Carta oberta a ESADE, IESE i EADA sobre els sous de l’alta direcció

Benvolgudes i benvolguts,

Entre les vostres diverses tasques de docència oferiu, de forma emblemàtica, la formació de càrrecs directius per a empreses i altres organitzacions. Sou escoles que, a més de formar bons professionals, preteneu infondre criteris i valors de respecte cap a la comunitat. Sense anar més lluny: ‘ESADE té com a missió principal la formació de persones amb un alt nivell de competència professional i amb plena consciència de la seva responsabilitat social’; Missió d’EADA: ‘Creiem en unes organitzacions i empreses més humanistes. Pretenem formar directius d’empreses que siguin econòmicament eficaços, socialment responsables i respectuosos amb el medi ambient’; Valors essencials de l’IESE: ‘respecte envers els altres; esperit de servei; integritat, compromís pel bé comú d’empreses i la societat, humiliat’.

Doncs bé, humilment, diria que alguna cosa no acaba d’anar bé. Que cal revisar la vostra feina en funció dels resultats obtinguts. Ja sé que no tot el que passa en el món de l’alta direcció de Catalunya i Espanya és culpa vostra. Però, també sembla clar que les principals escoles de negoci alguna cosa han te tenir a veure amb les tendències i dinàmiques que s’hi donen.

Perquè us ho dic? Mireu aquest informe que publicava el Suplement ‘Negocios’ de El País on analitzava la retribució dels alts càrrecs directius de les empreses de l’IBEX 35.

Algunes dades? Càrrecs directius que cobren 1.000, 233 o 176 vegades més que el sou mitjà de les treballadores i treballadors de la seva empresa. La mitjana de les 35 empreses analitzades és de 89 vegades. Sous astronòmics: 6, 5, 4 i 3 milions d’euros en molts casos.

Quin és el criteri tècnic que pot justificar aquesta abismal diferència? Siguem honestos: per més criteris de qualificació professional, aptitud personal i valoració d’habilitats que puguem analitzar i posar en un preciós i complex excel, mai dels mais, ens sortirà un resultat que justifiqui que algú cobri 89 vegades més que el sou d’una altra persona en una mateix empresa. Aquests diferències salarials, diguem-ho clar, no constitueixen només un greuge moral sinó que fonamentalment suposen una falsedat empresarial i econòmica. Que el mercat ho genera, els governs ho toleren i la ciutadania accepta? D’acord. Però això no vol dir que tingui cap mena de lògica des d’un punt de vista de gestió.

Durant molts anys, quan he qüestionat aquest nivell de sous en entorns econòmics i empresarials sempre se m’ha vingut a dir que no es pot ser innocent, que cal entendre les dinàmiques del mercat, que posar límits seria abusiu i que, en tot cas, crearia distorsions i problemes severs en el bon funcionament de l’economia (obviaré el fet evident que, avui, tenim gravíssims problemes econòmics molt superiors als hipotètics de posar límits a aquests sous….).

Però, sincerament, crec que un bon directiu mai hauria de permetre’s cobrar això ni facilitar que altres puguin cobrar-ho. Per decència, per honestedat, per criteri professional, per sentit comú, per responsabilitat social.

Espero i desitjo que les vostres escoles siguin capaces de formar persones que quan assumeixin responsabilitats en l’altra direcció, el primer que facin, sigui posar fi a aquesta barbaritat.

El dit, la lluna i les acampades

Foto de Miguel Esteban

(post publicat al bloc de Xarxanet)

Mentre en Nino intenta entendre una pista que Amélie li ha posat, un nen li recorda el lúcid proverbi: ‘quan el dit assenyala la lluna, els tontos miren el dit’.

És el que ens passa, crec, en molts debats socials i polítics. Enlloc d’anar al fons, ens quedem amb la forma.

En el període més salvatge de la bombolla immobiliària (promoguda pel govern, aplaudida pel sector, incentivada pels bancs i participada alegrement per la gent) el debat sobre l’escàndol moral, polític i econòmic de l’especulació va ser mínim. En canvi, vam debatre molt sobre d’on sortien, com eren o com es vestien els ‘okupes’. I si eren violents o no. Ara, enmig d’una crisi brutal generada per l’esclat d’aquella bombolla, convé recordar que vam preferir els passatemps a fer els deures.

Amb les acampades, comença a passar el mateix. Es discuteix sobre qui són, què voten, quina llengua parlen. Si ocupen injustament un espai públic o si van rebre una dura repressió policial. Ep, debats interessants i pertinents!

Però… no tornem a equivocar-nos: el moviment del 15 M i les acampades no són importants en si mateixos. Ho són perquè posen el dit a la nafra de moltes coses que no funcionen bé. Encara que hi haguem fet tant poc, fa temps que sabem que no funcionen.

Un exemple petit i secundari. Fa una pila d’anys que líders de tots els partits diuen que cal reformar el sistema electoral per a fer-lo més permeable a la voluntat ciutadana. I, en tots aquests anys, no s’ha fet res. Doncs bé, el moviment 15 M ha aconseguit que molta gent, polítics i periodistes n’hagin de parlar. No tot el que es mou a les acampades, és clar, val la pena o ho comparteixo. Però m’és igual: si serveixen per a remoure debats amagats o aparcats, és fantàstic!

Sí, podem continuar parlant sobre la gent que acampa. Però sobretot, parlem i abordem les múltiples misèries i precarietats que defineixen el nostre present polític, econòmic i mediàtic. Sinó ho fem, aquestes misèries definiran, també, el nostre futur.

Inside job, un documental descomunal

Directament, seria un delicte perdre-se’l.

Se m’ocorren 5 bones raons per animar tothom a anar-hi:

1. perquè acaba de ser estrenat i el podeu veure en diverses sales

2. perquè en cap document d’abast comercial i d’àmplia difusió com aquest s’explica amb tanta contundència i claredat els perquès de la crisi econòmimca global en la que encara estem plenament immersos

3. perquè, encara que faci mal, cal escoltar algunes de les repostes, tant profundament irresponsables com absolutament ‘penques’, d’alguns personatges que han fabricat o permès aquesta crisi

4. perquè hi sentireu la veu en off de Matt Damon un actor tant interessant pel que fa dins de la pantalla com fora

5. perquè ha rebut l’Oscar almillor documental

 

Sindicats a la foguera

A Simón Rosado

Porto 15 dies sentint tota mena de penjaments sobre els sindicats: que si són del segle XIX, que si no serveixen, etc…

No estic sindicat. No comparteixo necessàriament tot el que fan, diuen o plantegen els sindicats. Però, malgrat això o precisament per això, em sembla sospitós aquest ‘pim-pam-pum’ col·lectiu anti-sindicats. Com a mínim per dos motius:

1. es pot discutir que els sindicats s’hagin quedat al Segle passat (no pas al XIX com molts deien: més que res perquè la majoria de sindicats encara no havien nascut…) però el que és ben clar és que les condicions laborals i socials de molta gent són, aquestes sí, ben pròpies del Segle XIX. I, això, ens hauria de preocupar molt més que si els sindicats són antics. També a tota la còrrua de tertulians i opinadors que ho saben tot sobre els sindicats però, em temo, saben poc sobre la realitat social…

2. els sindicats ho han fet tot bé? No. S’equivoquen? Sí. Cal canviar-los? Potser sí. Però em temo que alguna gent més que canviar-los, vol jubilar-los. I, em pregunto, viuríem millor sense sindicats? No estaríem igualment en crisi, i potser amb impactes més severs sobre la gent, sense sindicats? És que les condicions socials de les persones que depenen del treball serien millors sense l’existència dels sindicats? O que les situacions d’explotació existents arreu del món no s’haurien anat reduint sense la pràctica del sindicalisme? Enviem els actuals sindicats, si voleu, a la foguera però abans millor que comptem amb algun recanvi o alguna altra eina, perquè sinó tots plegats viurem pitjor.

Quan tenia al cap aquest post, he sabut de la mort de Simón Rosado. No hi tenia una relació especial però havíem coincidit en diversos espais transversals. Sempre em va semblar una persona intel·lectualment inquieta, assenyada en la pràctica i respectuosa en el tracte. Especialment, recordo una taula rodona organitzada per Acció Jove on vam coincidir. Allí, vam parlar dels reptes nous que el món sindical havia de tenir present (medi ambient i desarmament en relació al món del treball). I en Simón hi va fer unes reflexions molt lúcides, valentes i autocrítiques.

Sincerament: em sembla que en Simón era molt més modern que la majoria dels que volen enterrar el sindicalisme per sempre més.

Demà, faré vaga

Sí.

Tot i que sabem que sectors polítics i econòmics totalment insensibles a les retallades socials esperen amb candeletes la vaga com un element més en la seva partida de pòquer amb en ZP. Tot i que em sembla clar que la reforma laboral (l’eix de la vaga) no és sinó una part d’un problema molt més greu i de fons. Tot i que el govern espanyol és tant responsable de les decisions que pren com mancat d’autonomia real per a prendre-les. Al capdavall, un dramàtic exemple de com van les coses i cap a on semblen que van.

Faré vaga perquè em preocupa enormement que s’assumeixi com a normal que decisions que prenen governs, no pas insignificants, esdevinguin subsidiàries de les voluntats de poders econòmics als quals ni votem ni donem potestat per a governar-nos.

Faré vaga perquè és prou obvi que entre les prioritats del sistema econòmic que ens governa no s’hi troba la lluita contra la injustícia, la pobresa i la marginació.

Faré vaga perquè algunes exageracions d’aquest sistema ens han dut a la crisi econòmica que patim. Exageracions que, durant aquests anys, han estat impulsades pel món financer, tolerades pel món polític i massa sovint defensades acríticament per bona part d’opinadors i analistes.

I faré vaga perquè, enlloc de posar ordre i control en tot aquest desori, els canvis que arreu es proposen són d’una altra mena: en clau de retallar drets socials de sectors que poc es van afavorir d’aquests excessos i, en canvi, ara en paguen els plats trencats.

Però, és clar, caldrà fer moltes més coses que una vaga: l’acció que l’altre dia va fer la gent d’Inflexió, tot i simbòlica, em sembla ben interessant. A més d’exigir als governs que no dimiteixin, també ens caldrà ser capaços de trobar vies per a exigir directament responsabilitats als poders econòmics i financers per les seves actuacions.

I, òbviament, no cal esperar al que passi en el ‘sistema’ per a fer (o deixar de fer) moltes coses. En darrer terme totes i tots participem, amb més o menys alegria, amb més o menys convicció, amb més o menys consciència, d’aquest sistema econòmic. L’espiral especulativa, el consumisme, la recerca d’elevades rendibilitats monetàries que passen per damunt d’altres valors, etc. no són dinàmiques alienes a les actuacions que anem prenent diàriament.

Vaja, que faré vaga. I procuraré continuar una altra tasca encara més difícil però cabdal: (re)pensar i (re)construir el petit ordre de coses que m’envolta amb criteris i fonaments diferents als del model econòmic que no vull.

‘God bless Iceland’

Un bon amic, en Joan, ens en va parlar.

No diria que sigui un gran documental, però en tot cas és una peça que testimonia ben cruament com un país (d’altra banda, ben especial i espectacular com tota persona que el conegui sabrà) en una situació econòmica aparentment sòlida i envejable, es transforma de la nit al dia, en un país fràgil, a la mercè dels mercats, endeutat i deixant centenars de famílies en situació de precarietat i fallida.

Dotar-nos d’un sistema econòmic més sòlid i quina benzina no fos l’ànsia compulsiva de guany ràpid i exhibició consumista seria, francament, més sensat i raonable.

Quan l’economia ens ‘governa’

Avui en Zapatero ha presentat les seves mesures. Algunes eren necessàries, altres discutibles i unes altres ben bèsties.

El problema, però, és que ni ara, ni abans, ni aquí ni enlloc, s’aborden els temes de fons. Fa 2 anys molts líders van admetre -després de molt temps de negar-ho- que el sistema econòmic havia de ser regulat per evitar constipats, grips i tota mena d’afectacions. Han passat 2 anys, i el més calent és a l’aigüera. De ‘la refundació del capitalisme’ s’ha passat senzillament a retallar despesa pública. I esperar que, ‘els mercats’ reaccionin positivament…

Tenim un sistema econòmic, tal com en parlem i hi actuem, que sembla governar-nos a nosaltres:  ‘els mercats han reaccionat’, ‘els inversors necessiten’, ‘Europa demana’, ‘la competitivitat precisa’, etc. són frases que de tant dir-se i sentir-se al final semblen sensates i, la veritat, de sensates no en tenen res.

Pretenem regular i governar tota mena de coses i, en canvi, semblem acceptar que l’economia és una mena de ventada que bufa com i quan vol i que, l’únic que podem fer-hi, és arrecerar-nos.

I no ens ho podem permetre. Perquè és una fal·làcia. Com és i com va l’economia és fruit d’un conjunt de decisions, de mecanismes, de marcs legislatius, presos amb més o menys consciència, amb més o menys participació, però presos. De la mateixa manera que, per retallar dèficit, s’haguessin pogut prendre altres mesures:  el mateix estalvi que es pretén amb les mesures d’avui s’hauria pogut aconseguir retallant la despesa militar espanyola en un 25% en 4 anys. Com sempre, decisions, prioritats i criteris. Res de màgia ni d’inevitables.

Bastir un sistema econòmic que expulsi el menor nombre possible de gent. No és això el que hauríem de pretendre, perseguir i mirar d’aconseguir? Però sembla que preferim creure que l’economia, ai las, ‘ens governa’!