Guerres humanitàries? Polítiques serioses!

(article publicat al diari ARA el 6 d’Abril de 2011)

El 1999, després de 12 anys de discriminacions i repressions creixents per part de Milosevic, diversos països van organitzar un atac militar sobre Sèrbia per a defendre la població de Kosovo. En aquell context, molta gent va veure com un mal menor l’acció de l’OTAN per bé que, com tota ‘guerra humanitària’, patia una greu contradicció: pretendre protegir a base d’agredir.

Quan alguns van recordar que durant tots els anys anteriors la comunitat internacional havia fet un paper lamentable (pactant amb Milosevic mentre no es donava suport a la revolta ciutadana no-violenta de Kosovo liderada pel president Ibrahim Rugova) es va dir que sí, que s’havia fallat, que s’havia fet malament i que, efectivament, s’havien d’haver fet les coses d’una altra manera. Però que, en aquell moment precís, era necessari –tot i que dolorós- fer ús de la maquinària de guerra a fi d’impedir una carnisseria.

Han passat uns anys i és lícit preguntar-se si la comunitat internacional va aprendre les lliçons de Kosovo. El cas de Líbia, i les revoltes àrabs en general, ens indiquen que som on érem: fent les coses malament i, a la fi, organitzant un atac militar per a tranquil·litzar-nos les consciències.

Després d’anys de tenir relacions diplomàtiques, comercials, econòmiques i polítiques normalitzades amb tota mena de dictadors, autòcrates i dèspotes (a Tunísia, Egipte, Líbia, Iemen, Aràbia Saudita, etc.) sembla que la comunitat internacional descobreixi que tractava amb règims corruptes i sanguinaris que, entre altres minúcies, portaven més de 30 anys en estat d’excepció, amb les llibertats fonamentals suspeses o seriosament limitades.

Les revoltes àrabs han posat de relleu que la comunitat internacional ha continuat practicant el mateix model: alimentant i pactant amb dictadors, rient-los les gràcies i perdonant-los les misèries. A canvi d’estabilitat, de recursos naturals preuats o de contenció de la immigració hem fet la vista grossa al maltractament sistemàtic que exercien sobre els seus ciutadans. I, ara, a corre-cuita, els mateixos que negociaven amb Gaddafi, que s’hi feien fotos i que li toleraven tota mena d’indignitats, ens volen convèncer que cal atacar-lo pel bé de la seva població.

Però bé, admetem que una vegada més hi ha hagut incompetència o mala fe. La qüestió és: n’aprendrem d’una vegada? O permetrem, demà, un altre Kosovo, una altra Líbia? Si realment volem evitar tragèdies humanitàries, no cal esperar a intervenir militarment al darrer moment per a arreglar-ho, senzillament, cal fer altres coses i es poden començar a fer ja des d’ara.

En primer lloc, posar els drets humans al centre de la política internacional. És incomprensible, per posar un exemple, que potències democràtiques no només no donin suport al Tribunal Penal Internacional (un instrument magnífic per a dissuadir dictadors i criminals de guerra acostumats a respondre només davant d’una justícia interna comprada a atemorida) sinó que, damunt, hagin boicotejat l’adhesió de tercers països al TPI.

En segon lloc, fer fora els règims corruptes i dictatorials. Això no vol dir iniciar cap croada. Vol dir, senzillament, enlloc d’aplaudir i acompanyar dictadors, fer-los veure i entendre, forçar-los i sancionar-los si cal, que o fan una transició cap a un sistema democràtic o no tindran paper en l’ordre internacional. Durant anys una certa visió de la política ens ha volgut fer creure que calia pactar en funció d’interessos i deixar-se de criteris morals. Però, el resultat d’aquest ‘realisme’, ja veiem quin és: un món, real, ben galdós.

En tercer lloc, regular el comerç d’armes: com pot ser que països europeus, que es creuen els propietaris de valors com la democràcia o els drets humans, estiguin còmodes mentre venen armes a dictadors que, gràcies a aquestes armes, esclafen les seves poblacions quan reclamen drets i llibertats? Massa indigne i ignominiós. I amb una solució prou sensata i aplicable: regular el comerç d’armes amb sentit comú, això és, no vendre armes a dictadors i règims que vulnerin els drets humans. Per als que es pensen que això és una temeritat: molts productes estan subjectes a fortíssimes regulacions. Llavors, perquè no les armes, que impacten severament sobre la vida de les persones i els pobles?

En definitiva, si volem evitar un nou Kosovo, una nova Ruanda, una nova Líbia, demà, la solució no és muntar guerres humanitàries en el darrer minut del temps de descompte, sinó fer polítiques serioses que fomentin activament els drets humans i les condicions de pau. Menys guerres humanitàries i més polítiques serioses!

OTAN: del referèndum a Líbia

(Article publicat al Diari AVUI el 12/03/2011)

Avui fa exactament 25 anys, el sí (a Catalunya va ser el no) s’imposava en el referèndum de l’OTAN. Des de llavors el món ha canviat molt. Però, avui més que fa 25 anys, cal preguntar-se pel sentit de l’OTAN: una organització que neix l’any 1949 per a fer front a la Unió Soviètica, que, al seu torn, crea el Pacte de Varsòvia.

Però, amb la fi de la Guerra Freda, el Pacte de Varsòvia desapareix i avui Rússia, en molts aspectes, és un aliat d’Occident. I, malgrat això, l’OTAN no sols no ha desaparegut sinó que s’ha ampliat. És cert: hi ha molts reptes pel que fa a la seguretat al nostre món. Però, més enllà de la parcialitat i limitació de l’OTAN (una organització de només 28 estats –dels 192 que hi ha a les Nacions Unides–, és l’instrument més adequat per afrontar amb credibilitat aquests reptes?) hi ha un problema de concepte. Malgrat la retòrica de declaracions i documents, l’OTAN és hereva d’una concepció que assimila seguretat a defensa militar quan pràcticament tots els analistes deixen clar que la seguretat no es fonamenta en la variable militar. No és estrany, doncs, que, arran dels diversos processos d’ampliació viscuts els darrers 20 anys, l’OTAN hagi incentivat el creixement de la despesa militar en els països candidats a entrar-hi. Una aportació contradictòria amb l’enfortiment d’unes polítiques de seguretat més modernes, globals i humanes. Sobre les missions que ha desenvolupat i desenvolupa (més enllà de discutir-ne la idoneïtat i encert, és obvi que podrien haver-se fet sota altres paraigües institucionals i de coordinació), en els darrers dies s’està parlant de la possibilitat que intervingui a Líbia per tal d’aturar Gaddafi: “Potser sí que aquesta vegada és necessària l’OTAN!”, em comenten.

Anem a pams: d’entrada la solució militar és poques vegades una solució. N’és ben paradigmàtic el cas de l’Afganistan, on –tal com revelen els documents alliberats per Wikileaks– els mateixos promotors de la intervenció admeten que la guerra no ha servit, que el nou govern és fallit i que, en el fons, no saben què fer. Però, també caldria recordar que en essència, intervenir a Líbia, ja fa anys que ho han estat fent alguns països de l’OTAN (entre 2006 i 2009, diversos països membres han venut armes a Gaddafi per valor de 1.400 milions d’euros). Dir que cal intervenir a Líbia per defensar la població de Gaddafi, després d’haver-li venut tot tipus d’avions militars, fusells i pistoles que ara usa contra la població, és, com a mínim, evidenciar una manca clamorosa de previsió i lògica, coses que caldria exigir a organismes que es dediquen a promoure la seguretat.

D’altra banda, les preocupacions de l’OTAN no són tan humanitàries com podria semblar. Ara fa un mes, en la 47a Conferència de Seguretat de Munic, el secretari general de l’OTAN, Anders Fogh Rasmussen, alertava de les incerteses que els canvis al Nord d’Àfrica podien produir en l’economia i l’ordre mundial i que Europa havia d’estar alerta per defendre’s de possibles amenaces. Parlava d’ajudar els pobles tunisià i egipci a alliberar-se dels seus sàtrapes? No! Senzillament, parlava de veure si els nous governs contradirien els interessos occidentals. En fi, massa dubtes sobre una organització que ni tan sols després de 22 anys de la fi de la Guerra Freda ha estat capaç de decidir la retirada de les armes nuclears tàctiques en territori europeu. Un dubtós criteri de seguretat, sens dubte.

Armes nuclears: risc, no pas solució

“La lógica de las armas nucleares tácticas ya no tiene sentido. Desde un punto de vista militar, para mí, son completamente inútiles. Por tanto, si son más un riesgo que parte de la solución de un problema, tendríamos que deshacernos de ellas. Seguiremos impulsando este proyecto“.

Una declaració d’un activista a favor del desarmament nuclear? D’un acadèmic proper a la Investigació per la pau? D’un somia-truites qualsevol?

No. Són paraules d’una entrevista que ofereix avui El País del Ministre d’Estat per a Europa de la República Federal d’Alemanya, el liberal Werner Hoyer.

Ja vaig escriure això fa uns mesos, on alertava de la incapacitat, escassa sensibilitat i manca de voluntat política de l’OTAN per donar resposta a una demanda formulada per diversos països membres (entre ells Alemanya).

Per això cal destacar i aplaudir la valentia i lucidesa d’aquestes declaracions. Malgrat l’actitud covarda i submisa de l’OTAN, Alemanya continua reclamant un cosa ben òbvia: retirar del territori europeu les armes nuclears tàctiques procedents de la Guerra Freda.

Prioritats desenfocades

(article publicat a la Revista Estris de Juliol-Agost)

Que tenim un xic atrofiat el sistema per a definir col·lectivament les nostres prioritats, és una evidència. Cada any assistim impassibles a la mort de centenars de milers de persones per manca d’aliments, d’aigua potable o per uns sistemes de salut deficients. Tenim suficients recursos econòmics, humans i tècnics per assegurar aquestes necessitats per a totes les persones del món però tal com estem organitzats (estructures, valors i prioritats) acabem permetent que any rere any això passi…

Vaja, que el fet de malgastar en bestieses –o directament en barbaritats- enlloc de en necessitats bàsiques, és una constant del nostre món. El que passa és que, quan hi ha crisi, aquestes paradoxes esdevenen més sagnants.

Obviarem el fet que bona part dels factors que ens van dur a la crisi econòmica que ens afecta no hagin estat abordats. En dos anys i mig, no s’ha produït cap canvi ni reforma del sistema financer tot i que fa mesos que es diu que s’ha de fer. És com si després de patir una fuita d’aigua a casa, ens preocupéssim només de netejar el terra i ignoréssim a consciència el perquè i l’origen de la fuita. Qualsevol persona ens diria que som uns temeraris i uns irresponsables, no? Doncs això és el que estem fent col·lectivament…

Obviarem també el fet que, en cas d’acordar mesures per reduir el dèficit d’un país, els governs poden, a més de retallar, incrementar els ingressos. I que ningú s’espanti: no estem dient que tothom pagui més, sinó que alguns que paguen ben poc –tot i tenir molt- paguin el que els correspon. I uns no paguen perquè fan delicte i altres… senzillament perquè és legal. Si, és dur, però és ben cert!

Però, en cas de reduir, perquè no es pensa en una despesa militar escandalosament elevada i, sovint, plenament inútil? Hi ha qui diu que això és intocable, però jo no acabo d’entendre-ho. Diuen que cal la depesa militar per a defendre’ns. Mentrestant, reduïm la despesa social i congelem pensions, dediquem menys diners a la lluita contra la pobresa –cooperació al desenvolupament- i reduïm el suport a familiars de malalts dependents… És a dir, que abans de reduir els diners per a fer front a hipotètiques amenaces militars externes, els reduïm d’allò que serveix per atendre a persones que pateixen amenaces ben reals que afecten la seva vida. El que dèiem, prioritats ben desenfocades!

A voltes amb la seguretat

Enmig de les anades i vingudes de les vacances, ens topem amb la duresa d’algunes catàstrofes naturals (riuades, inundacions, sequeres, incendis) que han afectat entre altres a Rússia, Pakistan, Índia o la Xina.

Una i una altra vegada cal veure i fer veure que la seguretat de les persones i els pobles depèn de molts factors: salut, medi ambient, justícia, desenvolupament, drets humans, espai de drets i llibertats, participació democràtica, no discriminacions i, evidentment, capacitat de previsió i reacció davant les catàstrofes naturals.

Malgrat tot, encara persisteix aquesta absurda idea que un país segur és aquell que té més armes i que dedica més diners a la despesa militar. Tot plegat, inversions que ben poc poden fer per a protegir les persones de les amenaces que realment els afecten o poden afectar.

Per si algú ho havia oblidat, cal recordar que la Xina és el segon estat que més diners va gastar el 2009 en despesa militar? I Rússia, el cinquè? I l’Índia, el novè?

En fi, si realment es pensés en les persones i les seves necessitats, és clar que la despesa militar no seria tant prioritària a l’hora de fer els pressupostos. És una obvietat, però cal anar-la recordant.

Article ‘Crisis, gasto militar y desarme’

Que en temps de crisi cal revisar la despesa és una obvietat. El que no ho és tant és a quines partides cal aplicar les retallades. I el que sembla fora de lloc (ep! almenys per a algunes i alguns) és que aquestes retallades s’apliquin a la despesa social mentre es deixa immaculada la despesa militar.

Aquesta és una de les reflexions que diverses persones vinculades al moviment i el treball per la pau de Catalunya i l’Estat espanyol vam voler plasmar en un article conjunt publicat el passat dilluns 2 d’Agost a El País.

Penso que és una bona iniciativa. I encara més que sigui conjunta. En començar el nou curs, en tornarem a parlar.

Ara, per si ho vols, et deixo l’enllaç de l’article íntegre aquí.

Demà és un dia important

(article publicat el dissabte 31 de Juliol al Diari AVUI)

Il·lustració de Guillem Cifré per a l'article a l'AVUI

Demà és un dia important. Ho serà per a molta gent perquè començarà les vacances. Però també perquè començarem a dir adéu a una arma especialment cruel: les bombes de dispersió. Sí, efectivament, el dia 1 d’agost entra en vigor el tractat que les prohibeix. Però anem a pams.

Què són les bombes de dispersió? Doncs una bomba que conté diverses bombes al seu interior. En llençar-se, la bomba allibera les càrregues explosives que conté i, per tant, el seu impacte s’escampa per una superfície ben gran. Tant per la tipologia de l’arma (que impacta indiscriminadament –com pot distingir l’objectiu militar de la població civil que estigui al voltant?) com per la tipologia dels conflictes armats dels darrers anys (conflictes més petits, intraestatals, amb diversos grups irregulars en joc, amb escaramusses no en un camp de batalla sinó en qualsevol banda), les bombes de dispersió impacten especialment sobre la població civil. Encara més, pel fet que una part gens menyspreable dels centenars de càrregues explosives que allibera la bomba de dispersió no exploten en el moment per alguna errada tècnica. I, en canvi, sí que ho fan en moments imprevistos, al cap dels anys, quan una persona hi topa ocasionalment mentre treballa el camp, passeja o corre. Les dades que van recollir diverses organitzacions humanitàries apuntaven que prop de 13.000 persones perden cada any la vida per l’ús d’aquest bombes. A més, cal tenir present la quantitat de ferits que generen.

Començades a utilitzar en la segona meitat del segle XX, es calcula que hi ha 34 països que en produeixen, i està documentat que una quinzena les han fet servir. Afganistan, Angola, Bòsnia, Cambodja, Croàcia, la República Democràtica del Congo, Iraq, Kosovo, Laos, Líban, Txetxènia i Vietnam són alguns dels països que més han patit el flagell de les bombes de dispersió. Fruit d’aquest greu impacte humanitari, i de l’experiència que va suposar la prohibició de les mines antipersona, diverses ONG van impulsar l’any 2003 la Cluster Munition Coalition (CMC) amb la voluntat d’anar cap a un procés de prohibició.

El 2005, com passa sovint, la conscient obstrucció d’alguns governs fa que es bloquegi la possibilitat d’adoptar un acord. Però, en lloc de resignar-s’hi, alguns països opten per sortir del marc més formal de Nacions Unides i convoquen una conferència el febrer del 2007 a Oslo. És l’inici d’un procés diplomàtic que culmina l’any següent amb un acord signat per prop d’un centenar de països. A partir d’aquí, s’esperava i desitjava que l’entrada en vigor del tractat seria un procés ràpid. Però les 30 ratificacions (un procés ben senzill, que suposa que cada estat ha de ratificar l’acord en seu parlamentària) necessàries per permetre-ho van trigar més d’un any.

Podem avaluar que els governs han trigat massa a fer la ratificació? Sí. Però, coneixent la irresponsabilitat de molts governs en aquest tipus de coses, encara podem estar contents. Saben que el 1996 es va aprovar un tractat molt interessant? Sí, és el que prohibeix les proves nuclears. Doncs bé, 14 anys més tard… encara no ha entrat en vigor. En el cas de les bombes de dispersió, què suposarà l’entrada en vigor? Doncs que les disposicions previstes al tractat ja seran d’obligat compliment per als països membres. Òbviament, el tractat preveu la prohibició de la fabricació, la comercialització i l’ús de les bombes de dispersió i obliga a destruir-ne els arsenals existents. Però també, i això és molt important i relativament nou en la curta experiència de tractats d’aquesta mena, el tractat pensa en les víctimes i els supervivents i preveu donar-los suport i assistència humanitària.

En definitiva, un bon acord de desarmament que, sumat al de mines del 97, suposa 13 anys d’avenços clau en l’àmbit del desarmament que, en bona part, han estat possibles gràcies a l’esforç, tenacitat i impuls de la societat civil. També la del nostre país. Per això, demà Barcelona (plaça de Sant Jaume, 11.30 h) serà una de les 70 ciutats del món que celebraran l’inici de la fi de les bombes de dispersió.

Una visió massa llunyana

(article publicat al Diari AVUI, dilluns 7 de Juny de 2010)

Il·lustració de Jaume Batlle per a l'article a l'AVUI

El mes d’abril del 2009 el president Obama va fer un important discurs a Praga, on, entre altres coses, va presentar la seva visió i estratègia per avançar, lentament, cap a un món sense armes nuclears.

Tot just fa una setmana acabava la 8a Conferència de Revisió del Tractat de No-proliferació Nuclear (TNP), una conferència de revisió que havia aixecat més expectatives que les anteriors. En part, precisament pel nou clima generat pel nou lideratge d’Obama (amb la seva aposta pel diàleg i el consens, donava més relleu a espais multilaterals com el TNP), però també perquè s’havien concretat algunes de les propostes fetes a Praga (nou acord amb Rússia, Cimera de Seguretat Nuclear, etc.), fet que emmarcava la conferència del TNP en un context de dinamisme. Més enllà de tot això, els avenços en desarmament produïts els darrers anys (el tractat de prohibició de les bombes de dispersió adoptat el 2008, per exemple) també injectaven més optimisme en l’agenda global del desarmament.

Quins han estat els resultats? Sens dubte, no espectaculars, però hi ha hagut petits avenços. D’entrada, a diferència de l’any 2005, hi ha hagut declaració i conclusions aprovades. S’ha reforçat la pressió sobre les potències nuclears, s’han concretat algunes passes ja plantejades en les conferències del 1995 i del 2000 i s’ha acordat realitzar una conferència per al 2012 per tal d’establir un Pròxim Orient lliure d’armes nuclears, esmentant específicament el cas d’Israel.

Però més enllà dels avenços que es puguin produir en el marc del TNP, no podem obviar les seves limitacions constitutives. Nascut en plena Guerra Freda, tot i ser un instrument cabdal en l’àmbit del desarmament, els defectes d’origen del TNP són vistos avui com una rèmora.

La creació d’un doble règim al si del TNP (els països nuclears per una banda i la resta, que no en poden tenir, per l’altra) és obvi que només té sentit si les potències nuclears aborden el desarmament. En cas contrari, aquest mecanisme esdevé una jerarquia que denota qui s’atorga privilegis i que en treu a la resta. De fet, malgrat que el TNP ha tingut un cert èxit en evitar la proliferació horitzontal (és a dir, que nous països tinguin armes nuclears), també és cert que aquesta incoherència li resta credibilitat a l’hora de prevenir-la amb eficàcia.

Com lúcidament assenyalava l’informe Weapons of terror del 2006, coordinat per Hans Blix, “resulta més difícil dissuadir els potencials Estats proliferants de seguir avançant pel camí del desenvolupament d’armes nuclears i mantenir el suport de la comunitat internacional a la no-proliferació quan els Estats posseïdors d’armes nuclears s’esforcen poc per aconseguir el desarmament nuclear. Les explicacions dels que tenen armes nuclears, que argumenten que aquestes són indispensables per defensar la seva sobirania, no són la millor manera de convèncer altres Estats sobirans perquè renunciïn a aquesta possibilitat”.

Que 65 anys després de l’explosió de les bombes d’Hiroshima i Nagasaki (amb centenars de milers de persones mortes i ferides directament o afectades indirectament -per exemple, naixements de persones que van patir la radiació- a causa d’aquelles explosions i de les nombroses proves nuclears fetes posteriorment) siguem tan lluny de prohibir les armes nuclears… ens informa ben precisament i clara de la precarietat en què ens trobem.

Malgrat els acords de desarmament nuclear subscrits per les dues principals potències en els darrers 20 anys, avui disposem de més de 20.000 caps nuclears per carregar-nos el planeta unes quantes vegades. Les cinc potències nuclears encara no han estat capaces de sortir d’un esquema terrible: som poderoses gràcies a les armes nuclears, per tant, no en pensem prescindir. No és només criticable moralment i política, sinó també pràcticament: el manteniment dels arsenals nuclears genera una escandalosa despesa econòmica que esdevé tràgica en els temps de crisi que corren.

En definitiva, hem avançat uns metres. Però la visió d’un món sense armes nuclears és una visió encara massa llunyana.

‘La mili no mola, ni catalana ni espanyola!’

(article publicat al diari AVUI, dissabte 22 de Maig de 2010)

Il·lustració de Xavier Porrata per al Diari AVUI

Fa una pila d’anys, al centre de Barcelona, vaig topar-me amb un mural (em sembla recordar que era de l’Assemblea de Joves de Nacionalistes d’Esquerra) on s’hi deia: ‘La mili no mola, ni catalana ni espanyola!’ Com que en aquella època la idea d’un estat català era ben minoritària dubto que el mural, la veritat, s’entengués gaire. A mi, però, em va agradar la coherència de fons: no volem mili ni exèrcit espanyols però ep! si fóssim independents tampoc en voldríem de catalans!

He pensat en aquest mural arran de la Constitució Catalana de Reagrupament on es parla d’exèrcit català. La proposta ha reobert un debat que, avui, és més viu. En part és lògic: el sobiranisme ha crescut i la idea d’un estat català no es veu tan estranya. Per això, i en tant que persona que ha fet bandera del ‘Catalunya per la pau’ i ha reclamat polítiques públiques coherents amb la pau, hi dic la meva.

Potser hi ha algú a Catalunya que veu en la imatge d’un soldat català l’exemple màxim de catalanitat i servei al país. No hi perdré el temps: a aquestes alçades em sembla prou evident que confondre el compromís amb un país amb l’adhesió a la cultura de la violència és d’un militarisme ben tronat. En tot cas, aquesta visió, crec!, és ben minoritària.

La majoria de la gent que dins el catalanisme defensa un exèrcit català sol abordar-ho pragmàticament. Ens agradi o no, vénen a dir-nos, al món hi ha estats, fronteres i exèrcits. Per tant, si volem ser un país normal com els altres, si aspirem a tenir un Estat, no podem negar-nos a tenir exèrcit. Tothom en disposa d’un, d’exèrcit, i nosaltres no podem ser menys. L’anàlisi, de fet, no està totalment mancada de raó: menys algunes excepcions, la majoria dels estats preparen, greixen i mimen una immensa maquinària de guerra. El militarisme ‘modern’ també existeix! Fixem-nos com Zapatero, un governant considerat ‘pacifista’ i ‘solidari’, no ha tingut cap angúnia a congelar pensions o reduir la cooperació abans que retallar la despesa militar.

Ara bé, que les coses siguin així no vol dir que estiguin bé ni tampoc que no puguin canviar. Sintetitzaré en tres els motius pels quals crec que és millor apostar pel ‘Catalunya per la pau’ que no pas per l’exèrcit català.

Catalunya ha assumit els darrers temps un fort vincle amb la pau. Ha viscut, sí, manifestacions massives contra la guerra. Però també va registrar xifres molt elevades de rebuig al servei militar. També l’educació per la pau hi té més presència que en altres països. No és només cosa de la societat civil: apostes polítiques a favor de la pau han tingut un ampli suport parlamentari (Llei de foment de la pau, creació de l’ICIP o resolucions a favor del desarmament). Sense caure en exageracions és cert que, avui, la identitat catalana incorpora valors com la pau, els drets humans i la solidaritat. I no és, crec, un patrimoni per desestimar a la lleugera.

Perquè aquest patrimoni, a més de lloable, és necessari. El món és el que és, i si volem aportar-hi alguna cosa (ara i aquí o des d’un hipotètic futur estat) podem avaluar què hi fa més falta. I, la veritat, costa de pensar que amb més exèrcits, despesa militar i armes el món sigui millor. Més aviat al revés: molts analistes en relacions internacionals diuen, amb diferents intensitats, que rebaixar el grau de militarització és imprescindible per a construir un món més segur.

Si és així, què és més responsable, optar pel que cal o optar pel que toca? Cal remarcar també que, malgrat totes les mancances, barbaritats i contradiccions, apostes per la cultura de pau, esforços pel control dels armaments o processos de resolució pacífica dels conflictes, van fent camí. Així, a més d’uns valors més positius i d’una aportació al món més sensata, la idea d’una Catalunya sense exèrcit fins i tot sembla estratègicament més encertada: és més intel·ligent apuntar-se al carro de les tendències de futur, per incipients que siguin, que no pas al de les polítiques que algun dia hem de ser capaços de caducar pel bé de tots i totes.

Cap al TNP 2010 (2): Oblidar-se del TNP?

El TNP, ja ho dèiem ahir, és un instrument ambiciós però desigual en la seva fortuna i, sobretot, nascut amb un vici d’origen. El fet que les 5 potències nuclears fossin, precisament, les qui en van definir les regles fundacionals i els qui n’han liderat el seguiment durant tots aquests anys, ha condicionat el desenvolupament i les potencialitats que podia oferir el TNP.

En la pràctica, el TNP tot i ser l’acord més global de desarmament, és un acord dual: unes condicions per a les potències nuclears i unes altres -molt més dures- per als altres. Quan l’any 1995, per exemple, França va fer proves nuclears -cosa que atemptava clarament contra l’esperit i la lletra del TNP- va haver-hi una certa crisi però no va passar d’aquí. En canvi, si un país membre que no és potència nuclear -i a sobre sinó és ‘amic’ d’alguna de les potències nuclears- se salta algun precepte pot acabar veient-se acusat ja no pel TNP, sinó per l’OEIA i, finalment, pel Consell de Seguretat de Nacions Unides.

En qualsevol cas, tot i que el TNP pot permetre més de del que dóna de si, hi ha força gent dins del moviment per la pau que considera que per les seves circumstàncies i pels seus vicis d’origen, difícilment serà un instrument que promogui el desarmament nuclear.

Per això, una idea que plana darrerament en el moviment per la pau va ser defensada contundentment ahir en l’acte d’inauguració de la Conferència alternativa per John Burroughs, un prestigiós advocat de Nova York, membre d’IALANA, la xarxa d’advocats contra les armes nuclears: “oblidem-nos del TNP i anem cap a una Convenció contra les armes nuclears”.

No ho va dir, però, en el fons, vol dir seguir l’experiència de la campanya contra les mines i les bombes de dispersió. Engegar un procés per a la creació d’un tractat nou i específic centrat en la prohibició total de les armes nuclears a partir del compromís i suport d’aquells estats que ja ho vegin clar. Ja ho veieu, al final, potser unes armes ben petites (les mines i les bombes de dispersió) acabaran per marcar la línia d’acció sobre les armes nuclears. Al pot petit…