‘Deure de responsabilitat’

(Text de la intervenció feta en la sessió de la societat civil als delegats governamentals de la 4a Reunió Preparatòria cap al Tractat sobre Comerç d’Armes, Nacions Unides, Nova York, 15 de Febrer de 2012)

Senyor president, distingides delegades i delegats, senyores i senyors, amigues i amics,

Sens dubte, és un honor per a una persona implicada en el treball per la pau i la defensa dels drets humans poder adreçar-se a ses senyories a les Nacions Unides. L’honor és més gran encara si la reunió aborda un afer que afecta directament la seguretat de les persones i els pobles, com és la possible aprovació, el proper juliol, d’un Tractat sobre Comerç d’Armes.

Fins avui, han estat moltes hores de treball i debat. Sens dubte, ben interessants. Fins i tot la discussió sobre temes recurrents o qüestions de procediment permeten veure diferents sensibilitats que, finalment, hauran de trobar un punt d’acord. Aquesta és la grandesa d’aquest espai: la construcció, encara que sigui tortuosa i llarga, d’un procés compartit.

Vivim en un món amb enormes carències i dificultats per a bona part de la humanitat. La fam que colpeja, la salut que falta, els drets que es vulneren, la violència que regna. I sobre aquesta dura i complexa realitat hi ha també diverses visions i sensibilitats.

Per exemple, hi ha qui considera que la despesa militar és exagerada i, pel seu cost d’oportunitat, dificulta la satisfacció de necessitats humanes més urgents. I hi ha qui sosté que tota aquesta despesa és necessària per garantir la seguretat. Hi ha qui considera que el comerç d’armes és nefast en si mateix, i hi ha qui considera que es tracta d’una activitat inevitable, vinculada a les necessitats de la defensa. Hi ha qui considera que el deure de protegir la humanitat ha de passar per sobre de la sobirania dels Estats, i hi ha qui creu que sota cap concepte hi ha d’haver ingerències en la sobirania estatal.

Però, més enllà d’aquestes i moltes altres visions i sensibilitats, hi ha algunes coses certes. Un munt de conflictes (alguns petits i localitzats, d’altres de dimensió regional, enfrontant diversos actors armats) han protagonitzat aquestes últimes dècades. Conflictes que han suposat un altíssim nivell de destrucció. I això sense tenir en compte l’epidèmia quotidiana de violència armada que colpeja molts països suposadament en pau.

Quan hom parla amb persones que han patit la violència, hi ha una cosa que sempre m’impressiona. I és el fet que no acaben d’entendre com es va poder arribar a aquesta espiral de destrucció. I és que quan la llavor de la violència esclata, s’escampa amb molta facilitat i genera enormes estralls Òbviament, en la pèrdua de vides humanes, en persones ferides i afectades. Però també en la destrucció d’infraestructures, impactes negatius en el teixit econòmic, més tensions en la salut pública, etc. I, sobretot, destrucció de la convivència. Allò que s’ha construït durant anys, pot caure per un episodi puntual de violència. I costa dècades tornar a reconstruir aquest teixit, invisible però imprescindible, de convivència humana i social.

És cert que en els conflictes armats hi incideixen molts factors. També en el cas de la violència en els conflictes interpersonals, en el crim organitzat o en la delinqüència comú en diferents països. Són situacions que s’han d’avaluar i abordar de forma específica. Però hi ha una cosa que la pràctica totalitat dels conflictes bèl·lics, així com els fenòmens de la violència social comparteixen: les armes. Sí, cada conflicte és un món, té les seves causes, els seus actors, els seus contextos, els seus impactes. Però tots els conflictes violents entre persones o països, es desenvolupen i s’agreugen per la presència i facilitat d’accés a les armes.

Una vegada, un amic em va dir que quan li explicava alguna cosa al seu fill de 12 anys i aquest no ho entenia… és que realment hi devia haver alguna cosa incomprensible. Expliquem a les nostres nebodes i nebots, a les nostres filles i fills, a les nostres netes i nets que hi ha productes d’alimentació, de cosmètica o de cultura que tenen fortes regulacions estatals, regionals i mundials. Expliquem-los, tot seguit, que les armes –amb les seves terribles conseqüències- no en tenen. I no ho entendran. Perquè, realment, és il·lògic, incomprensible, absurd. I, sobretot, és greument irresponsable.

Una regulació forta del comerç d’armes no és una qüestió de visions o de sensibilitats a les quals abans ens referíem. És una qüestió de sentit comú. De gestionar adequadament la realitat, veient els problemes existents i buscant les solucions pertinents. De tenir en compte la protecció de la vida de les persones. D’entendre que el món és el resultat de les decisions que anem prenent …  o no prenent.

Entre les decisions que hem de prendre, hi ha la de no ignorar mai més el fet que les armes convencionals contribueixen a cometre greus violacions de drets humans com la tortura, l’ús excessiu de la força per part de les forces de seguretat, les execucions extrajudicials, els desallotjaments forçosos i les desaparicions.

Perquè un TCA sigui un instrument eficaç en la regulació del comerç internacional d’armes, ha d’incloure una norma de drets humans viable que els Estats puguin aplicar quan estudiïn l’autorització d’una transferència internacional. Aquesta norma ha d’exigir als Estats que no realitzin transferències d’armes quan existeixi un risc substancial que siguin utilitzades per cometre o facilitat greus violacions del dret internacional, dels drets humans o del dret internacional humanitari.

Entenent per “violacions greus” aquelles que plantegen els motius més grans de preocupació a la comunitat internacional, i per “risc substancial” que es vagi més enllà de la mera sospita, però que es pugui preveure raonablement la probabilitat que els usuaris finals utilitzin les armes per perpetrar greus violacions o abusos.

És possible un món plenament en pau? Segurament, la majoria de les persones que som aquí ho desitgem. Però no podem assegurar que sigui possible. En canvi, és possible disposar d’una regulació mundial que impedeixi vendre armes a règims que aixafen les seves poblacions? És possible deixar de facilitar armes a països que s’estan dessagnant en algun conflicte etern?

Sí, és clar que és possible. A més de convenient i necessari, el que és substancial és que és perfectament possible. Té a veure amb la voluntat política, amb l’esforç de posar-se d’acord i amb la valentia d’abordar un problema complex però amb la determinació de buscar la millor solució. Perquè, en definitiva, crear un Tractat sobre Comerç d’Armes és un deure de responsabilitat. Un deure de responsabilitat no cap a una hipotètica utopia futura. És un deure de responsabilitat cap a allò que fins ara hem fet malament i allò que podem canviar cap a millor a partir del juliol. I entre el que hem fet malament, permetre la proliferació, el descontrol i el mal ús de les armes, amb les terribles conseqüències de la pèrdua de més de 500.000 vides humanes a l’any, és clarament un dels errors més greus.

En la 3a Reunió Preparatòria de juliol de 2011, em va fer molta il·lusió retrobar-me amb Flory Kayembe, activament implicat en la prevenció de la violència a la República Democràtica del Congo. Per desgràcia, ell ara ja no és entre nosaltres i no veurà una cosa per a la qual va lluitar sempre: l’existència d’un Tractat que reguli el comerç d’armes. Vostès, que no només tenen l’oportunitat de veure-ho, sinó la capacitat d’impulsar-lo, per favor, no desaprofitin aquesta oportunitat històrica. I si el juliol tira endavant un bon Tractat, vostès n’hauran estat els protagonistes. I després, podran i podrem explicar a les nostres nebodes, filles i netes que, davant un greu problema, ens vam esforçar, vam cercar i vam trobar una solució.

Moltes gràcies.

‘Deber de responsabilidad’

(Texto de la intervención en la sesión de la sociedad civil dirigida a los delegados gubernamentales de la 4ª Reunión Preparatoria hacia el Tratado sobre Comercio de Armas, Naciones Unidas, Nueva York, 15 de Febrero de 2012)

Señor presidente, distinguidas delegadas y delegados, señoras y señores, amigas y amigos,

Sin duda, es un honor, para una persona implicada en el trabajo por la paz y la defensa de los derechos humanos, poder dirigirse a sus señorías en las Naciones Unidas. El honor es mayor, aún, si la reunión aborda un asunto que afecta directamente a la seguridad de las personas y los pueblos, como es la posible aprobación, este Julio, de un Tratado sobre Comercio de Armas.

Hasta la fecha, han sido muchas horas de trabajo y debate. Sin duda, bien interesantes. Incluso la discusión sobre temas recurrentes o cuestiones de procedimiento, permiten ver distintas sensibilidades que, finalmente, deberán encontrar un punto de acuerdo. Esa es la grandeza de este espacio: la construcción, aunque sea tortuosa y larga, de un proceso compartido.

Vivimos en un mundo con enormes carencias y dificultades para buena parte de la humanidad. El hambre que azota, la salud que falta, los derechos que se vulneran, la violencia que reina. Y sobre esa dura y compleja realidad hay, también, diferentes visiones y sensibilidades.

Por ejemplo, hay quien considera que el gasto militar es exagerado y, por su coste de oportunidad, dificulta la satisfacción de necesidades humanas más acuciantes. Y hay quien sostiene que todo ese gasto es necesario para garantizar la seguridad. Hay quien considera que el comercio de armas es nefasto en si mismo y hay quien considera que se trata de una actividad inevitable vinculada a las necesidades de la Defensa. Hay quien considera que el deber de proteger a la humanidad debe pasar por encima de la soberanía de los Estados, y hay quien cree que bajo ningún concepto deber haber ingerencias en la soberanía estatal.

Pero, más allá de estas y muchas otras visiones y sensibilidades, hay algunas cosas ciertas. Un sinfín de conflictos (algunos pequeños y localizados, otros de dimensión regional enfrentando a varios actores armados) han protagonizado estas últimas décadas. Conflictos que han supuesto un altísimo nivel de destrucción. Y eso sin hablar de la epidemia cotidiana de violencia armada que azota muchos países supuestamente en paz.

Cuándo uno habla con gente que ha sufrido la violencia, hay algo que siempre me impresiona. Y es el hecho que no terminan de entender como pudo llegarse a esa espiral de destrucción. Y es que, cuándo la semilla de la violencia estalla, prende con muchísima facilidad y genera enormes estragos. Obviamente, en pérdida de vidas humanas, en personas heridas y afectadas. Pero, también en destrucción de infrastructuras, impactos negativos en el tejido económico, más tensiones en la salud pública, etc. Y, sobretodo, destrucción de la convivencia. Aquello que durante años se ha construido puede venirse abajo por un episodio puntual de violencia. Y cuesta décadas volver a reconstruir ese tejido, invisible pero imprescindible, de convivencia humana y social.

Es cierto que en los conflictos armados inciden muchos factores. También en el caso de la violencia en los conflictos interpersonales, el crimen organizado o la delincuencia común en diferentes países. Son situaciones que hay que evaluar y abordar de forma específica. Pero, hay una cosa que la práctica totalidad de los conflictos bélicos, así como los fenómenos de violencia social, comparten: las armas. Si, cada conflicto es un mundo, tiene sus causas, sus actores, sus contextos, sus impactos. Pero todos los conflictos violentos, entre personas o países, se desarrollan y se agravan por la presencia y facilidad del acceso a las armas.

Una vez, un amigo me dijo que cuándo le explicaba algo a su hijo de 12 años y este no lo entendía… es que realmente debía haber algo incomprensible. Expliquemos a nuestras sobrinas y sobrinos, a nuestras hijas y hijos, a nuestras nietas y nietos, que hay productos de alimentación, de cosmética o de cultura que tienen fuertes regulaciones estatales, regionales y mundiales. Expliquémosles, a continuación, que las armas –con sus terribles consecuencias- no las tienen. Y no lo entenderán. Porque, realmente, es ilógico, incomprensible, absurdo. Y, sobretodo, es gravemente irresponsable.

Una regulación fuerte del comercio de armas no es una cuestión de visiones o de sensibilidades a las que antes aludíamos. Es una cuestión de sentido común. De gestionar adecuadamente la realidad: viendo los problemas existentes y buscando las soluciones pertinentes. De tener en cuenta la protección de la vida de las personas. De entender que el mundo es el resultado de las decisiones que vamos tomando… o no tomando.

Entre las decisiones que debemos tomar está la de nunca más ignorar el hecho que las armas convencionales contribuyen a la comisión de graves violaciones de derechos humanos tales como tortura, uso excesivo de la fuerza por parte de las fuerzas de seguridad, ejecuciones extrajudiciales, desalojos forzosos y desapariciones.

Para que un TCA sea un instrumento eficaz en la regulación del comercio internacional de armas, debe incluir una norma de derechos humanos viable que los Estados puedan aplicar cuando estudien la autorización de una transferencia internacional. Esta norma debe exigir a los Estados que no realicen transferencias de armas cuando exista un riesgo sustancial de que sean utilizadas para cometer o facilitar graves violaciones del derecho internacional de los derechos humanos o del derecho internacional humanitario.

Entendiendo por “violaciones graves” aquellas que plantean los mayores motivos de preocupación a la comunidad internacional y por “riesgo sustancial” que se vaya más allá de la mera sospecha, pero que se pueda prever razonablemente la probabilidad que los usuarios finales utilicen las armas para perpetrar graves violaciones o abusos.

¿Es posible un mundo plenamente en paz? Seguramente, la mayoría de los que estamos aquí lo deseamos. Pero no podemos asegurar que sea posible. En cambio, ¿es posible disponer de una regulación mundial que impida vender armas a regímenes que aplastan sus poblaciones? ¿es posible dejar de facilitar armas a países que están desangrándose en algún conflicto eterno?

Si, claro que es posible. Además de conveniente y necesario, lo sustancial es que es perfectamente posible. Tiene que ver con la voluntad política, con el esfuerzo de ponerse de acuerdo y con la valentía de abordar un problema complejo pero con la determinación de buscar la mejor solución. Porque, en definitiva, crear un Tratado sobre Comercio de Armas es un deber de responsabilidad. Un deber de responsabilidad, no hacia una hipotética utopía futura. Es un deber de responsabilidad hacia lo que hemos hecho hasta ahora mal y lo que podemos cambiar a mejor a partir de Julio. Y, entre lo que hemos hecho mal, permitir la proliferación, el descontrol y el mal uso de las armas, con las terribles consecuencias de la pérdida de más de 500.000 vidas humanas al año, es claramente uno de los errores más graves.

En la 3ª Reunión Preparatoria de Julio me hizo mucha ilusión reencontrarme con Flory Kayembe, activamente implicado en la prevención de la violencia en la República Democrática del Congo. Por desgracia, él ahora ya no está con nosotros y no verá algo por lo que luchó siempre: la existencia de un Tratado que regule el comercio de armas. Ustedes, que no solo tienen la oportunidad de verlo, sino la capacidad de impulsarlo, por favor, no desaprovechen esta oportunidad histórica. Y si en Julio sale adelante un buen Tratado, ustedes habrán sido los protagonistas. Y luego, podrán y podremos explicar a nuestras sobrinas, hijas y nietas, que frente a un grave problema, nos esforzamos, buscamos y encontramos una solución.

Muchas gracias.

Cap al Tractat (3): Oscar Arias a les Nacions Unides

Foto: César Marín

Ha estat bonic retrobar-se amb Oscar Arias, Premi Nobel de la Pau 1987 i expresident de Costa Rica, en un acte paral·lel organizat per la Missió de Costa Rica, la Fundación Arias para la Paz y el Progreso Humano i Amnesty International, en el marc de la 4a reunió preparatòria del Tractat sobre Comerç d’Armes a les Nacions Unides.

I ha estat bonic per diverses raons.

En primer lloc, per la significació de la seva presència en un acte a favor del Tractat sobre Comerç d’Armes. Arias va ser una de les personalitats que, a mitjan de la dècada dels 90, va impulsar una crida internacional de Premis Nobel de la Pau a favor de la regulació mundial del comerç d’armes. Per tant, veure’l implicat en un acte de suport quan ens trobem a la fase final del procés diplomàtic que hauria d’aprovar el Tractat, és com tancar el cercle.

En segon lloc, perquè Oscar Arias ha tingut i té relacio amb la Fundació per la Pau. El vam invitar fa 12 anys a BCN en un acte públic a la Pedrera i vam compartir amb ell un intens dia. Arran d’aquella visita, va passar a formar part del Comitè Internacional de la Fundació per la Pau fins que fa deixar-lo en tornar a ser nomenant President de Costa Rica. I, és clar, no deixa de ser un impacte ben emotiu que, 12 anys després, em digui:  ‘guardo un record magnífic d’aquella estada a Barcelona’.

Un lideratge impulsor, un discurs inspirador, una presència reconfortant.

Cap al Tractat (2): la societat civil s’organitza

Ahir al vespre, en finalitzar el primer dia de reunió. Foto: Fred Lubang

Passar 36 hores tancats -literalment- en un hotel per a fer múltiples reunions. És el que hem fet les diverses persones i  organitzacions de la Campanya Armes Sota Control que assistirem a la reunió de Nacions Unides sobre el Tractat. I han estat 36 hores útils.

D’entrada, hem analitzat la setmana que comença demà: quins temes s’abordaran a la reunió diplomàtica, com ens organitzem i distribuïm la feina durant la setmana, quins actes es muntaran en paral·lel per mirar d’influir en els delegats governamentals, posar-nos d’acord en quins temes caldrà fer especial èmfasi, els possibles escenaris de futur que poden obrir-se un cop acabi la setmana, etc.

Però, també, mirant d’organitzar-nos millor, de ser més efectius en la feina, més incisius en el que pretenem i comunicar millor el que projectem. Especialment, en tot allò que fem els propers mesos de Març, Abril, Maig i Juny. Perquè com més bé ho fem aquests mesos, més opcions hi haurà que el proper mes de Juliol tinguem un bon Tractat.

En aquest tipus de reunions de coordinació, sempre et planteges si s’haguessin pogut organitzar millor, si s’ha aprofitat prou tot el temps invertit, etc. Però tenint en compte que érem vora 100 persones, procedents de diferents realitats i països, de diverses organitzacions (amb cultures i estils de treball prou diferents), etc. només el fet d’haver compartit tantes hores per a intentar millorar la nostra feina és ja un signe positiu en si mateix. I, en els temps que corren, encara més. Si, a més a més, s’ha arribat a algunes conclusions i marcs de treball compartits, es pot dir que ha valgut la pena. I, espero, que es notarà.

I a partir de demà, a les Nacions Unides.

Cap al Tractat sobre Comerç d’Armes: decisiva 4a reunió preparatòria

El temps passa inexorablement i allò que semblava una gran perspectiva a mig termini, aconseguir un Tractat mundial que reguli el comerç d’armes, ara és a tocar.

La setmana que ve comença la darrera reunió preparatòria -la 4a- abans de la Conferència prevista per a aquest Juliol.

Les persones que consulten aquest bloc -per cert, moltes gràcies! sempre m’ha agradat escriure però si hi algú a l’altre cantó, millor que millor -  ja sabran que hi he dedicat diversos posts (el mesos de Març i de Juliol de 2011, coincidint amb la 2a i la 3a ronda negociadora). Hi he participat i n’he fet el seguiment perquè des de la Fundació per la Pau participem activament en la Campanya Armes Sota Control (en la seva versió global: reclamant un Tractat i en la seva dimensió local: fent un seguiment estricte del comerç d’armes espanyol). Però, sobretot, perquè ens trobem davant d’una oportunitat històrica. Tot i l’enorme dificultat que el procés acabi amb èxit… mai abans havíem arribat a somniar que tots els estats del món acceptessin de negociar una regulació mundial del comerç d’armes!

La previsió era que aquesta 4a ronda negociadora seria breu i de caire tècnic. Però, finalment, s’ha allargat i s’hi abordaran temes de contingut. I, essent així, la reunió és cabdal. Perquè?

El treball fet fins ara per la presidència, l’ambaixador García Moritán, ha estat a l’alçada del que calia. Ha plantejat uns textos que permetien dibuixar un Tractat que realment fos efectiu i que no tingués forats: així, s’hi preveu un Tractat que inclogui tots els tipus d’armes convencionals, que es tinguin en compte tots els tipus de transferències, etc. I, el més important, ha aguantat amb fermesa les crítiques i les pressions per a baixar l’ambició. Però, és clar, els països contraris al Tractat tenen cada cop menys temps per a avortar, aigualir o estroncar el procés i en aquesta reunió ho intentaran tot.

En fi, a partir del cap de setmana, bé a través del bloc, bé a través del twitter de la Fundació per la Pau o del meu twitter personal, anirem penjant i dient coses. I, en la mesura que els mitjans s’hi interessin, en pot sortir alguna cosa més.

Una cosa és clara. El 2012 tindrem una altra oportunitat per a comprovar el grau de responsabilitat dels governs del món: fer alguna cosa davant un comerç descontrolat que suposa la pèrdua de més de 300.000 vides cada any… o no fer-hi res.

Fi de la 3a reunió cap al Tractat d’Armes: hi ha partit

S’ha acabat la 3a reunió preparatòria de la Conferència que ha d’abordar l’aprovació d’un Tractat d’Armes i és temps de fer algunes breus conclusions.

La primera, és molt similar a la que vaig fer al final de la 2a reunió preparatòria. I, de fet, això és una bona notícia: en aquests mesos no hem perdut res de substancial d’allò obtingut.

Vaig dir que el document del ‘Chairman’ que va lliurar al final de la 2a sessió era bo però que segurament patiria molta pressió d’alguns països per tal de rebaixar el to i l’ambició del text. Doncs bé, ha acabat la 3a sessió i el nou esborrany de Tractat que s’ha lliurat… continua mantenint les línies mestres.

I, és clar, com ja va passar al final de la 2a sessió, i aquesta vegada encara més, les delegacions que només volen parlar de Tractat sempre i quan sigui sense cap regulació, no vinculant, sense obligacions especials, excloent a diversos tipus d’armes, etc. van mostrar el seu disgust.

Una gran, i reconfortant, lliçó: els èxits faciliten els èxits. Aconseguir el tractat de les mines, va ser clau; però a més el Tractat va influir en el de les bombes de dispersió. I els dos estan influint en la negociació del de comerç d’armes. Un exemple: en el de les bombes de dispersió, es va aconseguir que el nombre de ratificacions necessàries per a permetre l’entrada en vigor del Tractat (un tema crucial: hi ha Tractats signats fa 15 anys… que encara no han entrat en vigor!) fos 30, una xifra baixa comparada amb altres tractats. Doncs bé, diverses delegacions han apuntat el nombre de 30 per a aquest futur Tractat i van citar el cas de les bombes de dispersió. Gràcies als èxits anteriors, podem construir i fonamentar els futurs!

Una evidència: les ONG que lluitem pel control de les armes no som els actors centrals en aquest procés. És clar que les delegacions estatals tenen més incidència, i ens agradi o no, més legitimació que nosaltres. Però, ni tan sols som els únics representants de la societat civil que pressiona. Hi ha el ‘lobby’ de les armes que cada cop es mostra més demagògic i agressiu (vegeu l’apunt del Xavier Alcalde).

Però, malgrat tot, no tenim excuses. Hem de fer molt més (soroll, influència, pressió, sensibilització, incidència) per no desaprofitar una immensa ocasió de posar un xic d’ordre al descontrol de les armes que, no ho oblidem, maten i fereixen centenars de persones cada dia.

En Flory

La Conferència està donant prou de si i encara en donarà més els propers dies. En parlarem. Però, qui ho vulgui, també pot seguir els debats a través de les nombroses ‘piulades‘; consultar webs que analitzen les sessions o llegir els posts per a l’ICIP que fa en Xavi Alcalde.

Però ara volia parlar d’en Flory.

Fa uns anys la Fundació per la Pau va engegar el ‘Practicar la pau‘ un projecte pel qual volíem dur al nostre país a actors de pau en zones de conflicte. I vam invitar en Flory. Per tal de conèixer més a fons el conflicte a la República Democràtica del Congo i la feina de prevenció i denúncia que hi feia. Vam conèixer-lo, vam intercanviar punts de vista, vam organitzar entrevistes amb els mitjans i amb polítics i, també, vam posar-lo en contacte amb altres ONG. I, un temps després, m’ha fet molta il·lusió trobar-lo a la 3a sessió de la Conferència cap a un Tractat d’Armes.

I és que, si ho pensem bé, en Flory exemplifica perfectament el perquè de tot plegat:

. el seu país ha patit escenaris de violència brutal des de fa una pila d’anys

. precisament, el descontrol i la proliferació de les armes petites i lleugeres ha incrementat els nivells de violència

. malgrat la violència i la lògica por, en Flory no s’ha rendit ni s’ha resignat mai: sempre ha cregut en les opcions de pau i ha treballat per a enfortir-les

. recordo que, arran d’una situació de tensió especial a la seva regió, la Virginia Garzón de la Fundació per la Pau li va escriure. Les informacions eren confuses i va trigar a respondre. Ens va fer patir…

Sí, en Flory exemplifica perfectament perquè existeix la Campanya per regular el comerç d’armes. I dóna molt sentit als més de 140 delegats d’ONG que hi som per acompanyar el procés, vigilar de prop els governs i apretar perquè el 2012 tinguem un bon tractat que ajudi, ni que sigui un xic, a evitar escenaris com els que en Flory ha patit en primera línia.

Cap al Tractat d’Armes: 3a ronda negociadora (1)

Foto de César Marín

English Version – 3rd PrepCom ATT (1)

Pels que vau seguir els posts de la 2a sessió preparatòria de la Conferència sobre un Tractat mundial que reguli el comerç d’armes (van ser 4, aquest és el darrer), ja hi tornem a ser: ara, de ple en la 3a sessió preparatòria.

Què podem destacar de l’inici d’aquesta tercera ronda negociadora? Algunes coses:

. tot i que molts aspectes de la 1a i la 2a sessió estan plenament oberts (l’abast dels tipus d’armes a incloure en el tractat; el perfil d’activitats de comerç que han de ser incloses, etc.) en aquesta sessió s’aborden aspectes d’implementació (com els estats haurien de concretar en les seves legislacions les disposicions assumides en el Tractat)

. hi ha més gent de les ONG i la Campanya Armes Sota Control que en les altres dues reunions preparatòries prèvies: prop de 140 persones, això vol dir que hi ha més atenció per part de la societat civil, més consciència que s’apropa un moment crucial i major interès per la culminació del procés

. les posicions es mantenen: la UE, Costa Rica, Mèxic i diversos països africans es troben entre els estats més favorables a un tractat ambiciós; els USA, la Xina, Rússia, Pakistan, etc. entre els més refractaris. Amb tot, han augmentat el respecte cap a l’ATT i, en algun cas, el nivell intel·lectual. Continuen oposant-s’hi però amb més respecte i finura analítica

. la delegació espanyola presenta un perfil massa baix: no per la gent que hi ha, que és molt vàlida, sinó per la gent que hi falta: no hi ha cap representant del Ministeri d’Assumptes Exteriors des d’on tradicionalment se n’ha fet el seguiment

. la precarietat a Can Nacions Unides s’ha incrementat: hi ha el mateix espai (sales en una mena de gran barracó) per a més delegats amb la qual cosa la ‘pressió’ sobre les cadires i l’espai és important…

. si a la vida sempre s’agraeix el bon humor i la ironia, enmig de reunions diplomàtiques llargues i denses, encara més! Gràcies, doncs, als i les diplomàtiques que saben esgarrapar un somriure…

ATT (3): Interessant, distret, apassionant

Segurament, per a molta gent, aquests tres adjectius no serien precisament els que definirien una sessió diplomàtica a les Nacions Unides.

Però, la veritat, s’hi escauen perfectament.

. Interessant: malgrat que són sessions llargues en un edifici fred -una mena de barracó ‘Ikea’ com diu un periodista, mentre l’edifici oficial de les NNUU és en obres- plenes de declaracions de moltes delegacions estatals en un llenguatge asèptic, la veritat és que és ben interessant anar veient com els Estats es van posicionant i mostrant les seves propostes i valoracions sobre com hauria de ser un futur Tractat mundial sobre el Comerç d’Armes (ATT).

És interessant veure què passarà amb diplomàtics de governs que ara estan vivint processos de canvi i convulsió (Egipte, Tunísia, etc.), especialment, quan Egipte -per exemple- ha tingut una actitud molt freda cap a la idea de crear un Tractat i, en general, en diversos processos de desarmament i control d’armes. És interessant confirmar que el govern espanyol adopta una actitud potent i ambiciosa, comparable a les delegacions més alineades amb la proposta de fer un ATT. És interessant -i il·lustratiu- constatar com països considerats ‘revolucionaris’ (Cuba o Veneçuela) tenen una actitud ben conservadora i poruga cap a una qüestió tant essencial per a protegir els drets humans com crear un ATT. És interessant -i molt trist, és clar- observar com, tot i parlar de diplomàtics amb experiència i, se suposa, actitud oberta- el masclisme perviu: alguns diplomàtics semblen menystenir aquelles delegacions on les dones hi tenen un paper principal…

. Distret: malgrat el llenguatge formal, a voltes hi ha alguna picabaralla, alguna delegació que fa alguna broma, algun delegat a qui se li envà la llengua, algun xoc dialèctic, etc.

. Apassionant: aquest matí, quan se sabia que el Chairman havia de presentar un nou esquema de treball hi havia nervis, emoció i expectació. En veure que, en general, mantenia un llistó i to alt, ambiciós i potent, ha generat una certa emoció en l’àmbit de la societat civil present i dels països i delegacions que recolzen plenament el procés de l’ATT. De moment, podríem dir, els Estats contraris a la idea de l’ATT no guanyen. I, això, és una magnífica notícia.

ATT (2): El ‘dret’ a fabricar i vendre armes

Les delegacions governamentals van reaccionant a l’esborrany presentat pel president de la sessió en termes d’abast, criteris i paràmetres i cooperació internacional i assistència a víctimes.

Hi ha les delegacions que es mostren favorables al text que ha circulat, les que -amb línia amb allò expressat per la Campanya i les ONG pel control d’armes- demanen anar més enllà en alguns aspectes i les que es mosten molt escèptiques i fredes.

Entre aquestes, ahir algunes van arribar a formular una absurda i grotesca afirmació. Parlar d’un ‘dret’ a fabricar i comerciar armes.

Una cosa és dir -ho compartim o no- que els estats tenen dret a la defensa i que aquest dret a la defensa no pot quedar limitat pel Tractat i, una altra, és pretendre fer creure que fabricar i vendre armes és un dret en si mateix!

Una delegació -és evident que mancada de tota sensibilitat no ja humana sinó fins i tot diplomàtica- va dir que calia ‘equilibrar’ les reflexions sobre l’impacte humanitari del comerç d’armes amb el dret a fabricar i vendre armes.

En tot cas, si és qüestió de fer balances, costa entendre que a algú li pesi més el ‘dret a fabricar armes i vendre-les’ que l’obligació de preservar les més de 365.000 persones que moren cada any fruit de la violència armada.