L’entrevista d’en Manuel Fuentes a Vicenç Navarro ha aixecat polseguera.
Es miri com es miri, el to, actitud i alguns comentaris d’en Fuentes estan fora de lloc. Especialment tractant-se d’un mitjà públic. Però, com altres vegades, tinc la sensació que ens quedem en l’anècdota i no anem al fons.
Al marge de la qüestió -ben important certament, però que ja he abordat altres vegades- de la poca diversitat ideològica als mitjans de comunicació, el problema aquí no és un periodista, una entrevista puntual o una mala relació entre entrevistador i entrevistat que s’acaba projectant per la ràdio. Crec que el problema és que està massa ben valorada l’entrevista incisiva que frega la mala educació. Des de sempre he trobat, a la facultat, a les redaccions, al carrer, gran admiració pels periodistes incisius, que tallen, interrompen i marquen a fons l’entrevistat, amb l’argument que el periodista ha de dur l’entrevista per on ell vol, ha d’aconseguir la declaració que ell vol i ha de fer que l’entrevistat es mulli. No ho sé, però a mi em sona a un plantejament de l’entrevista com si fos un combat de boxa.
Si entrevistes persones interessants el més raonable, i periodísticament rellevant, és preguntar-los i deixar-los parlar. No hi ha cosa més plaent que sentir raonaments entenedors sobre assumptes complexos per part de gent que sap de què parla.
Clar: a vegades hi ha persones que ocupen responsabilitats però que no necessàriament són interessants i no tenen massa coses a dir o, tenint coses a dir, no sempre poden o volen dir-les. Llavors, sí, cal ser més incisius però sempre essent educats i respectant una evidència: si preguntes, cal deixar espai i possibilitat per a la resposta.
Honestament: com a ciutadà i com a periodista, fins ara, sempre m’he sentit molt sol -i, fins i tot naïf- quan he exposat aquesta percepció sobre les entrevistes. Per això, ara, em sento un pèl desenfocat amb aquesta polèmica.
Veig molta gent indignada però, els indigna el tracte puntual d’un periodista determinat a una persona concreta parlant d’aquest tema o realment no els agraden les entrevistes maleducades? Perquè, malauradament, hi ha moltes entrevistes maleducades en la nostra oferta comunicativa. Tinc la sensació que, en aquest cas, algunes reaccions han estat més en clau de relació personal (sóc amic del Fuentes o sóc amic del Navarro) o ideològica (‘no han deixat parlar a una persona crítica amb el discurs econòmic dominant’ o ‘ha fet callar a un demagog’) que no pas el problema de fons: l’estil, to i actitud periodística que cal abordar en una entrevista.
Una entrevista maleducada és una entrevista maleducada, la faci un periodista que ens cau bé o un que no suportem, la pateixi una persona amb qui compartim moltes coses o una altra amb qui no compartim res.
