La fi de Gaddafi fa bona la guerra?

Què és un dictador? Entre altres coses, un paio que té uns deliris de grandesa i unes necessitats d’adulació –coses ben humanes, vaja- exageradament elevats. I, al damunt, aquí rau el problema, amanit amb un egoisme fora mida: no li importa condicionar el present i futur de tot un país a les seves necessitats psicològiques no resoltes.

Que hi hagi dictadors que pleguin em sembla, sempre, una magnífica notícia. En el cas de Gaddafi, amb un nivell d’atzagaides i barbaritats superior a altres dictadors normalets i grisos, encara em sembla més fantàstic. Que hagi estat abatut –en combat? intencionadament? accidentalment? de moment, poc se sap- no em satisfà. Anava a explicar-me a fons, però una piulada de la Yolanda Román d’aquesta tarda ho clava perfectament: ‘Las ejecuciones extrajudiciales, aun de tiranos, no me alegran. Me produce inseguridad y desazón que los “buenos” no respeten las reglas’.

Dit això, i observant algunes coses que es comenten, m’agradaria dir el següent:

1. Que el que s’hagi acabat sigui dolent no vol dir que el que vingui sigui bo. Prudència. És cert que el Consell Nacional de Transició (CNT) s’ha mostrat més sòlid i sencer del que podia entreveure’s en un primer moment, i mostra un full de ruta per a la transició prou raonable. Amb tot, cal veure com l’implementa, com afrontarà la inevitable aparició de dificultats, tensions i complexitats i, és clar, quina capacitat de reconciliació és capaç de generar.

2. La fi de Gaddafi, fa bona la guerra?

És aquí on no hauríem de confondre’ns ni deixar-nos confondre: el règim libi –que ha passat per ben diverses fases de relació amb la resta del món àrab, del continent africà i de la comunitat internacional- ha rebut en la darrera dècada, un cop se li va aixecar la seva condició de ‘proscrit’, suport dels serveis secrets de les potències més importants (CIA i M5I); ha estat cortejat impúdicament per tota mena de caps d’estat, caps de governs i persones de l’àmbit econòmic (alguns noms? Catherine Ashton, Silvio Berlusconi, José María Aznar, Juan Carlos I, etc.); només del 2006 al 2009, fa quatre dies!, el règim libi va rebre dels països de la Unió Europea armament per valor de 1.500  milions d’euros; Gaddafi tenia participacions en una llarga llista d’empreses, negocis i inversions en diversos països del món, també occidentals, etc.

Podríem seguir. Però no cal. Amb tot això, només vull assenyalar una cosa ben òbvia: per fer fora un dictador, no cal muntar guerres. El que cal, diríem que és imprescindible i, sobretot, previ, és no donar-li un suport tant total i descarat com, en aquest cas (i en malauradament molts d’altres), s’ha fet.

Per tant, alegrem-nos que el règim de Gaddafi hagi arribat al final dels seus dies. Desitgem que el poble libi sàpiga transitar amb èxit una via fins ara inèdita al país: la governança democràtica. I reclamem als nostres governs i representants que, d’una vegada per totes, deixin de fer la gara – gara a dictadors i genocides impresentables i treballin activament i seriosa en la defensa de la democràcia, els drets humans i la pau.

Obama, 0 – Bin Laden, 2

(article publicat al Diari ARA el 03/05/2011)

Una notícia d’impacte va sacsejar ahir totes les previsions: la fi del líder d’Al Qaida. No es pot negar: des dels atemptats de l’11 S Bin Laden ha estat un personatge clau per a entendre la primera dècada del Segle XXI. Pel que ha fet (atemptats espectaculars a base de menysprear la vida de milers de persones; liderar un nou actor global fonamentat en el terrorisme), pel que va aconseguir (atacar el cor dels Estats Units, dur la por a Occident) i perquè, encara que fos una simple excusa, va esdevenir l’eix del discurs oficial sobre seguretat: la guerra contra el terrorisme con a prioritat de la política global.

L’alegria als Estats Units era, ahir, notòria. Als despatxos, però també al carrer. Comprensible en una societat per la qual l’11 S és un record ben viu. Però, fora dels Estats Units, la reacció també ha estat unànime. I, el més sorprenent, ha estat veure desenes de caps d’estat i de govern de països democràtics expressant públicament la seva satisfacció per aquesta acció.

Certament, que Bin Laden no pugui planificar, animar o cometre més atemptats, és una magnífica bona notícia. Que se l’hagi assassinat, no. El final de Bin Laden ha estat sense judici, sense defensa, sense garanties, per part d’agents estrangers secrets en un tercer país. Tot un monument a la irregularitat que posa en qüestió els principis de l’Estat de dret. La pena de mort, una decisió ben execrable, es sentencia després d’un judici amb totes les garanties formals i processals. En el cas de Bin Laden, res d’això s’ha produït.

Cal ser tant escrupolós amb un assassí implacable com Bin Laden? Sí, cal ser-ho. Però no pas per deferència cap a ell sinó per lleialtat als principis democràtics si és això el que volem defendre dels atacs exteriors. La democràcia, el respecte als drets humans, la creació d’una cultura de pau, són coses que cal proclamar però, sobretot, practicar. Sovint oblidem que moltes aberracions es revesteixen amb principis nobles i paraules ben elevades: la retòrica dels dictadors, terroristes, genocides i similars, no és pas lluny de les bones paraules. La prova de cotó de la democràcia, l’estat de dret i la justícia, per tant, no és pas cridar molt sinó fer les coses correctament. I, és clar, que l’estat democràtic més poderós del món faci bandera d’una execució extrajudicial, mentre la resta aplaudeix, no és afavorir la democràcia o la cultura de pau sinó més aviat el contrari.

Hi havia altres opcions? Efectivament, que Bin Laden respongués davant la justícia. Una gran oportunitat per a que respongués públicament dels seus actes, amb una gran càrrega simbòlica i pedagògica afegida. Que era difícil i plantejava dubtes i llacunes jurídiques? Segur. Però res comparable amb l’execució extrajudicial com a espectacle global.

D’altra banda, si l’estructuració d’un sistema internacional de justícia és lenta i precària, no és pas perquè sí. Si el Tribunal Penal Internacional (TPI) és un instrument jurídic tan jove (nascut el 1998, no entra en vigor fins el 2002) és perquè els governs han estat profundament refractaris a admetre un sistema judicial que, al marge dels estats, pogués actuar contra perpetradors de genocidis i crims contra la humanitat. Precisament, i entre altres, els Estats Units sota el mandat de Bush van esdevenir el principal agent activament boicotejador de les possibilitats de desplegament del TPI. Amb Obama, una certa sensatesa ha tornat a les relacions entre els Estats Units i el TPI però sense plantejar-se, en cap cas, l’adhesió al mateix.

En una de les celebracions d’ahir es podia llegir un cartell que deia: ‘Obama 1, Bin Laden 0’. Segur? Obama, que ha volgut bastir una presidència sobre la idea que l’imperi de la llei és moralment i pràctica superior al de la força bruta sense contemplacions, passarà a la història per una execució extrajudicial aplaudida a tot el món. Obama ha guanyat Bin Laden però no ho ha fet seguint els seus principis proclamats sinó, precisament, incomplint-los. Doble pèrdua.

Bin Laden o quan les democràcies aplaudeixen assassinats

Un escamot d’agents de la CIA hauria aconseguit assassinar Ossama Bin Laden. Diverses informacions apunten que també altres persones que eren amb ell haurien estat assassinades.

Immediatament després de l’anunci fet pel president Barack Obama, bona part de la societat nord-americana, diversos analistes i molts responsables governamentals d’arreu del món, han aplaudit i expressat la seva joia per la notícia.

Anem a pams: Ossama Bin Laden era un personatge sinistre, perillós i, si no fos perquè ha provocat moltes morts i sofriment, diria que bàsicament era un personatge profundament grotesc i patètic. Que no pugui cometre, dirigir o animar més atemptats és una bona notícia. Que hagi estat assassinat, no.

Cal dir algunes evidències que sembla que moltes persones ‘responsables’ han oblidat. L’acció comesa pels USA és clarament il·legal en tots els sentits. La pena de mort, que molts combatem, es fixa per una sentència després d’un judici. En aquest cas, ni això: parlem d’una execució extrajudicial, sense cap anàlisi dels fets, sense cap contrast, sense cap defensa, sense cap garantia. L’acció, a més, s’ha produït sobre persones d’una altra nacionalitat i en un tercer país. Tot plegat, ben greu. Però el que és més terrible és veure com desenes de caps d’estat i de govern de països democràtics celebren públicament una acció com aquesta. Algú pot imaginar-se pitjor pedagogia sobre el que suposa l’estat de dret, l’imperi de la llei i les pràctiques democràtiques?

Que no cal filar tant prim? Bé, aquesta és l’essència de la democràcia, el respecte als drets humans i la pau: filar prim. Les pitjors atrocitats sempre són presentades com un mal necessari i inevitable. Bin Laden no es considerava pas un sanguinari, sinó un justicier. Això vol dir que allò important no és tant què proclamem -per més que cridem ben fort- sinó com ho fem. Que l’estat més poderós del món democràtic executi extrajudicialment, i la resta aplaudeixi, no és afavorir la democràcia o la cultura de pau. És engreixar la cultura de la violència de la qual, precisament, Ossama Bin Laden era un bon exponent.

Treballem ja perquè demà no hi hagi més ‘Líbies’

(Text preparat per al ‘Solidaris‘ de Catalunya Ràdio, 26-03-11)

I bé, com tantes altres vegades abans, se’ns diu que per a promoure la democràcia i respectar els drets humans, cal intervenir militarment. Així, s’organitza una nova demostració de força, s’executa un atac, s’envien caçabombarders i es llencen centenars de míssils.

Però sempre hi ha altres opcions –diplomàtiques, econòmiques, polítiques- abans d’iniciar un atac militar. I cal esforçar-se al màxim a explorar, trobar i concretar aquestes opcions al marge de la violència. Unes opcions que evitin la greu contradicció de voler protegir la població d’un atac… amb un altre atac.

En tot cas, diguem-ho ben clar i ben fort: sí, en tots aquests anys hi ha hagut molt de temps per a fer una intervenció molt més digna del que s’ha fet fins ara a Líbia. Calia, per exemple tolerar, acompanyar, mimar i fer bons tractes amb un dictador egòlatra, patètic i impresentable com Gaddafi? És una sensata intervenció que els països europeus, entre 2006 i 2009, hagin venut armes i material de guerra per valor de 1.400 milions d’euros al règim libi?

Quan regularem el comerç d’armes de forma seriosa i responsable? Quan entendrem que la democràcia no es fomenta bombardejant sinó practicant-la dia a dia? Quan entendrem que els drets humans no es protegeixen amb guerres sinó posant-los com a element central de la política internacional? Fins quan tindrem la barra de dir que les guerres humanitàries són necessàries, mentre en el dia a dia, practiquem tota mena de polítiques injustes, violentes i inhumanes?

Desitjo que la crisi a Líbia acabi el més aviat i el més bé possible: això vol dir amb el mínim de morts i de sofriment i amb el màxim de possibilitats que el poble libi construeixi el seu futur sense opressions ni agressions.

Però, si us plau, treballem ja des d’ara i de forma seriosa i coherent perquè, demà, no hi hagi més Líbies.

‘Blood in the mobile’

Un bon documental el que es va presentar ahir al Verdi Park, de la mà de diverses ONG catalanes que es preocupen per la República Democràtica del Congo, un país ric però assolat per un reguitzell històric d’ingerències, injustícies i barbaritats.

Que el nostre estil de vida i nivells de consum estan connectats amb el que passa a la resta del món és una evidència teòrica però que no sempre és clarament percebuda com a tal per la majoria de la societat. El nostre benestar, fins i tot els nostres entreteniments, tenen un ‘revers tenebrós’ en altres punts del planeta. No cal abjurar dels mòbils, però sí cal ser conscient de l’impacte que tenen. Perquè, podem optar per desentendre’ns però no és cert que realment n’estiguem al marge. Hi estem ben connectats. Tant connectats com ho estem amb els mòbils.

Malgrat que el es denuncia al documental ‘Blood in the mobile‘ és dur (l’explotació a les mines a la RD del Congo, l’extorsió i la violència que exerceixen uns grups armats que sobreviuen gràcies a l’extracció d’aquests minerals, la indiferència de les empreses occidentals, amb departaments de ‘responsabilitat social’, que adquireixen aquests minerals sense importar-los en quines condicions s’han aconseguit, etc.) no es pot negar que davant fenòmens com aquests tenim més eines (de denúncia, de donar-ho a conèixer, de prendre’n consciència col·lectiva, de fer seguiment de les empreses, d’influir-hi, de generar canvis legislatius, etc.) que abans.

El món és, potser, tant lleig com abans. Però ara tenim més eines i més capacitat per a intentar fer-lo un xic més digne.

Kapuscinski a Tunísia

Tunísia: dies moguts, intensos, vibrants. I no deixo de pensar en el magnífic llibre de Ryszard Kaspuscinki, ‘El Sha, o la desmesura del poder’. Molt recomanable per a endinsar-se en la història iraniana el llibre conté, a més, una lúcida anàlisi sobre revoltes i canvis de règim.

Com és que Tunísia, un país amb un govern autoritari de llarga trajectòria i que ho tenia tot controlat, de cop i volta s’ensorra i el seu dirigent ha de marxar corrents? Què ha passat? Perquè ara i no abans? Aquests dies circulen moltes explicacions però, en el fons, mai seran concloents:

“Un escándalo tras otro, una injusticia tras otra quedan impunes. El pueblo permanece en silencio; se muestra paciente y cauteloso. Tiene miedo, todavía no siente su fuerza. Pero, al mismo tiempo, contabiliza minuciosamente los abusos cometidos contra él, y en un momento determinado hace la suma. La elección de este momento es el mayor misterio de la historia. ¿Por qué se ha producido en este día y no en otro? ¿Por qué lo adelantó este y no otro acontecimiento? Si ayer, tan sólo, el poder se permitía los peores excesos y, sin embargo, nadie ha reaccionado”

Kapuscinski descriu quan la persona del carrer, que acostuma a fugir presa del pànic davant la policia que reprimeix les seves queixes, de cop, no ho fa. Enlloc de callar, diu prou:

“La revolución empieza en este punto” quan “el hombre de la multitud ha de dejado de tener miedo”.

És reconfortant veure com ha de fugir un autòcrata encantat d’haver-se conegut i acostumat a que tothom li rigui les gràcies. Però, més enllà de l’eufòria, les coses no són fàcils:

“Toda revolución consiste en un combate entre dos fuerzas: estructura y movimiento. El movimiento ataca a la estructura, lucha por destruirla, mientras la estructura, al defenderse, pugna por aplastar al movimiento. Las dos fuerzas, igualmente poderosas, tienen características diferentes. La espontaneidad, la expansión tremendamente dinámica y la corta duración son las cualidades del movimiento. En cambio, la estructura se caracteriza por su inercia, por su resistencia y por una asombrosa capacidad para sobrevivir casi instintiva. Es relativamente fácil crearla; por el contrario, destruirla resulta sumamemente difícil. La estructura puede vivir mucho más que las razones que habían justificado su creación.”

Compte amb el que pot venir:

“A menudo, los mismos que han depuesto al dictador actúan, aun sin querer y contra su propia voluntad, como sus herederos, continuando con su comportamiento y con su manera de pensar la época que ellos mismos han destruido.”

Però sí, una revolta conté elements de somni, d’esperança, de transcendir una vida centrada en la individualitat:

“La rebelión nos libera de nuestro propio yo, de nuestro yo de cada día, que ahora se nos antoja pequeño, desdibujado y extraño. Asombrados, descubrimos en nuestro interior cantidades ignoradas de energía”.

Esperem que duri el màxim. I que contagiï altres llocs de la regió i del planeta on dirigents autoritaris i corruptes viuen damunt la ignorància, la injustícia i l’opressió dels seus habitants.

I alegrem-nos d’una cosa ja guanyada: la hipocresia habitual –en aquest cas de molts països europeus- ha quedat despullada i en evidència. I no ha fet falta desclassificar cap cable wikilesc.

Xina compra… a canvi que callem?

Avui ens aixecàvem llegint que la delegació governamental xinesa, present a Madrid en el marc d’una gira europea, ha arribat a diversos acords amb el govern i diverses empreses espanyoles.

Per una banda, la Xina es compromet a continuar comprant deute públic i, per l’altra, ha tancat acords comercials amb tot un seguit d’empreses (entre elles, Indra, per cert) per valor de més de 5.000 milions d’euros.

Algun problema, em dirà algú? No, cap d’especial. Només que si ja tenim un govern espanyol massa tou i servicial quan es tracta de defendre els drets humans en l’escena internacional, amb exemples ben evidents en el cas de Xina (fa poc els cables de Wikileaks ens permetien recordar que el govern espanyol va pretendre de forma activa posar fi a l’embargament d’armes a la Xina) no sé pas què pensar sobre el que pot passar a partir d’ara.

Tenint en compte que la visita a Madrid s’emmarca en una gira europea de característiques similars (la delegació xinesa també visitarà Alemanya i Gran Bretanya) em sembla que gent com en Liu Xiaobo, entre altres dissidents, i comunitats com el Tibet, entre altres minories nacionals, no semblen tenir bon futur.

Gandia o quan el que fem, és útil!

(Post publicat al Bloc de Xarxanet el 29 de Novembre de 2010)

Fa un mes em van invitar a Gandia per a participar en una taula rodona sobre Drets Humans al Triangle Jove.

Quan te les demanen, les xerrades fan il·lusió. Quan les tens al damunt, t’agafen tots el mals (amb la feinada que tinc! amb el cansament que porto!). Però, quan les fas, solen ser un paler: perquè et motiva el tema, per l’interès del debat i el contrast, per la coneixença d’altres persones i realitats, etc.

La xerrada a Gandia va resultar-me especialment plaent.

En primer lloc, perquè tot i que no sol ser notícia és remarcable trobar més de 120 joves ben diversos (per edat, procedència i sector associatiu) passant un cap de setmana compartint experiències i debats sobre els drets humans i com reflectir-los en la seva pràctica quotidiana.

També, pel fet de constatar que, mica en mica, el treball per la pau i els drets humans deixa de ser cosa de 4 convençuts.

I, també, en clau de país: veure parlars catalans ben variats vivint i convivint, treballant i projectant, xerrant i rient, amb tota naturalitat i normalitat, és un plaer. Fer-ho a Gandia, vil·la plena d’història i cultura compartida, encara més.

Però, també, per una petita satisfacció personal que, en fons, és col·lectiva: constatar que, sovint, la feina que fem és una passa petita però necessària en un camí més llarg. Ara fa 16 anys, recordo que el bon amic Xavier Mora em va parlar que es volia crear un espai d’interrelació d’àmbit de Països Catalans. Semblava absurd que coincidint en perspectives (lleure, ensenyament, etc.), lluites (ecologisme, antimilitarisme, etc.) i àmbits, no hi haguessin espais formals de coordinació. Ens hi vam implicar i es van fer tres trobades preliminars. En el fons, aspiràvem a que algun dia els tres consells de joventut (català, valencià i balear) prenguessin el relleu i ho organitzessin formalment. I bé, uns anys més tard… em trobo participant a la XII edició del Triangle Jove!!

Qui diu que el treball associatiu no serveix per a res?

Persecució ideològica

Ja se sap, i en part és lògic, que el govern i els partits dissimulin davant els passos que està fent ETA (ja ho deia aquí). Però una cosa és dissimular, una altra és no aplaudir i una altra és torpedinar.

La decisió d’endurir la Llei electoral, amb l’objectiu de fer possible l’expulsió directa de regidors de l’esquerra abertzale oficial, és un exemple d’allò que en cap cas s’hauria de fer.

D’entrada, perquè l’escenari ja és un altre. La hipòtesi en què es fonamenta la reforma (llistes de l’esquerra abertzale oficial que no condemnin la violència) és, per sort, altament improbable. Quan el que tocarà més aviat fer és posar fi a la il·legalització de les candidatures hereves de Batasuna, sembla ben fora de lloc iniciar altres restriccions.

Però, no és només una qüestió d’oportunitat. És una qüestió de fons: demanar als regidors que, en 15 dies, es retractin del suport a la violència… em sona a procés inquisitorial i censura ideològica. A mi, que no només sóc contrari a tota violència sinó que em sento ben lluny dels que la usen, defensen, promouen i justifiquen, em provoca una certa angúnia veure la quantitat de ‘pacifistes’ artificials i impostats que poden sortir amb aquestes mesures…

I, si us plau, un xic de prudència: si aquesta persecució ideològica s’acabés extenent a tot tipus de violència (expulsant dels Ajuntaments tots els que no condemnin el terrorisme, la pena de mort, les guerres, etc. els genocidis) no sé pas quants regidors i regidores en efectiu ens podrien quedar…

Sindicats a la foguera

A Simón Rosado

Porto 15 dies sentint tota mena de penjaments sobre els sindicats: que si són del segle XIX, que si no serveixen, etc…

No estic sindicat. No comparteixo necessàriament tot el que fan, diuen o plantegen els sindicats. Però, malgrat això o precisament per això, em sembla sospitós aquest ‘pim-pam-pum’ col·lectiu anti-sindicats. Com a mínim per dos motius:

1. es pot discutir que els sindicats s’hagin quedat al Segle passat (no pas al XIX com molts deien: més que res perquè la majoria de sindicats encara no havien nascut…) però el que és ben clar és que les condicions laborals i socials de molta gent són, aquestes sí, ben pròpies del Segle XIX. I, això, ens hauria de preocupar molt més que si els sindicats són antics. També a tota la còrrua de tertulians i opinadors que ho saben tot sobre els sindicats però, em temo, saben poc sobre la realitat social…

2. els sindicats ho han fet tot bé? No. S’equivoquen? Sí. Cal canviar-los? Potser sí. Però em temo que alguna gent més que canviar-los, vol jubilar-los. I, em pregunto, viuríem millor sense sindicats? No estaríem igualment en crisi, i potser amb impactes més severs sobre la gent, sense sindicats? És que les condicions socials de les persones que depenen del treball serien millors sense l’existència dels sindicats? O que les situacions d’explotació existents arreu del món no s’haurien anat reduint sense la pràctica del sindicalisme? Enviem els actuals sindicats, si voleu, a la foguera però abans millor que comptem amb algun recanvi o alguna altra eina, perquè sinó tots plegats viurem pitjor.

Quan tenia al cap aquest post, he sabut de la mort de Simón Rosado. No hi tenia una relació especial però havíem coincidit en diversos espais transversals. Sempre em va semblar una persona intel·lectualment inquieta, assenyada en la pràctica i respectuosa en el tracte. Especialment, recordo una taula rodona organitzada per Acció Jove on vam coincidir. Allí, vam parlar dels reptes nous que el món sindical havia de tenir present (medi ambient i desarmament en relació al món del treball). I en Simón hi va fer unes reflexions molt lúcides, valentes i autocrítiques.

Sincerament: em sembla que en Simón era molt més modern que la majoria dels que volen enterrar el sindicalisme per sempre més.