Article ‘Crisis, gasto militar y desarme’

Que en temps de crisi cal revisar la despesa és una obvietat. El que no ho és tant és a quines partides cal aplicar les retallades. I el que sembla fora de lloc (ep! almenys per a algunes i alguns) és que aquestes retallades s’apliquin a la despesa social mentre es deixa immaculada la despesa militar.

Aquesta és una de les reflexions que diverses persones vinculades al moviment i el treball per la pau de Catalunya i l’Estat espanyol vam voler plasmar en un article conjunt publicat el passat dilluns 2 d’Agost a El País.

Penso que és una bona iniciativa. I encara més que sigui conjunta. En començar el nou curs, en tornarem a parlar.

Ara, per si ho vols, et deixo l’enllaç de l’article íntegre aquí.

Demà és un dia important

(article publicat el dissabte 31 de Juliol al Diari AVUI)

Il·lustració de Guillem Cifré per a l'article a l'AVUI

Demà és un dia important. Ho serà per a molta gent perquè començarà les vacances. Però també perquè començarem a dir adéu a una arma especialment cruel: les bombes de dispersió. Sí, efectivament, el dia 1 d’agost entra en vigor el tractat que les prohibeix. Però anem a pams.

Què són les bombes de dispersió? Doncs una bomba que conté diverses bombes al seu interior. En llençar-se, la bomba allibera les càrregues explosives que conté i, per tant, el seu impacte s’escampa per una superfície ben gran. Tant per la tipologia de l’arma (que impacta indiscriminadament –com pot distingir l’objectiu militar de la població civil que estigui al voltant?) com per la tipologia dels conflictes armats dels darrers anys (conflictes més petits, intraestatals, amb diversos grups irregulars en joc, amb escaramusses no en un camp de batalla sinó en qualsevol banda), les bombes de dispersió impacten especialment sobre la població civil. Encara més, pel fet que una part gens menyspreable dels centenars de càrregues explosives que allibera la bomba de dispersió no exploten en el moment per alguna errada tècnica. I, en canvi, sí que ho fan en moments imprevistos, al cap dels anys, quan una persona hi topa ocasionalment mentre treballa el camp, passeja o corre. Les dades que van recollir diverses organitzacions humanitàries apuntaven que prop de 13.000 persones perden cada any la vida per l’ús d’aquest bombes. A més, cal tenir present la quantitat de ferits que generen.

Començades a utilitzar en la segona meitat del segle XX, es calcula que hi ha 34 països que en produeixen, i està documentat que una quinzena les han fet servir. Afganistan, Angola, Bòsnia, Cambodja, Croàcia, la República Democràtica del Congo, Iraq, Kosovo, Laos, Líban, Txetxènia i Vietnam són alguns dels països que més han patit el flagell de les bombes de dispersió. Fruit d’aquest greu impacte humanitari, i de l’experiència que va suposar la prohibició de les mines antipersona, diverses ONG van impulsar l’any 2003 la Cluster Munition Coalition (CMC) amb la voluntat d’anar cap a un procés de prohibició.

El 2005, com passa sovint, la conscient obstrucció d’alguns governs fa que es bloquegi la possibilitat d’adoptar un acord. Però, en lloc de resignar-s’hi, alguns països opten per sortir del marc més formal de Nacions Unides i convoquen una conferència el febrer del 2007 a Oslo. És l’inici d’un procés diplomàtic que culmina l’any següent amb un acord signat per prop d’un centenar de països. A partir d’aquí, s’esperava i desitjava que l’entrada en vigor del tractat seria un procés ràpid. Però les 30 ratificacions (un procés ben senzill, que suposa que cada estat ha de ratificar l’acord en seu parlamentària) necessàries per permetre-ho van trigar més d’un any.

Podem avaluar que els governs han trigat massa a fer la ratificació? Sí. Però, coneixent la irresponsabilitat de molts governs en aquest tipus de coses, encara podem estar contents. Saben que el 1996 es va aprovar un tractat molt interessant? Sí, és el que prohibeix les proves nuclears. Doncs bé, 14 anys més tard… encara no ha entrat en vigor. En el cas de les bombes de dispersió, què suposarà l’entrada en vigor? Doncs que les disposicions previstes al tractat ja seran d’obligat compliment per als països membres. Òbviament, el tractat preveu la prohibició de la fabricació, la comercialització i l’ús de les bombes de dispersió i obliga a destruir-ne els arsenals existents. Però també, i això és molt important i relativament nou en la curta experiència de tractats d’aquesta mena, el tractat pensa en les víctimes i els supervivents i preveu donar-los suport i assistència humanitària.

En definitiva, un bon acord de desarmament que, sumat al de mines del 97, suposa 13 anys d’avenços clau en l’àmbit del desarmament que, en bona part, han estat possibles gràcies a l’esforç, tenacitat i impuls de la societat civil. També la del nostre país. Per això, demà Barcelona (plaça de Sant Jaume, 11.30 h) serà una de les 70 ciutats del món que celebraran l’inici de la fi de les bombes de dispersió.

Ja som en camí d’allò que somiàvem

Sabem que el comerç d’armes és una activitat perillosa: entre altres, genera inestabilitat, crea inseguretat, contamina el medi ambient, destrueix convivència i, és clar, fereix i mata persones.

Sabem, també, que el comerç d’armes s’alimenta d’interessos econòmics i s’aprofita de visions polítiques tan immediatistes com irresponsables.

Sabem, encara, que tot i que hi ha controls per les coses més grotesques i innòcues, el comerç d’armes -més enllà d’algunes legislacions estatals i algunes recomanacions globals- campa per lliure.

Però, també sabem que, després d’anys i anys de demandes i denúncies per part de molts analistes, pensadors i ONG (en els darrers temps, liderades per la Campanya Armes Sota Control, de la qual la Fundació per la Pau n’és membre), aquesta setmana ha començat un procés diplomàtic molt important: el que hauria de dur-nos a un Tractat que reguli el comerç d’armes a nivell mundial.

No sabem si acabarà bé, no sabem si els governs s’atreviran a ser valents i es preocuparan per allò que hauria d’importar-los: la defensa de la vida de les persones i la seguretat global. Però, en tot cas, que aquesta setmana a les Nacions Unides comenci el procés cap a un Tractat de Comerç d’Armes és ja tot un èxit que fa ben poc desitjàvem… però no teníem clar que fos possible.

Doncs bé, ja hi som.

Armes: forever!

Això és el que, amb més contenció formal però no pas menys contundència, acaba de dir el Suprem nord-americà.

En una sentència feta pública dilluns, el Tribunal Suprem entén que la possessió d’armes per part dels ciutadans és un dret inviolable que no pot ser restringit. Ho sabem. Als USA la tinença privada d’armes està associada a una concepció molt arrelada de llibertat individual: en l’esfera privada, l’estat no s’hi ha de ficar. Tampoc, vénen a dir-nos, en el dret a tenir armes.

És un sentiment ben majoritari als USA. Rebecca Peteres, la directora de la xarxa internacional sobre les armes lleugeres, IANSA, més d’una vegada m’ha comentat la gran animadversió que hi pateix. Tot i ser una persona ben correcta i agradable, el seu nom i imatge han estat abastament ridiculitzats per la famosa NRA (gent de mena incombustible: davant l’assassinat de diversos estudiants en un centre d’ensenyament, el ‘mític’ Charlton Heston, no se li va ocórrer altra cosa que dir que si la resta d’estudiants i professors haguessin tingut armes… això no hagués passat!).

En tot cas, tres coses poden comentar-se sobre l’assumpte:

. la primera, en referència a la idea de fons: ja és una concepció ben curiosa de la llibertat aquella que permet que 30.000 persones morin cada any als USA per armes (i, sovint, per un simple mal ús o accident). Protegir el dret a la vida d’aquestes persones, no seria una contribució magnífica a la llibertat?

. la segona: igual com podríem fer amb la sentència del TC a l’Estatut català, cal desmitificar. Sí, les democràcies descansen en mecanismes, preceptes i estructures que, tot i ser discutibles, són necessàries. Ara bé, a vegades els sacralitzem tant que oblidem que són, això, instruments tan humans -i precaris- com tota la resta. Fixem-nos que, tant en el cas del l’Estatut al TC com el de les armes al TS s’han aprovat per majories ben ajustades i separades per blocs homogenis. Això vol dir que ambdues sentències no sorgeixen d’una anàlisi jurídica impecable… sinó, ras i curt, de concepcions ideològiques i polítiques. I, és clar, en funció de les coordenades polítiques conjunturals, algunes sentències d’aquests tribunals ‘tan respectables’ podrien ser ben diferents…

. la darrera: encara que sigui molt mala notícia, no tot està perdut. El fet que es tracti d’una correlació tant ajustada (5 contra 4) vol dir que en un altra situació, podria ser diferent. Fins i tot donant-la per definitiva, la sentència no necessàriament impedeix la possibilitat de control en funció de paràmetres que  podrien ser molt més estrictes que els actuals. Però, en tot cas, tinc la sensació que aquesta sentència no ha vingut perquè sí. Als Estats Units, malgrat tot, hi ha corrents que advoquen per un control efectiu de les armes. I, globalment, es van fent passes en aquest sentit. Sense anar més lluny, fa 2 setmanes a Nova York va haver-hi una reunió internacional sobre el control de les armes lleugeres. I en 2 setmanes més, una altra per a controlar el comerç d’armes. Esperem, doncs, que això no sigui més que una reacció a un moviment imparable cap a posar ordre en la proliferació i descontrol armamentístics.

Visca la pornografia!

Sempre m’ha resultat ben curiós trobar tanta gent hipersensible a un insult, a una certa vulgaritat o a la representació de la violència o el sexe i, en canvi, tant serens, freds i comprensius quan es fa apologia o, directament, s’exerceix la violència.

Segons el Diccionari de la Llengua Catalana, pornografia és ‘en una obra literària, artística, etc. ús i descripció de termes i situacions majoritàriament considerats com a obscens perquè ultrapassen els límits de les convencions morals compartides’. Vist així, trobo moltes formes de ‘pornografia’ molt més greus que les que habitualment s’entenen com a tals.

La setmana passada París va acollir una nova edició de l’Eurosatory, una fira d’armament amb una certa trajectòria. Més de 1.200 expositors vinculats a la indústria militar presenten els seus productes. A la fira hi ha inauguracions formals, visites de delegacions oficials, s’hi presenten nous productes, es distribueixen tríptics, es publiciten materials, es mostren els impactes dels productes sobre el terreny, es fan demostracions ‘in situ’, es fan negocis, es tanquen acords, es negocien descomptes… com si estessim parlant de qualsevol producte asèptic i avorrit. Però no, tot això es fa al voltant d’armes, ginys i tota mena d’estris pensats per a matar: per a destruir i segar vides humanes.

Sí, algunes poden ser armes molt sofisticades, però no deixen de ser això: armes. Plàcid Garcia-Planas (en una crònica excepcional a La Vanguardia de Diumenge que -lamentablement i incomprensible- no s’ofereix en versió on-line) ens ho recorda amb l’esment d’un dels productes més cínics de la fira: municions que són presentades com a ‘ecològiques’: es veu que no contaminen. Ah caram! Gran detall escolti.

En fi, alguna cosa falla quan hi ha polítics, professionals, tècnics, periodistes i empresaris que trobarien indecent -i posarien el crit al cel i exigirien dimissions- pel fet que es programés una pel·lícula porno per la televisió i, en canvi, assisteixen sense cap mena d’angúnia, pudor o incomoditat a una fira on públicament i a ple dia es mostren, ofereixen, publiciten i venen, tota mena d’armes que, al mateix temps, estan essent usades a Palestina, Iraq, Afganistan i tants altres llocs.

Queda clar: tenim deures. Ens queda feina fins a aconseguir que tot això sigui considerat ‘obscè perquè ultrapassa el límit d’una convenció moral compartida’.

Una visió massa llunyana

(article publicat al Diari AVUI, dilluns 7 de Juny de 2010)

Il·lustració de Jaume Batlle per a l'article a l'AVUI

El mes d’abril del 2009 el president Obama va fer un important discurs a Praga, on, entre altres coses, va presentar la seva visió i estratègia per avançar, lentament, cap a un món sense armes nuclears.

Tot just fa una setmana acabava la 8a Conferència de Revisió del Tractat de No-proliferació Nuclear (TNP), una conferència de revisió que havia aixecat més expectatives que les anteriors. En part, precisament pel nou clima generat pel nou lideratge d’Obama (amb la seva aposta pel diàleg i el consens, donava més relleu a espais multilaterals com el TNP), però també perquè s’havien concretat algunes de les propostes fetes a Praga (nou acord amb Rússia, Cimera de Seguretat Nuclear, etc.), fet que emmarcava la conferència del TNP en un context de dinamisme. Més enllà de tot això, els avenços en desarmament produïts els darrers anys (el tractat de prohibició de les bombes de dispersió adoptat el 2008, per exemple) també injectaven més optimisme en l’agenda global del desarmament.

Quins han estat els resultats? Sens dubte, no espectaculars, però hi ha hagut petits avenços. D’entrada, a diferència de l’any 2005, hi ha hagut declaració i conclusions aprovades. S’ha reforçat la pressió sobre les potències nuclears, s’han concretat algunes passes ja plantejades en les conferències del 1995 i del 2000 i s’ha acordat realitzar una conferència per al 2012 per tal d’establir un Pròxim Orient lliure d’armes nuclears, esmentant específicament el cas d’Israel.

Però més enllà dels avenços que es puguin produir en el marc del TNP, no podem obviar les seves limitacions constitutives. Nascut en plena Guerra Freda, tot i ser un instrument cabdal en l’àmbit del desarmament, els defectes d’origen del TNP són vistos avui com una rèmora.

La creació d’un doble règim al si del TNP (els països nuclears per una banda i la resta, que no en poden tenir, per l’altra) és obvi que només té sentit si les potències nuclears aborden el desarmament. En cas contrari, aquest mecanisme esdevé una jerarquia que denota qui s’atorga privilegis i que en treu a la resta. De fet, malgrat que el TNP ha tingut un cert èxit en evitar la proliferació horitzontal (és a dir, que nous països tinguin armes nuclears), també és cert que aquesta incoherència li resta credibilitat a l’hora de prevenir-la amb eficàcia.

Com lúcidament assenyalava l’informe Weapons of terror del 2006, coordinat per Hans Blix, “resulta més difícil dissuadir els potencials Estats proliferants de seguir avançant pel camí del desenvolupament d’armes nuclears i mantenir el suport de la comunitat internacional a la no-proliferació quan els Estats posseïdors d’armes nuclears s’esforcen poc per aconseguir el desarmament nuclear. Les explicacions dels que tenen armes nuclears, que argumenten que aquestes són indispensables per defensar la seva sobirania, no són la millor manera de convèncer altres Estats sobirans perquè renunciïn a aquesta possibilitat”.

Que 65 anys després de l’explosió de les bombes d’Hiroshima i Nagasaki (amb centenars de milers de persones mortes i ferides directament o afectades indirectament -per exemple, naixements de persones que van patir la radiació- a causa d’aquelles explosions i de les nombroses proves nuclears fetes posteriorment) siguem tan lluny de prohibir les armes nuclears… ens informa ben precisament i clara de la precarietat en què ens trobem.

Malgrat els acords de desarmament nuclear subscrits per les dues principals potències en els darrers 20 anys, avui disposem de més de 20.000 caps nuclears per carregar-nos el planeta unes quantes vegades. Les cinc potències nuclears encara no han estat capaces de sortir d’un esquema terrible: som poderoses gràcies a les armes nuclears, per tant, no en pensem prescindir. No és només criticable moralment i política, sinó també pràcticament: el manteniment dels arsenals nuclears genera una escandalosa despesa econòmica que esdevé tràgica en els temps de crisi que corren.

En definitiva, hem avançat uns metres. Però la visió d’un món sense armes nuclears és una visió encara massa llunyana.

‘La mili no mola, ni catalana ni espanyola!’

(article publicat al diari AVUI, dissabte 22 de Maig de 2010)

Il·lustració de Xavier Porrata per al Diari AVUI

Fa una pila d’anys, al centre de Barcelona, vaig topar-me amb un mural (em sembla recordar que era de l’Assemblea de Joves de Nacionalistes d’Esquerra) on s’hi deia: ‘La mili no mola, ni catalana ni espanyola!’ Com que en aquella època la idea d’un estat català era ben minoritària dubto que el mural, la veritat, s’entengués gaire. A mi, però, em va agradar la coherència de fons: no volem mili ni exèrcit espanyols però ep! si fóssim independents tampoc en voldríem de catalans!

He pensat en aquest mural arran de la Constitució Catalana de Reagrupament on es parla d’exèrcit català. La proposta ha reobert un debat que, avui, és més viu. En part és lògic: el sobiranisme ha crescut i la idea d’un estat català no es veu tan estranya. Per això, i en tant que persona que ha fet bandera del ‘Catalunya per la pau’ i ha reclamat polítiques públiques coherents amb la pau, hi dic la meva.

Potser hi ha algú a Catalunya que veu en la imatge d’un soldat català l’exemple màxim de catalanitat i servei al país. No hi perdré el temps: a aquestes alçades em sembla prou evident que confondre el compromís amb un país amb l’adhesió a la cultura de la violència és d’un militarisme ben tronat. En tot cas, aquesta visió, crec!, és ben minoritària.

La majoria de la gent que dins el catalanisme defensa un exèrcit català sol abordar-ho pragmàticament. Ens agradi o no, vénen a dir-nos, al món hi ha estats, fronteres i exèrcits. Per tant, si volem ser un país normal com els altres, si aspirem a tenir un Estat, no podem negar-nos a tenir exèrcit. Tothom en disposa d’un, d’exèrcit, i nosaltres no podem ser menys. L’anàlisi, de fet, no està totalment mancada de raó: menys algunes excepcions, la majoria dels estats preparen, greixen i mimen una immensa maquinària de guerra. El militarisme ‘modern’ també existeix! Fixem-nos com Zapatero, un governant considerat ‘pacifista’ i ‘solidari’, no ha tingut cap angúnia a congelar pensions o reduir la cooperació abans que retallar la despesa militar.

Ara bé, que les coses siguin així no vol dir que estiguin bé ni tampoc que no puguin canviar. Sintetitzaré en tres els motius pels quals crec que és millor apostar pel ‘Catalunya per la pau’ que no pas per l’exèrcit català.

Catalunya ha assumit els darrers temps un fort vincle amb la pau. Ha viscut, sí, manifestacions massives contra la guerra. Però també va registrar xifres molt elevades de rebuig al servei militar. També l’educació per la pau hi té més presència que en altres països. No és només cosa de la societat civil: apostes polítiques a favor de la pau han tingut un ampli suport parlamentari (Llei de foment de la pau, creació de l’ICIP o resolucions a favor del desarmament). Sense caure en exageracions és cert que, avui, la identitat catalana incorpora valors com la pau, els drets humans i la solidaritat. I no és, crec, un patrimoni per desestimar a la lleugera.

Perquè aquest patrimoni, a més de lloable, és necessari. El món és el que és, i si volem aportar-hi alguna cosa (ara i aquí o des d’un hipotètic futur estat) podem avaluar què hi fa més falta. I, la veritat, costa de pensar que amb més exèrcits, despesa militar i armes el món sigui millor. Més aviat al revés: molts analistes en relacions internacionals diuen, amb diferents intensitats, que rebaixar el grau de militarització és imprescindible per a construir un món més segur.

Si és així, què és més responsable, optar pel que cal o optar pel que toca? Cal remarcar també que, malgrat totes les mancances, barbaritats i contradiccions, apostes per la cultura de pau, esforços pel control dels armaments o processos de resolució pacífica dels conflictes, van fent camí. Així, a més d’uns valors més positius i d’una aportació al món més sensata, la idea d’una Catalunya sense exèrcit fins i tot sembla estratègicament més encertada: és més intel·ligent apuntar-se al carro de les tendències de futur, per incipients que siguin, que no pas al de les polítiques que algun dia hem de ser capaços de caducar pel bé de tots i totes.

Cap al TNP (4): la tenacitat de l’orizuru

En breus minuts començarà la 8a Conferència de Revisió del TNP. Ahir, milers de ciutadanes i ciutadans d’arreu del món van marxar pel centre de Manhattan per a reclamar l’abolició de les armes nuclears.

Mentre anava cap a la mani, passo per Times Square, i pateixo. No per l’intent d’atemptat de feia unes hores sinó perquè en una ciutat tant gran, enmig de tants gratacels, de carrers tant amples i de tanta gent anant amunt i avall, un té la impressió que la manifestació pot resultar insignificant i invisible.

Però, sorpresa, hi ha força gent. Procedent d’Amèrica, d’Europa i, sobretot, del Japó. És impressionant veure com tanta gent del Japó es desplaça cap a Nova York per participar en una marxa: de ben segur, el record directe, o el dels seus familiars o amistats que van patir les bombes d’Hiroshima i Nagasaki els dóna una energia immensa per fer el que calgui amb la finalitat de recordar un principi bàsic però encara no escoltat: que en ple Segle XXI basar les polítiques de seguretat en les armes nuclears… és una immensa animalada, a més d’una gran irresponsabilitat.

Com sol passar a NY fan passar les manis per un carril o dos del carrer, amb valles al lateral i la policia organitzant-les. Fins i tot apressaven els marxaires per no entorpir tant la circulació. O impedien que se sortís del traçat autoritzat. La veritat és que a vegades semblava més una ‘marxa empresonada’ que no pas una manifestació.

Però, sempre hi trobes moments impagables. En bona part, protagonitzats per aquests centenars i centenars de japoneses i japonesos. Gent entranyable i que trenca esquemes. La majoria duia reproduccions dels ‘orizuru’ (la figura de paper que l’emotiva història de Sadako Sasaki va immortalitzar per sempre com a símbol de pau) que oferien a tort i a dret a tota la gent que es trobaven. Era indiferent que els diguessis en anglès, japonès o fins i tot català, que ja en tenies (uns quants, per cert) o que eres dels ‘seus’, de la mani, i que l’únic que estaves fent al costat era prendre millors fotos… la seva dolça insistència t’acabava convencent que l’únic que podies fer era prendre l’orizuru amb un somriure. Un ciutadà nord-americà, que com jo ja en portava uns quants de recollits, se’m gira i em diu: ‘necessitarem una bossa per guardar-los tots!’.

Però el més impressionant va ser veure una velleta, arrugada, baixeta i ben corbada que oferia un ‘orizuru’ a un policia d’aquests que fa 2 metres. El paio d’entrada no entenia res i va fer signes d’incomoditat però, al final, no va poder fer altra cosa que prendre-li l’artilugi papiroflèxic. En el fons, una metàfora de la força de la no-violència: una dona velleta, petita i extremadament fràgil, convencia amb una simple mirada un home gros, corpulent, armat i aparentment insensible a tot plegat. Encara més bo va ser adonar-me que un altre policia no podia evitar de treure el mòbil per immortalitzar el moment… Sincerament, no he vist gaire vegades que un bòfia de servei en una mani faci fotos, no per intimidar o reprimir és clar, sinó per simpatia i interès cap al que veu!

A l’acabament de la mani, comiat amb la majoria de gent que hem compartit aquests dies i trobada amb en Rafael Grasa, el president de l’ICIP que, com li dic en broma -però de fet és ben cert- em prendrà el relleu en la ‘representació’ catalana (i estatal) a NY. Avui al matí, també arribarà en Josep Mayoral, alcalde de Granollers i vicepresident dels ‘Mayors for Peace’, la xarxa impulsada pels alcaldes d’Hiroshima i Nagasaki i activament contrària a les armes nuclears.

Obama va dir fa ben poc que compartia la visió d’un món sense armes nuclears i que, tot i que estava convençut que ell no ho veuria, treballava perquè algun dia es pogués veure. Probablement té raó. Però, si fóssim moltes ciutadanes i ciutadans del món que tinguéssim clar que les armes nuclears s’han de jubilar definitivament i per sempre i ‘gastéssim’ la tenacitat i insistència d’aquests vellets japonesos… les coses, clarament, podrien avançar-se.

Cap al TNP (3): Ban Ki-moon: ‘el desarmament nuclear, la meva principal prioritat’

En una Conferència d’aquest tipus, són moltes les coses destacables i remarcables. Òbviament, entre la multitud de tallers i conferències, n’hi ha que són fluixos, d’altres regulars i n’hi ha uns quants que per tema, participants o debat posterior, resulten ben interessants.

A més, com sol passar, el retrobament amb antics col·legues, la coneixença de nova gent, el posar cara a entitats o iniciatives que havies conegut per mail o carta, alguns dels fets que hi ocorren, anècdotes diverses, etc. són part essencial de l’experiència i donarien per fer-ne diversos posts. Però, si cal destacar alguna cosa ahir, lògicament és la vinguda de Ban Ki-moon, secretari general de les Nacions Unides.

Ho és objectivament: que el secretari general de les Nacions Unides vingui a la sessió de cloenda d’una Conferència Alternativa de la Societat Civil dos dies abans de l’obertura oficial de la del TNP… demostra una voluntat clara de prestar la seva legitimitat, visibilitat i força mediàtica a l’esdeveniment.

Però ho va ser, també, subjectivament: la sala principal de la Conferència (mai hagués pensat que dins d’una església s’hi pogués trobar una sala d’actes tan descomunal!) va superar totes les previsions i inscripcions inicials. O bé hi ha va haver-hi gent que es va apuntar a darrera hora o bé alguna només va fer acte de presència a la sessió de cloenda…

En qualsevol cas, l’expectació generada (envoltat, en la meva zona de la sala, de japoneses i japonesos, vaig ‘patir’ centenars de flashos i càmeres de vídeo a la sortida de Ban Ki-moon) va ser ben corresposta.

És cert que Ban Ki-moon no és un personatge carismàtic, no té la presència que tenia Kofi Annan i, fins i tot, el seu lideratge desperta cíclics dubtes sobre la seva poca autonomia i decisió. Malgrat tot, ahir al vespre va deixar anar algunes perles sobre el tema nuclear que van fer embogir l’auditori.

Va començar agraint la participació i l’assistència de les més de 1.000 persones vingudes d’arreu del món per participar a la Conferència: “Gràcies pel vostre fort compromís i el vostre coratge” i va dir, a la manera ‘Obama’, que compartia la visió “d’un món sense armes nuclears”.

Amb un to lleugerament amenaçador, va dirigir-se als governs i líders que acudiran a la conferència del TNP per dir-los que “el món estava mirant”, exortant-los així a moure peça i comprometre’s a fons. I, finalment, va deixar anar la perla: “des del primer dia que vaig accedir a les Nacions Unides he fet del desarmament nuclear la meva principal prioritat”.

Podria semblar que es va adaptar a l’auditori. Però, malgrat que Ban Ki-moon no forçarà mai la situació per enfrontar-se a les grans potències, també és cert que proclames com les d’ahir les ha fet abans en diverses ocasions. Des d’aquest discurs, un dels primers que va dirigir a l’Assemblea General de les Nacions Unides o aquest més contundent, en ocasió de la 62 Conferència Anual de les ONG amb estatut consultiu a Nacions Unides, celebrada a Mèxic el 2009.

Sens dubte, una presència i un discurs que contribueixen -una mica més- al reforçament de la perspectiva d’un món sense armes nuclears.

Cap al TNP 2010 (2): Oblidar-se del TNP?

El TNP, ja ho dèiem ahir, és un instrument ambiciós però desigual en la seva fortuna i, sobretot, nascut amb un vici d’origen. El fet que les 5 potències nuclears fossin, precisament, les qui en van definir les regles fundacionals i els qui n’han liderat el seguiment durant tots aquests anys, ha condicionat el desenvolupament i les potencialitats que podia oferir el TNP.

En la pràctica, el TNP tot i ser l’acord més global de desarmament, és un acord dual: unes condicions per a les potències nuclears i unes altres -molt més dures- per als altres. Quan l’any 1995, per exemple, França va fer proves nuclears -cosa que atemptava clarament contra l’esperit i la lletra del TNP- va haver-hi una certa crisi però no va passar d’aquí. En canvi, si un país membre que no és potència nuclear -i a sobre sinó és ‘amic’ d’alguna de les potències nuclears- se salta algun precepte pot acabar veient-se acusat ja no pel TNP, sinó per l’OEIA i, finalment, pel Consell de Seguretat de Nacions Unides.

En qualsevol cas, tot i que el TNP pot permetre més de del que dóna de si, hi ha força gent dins del moviment per la pau que considera que per les seves circumstàncies i pels seus vicis d’origen, difícilment serà un instrument que promogui el desarmament nuclear.

Per això, una idea que plana darrerament en el moviment per la pau va ser defensada contundentment ahir en l’acte d’inauguració de la Conferència alternativa per John Burroughs, un prestigiós advocat de Nova York, membre d’IALANA, la xarxa d’advocats contra les armes nuclears: “oblidem-nos del TNP i anem cap a una Convenció contra les armes nuclears”.

No ho va dir, però, en el fons, vol dir seguir l’experiència de la campanya contra les mines i les bombes de dispersió. Engegar un procés per a la creació d’un tractat nou i específic centrat en la prohibició total de les armes nuclears a partir del compromís i suport d’aquells estats que ja ho vegin clar. Ja ho veieu, al final, potser unes armes ben petites (les mines i les bombes de dispersió) acabaran per marcar la línia d’acció sobre les armes nuclears. Al pot petit…