llei és moralment i pràctica superior al de la força bruta sense contemplacions, passarà a la història per una execució extrajudicial aplaudida a tot el món. Obama ha guanyat Bin Laden però no ho ha fet seguint els seus principis proclamats sinó, precisament, incomplint-los. Doble pèrdua.

Bin Laden o quan les democràcies aplaudeixen assassinats

Un escamot d’agents de la CIA hauria aconseguit assassinar Ossama Bin Laden. Diverses informacions apunten que també altres persones que eren amb ell haurien estat assassinades.

Immediatament després de l’anunci fet pel president Barack Obama, bona part de la societat nord-americana, diversos analistes i molts responsables governamentals d’arreu del món, han aplaudit i expressat la seva joia per la notícia.

Anem a pams: Ossama Bin Laden era un personatge sinistre, perillós i, si no fos perquè ha provocat moltes morts i sofriment, diria que bàsicament era un personatge profundament grotesc i patètic. Que no pugui cometre, dirigir o animar més atemptats és una bona notícia. Que hagi estat assassinat, no.

Cal dir algunes evidències que sembla que moltes persones ‘responsables’ han oblidat. L’acció comesa pels USA és clarament il·legal en tots els sentits. La pena de mort, que molts combatem, es fixa per una sentència després d’un judici. En aquest cas, ni això: parlem d’una execució extrajudicial, sense cap anàlisi dels fets, sense cap contrast, sense cap defensa, sense cap garantia. L’acció, a més, s’ha produït sobre persones d’una altra nacionalitat i en un tercer país. Tot plegat, ben greu. Però el que és més terrible és veure com desenes de caps d’estat i de govern de països democràtics celebren públicament una acció com aquesta. Algú pot imaginar-se pitjor pedagogia sobre el que suposa l’estat de dret, l’imperi de la llei i les pràctiques democràtiques?

Que no cal filar tant prim? Bé, aquesta és l’essència de la democràcia, el respecte als drets humans i la pau: filar prim. Les pitjors atrocitats sempre són presentades com un mal necessari i inevitable. Bin Laden no es considerava pas un sanguinari, sinó un justicier. Això vol dir que allò important no és tant què proclamem -per més que cridem ben fort- sinó com ho fem. Que l’estat més poderós del món democràtic executi extrajudicialment, i la resta aplaudeixi, no és afavorir la democràcia o la cultura de pau. És engreixar la cultura de la violència de la qual, precisament, Ossama Bin Laden era un bon exponent.

El 10 d’Abril tenim una cita amb les urnes

El proper diumenge 10 d’Abril es farà a Barcelona la Consulta sobre la Independència, després d’un any i mig fent-se  a diverses viles i ciutats del país.

Animo fermament a votar, per diverses raons:

1. Perquè votar està bé. És evident que la democràcia és molt més que votar cada quatre anys o fer-ho de tant en tant en un referèndum o una consulta. Però, la democràcia, també és això.

2. Perquè el debat sobre el futur polític de Catalunya és ben viu i obert. Més enllà de les opcions de cadascú, és innegable que el debat sobre el model de país és al carrer. I, la Consulta, pot ser un instrument més per copsar el sentir de la gent sobre l’assumpte. Perquè, el dia 10, tothom pot dir el que pensa: els que estan a favor de la independència, poden votar sí; els que estan en contra, poden votar no; els que no ho acaben de tenir clar, poden votar en blanc; els que creuen que falten opcions en les paperetes de vot, poden expressar-ho en un text i posar-ho a l’urna. Serà un vot nul, però hauran expressat el que ells creuen, que és el importa.

3. Perquè és una consulta impulsada per la societat civil. Quan es parla tant de desinterès per la política és remarcable veure  com en tants llocs s’han organitzat xerrades, activitats, taules informatives, dies de votació i recomptes. Hi ha qui menysté tot això. En general, són persones que no han tingut cap activitat associativa i desconeixen la feinada que suposa organitzar, implicar i mobilitzar. I el moviment de les consultes no es pot entendre sense l’activa i seriosa implicació de milers i milers de ciutadans que han dedicat moltes hores del seu temps per a fer-ho possible.

4. Perquè m’importa el meu país, el seu futur polític i vull que la meva opinió -i la de totes i tots els altres ciutadans- sigui tinguda en compte.

L’únic que em sap greu és que jo voldria votar el proper diumenge… però no ho faré. No ho faré perquè ja ho vaig fer: quan Barcelona decideix i Òmnium Cultural van demanar-nos a diversa gent que el 10 de Febrer expresséssim el nostre suport a la Consulta, es va considerar que podia ser adequat que votéssim allí per animar el vot anticipat. I així ho vaig fer.

Però, totes i tots els que no ho heu fet encara, sapigueu que podeu votar de forma anticipada tota la setmana i, òbviament, podeu votar el proper diumenge 10 d’Abril en aquests col·legis electorals.

El país és de totes i tots: i les nostres opinions -totes- compten.

Treballem ja perquè demà no hi hagi més ‘Líbies’

(Text preparat per al ‘Solidaris‘ de Catalunya Ràdio, 26-03-11)

I bé, com tantes altres vegades abans, se’ns diu que per a promoure la democràcia i respectar els drets humans, cal intervenir militarment. Així, s’organitza una nova demostració de força, s’executa un atac, s’envien caçabombarders i es llencen centenars de míssils.

Però sempre hi ha altres opcions –diplomàtiques, econòmiques, polítiques- abans d’iniciar un atac militar. I cal esforçar-se al màxim a explorar, trobar i concretar aquestes opcions al marge de la violència. Unes opcions que evitin la greu contradicció de voler protegir la població d’un atac… amb un altre atac.

En tot cas, diguem-ho ben clar i ben fort: sí, en tots aquests anys hi ha hagut molt de temps per a fer una intervenció molt més digna del que s’ha fet fins ara a Líbia. Calia, per exemple tolerar, acompanyar, mimar i fer bons tractes amb un dictador egòlatra, patètic i impresentable com Gaddafi? És una sensata intervenció que els països europeus, entre 2006 i 2009, hagin venut armes i material de guerra per valor de 1.400 milions d’euros al règim libi?

Quan regularem el comerç d’armes de forma seriosa i responsable? Quan entendrem que la democràcia no es fomenta bombardejant sinó practicant-la dia a dia? Quan entendrem que els drets humans no es protegeixen amb guerres sinó posant-los com a element central de la política internacional? Fins quan tindrem la barra de dir que les guerres humanitàries són necessàries, mentre en el dia a dia, practiquem tota mena de polítiques injustes, violentes i inhumanes?

Desitjo que la crisi a Líbia acabi el més aviat i el més bé possible: això vol dir amb el mínim de morts i de sofriment i amb el màxim de possibilitats que el poble libi construeixi el seu futur sense opressions ni agressions.

Però, si us plau, treballem ja des d’ara i de forma seriosa i coherent perquè, demà, no hi hagi més Líbies.

Ara mateix, més de 50 impresentables pateixen

Mubàrak ha plegat.

És fantàstic. De fet, pel que fa a dignitat i a esperança col·lectives, aquestes revoltes a Tunísia i a Egipte són del millor que ha passat en molts mesos.

Però, sabeu que és encara més fantàstic?

Doncs que, ara mateix, més de 50 autòcrates, dictadors, colpistes, autoritaris i militars que fan veure que governen mentre esclafen la seva població i s’aprofiten dels recursos del seu país per a gaudi personal, estan patint de valent. La seva galdosa impunitat, fins ara sòlida i massissa, esdevé trencadissa i enormement fràgil.

De ben segur, Kim Jong Il a Corea del Nord, el general Than Shwe a Birmània, el rei Abdul·lah a l’Aràbia Saudita, l’emir de Kuwait, el ‘guia de la revolució’ Muammar el Gaddafi a Líbia, el president Bashar al-Assad a Síria, el general Teodoro Obiang a Guinera Equatorial, el president Hu Jintao a la Xina, el president Aleksandr G. Lukaixenko a Bielorússia, el líder suprem Ali Khamenei a l’Iran, el president Salou Djibo al Níger, el rei Mohamed VI al Marroc o el rei Abdallah II de Jordània, entre molts altres, no passaran una bona nit.

Ja recordava aquí que no se sap què passa amb les revoltes: quan i perquè esclaten després d’anys de submissió assumida. Però, ara que està passant i ara que ha caigut Mubàrak, la cosa potser no s’atura. A la resta del món àrab, i més enllà i tot.

No sabem si tot plegat acabarà bé. Però passi el que passi, ens en podem anar a dormir feliços i tranquils: sabent que uns quants impresentables, avui, no dormiran gens bé.

Militarització de la crisi = democràcia de baixa qualitat

Dos fets recents produeixen una certa inquietud.

Ahir, les 4 ONG que formen la Campanya Armes Sota Control vam fer un crit d’alerta: que la crisi no sigui excusa per a que el govern espanyol incompleixi encara més la Llei que prohibeix vendre armes a països en guerra o que vulneren els drets humans. No són impressions. Hi ha fets clars (veure aquest apunt) que demostren que el govern vol aprofitar tota opció de venda sense importar-li si s’ajusta o no a la Llei. Les dades del 1r semestre del 2010, a més, són clares: les vendes són més altes que mai i hi ha casos evidents d’incompliment legislatiu. No es tracta, només, d’angúnies ètiques o d’escrupolositat jurídica: vendre armes a països en conflicte o que esclafen els drets humans és una aportació directa al sofriment de milers de persones. I, n’hem vist prou proves, una inversió segura en inestabilitat que acaba impactant en la seguretat global.

En segon lloc, hi ha la continuació de l’estat d’alarma i militarització que el govern va decretar arran de l’acció dels controladors aeris. Tinc escassa simpatia per aquest col·lectiu: pels seus privilegis, per la seva poca consciència del moment de crisi que vivim i pel seu menyspreu cap a la ciutadania. Però anem a pams. La decisió de militaritzar conté, pedagògicament, alguns missatges terribles: sembla venir a dir-se que davant de certs problemes el que cal és un cop de puny a la taula i deixar-se de tonteries. Encara més, no projectem la idea que la democràcia no té instruments efectius per a resoldre els problemes i que, en canvi, ens cal recórrer a l’excepcionalitat i la militarització?

La crisi ens fa perdre oportunitats, benestar i diners. Però si hem de combatre-la amb simplificacions i cops de força, el que també perdrem serà qualitat democràtica.

Wikileaks: els cínics ho tindran més difícil

Hi ha una actitud típicament obtusa i cega per part dels principals centres de poder: la d’escandalitzar-se per coses nímies mentre procuren evitar fixar l’atenció en allò realment important que, a la vista de tothom, està passant.

No ho sabem tot sobre el fenomen Wikileaks i, encara menys, sobre el com, el perquè i els possibles interessos que hi poden haver al darrere d’aquesta monumental filtració.

Però la majoria de governs del món han respost amb aquesta actitud cega i obtusa: situar a Julian Assange en la diana (inhabilitar-lo, detenir-lo, jutjar-lo per terrorista, eliminar-lo, etc. són algunes de les variants que s’han debatut a fi de treure’l de la circulació). És possible que Assange no sigui un àngel benefactor. Però encara que fos un ésser menyspreable, aquest no és el problema. No.

El problema és l’immens cinisme i el profund menyspreu cap a la democràcia -en el sentit més limitat i menys ampul·lós del terme democràcia- que la política i la diplomàcia actuals contenen i que, aquests documents, revelen de forma crua. És cert que molts documents no tenen interès i poden entendre’s dins la pròpia i lògica funció d’un diplomàtic que passa informació al seu govern sobre allò que veu o viu. També és cert que no podem caure del cel: si ens posessin un ‘wikileaks’ al costat, totes i tots generaríem escàndols a diari.

Però, malgrat tot, no es pot fugir d’estudi. No es pot apartar la mirada sobre el que està aflorant: països àrabs i musulmans demanant als USA una mà dura que en públic no sols no reclamen sinó que denuncien; constatar descontrols majors dels imaginats pel que fa a les armes nuclears; adonar-se que no un activista anti-sistema sinó tot un diplomàtic dubta seriosament de les habilitats i capacitats de personatges com Putin, Berlusconi o Sarkozy per a dirigir democràticament els seus països; ser conscients, per si en teníem algun dubte, que el poder polític -no ja només el propi sinó un d’estranger!- incideix sobre les decisions del poder judicial…

En fi, els amants del doble discurs i la doble moral tindran una mica més de feina per a continuar practicant el seu cinisme després d’aquesta despullada col·lectiva. I jo, que me n’alegro.