En Flory

La Conferència està donant prou de si i encara en donarà més els propers dies. En parlarem. Però, qui ho vulgui, també pot seguir els debats a través de les nombroses ‘piulades‘; consultar webs que analitzen les sessions o llegir els posts per a l’ICIP que fa en Xavi Alcalde.

Però ara volia parlar d’en Flory.

Fa uns anys la Fundació per la Pau va engegar el ‘Practicar la pau‘ un projecte pel qual volíem dur al nostre país a actors de pau en zones de conflicte. I vam invitar en Flory. Per tal de conèixer més a fons el conflicte a la República Democràtica del Congo i la feina de prevenció i denúncia que hi feia. Vam conèixer-lo, vam intercanviar punts de vista, vam organitzar entrevistes amb els mitjans i amb polítics i, també, vam posar-lo en contacte amb altres ONG. I, un temps després, m’ha fet molta il·lusió trobar-lo a la 3a sessió de la Conferència cap a un Tractat d’Armes.

I és que, si ho pensem bé, en Flory exemplifica perfectament el perquè de tot plegat:

. el seu país ha patit escenaris de violència brutal des de fa una pila d’anys

. precisament, el descontrol i la proliferació de les armes petites i lleugeres ha incrementat els nivells de violència

. malgrat la violència i la lògica por, en Flory no s’ha rendit ni s’ha resignat mai: sempre ha cregut en les opcions de pau i ha treballat per a enfortir-les

. recordo que, arran d’una situació de tensió especial a la seva regió, la Virginia Garzón de la Fundació per la Pau li va escriure. Les informacions eren confuses i va trigar a respondre. Ens va fer patir…

Sí, en Flory exemplifica perfectament perquè existeix la Campanya per regular el comerç d’armes. I dóna molt sentit als més de 140 delegats d’ONG que hi som per acompanyar el procés, vigilar de prop els governs i apretar perquè el 2012 tinguem un bon tractat que ajudi, ni que sigui un xic, a evitar escenaris com els que en Flory ha patit en primera línia.

Armes: forever!

Això és el que, amb més contenció formal però no pas menys contundència, acaba de dir el Suprem nord-americà.

En una sentència feta pública dilluns, el Tribunal Suprem entén que la possessió d’armes per part dels ciutadans és un dret inviolable que no pot ser restringit. Ho sabem. Als USA la tinença privada d’armes està associada a una concepció molt arrelada de llibertat individual: en l’esfera privada, l’estat no s’hi ha de ficar. Tampoc, vénen a dir-nos, en el dret a tenir armes.

És un sentiment ben majoritari als USA. Rebecca Peteres, la directora de la xarxa internacional sobre les armes lleugeres, IANSA, més d’una vegada m’ha comentat la gran animadversió que hi pateix. Tot i ser una persona ben correcta i agradable, el seu nom i imatge han estat abastament ridiculitzats per la famosa NRA (gent de mena incombustible: davant l’assassinat de diversos estudiants en un centre d’ensenyament, el ‘mític’ Charlton Heston, no se li va ocórrer altra cosa que dir que si la resta d’estudiants i professors haguessin tingut armes… això no hagués passat!).

En tot cas, tres coses poden comentar-se sobre l’assumpte:

. la primera, en referència a la idea de fons: ja és una concepció ben curiosa de la llibertat aquella que permet que 30.000 persones morin cada any als USA per armes (i, sovint, per un simple mal ús o accident). Protegir el dret a la vida d’aquestes persones, no seria una contribució magnífica a la llibertat?

. la segona: igual com podríem fer amb la sentència del TC a l’Estatut català, cal desmitificar. Sí, les democràcies descansen en mecanismes, preceptes i estructures que, tot i ser discutibles, són necessàries. Ara bé, a vegades els sacralitzem tant que oblidem que són, això, instruments tan humans -i precaris- com tota la resta. Fixem-nos que, tant en el cas del l’Estatut al TC com el de les armes al TS s’han aprovat per majories ben ajustades i separades per blocs homogenis. Això vol dir que ambdues sentències no sorgeixen d’una anàlisi jurídica impecable… sinó, ras i curt, de concepcions ideològiques i polítiques. I, és clar, en funció de les coordenades polítiques conjunturals, algunes sentències d’aquests tribunals ‘tan respectables’ podrien ser ben diferents…

. la darrera: encara que sigui molt mala notícia, no tot està perdut. El fet que es tracti d’una correlació tant ajustada (5 contra 4) vol dir que en un altra situació, podria ser diferent. Fins i tot donant-la per definitiva, la sentència no necessàriament impedeix la possibilitat de control en funció de paràmetres que  podrien ser molt més estrictes que els actuals. Però, en tot cas, tinc la sensació que aquesta sentència no ha vingut perquè sí. Als Estats Units, malgrat tot, hi ha corrents que advoquen per un control efectiu de les armes. I, globalment, es van fent passes en aquest sentit. Sense anar més lluny, fa 2 setmanes a Nova York va haver-hi una reunió internacional sobre el control de les armes lleugeres. I en 2 setmanes més, una altra per a controlar el comerç d’armes. Esperem, doncs, que això no sigui més que una reacció a un moviment imparable cap a posar ordre en la proliferació i descontrol armamentístics.