Premi a l’objecció i la insubmissió. Gràcies Pepe!

Em fa molta il·lusió anar al lliurament del Premi ICIP de Constructors de Pau a la lluita dels objectors i insubmisos (i objectores i insubmises, que també n’hi va haver!).

El moviment per l’objecció de consciència va ser una experiència preciosa, viscuda i compartida intensament amb gent magnífica. I va tenir fruits, contra el que diuen els descreguts de sempre: no només va contribuir efectivament a la fi del servei militar obligatori. Sobretot, va contribuir a sortir de l’armari la crítica social cap al militarisme. I, avui, encara vivim de la immensa aportació social que va suposar la implicació en l’objecció i la insubmissió de milers de joves.

Però el que em fa una immensa il·lusió és que en Pepe Beúnza, en nom de tota aquesta gent, reculli el Premi. Estimo en Pepe, no és cap secret. És una persona senzilla i tendra que, sota el franquisme, va demostrar una coherència, un compromís i una valentia, que poques vegades es veuen. Molta gent que hagués fet el gest pioner i heroic d’en Pepe avui viuria instal·lat en l’estratosfera. En Pepe, no. Continua essent una persona senzila, compromesa i vital.

En Pepe va influir molt clarament en molts dels que, ara fa una pila d’anys, vam fer el pas de fer-nos objectors quan tot (gent de l’entorn, realitat, política, mitjans de comunicació, sentit comú, por, etc.) aconsellaven el contrari.

Gràcies Pepe!

Cap al Tractat (2): la societat civil s’organitza

Ahir al vespre, en finalitzar el primer dia de reunió. Foto: Fred Lubang

Passar 36 hores tancats -literalment- en un hotel per a fer múltiples reunions. És el que hem fet les diverses persones i  organitzacions de la Campanya Armes Sota Control que assistirem a la reunió de Nacions Unides sobre el Tractat. I han estat 36 hores útils.

D’entrada, hem analitzat la setmana que comença demà: quins temes s’abordaran a la reunió diplomàtica, com ens organitzem i distribuïm la feina durant la setmana, quins actes es muntaran en paral·lel per mirar d’influir en els delegats governamentals, posar-nos d’acord en quins temes caldrà fer especial èmfasi, els possibles escenaris de futur que poden obrir-se un cop acabi la setmana, etc.

Però, també, mirant d’organitzar-nos millor, de ser més efectius en la feina, més incisius en el que pretenem i comunicar millor el que projectem. Especialment, en tot allò que fem els propers mesos de Març, Abril, Maig i Juny. Perquè com més bé ho fem aquests mesos, més opcions hi haurà que el proper mes de Juliol tinguem un bon Tractat.

En aquest tipus de reunions de coordinació, sempre et planteges si s’haguessin pogut organitzar millor, si s’ha aprofitat prou tot el temps invertit, etc. Però tenint en compte que érem vora 100 persones, procedents de diferents realitats i països, de diverses organitzacions (amb cultures i estils de treball prou diferents), etc. només el fet d’haver compartit tantes hores per a intentar millorar la nostra feina és ja un signe positiu en si mateix. I, en els temps que corren, encara més. Si, a més a més, s’ha arribat a algunes conclusions i marcs de treball compartits, es pot dir que ha valgut la pena. I, espero, que es notarà.

I a partir de demà, a les Nacions Unides.

Primeros sentimientos y pensamientos

(Post publicat a la web ‘Proceso de paz‘ de Lokarri el 21 d’Octubre de 2011)

Si siempre he agradecido la ventana que me han ofrecido las amigas y amigos de Lokarri para dialogar sobre el qué, el como y el cuándo de un proceso que nos pudiera llevar al fin de la violencia y a la construcción de la paz, la oportunidad que me ofrecen hoy me parece casi terapéutica.

Ayer, al cabo de poco de la noticia de ETA, sentí la necesidad imperiosa de dirigirme a toda la gente que conozco y quiero de este país. Curiosamente, con algunas y algunos había hablado precisamente ayer. Con otras y otros, después del anuncio, nos ‘abrazamos’ por varias vías tecnológicas. Y sentí esa necesidad, y la siento aún hoy por la mañana, por dos razones.

La primera, claro, por amistad y afecto: sé que muchas y muchos de ellos han sufrido. A veces, los zarpazos de la violencia y la intolerancia. Otras, el ostracismo y el vacío. Algunas otras, la invisibilidad y la frustración por no poder defender sus proyectos políticos. También, una represión que se llevaba por delante derechos y libertades. Casi siempre, la desazón y la desesperanza. Pero, aún así, han seguido trabajando, impulsando, perseverando, confiando en que, finalmente, lo que ayer empezó a pasar, era posible. Mi primer pensamiento fue para todas y todos ellos.

La segunda, menos obvia, pero que me apetece especialmente destacar. Los esfuerzos que han hecho posible el inicio de este proceso de paz, son inmensos, diversos y, aunque probablemente no siempre convergentes, todos, al final, han sumado. Pero, como los medios de comunicación destacan principalmente a la clase política e institucional, yo quiero y encuentro necesario destacar a la gente honesta y libre que ha trabajado por la paz durante todos estos años. A veces desde una primera línea. La mayoría de las veces, desde el anonimato. Sobreponiéndose a las risas de desaprobación de los cínicos, superando la desesperanza de los alicaídos, enfrentándose a los embates de la realidad.

Me atrevo a decir que este capital humano es uno de los fundamentos más sólidos y firmes con los que puede contar el futuro de este, vuestro –y un poco mío- país.

Un fuerte abrazo.

Un Premi que fa justícia a les dones

Abans d’avui, només 12 dones havien rebut el Premi Nobel de la Pau en les més de 90 edicions realiztades. Un fet ben greu. Però no només per la invisibilitat i poca atenció cap a la dona que revela aquesta dada sinó, a més a més, perquè les dones i la pau tenen molt a veure, tant en termes negatius com en termes positius. En negatiu, perquè les dones han estat víctimes principals de les vulneracions de drets humans que es produeixen en tot conflicte armat (només cal recordar barbaritats com les violacions en massa com a estratègia de guerra) i, en positiu, perquè sovint des de fora del nucli de poder i des de fora de les dinàmiques de violència, han estat capaces de generar camins de pau que no només beneficiaven les dones sinó la societat en general (les experiències dels Comitès de Mares de Soldats a Txetxènia o Sèrbia, o les Dones de Negre a Israel-Palestina o els Balcans, en són un clar exemple).

Per això que el Premi Nobel de la Pau 2011 hagi estat concedit a tres dones és, en si mateix, una magnífica bona notícia.

Però ho és, també, perquè compleix el que hauria de ser una de les funcions del Premi: donar a conèixer realitats, lluites i causes poc visibles. En el cas de Libèria, posar de relleu que malgrat el nefast passat i el difícil present, hi ha possibilitats de reconduir un país que ho ha patit tot. I en el cas del Iemen, visibilitzar com en un context de repressió generalitzada i de masclisme legal i social, una dona -Tawakkul Karman- és capaç de tenir un paper d’impuls i lideratge social.

Premiant la Tawakkul el Comitè Nobel està, d’alguna manera, recolzant la ‘Primavera àrab’. Però és cert que és un suport massa tímid: es troba a faltar que una activista d’Egipte i Tuníssia també haguessin rebut el Premi. S’hagués fet més reconeixement a la importància d’aquesta revolta i, de retruc, un suport efectiu a unes transicions a la democràcia ben fràgils encara.

En Flory

La Conferència està donant prou de si i encara en donarà més els propers dies. En parlarem. Però, qui ho vulgui, també pot seguir els debats a través de les nombroses ‘piulades‘; consultar webs que analitzen les sessions o llegir els posts per a l’ICIP que fa en Xavi Alcalde.

Però ara volia parlar d’en Flory.

Fa uns anys la Fundació per la Pau va engegar el ‘Practicar la pau‘ un projecte pel qual volíem dur al nostre país a actors de pau en zones de conflicte. I vam invitar en Flory. Per tal de conèixer més a fons el conflicte a la República Democràtica del Congo i la feina de prevenció i denúncia que hi feia. Vam conèixer-lo, vam intercanviar punts de vista, vam organitzar entrevistes amb els mitjans i amb polítics i, també, vam posar-lo en contacte amb altres ONG. I, un temps després, m’ha fet molta il·lusió trobar-lo a la 3a sessió de la Conferència cap a un Tractat d’Armes.

I és que, si ho pensem bé, en Flory exemplifica perfectament el perquè de tot plegat:

. el seu país ha patit escenaris de violència brutal des de fa una pila d’anys

. precisament, el descontrol i la proliferació de les armes petites i lleugeres ha incrementat els nivells de violència

. malgrat la violència i la lògica por, en Flory no s’ha rendit ni s’ha resignat mai: sempre ha cregut en les opcions de pau i ha treballat per a enfortir-les

. recordo que, arran d’una situació de tensió especial a la seva regió, la Virginia Garzón de la Fundació per la Pau li va escriure. Les informacions eren confuses i va trigar a respondre. Ens va fer patir…

Sí, en Flory exemplifica perfectament perquè existeix la Campanya per regular el comerç d’armes. I dóna molt sentit als més de 140 delegats d’ONG que hi som per acompanyar el procés, vigilar de prop els governs i apretar perquè el 2012 tinguem un bon tractat que ajudi, ni que sigui un xic, a evitar escenaris com els que en Flory ha patit en primera línia.

En John Paul Lederach

Hi ha persones de qui aprecies les seves aportacions intel·lectuals. N’hi ha d’altres de les quals lloes la seva acció directa. I, finalment, hi ha de qui en valores la seva coherència i actitud personals.

En el cas de John Paul Lederach, l’aprecies per totes tres coses.

Des de ben jove inquiet amb l’estudi de la pau, Lederach és avui un referent en educació per la pau, conflictes i reconciliació.

Molts són els seus llibres cabdals. Des del clàssic, i introbable, ‘Educar para la paz‘ de l’Editorial Fontamara (en una col·lecció ben interessant que va dirigir en Vicenç Fisas) fins al recentment traduït per l’ICIP ‘Transformació de conflictes‘ tot passant per l’imprescindible ‘Construyendo la paz. Reconciliación sostenible en sociedades divididas‘. Però n’hi ha un que estimo especialment: ‘Els anomenats pacifistes: la no violència a l’Estat espanyol‘ d’Edicions La Magrana. Un llibre fruit de la seva estada a Catalunya on va entrar en contacte amb els primers objectors de consciència i els moviments noviolents i per la pau del nostre país. De fet, el llibre conté una presentació de l’Àngel Colom i una cloenda del malaguanyat Lluís Maria Xirinacs. Per molts joves interessats en la pau i que volíem fer-nos objectors de consciència, aquell va ser un dels primers llibres que ens va permetre apropar-nos i descobrir un seguit de referents, pistes i reflexions ben necessàries per a concretar i espavilar el nostre compromís.

I bé, aprofitant la invitació que cada any fa l’Escola de Cultura de Pau per al seu Postgrau, el proper dilluns la Fundació per la Pau té l’honor de fer un acte públic amb en John Paul. Sens dubte, val la pena.