Carta oberta a ESADE, IESE i EADA sobre els sous de l’alta direcció

Benvolgudes i benvolguts,

Entre les vostres diverses tasques de docència oferiu, de forma emblemàtica, la formació de càrrecs directius per a empreses i altres organitzacions. Sou escoles que, a més de formar bons professionals, preteneu infondre criteris i valors de respecte cap a la comunitat. Sense anar més lluny: ‘ESADE té com a missió principal la formació de persones amb un alt nivell de competència professional i amb plena consciència de la seva responsabilitat social’; Missió d’EADA: ‘Creiem en unes organitzacions i empreses més humanistes. Pretenem formar directius d’empreses que siguin econòmicament eficaços, socialment responsables i respectuosos amb el medi ambient’; Valors essencials de l’IESE: ‘respecte envers els altres; esperit de servei; integritat, compromís pel bé comú d’empreses i la societat, humiliat’.

Doncs bé, humilment, diria que alguna cosa no acaba d’anar bé. Que cal revisar la vostra feina en funció dels resultats obtinguts. Ja sé que no tot el que passa en el món de l’alta direcció de Catalunya i Espanya és culpa vostra. Però, també sembla clar que les principals escoles de negoci alguna cosa han te tenir a veure amb les tendències i dinàmiques que s’hi donen.

Perquè us ho dic? Mireu aquest informe que publicava el Suplement ‘Negocios’ de El País on analitzava la retribució dels alts càrrecs directius de les empreses de l’IBEX 35.

Algunes dades? Càrrecs directius que cobren 1.000, 233 o 176 vegades més que el sou mitjà de les treballadores i treballadors de la seva empresa. La mitjana de les 35 empreses analitzades és de 89 vegades. Sous astronòmics: 6, 5, 4 i 3 milions d’euros en molts casos.

Quin és el criteri tècnic que pot justificar aquesta abismal diferència? Siguem honestos: per més criteris de qualificació professional, aptitud personal i valoració d’habilitats que puguem analitzar i posar en un preciós i complex excel, mai dels mais, ens sortirà un resultat que justifiqui que algú cobri 89 vegades més que el sou d’una altra persona en una mateix empresa. Aquests diferències salarials, diguem-ho clar, no constitueixen només un greuge moral sinó que fonamentalment suposen una falsedat empresarial i econòmica. Que el mercat ho genera, els governs ho toleren i la ciutadania accepta? D’acord. Però això no vol dir que tingui cap mena de lògica des d’un punt de vista de gestió.

Durant molts anys, quan he qüestionat aquest nivell de sous en entorns econòmics i empresarials sempre se m’ha vingut a dir que no es pot ser innocent, que cal entendre les dinàmiques del mercat, que posar límits seria abusiu i que, en tot cas, crearia distorsions i problemes severs en el bon funcionament de l’economia (obviaré el fet evident que, avui, tenim gravíssims problemes econòmics molt superiors als hipotètics de posar límits a aquests sous….).

Però, sincerament, crec que un bon directiu mai hauria de permetre’s cobrar això ni facilitar que altres puguin cobrar-ho. Per decència, per honestedat, per criteri professional, per sentit comú, per responsabilitat social.

Espero i desitjo que les vostres escoles siguin capaces de formar persones que quan assumeixin responsabilitats en l’altra direcció, el primer que facin, sigui posar fi a aquesta barbaritat.

Escombrar cap a casa, un esport massiu

Diria que, acostumats com estem a uns debats ben simples i sectaris, acabem pressuposant que els arguments públics són banderes o proclames enlloc de reflexions serenes.

Mirem les reaccions a la Consulta a BCN. S’adapten perfectament al guió establert i previsible: els favorables al sobiranisme diuen que la participació és una gran xifra; els contraris que és ridícula. Sense anar més lluny, així acaba de valorar-ho el president del govern espanyol.

Però, no és possible raonar sobre les coses d’una manera més sensata? No és possible valorar un fet històric i social pel que és i representa i no per si ens cau bé o no?

Vejam: aconseguir, en una ciutat com  Barcelona i en l’època de la desafecció política en la que vivim, que un 18% de ciutadanes i ciutadans participin en una consulta no oficial i no vinculant és, objectivament, molt potent. Sigui en una consulta sobre la independència o en una sobre la pràctica del tir esportiu, la reforma de la xarxa viària, les prioritats en la salut pública o la física quàntica. Sigui pel que sigui, és una xifra impressionant.

Només des del desconeixement del que suposa mobilitzar la ciutadania (algú s’ha parat a pensar com n’és de difícil que milers de persones s’impliquin durant mesos muntant parades informatives, organitzant meses electorals, fent actes públics?) o des de la mala fe, es pot ridiculitzar la xifra de participació.

Deixem-ho clar, amb un exemple ‘contrari’, perquè tothom entengui que vull dir: si l’extrema dreta organitzés una consulta contra la immigració i hi hagués un 18% de participació a Barcelona, m’escandalitzaria profundament i em decebria radicalment. Però, de cap de les maneres, podria negar una evidència: que seria un èxit espaterrant. És el que reclamo: una cosa és discutir sobre el moviment de les consultes i si ens cau bé o no, l’altra, valorar honestament el grau de mobilització i participació que han aconseguit.

Ja m’agradaria a mi que -també- en molts altres temes (habitatge, retallades socials, militarisme, violència de gènere, despesa militar, protecció d’espais naturals, etc. ) fóssim capaços de mobilitzar un 18% de la població…

Per la llibertat del toro

Ho reconec: a vegades la realitat em sorprèn. Els toros, per exemple.

Sempre he viscut això dels toros amb una llunyania total: ni familiarment, ni culturalment, ni ideològicament, m’hi he sentit mai proper. Vivia convençut que només quatre nostàlgics, a mes de la gent que en viu, valoraven els toros. Sincerament, pensava que això de la prohibició seria un tema que no aixecaria gaire debat. M’ha sobtat, per tant, veure que surten pro-taurins de sota les pedres. M’ha sobtat veure que criden molt i que estan profundament cabrejats. I bé, ni que sigui per adonar-me que hi ha més estima pel toreig del que em pensava (la realitat sempre és més tremendament complexa i plural del que suposem), ja em va bé el debat i la polèmica suscitada arran de la Iniciativa Legislativa Popular presentada al Parlament per a la prohibició dels toros.

Però el que a més de sobtar-me em nego a acceptar de cap manera és la demagògia, la vulgaritat i la deshonestedat intel·lectual d’alguns arguments emprats per gent pro-taurina. Per aquí no hi passo ni podem passar-hi.

És digne atribuir-se la paraula llibertat per defendre una ‘festa’ que suposa la mort -està clar que no pas eutanàsica, sinó imposada- del toro? És seriós dir que volem un país sense prohibicions, com si no visquéssim regits per centenars de lleis que ens prohibeixin multitud de coses? És madur recordar que els toros són una llarga tradició, com si precisament l’evolució no fos això, adoptar, adaptar, caducar, innovar, millorar? És honest criticar el biaix ‘nacionalista català’ dels prohibicionistes quan aquests mai parlen de nacionalisme i sí i sempre de drets dels animals?

En fi, en defensa de la llibertat dels toros, contra la imposició del sofriment i la mort a un animal per a ‘gaudir d’un espectacle’, em sembla magnífic, i un clar avenç, que el Parlament de Catalunya doni suport a la ILP.

‘Aparteu les dones de mi!’

Cal reconèixer que la decisió del Vaticà d’incloure l’ordenació de dones com a un dels “delictes més greus”, al costat dels abusos a menors per exemple, és d’una sensibilitat francament delirant. Ja s’han afanyat a dir que una cosa és un delicte ‘sacramental’ i l’altre ‘moral’. Però, per més excuses que hi posin, el que resta és el que hi ha: a més d’un masclisme sagnant, un estar fora del món, del temps i de tot.

Que una institució que vol generar reflexions morals no hagi estat capaç en tants segles d’espolsar-se d’una perspectiva tant moralment retrògrada i reprovable com el masclisme… bufa, diu molt sobre la seva escassa capacitat per a fer-ne de reflexions morals, la veritat. Què demana als altres, si és capaç de fer tant poc?

Però, francament, a aquestes alçades més que la poca auto-crítica em sorprèn la poca anàlisi estratègica. Algú dubta que, d’aquí a 125 anys, a l’Església catòlica les dones hi seran ben presents en el sacerdoci i en molts altres llocs? Per sort, el procés d’alliberament, visibilització i normalització de la dona és imparable i, tard o d’hora, arribarà arreu. Llavors, perquè aferrar-se absurdament a aquesta rèmora i no assumir, sinó és per convicció almenys per intel·ligència estratègica, adaptar-se al futur?

Visca la pornografia!

Sempre m’ha resultat ben curiós trobar tanta gent hipersensible a un insult, a una certa vulgaritat o a la representació de la violència o el sexe i, en canvi, tant serens, freds i comprensius quan es fa apologia o, directament, s’exerceix la violència.

Segons el Diccionari de la Llengua Catalana, pornografia és ‘en una obra literària, artística, etc. ús i descripció de termes i situacions majoritàriament considerats com a obscens perquè ultrapassen els límits de les convencions morals compartides’. Vist així, trobo moltes formes de ‘pornografia’ molt més greus que les que habitualment s’entenen com a tals.

La setmana passada París va acollir una nova edició de l’Eurosatory, una fira d’armament amb una certa trajectòria. Més de 1.200 expositors vinculats a la indústria militar presenten els seus productes. A la fira hi ha inauguracions formals, visites de delegacions oficials, s’hi presenten nous productes, es distribueixen tríptics, es publiciten materials, es mostren els impactes dels productes sobre el terreny, es fan demostracions ‘in situ’, es fan negocis, es tanquen acords, es negocien descomptes… com si estessim parlant de qualsevol producte asèptic i avorrit. Però no, tot això es fa al voltant d’armes, ginys i tota mena d’estris pensats per a matar: per a destruir i segar vides humanes.

Sí, algunes poden ser armes molt sofisticades, però no deixen de ser això: armes. Plàcid Garcia-Planas (en una crònica excepcional a La Vanguardia de Diumenge que -lamentablement i incomprensible- no s’ofereix en versió on-line) ens ho recorda amb l’esment d’un dels productes més cínics de la fira: municions que són presentades com a ‘ecològiques’: es veu que no contaminen. Ah caram! Gran detall escolti.

En fi, alguna cosa falla quan hi ha polítics, professionals, tècnics, periodistes i empresaris que trobarien indecent -i posarien el crit al cel i exigirien dimissions- pel fet que es programés una pel·lícula porno per la televisió i, en canvi, assisteixen sense cap mena d’angúnia, pudor o incomoditat a una fira on públicament i a ple dia es mostren, ofereixen, publiciten i venen, tota mena d’armes que, al mateix temps, estan essent usades a Palestina, Iraq, Afganistan i tants altres llocs.

Queda clar: tenim deures. Ens queda feina fins a aconseguir que tot això sigui considerat ‘obscè perquè ultrapassa el límit d’una convenció moral compartida’.

Nevada: de la blancor a la garrotada

Dilluns, tots vam xal·lar amb la nevada. Ens trucàvem, en parlàvem, ho fotografiàvem. A les xarxes socials era el tema. Cal admetre-ho: dèiem que els nens i nenes fliparien en sortir d’escola… però nosaltres vam flipar tot el dia!

Però la dolçor de la nevada ja ha passat a millor vida. Avui s’ha imposat la garrotada. Mitjans de comunicació i partits polítics han tornat a agafar-s’ho en un, inevitable? però en tot cas ben previsible, pim-pam-pum etern.

Compte! No s’han de menystenir els problemes ni amagar les responsabilitats. La nevada no ha estat, només, idíl·lica. Hi ha gent que ha vist frustrats els seus plans: de feina, de lleure, de família. Es van viure situacions delicades i angoixants. Alguna gent s’ho ha passat ben malament. En conec casos ben propers.

Però malgrat calgui revisar, avaluar i criticar el que faci falta, tinc la sensació que tot plegat és una opereta tant habitual com gastada.

Ara són uns al govern i uns altres a l’oposició. Però quan era al revés, també passava igual. I, tot i que desconeixem els resultats que poden donar-se a les properes municipals i a les eleccions al Parlament, d’una cosa en podem estar ben segurs: si hi ha una nova situació semblant… el govern es defensarà i l’oposició carregarà.

Alguns diran que això és el que toca. Jo només puc dir que, interessant-me la política (i, reconeguem-ho: no n’hi ha gaire de gent que li interessi) cada cop m’avorreix més seguir el que ens venen com a política.

Deshonestedat intel·lectual? No, gràcies!

Em neguiteja constatar que, una vegada i una altra, estirem els arguments fins a límits excessius. Quan ens convé diem això, quan no, diem el contrari.

Ja ho sé. En part és inevitable. Però entre poc i massa. Periodistes, analistes i polítics no poden fer-ho tant sovint i amb tanta intensitat. Són prou intel·ligents per adonar-se’n que ho fan i haurien de ser prou dignes per no fer-ho.

Tot això ve a tomb arran del que ja he sentit i llegit sobre les consultes sobiranistes d’ahir diumenge. Vejam: és obvi que una persona de sensibilitat independentista i a favor de la democràcia directa tindrà simpatia per les consultes. I, en l’altre extrem, que una persona de sensibilitat espanyolista i contrària a la democràcia directa, se sentirà disgustada. I clar, enmig d’aquestes dues postures extremes, diverses sensibilitats barrejades i diversos sentiments sobre les consultes.

Però, diria, ens hem d’acostumar a valorar les coses més enllà de si ens plauen o no. Hi ha dimensions informatives i analítiques d’allò que passa que són significatives en si mateix, ens agradin o no. Aconseguir un 20% de participació ciutadana en unes consultes organitzades des de la societat civil, al marge del poder oficial, és una dada impressionant. Essencialment, perquè no ha passat mai, enlloc ni amb cap altre tema. Tinc la sensació que alguns opinadors mai han estat implicats en cap tasca associativa o ciutadana. Aconseguir moure la gent, sense grans campanyes de màrketing, és terriblement difícil. Alguns recordem que fa 10 anys va haver-hi una mobilització immensa (nombre d’activistes, entitats i ONG implicades, temps de preparació, etc.) en la Consulta sobre el Deute Extern. Els resultats, a Catalunya, van ser inferiors als d’ahir i, en tot cas, van quedar lluny dels de la primera tongada de consultes.

Impressiona la quantitat d’analistes que parlen de fracàs, que diuen que la participació és molt baixa i que això demostra que és un tema de minories. Se n’adonen que, dient això, posen contra les cordes el sistema democràtic actual? Se n’adonen que, aplicant el mateix criteri, les eleccions a rectorat i claustre de la majoria d’Universitats, les eleccions a un bon nombre d’associacions i col·legis professionals, els referèndums de la Constitució Europea o el recent Estatut, alguns resultats d’eleccions al Parlament o en alguns municipis o fins i tot resultats en altres països de llarga tradició democràtica, queden ridiculitzats? Vaja, que si ens volen il·lustrar sobre fracassos i coses a les quals la gent no dóna cap mena d’importància… tenen feina!

Gestos que fan pensar

El que ha fet la Margot Kässmann no és per ignorar-ho.

Dimitir d’un càrrec públic tant important per una nimietat com aquesta ens provoca trasbals. Perquè? Perquè no estem acostumats a que des dels lideratges actuals això es faci així. Òbviament, no pas des dels lideratges polítics. Però no només. No seria bo caure en la moda del pim-pam-pum cap a la política sense veure que, en el fons, gasten dinàmiques molt habituals en el conjunt de la societat. O és que no és sorprenent que persones amb alta responsabilitat en bancs i sistema financer no hagin dimitit (compte, em refereixo per voluntat pròpia no a que els hagin fet dimitir!) malgrat les òbvies (ir)responsabilitats en la crisi econòmica que estem patint? O que, l’encara president de la CEOE, després d’enfonsar la seva empresa i considerar tanoques els que fessin ús dels seus ‘productes’, encara vagi donant lliçons de criteris empresarials i de les mesures econòmiques a prendre?

Però no només per aquesta auto-exigència ens sorprèn la Sra. Kässmann. També, perquè en el fons ve a dir-nos que cal ser extremadament ètics quan una persona desenvolupa un càrrec amb una presència i lideratge públics. Vaja, que el lideratge públic no ha d’anar acompanyat de l’ensabonament i l’auto-indulgència cap a les pròpies misèries sinó més aviat el contrari: si donem lliçons hem de ser extremadament curosos. Dit d’una altra manera: o som indulgents amb tothom o si fem un discurs d’exigència els primers als quals hem d’aplicar la medicina hem de ser nosaltres mateixos. Adaptar aquesta mesura a la realitat de cadascú de nosaltres penso que seria un bon signe de maduresa personal i col·lectiva.