‘Deure de responsabilitat’

(Text de la intervenció feta en la sessió de la societat civil als delegats governamentals de la 4a Reunió Preparatòria cap al Tractat sobre Comerç d’Armes, Nacions Unides, Nova York, 15 de Febrer de 2012)

Senyor president, distingides delegades i delegats, senyores i senyors, amigues i amics,

Sens dubte, és un honor per a una persona implicada en el treball per la pau i la defensa dels drets humans poder adreçar-se a ses senyories a les Nacions Unides. L’honor és més gran encara si la reunió aborda un afer que afecta directament la seguretat de les persones i els pobles, com és la possible aprovació, el proper juliol, d’un Tractat sobre Comerç d’Armes.

Fins avui, han estat moltes hores de treball i debat. Sens dubte, ben interessants. Fins i tot la discussió sobre temes recurrents o qüestions de procediment permeten veure diferents sensibilitats que, finalment, hauran de trobar un punt d’acord. Aquesta és la grandesa d’aquest espai: la construcció, encara que sigui tortuosa i llarga, d’un procés compartit.

Vivim en un món amb enormes carències i dificultats per a bona part de la humanitat. La fam que colpeja, la salut que falta, els drets que es vulneren, la violència que regna. I sobre aquesta dura i complexa realitat hi ha també diverses visions i sensibilitats.

Per exemple, hi ha qui considera que la despesa militar és exagerada i, pel seu cost d’oportunitat, dificulta la satisfacció de necessitats humanes més urgents. I hi ha qui sosté que tota aquesta despesa és necessària per garantir la seguretat. Hi ha qui considera que el comerç d’armes és nefast en si mateix, i hi ha qui considera que es tracta d’una activitat inevitable, vinculada a les necessitats de la defensa. Hi ha qui considera que el deure de protegir la humanitat ha de passar per sobre de la sobirania dels Estats, i hi ha qui creu que sota cap concepte hi ha d’haver ingerències en la sobirania estatal.

Però, més enllà d’aquestes i moltes altres visions i sensibilitats, hi ha algunes coses certes. Un munt de conflictes (alguns petits i localitzats, d’altres de dimensió regional, enfrontant diversos actors armats) han protagonitzat aquestes últimes dècades. Conflictes que han suposat un altíssim nivell de destrucció. I això sense tenir en compte l’epidèmia quotidiana de violència armada que colpeja molts països suposadament en pau.

Quan hom parla amb persones que han patit la violència, hi ha una cosa que sempre m’impressiona. I és el fet que no acaben d’entendre com es va poder arribar a aquesta espiral de destrucció. I és que quan la llavor de la violència esclata, s’escampa amb molta facilitat i genera enormes estralls Òbviament, en la pèrdua de vides humanes, en persones ferides i afectades. Però també en la destrucció d’infraestructures, impactes negatius en el teixit econòmic, més tensions en la salut pública, etc. I, sobretot, destrucció de la convivència. Allò que s’ha construït durant anys, pot caure per un episodi puntual de violència. I costa dècades tornar a reconstruir aquest teixit, invisible però imprescindible, de convivència humana i social.

És cert que en els conflictes armats hi incideixen molts factors. També en el cas de la violència en els conflictes interpersonals, en el crim organitzat o en la delinqüència comú en diferents països. Són situacions que s’han d’avaluar i abordar de forma específica. Però hi ha una cosa que la pràctica totalitat dels conflictes bèl·lics, així com els fenòmens de la violència social comparteixen: les armes. Sí, cada conflicte és un món, té les seves causes, els seus actors, els seus contextos, els seus impactes. Però tots els conflictes violents entre persones o països, es desenvolupen i s’agreugen per la presència i facilitat d’accés a les armes.

Una vegada, un amic em va dir que quan li explicava alguna cosa al seu fill de 12 anys i aquest no ho entenia… és que realment hi devia haver alguna cosa incomprensible. Expliquem a les nostres nebodes i nebots, a les nostres filles i fills, a les nostres netes i nets que hi ha productes d’alimentació, de cosmètica o de cultura que tenen fortes regulacions estatals, regionals i mundials. Expliquem-los, tot seguit, que les armes –amb les seves terribles conseqüències- no en tenen. I no ho entendran. Perquè, realment, és il·lògic, incomprensible, absurd. I, sobretot, és greument irresponsable.

Una regulació forta del comerç d’armes no és una qüestió de visions o de sensibilitats a les quals abans ens referíem. És una qüestió de sentit comú. De gestionar adequadament la realitat, veient els problemes existents i buscant les solucions pertinents. De tenir en compte la protecció de la vida de les persones. D’entendre que el món és el resultat de les decisions que anem prenent …  o no prenent.

Entre les decisions que hem de prendre, hi ha la de no ignorar mai més el fet que les armes convencionals contribueixen a cometre greus violacions de drets humans com la tortura, l’ús excessiu de la força per part de les forces de seguretat, les execucions extrajudicials, els desallotjaments forçosos i les desaparicions.

Perquè un TCA sigui un instrument eficaç en la regulació del comerç internacional d’armes, ha d’incloure una norma de drets humans viable que els Estats puguin aplicar quan estudiïn l’autorització d’una transferència internacional. Aquesta norma ha d’exigir als Estats que no realitzin transferències d’armes quan existeixi un risc substancial que siguin utilitzades per cometre o facilitat greus violacions del dret internacional, dels drets humans o del dret internacional humanitari.

Entenent per “violacions greus” aquelles que plantegen els motius més grans de preocupació a la comunitat internacional, i per “risc substancial” que es vagi més enllà de la mera sospita, però que es pugui preveure raonablement la probabilitat que els usuaris finals utilitzin les armes per perpetrar greus violacions o abusos.

És possible un món plenament en pau? Segurament, la majoria de les persones que som aquí ho desitgem. Però no podem assegurar que sigui possible. En canvi, és possible disposar d’una regulació mundial que impedeixi vendre armes a règims que aixafen les seves poblacions? És possible deixar de facilitar armes a països que s’estan dessagnant en algun conflicte etern?

Sí, és clar que és possible. A més de convenient i necessari, el que és substancial és que és perfectament possible. Té a veure amb la voluntat política, amb l’esforç de posar-se d’acord i amb la valentia d’abordar un problema complex però amb la determinació de buscar la millor solució. Perquè, en definitiva, crear un Tractat sobre Comerç d’Armes és un deure de responsabilitat. Un deure de responsabilitat no cap a una hipotètica utopia futura. És un deure de responsabilitat cap a allò que fins ara hem fet malament i allò que podem canviar cap a millor a partir del juliol. I entre el que hem fet malament, permetre la proliferació, el descontrol i el mal ús de les armes, amb les terribles conseqüències de la pèrdua de més de 500.000 vides humanes a l’any, és clarament un dels errors més greus.

En la 3a Reunió Preparatòria de juliol de 2011, em va fer molta il·lusió retrobar-me amb Flory Kayembe, activament implicat en la prevenció de la violència a la República Democràtica del Congo. Per desgràcia, ell ara ja no és entre nosaltres i no veurà una cosa per a la qual va lluitar sempre: l’existència d’un Tractat que reguli el comerç d’armes. Vostès, que no només tenen l’oportunitat de veure-ho, sinó la capacitat d’impulsar-lo, per favor, no desaprofitin aquesta oportunitat històrica. I si el juliol tira endavant un bon Tractat, vostès n’hauran estat els protagonistes. I després, podran i podrem explicar a les nostres nebodes, filles i netes que, davant un greu problema, ens vam esforçar, vam cercar i vam trobar una solució.

Moltes gràcies.

‘Deber de responsabilidad’

(Texto de la intervención en la sesión de la sociedad civil dirigida a los delegados gubernamentales de la 4ª Reunión Preparatoria hacia el Tratado sobre Comercio de Armas, Naciones Unidas, Nueva York, 15 de Febrero de 2012)

Señor presidente, distinguidas delegadas y delegados, señoras y señores, amigas y amigos,

Sin duda, es un honor, para una persona implicada en el trabajo por la paz y la defensa de los derechos humanos, poder dirigirse a sus señorías en las Naciones Unidas. El honor es mayor, aún, si la reunión aborda un asunto que afecta directamente a la seguridad de las personas y los pueblos, como es la posible aprobación, este Julio, de un Tratado sobre Comercio de Armas.

Hasta la fecha, han sido muchas horas de trabajo y debate. Sin duda, bien interesantes. Incluso la discusión sobre temas recurrentes o cuestiones de procedimiento, permiten ver distintas sensibilidades que, finalmente, deberán encontrar un punto de acuerdo. Esa es la grandeza de este espacio: la construcción, aunque sea tortuosa y larga, de un proceso compartido.

Vivimos en un mundo con enormes carencias y dificultades para buena parte de la humanidad. El hambre que azota, la salud que falta, los derechos que se vulneran, la violencia que reina. Y sobre esa dura y compleja realidad hay, también, diferentes visiones y sensibilidades.

Por ejemplo, hay quien considera que el gasto militar es exagerado y, por su coste de oportunidad, dificulta la satisfacción de necesidades humanas más acuciantes. Y hay quien sostiene que todo ese gasto es necesario para garantizar la seguridad. Hay quien considera que el comercio de armas es nefasto en si mismo y hay quien considera que se trata de una actividad inevitable vinculada a las necesidades de la Defensa. Hay quien considera que el deber de proteger a la humanidad debe pasar por encima de la soberanía de los Estados, y hay quien cree que bajo ningún concepto deber haber ingerencias en la soberanía estatal.

Pero, más allá de estas y muchas otras visiones y sensibilidades, hay algunas cosas ciertas. Un sinfín de conflictos (algunos pequeños y localizados, otros de dimensión regional enfrentando a varios actores armados) han protagonizado estas últimas décadas. Conflictos que han supuesto un altísimo nivel de destrucción. Y eso sin hablar de la epidemia cotidiana de violencia armada que azota muchos países supuestamente en paz.

Cuándo uno habla con gente que ha sufrido la violencia, hay algo que siempre me impresiona. Y es el hecho que no terminan de entender como pudo llegarse a esa espiral de destrucción. Y es que, cuándo la semilla de la violencia estalla, prende con muchísima facilidad y genera enormes estragos. Obviamente, en pérdida de vidas humanas, en personas heridas y afectadas. Pero, también en destrucción de infrastructuras, impactos negativos en el tejido económico, más tensiones en la salud pública, etc. Y, sobretodo, destrucción de la convivencia. Aquello que durante años se ha construido puede venirse abajo por un episodio puntual de violencia. Y cuesta décadas volver a reconstruir ese tejido, invisible pero imprescindible, de convivencia humana y social.

Es cierto que en los conflictos armados inciden muchos factores. También en el caso de la violencia en los conflictos interpersonales, el crimen organizado o la delincuencia común en diferentes países. Son situaciones que hay que evaluar y abordar de forma específica. Pero, hay una cosa que la práctica totalidad de los conflictos bélicos, así como los fenómenos de violencia social, comparten: las armas. Si, cada conflicto es un mundo, tiene sus causas, sus actores, sus contextos, sus impactos. Pero todos los conflictos violentos, entre personas o países, se desarrollan y se agravan por la presencia y facilidad del acceso a las armas.

Una vez, un amigo me dijo que cuándo le explicaba algo a su hijo de 12 años y este no lo entendía… es que realmente debía haber algo incomprensible. Expliquemos a nuestras sobrinas y sobrinos, a nuestras hijas y hijos, a nuestras nietas y nietos, que hay productos de alimentación, de cosmética o de cultura que tienen fuertes regulaciones estatales, regionales y mundiales. Expliquémosles, a continuación, que las armas –con sus terribles consecuencias- no las tienen. Y no lo entenderán. Porque, realmente, es ilógico, incomprensible, absurdo. Y, sobretodo, es gravemente irresponsable.

Una regulación fuerte del comercio de armas no es una cuestión de visiones o de sensibilidades a las que antes aludíamos. Es una cuestión de sentido común. De gestionar adecuadamente la realidad: viendo los problemas existentes y buscando las soluciones pertinentes. De tener en cuenta la protección de la vida de las personas. De entender que el mundo es el resultado de las decisiones que vamos tomando… o no tomando.

Entre las decisiones que debemos tomar está la de nunca más ignorar el hecho que las armas convencionales contribuyen a la comisión de graves violaciones de derechos humanos tales como tortura, uso excesivo de la fuerza por parte de las fuerzas de seguridad, ejecuciones extrajudiciales, desalojos forzosos y desapariciones.

Para que un TCA sea un instrumento eficaz en la regulación del comercio internacional de armas, debe incluir una norma de derechos humanos viable que los Estados puedan aplicar cuando estudien la autorización de una transferencia internacional. Esta norma debe exigir a los Estados que no realicen transferencias de armas cuando exista un riesgo sustancial de que sean utilizadas para cometer o facilitar graves violaciones del derecho internacional de los derechos humanos o del derecho internacional humanitario.

Entendiendo por “violaciones graves” aquellas que plantean los mayores motivos de preocupación a la comunidad internacional y por “riesgo sustancial” que se vaya más allá de la mera sospecha, pero que se pueda prever razonablemente la probabilidad que los usuarios finales utilicen las armas para perpetrar graves violaciones o abusos.

¿Es posible un mundo plenamente en paz? Seguramente, la mayoría de los que estamos aquí lo deseamos. Pero no podemos asegurar que sea posible. En cambio, ¿es posible disponer de una regulación mundial que impida vender armas a regímenes que aplastan sus poblaciones? ¿es posible dejar de facilitar armas a países que están desangrándose en algún conflicto eterno?

Si, claro que es posible. Además de conveniente y necesario, lo sustancial es que es perfectamente posible. Tiene que ver con la voluntad política, con el esfuerzo de ponerse de acuerdo y con la valentía de abordar un problema complejo pero con la determinación de buscar la mejor solución. Porque, en definitiva, crear un Tratado sobre Comercio de Armas es un deber de responsabilidad. Un deber de responsabilidad, no hacia una hipotética utopía futura. Es un deber de responsabilidad hacia lo que hemos hecho hasta ahora mal y lo que podemos cambiar a mejor a partir de Julio. Y, entre lo que hemos hecho mal, permitir la proliferación, el descontrol y el mal uso de las armas, con las terribles consecuencias de la pérdida de más de 500.000 vidas humanas al año, es claramente uno de los errores más graves.

En la 3ª Reunión Preparatoria de Julio me hizo mucha ilusión reencontrarme con Flory Kayembe, activamente implicado en la prevención de la violencia en la República Democrática del Congo. Por desgracia, él ahora ya no está con nosotros y no verá algo por lo que luchó siempre: la existencia de un Tratado que regule el comercio de armas. Ustedes, que no solo tienen la oportunidad de verlo, sino la capacidad de impulsarlo, por favor, no desaprovechen esta oportunidad histórica. Y si en Julio sale adelante un buen Tratado, ustedes habrán sido los protagonistas. Y luego, podrán y podremos explicar a nuestras sobrinas, hijas y nietas, que frente a un grave problema, nos esforzamos, buscamos y encontramos una solución.

Muchas gracias.

Cap al Tractat (3): Oscar Arias a les Nacions Unides

Foto: César Marín

Ha estat bonic retrobar-se amb Oscar Arias, Premi Nobel de la Pau 1987 i expresident de Costa Rica, en un acte paral·lel organizat per la Missió de Costa Rica, la Fundación Arias para la Paz y el Progreso Humano i Amnesty International, en el marc de la 4a reunió preparatòria del Tractat sobre Comerç d’Armes a les Nacions Unides.

I ha estat bonic per diverses raons.

En primer lloc, per la significació de la seva presència en un acte a favor del Tractat sobre Comerç d’Armes. Arias va ser una de les personalitats que, a mitjan de la dècada dels 90, va impulsar una crida internacional de Premis Nobel de la Pau a favor de la regulació mundial del comerç d’armes. Per tant, veure’l implicat en un acte de suport quan ens trobem a la fase final del procés diplomàtic que hauria d’aprovar el Tractat, és com tancar el cercle.

En segon lloc, perquè Oscar Arias ha tingut i té relacio amb la Fundació per la Pau. El vam invitar fa 12 anys a BCN en un acte públic a la Pedrera i vam compartir amb ell un intens dia. Arran d’aquella visita, va passar a formar part del Comitè Internacional de la Fundació per la Pau fins que fa deixar-lo en tornar a ser nomenant President de Costa Rica. I, és clar, no deixa de ser un impacte ben emotiu que, 12 anys després, em digui:  ‘guardo un record magnífic d’aquella estada a Barcelona’.

Un lideratge impulsor, un discurs inspirador, una presència reconfortant.

Cap al Tractat sobre Comerç d’Armes: decisiva 4a reunió preparatòria

El temps passa inexorablement i allò que semblava una gran perspectiva a mig termini, aconseguir un Tractat mundial que reguli el comerç d’armes, ara és a tocar.

La setmana que ve comença la darrera reunió preparatòria -la 4a- abans de la Conferència prevista per a aquest Juliol.

Les persones que consulten aquest bloc -per cert, moltes gràcies! sempre m’ha agradat escriure però si hi algú a l’altre cantó, millor que millor -  ja sabran que hi he dedicat diversos posts (el mesos de Març i de Juliol de 2011, coincidint amb la 2a i la 3a ronda negociadora). Hi he participat i n’he fet el seguiment perquè des de la Fundació per la Pau participem activament en la Campanya Armes Sota Control (en la seva versió global: reclamant un Tractat i en la seva dimensió local: fent un seguiment estricte del comerç d’armes espanyol). Però, sobretot, perquè ens trobem davant d’una oportunitat històrica. Tot i l’enorme dificultat que el procés acabi amb èxit… mai abans havíem arribat a somniar que tots els estats del món acceptessin de negociar una regulació mundial del comerç d’armes!

La previsió era que aquesta 4a ronda negociadora seria breu i de caire tècnic. Però, finalment, s’ha allargat i s’hi abordaran temes de contingut. I, essent així, la reunió és cabdal. Perquè?

El treball fet fins ara per la presidència, l’ambaixador García Moritán, ha estat a l’alçada del que calia. Ha plantejat uns textos que permetien dibuixar un Tractat que realment fos efectiu i que no tingués forats: així, s’hi preveu un Tractat que inclogui tots els tipus d’armes convencionals, que es tinguin en compte tots els tipus de transferències, etc. I, el més important, ha aguantat amb fermesa les crítiques i les pressions per a baixar l’ambició. Però, és clar, els països contraris al Tractat tenen cada cop menys temps per a avortar, aigualir o estroncar el procés i en aquesta reunió ho intentaran tot.

En fi, a partir del cap de setmana, bé a través del bloc, bé a través del twitter de la Fundació per la Pau o del meu twitter personal, anirem penjant i dient coses. I, en la mesura que els mitjans s’hi interessin, en pot sortir alguna cosa més.

Una cosa és clara. El 2012 tindrem una altra oportunitat per a comprovar el grau de responsabilitat dels governs del món: fer alguna cosa davant un comerç descontrolat que suposa la pèrdua de més de 300.000 vides cada any… o no fer-hi res.

Amb Oslo, lúcidament contra la violència

Una ciutat, Oslo, i un país, Noruega, que m’estimo especialment han patit una brutal esgarrapada per part d’un fanàtic. Noruega és un país amb tradició i present d’impuls a iniciatives a favor de la pau i els drets humans. Algunes, de caràcter més simbòlic, com acollir el Premi Nobel de la Pau, i d’altres, menys visibles però ben efectives: la implicació en mediació de conflictes o el suport a processos i tractats de desarmament global.

En aquests darrers anys d’obssessió per la seguretat i de discurs de la por, hi ha qui ha acusat Noruega de ser massa confiada, massa tova. En definitiva, de ser massa ingènua i ‘pacífica’ per a fer front a les amenaces d’avui. Sense anar més lluny, diversos cables de Wikileaks revelaven aquestes impressions per part de diplomàtics i agents nord-americans.

Evidentment, caldrà revisar el que calgui i perfeccionar els sistemes de seguretat per a evitar al màxim casos com aquests. Però seria una llàstima que es volgués aprofitar aquest tràgic esdeveniment per a fer propaganda del militarisme. En primer lloc perquè aquest no és cap garantia de plena seguretat: els països amb més despesa militar i amb més armament també han patit casos brutals de terrorisme. Però, sobretot, perquè en el fons el militarisme no combat ideològicament el terrorisme, sinó que l’alimenta.

Per això, quan amb la proclama de lluitar contra el terrorisme s’han limitat drets i llibertats per tot arreu, m’ha agradat que el primer ministre noruec, Jens Stoltenberg, malgrat l’impacte personal i col·lectiu patit, hagi dit ben clarament i lúcida: “La violència contra la democràcia només pot ser resposta amb més democràcia”.

Cap al Tractat d’Armes: 3a ronda negociadora (1)

Foto de César Marín

English Version – 3rd PrepCom ATT (1)

Pels que vau seguir els posts de la 2a sessió preparatòria de la Conferència sobre un Tractat mundial que reguli el comerç d’armes (van ser 4, aquest és el darrer), ja hi tornem a ser: ara, de ple en la 3a sessió preparatòria.

Què podem destacar de l’inici d’aquesta tercera ronda negociadora? Algunes coses:

. tot i que molts aspectes de la 1a i la 2a sessió estan plenament oberts (l’abast dels tipus d’armes a incloure en el tractat; el perfil d’activitats de comerç que han de ser incloses, etc.) en aquesta sessió s’aborden aspectes d’implementació (com els estats haurien de concretar en les seves legislacions les disposicions assumides en el Tractat)

. hi ha més gent de les ONG i la Campanya Armes Sota Control que en les altres dues reunions preparatòries prèvies: prop de 140 persones, això vol dir que hi ha més atenció per part de la societat civil, més consciència que s’apropa un moment crucial i major interès per la culminació del procés

. les posicions es mantenen: la UE, Costa Rica, Mèxic i diversos països africans es troben entre els estats més favorables a un tractat ambiciós; els USA, la Xina, Rússia, Pakistan, etc. entre els més refractaris. Amb tot, han augmentat el respecte cap a l’ATT i, en algun cas, el nivell intel·lectual. Continuen oposant-s’hi però amb més respecte i finura analítica

. la delegació espanyola presenta un perfil massa baix: no per la gent que hi ha, que és molt vàlida, sinó per la gent que hi falta: no hi ha cap representant del Ministeri d’Assumptes Exteriors des d’on tradicionalment se n’ha fet el seguiment

. la precarietat a Can Nacions Unides s’ha incrementat: hi ha el mateix espai (sales en una mena de gran barracó) per a més delegats amb la qual cosa la ‘pressió’ sobre les cadires i l’espai és important…

. si a la vida sempre s’agraeix el bon humor i la ironia, enmig de reunions diplomàtiques llargues i denses, encara més! Gràcies, doncs, als i les diplomàtiques que saben esgarrapar un somriure…

OTAN: del referèndum a Líbia

(Article publicat al Diari AVUI el 12/03/2011)

Avui fa exactament 25 anys, el sí (a Catalunya va ser el no) s’imposava en el referèndum de l’OTAN. Des de llavors el món ha canviat molt. Però, avui més que fa 25 anys, cal preguntar-se pel sentit de l’OTAN: una organització que neix l’any 1949 per a fer front a la Unió Soviètica, que, al seu torn, crea el Pacte de Varsòvia.

Però, amb la fi de la Guerra Freda, el Pacte de Varsòvia desapareix i avui Rússia, en molts aspectes, és un aliat d’Occident. I, malgrat això, l’OTAN no sols no ha desaparegut sinó que s’ha ampliat. És cert: hi ha molts reptes pel que fa a la seguretat al nostre món. Però, més enllà de la parcialitat i limitació de l’OTAN (una organització de només 28 estats –dels 192 que hi ha a les Nacions Unides–, és l’instrument més adequat per afrontar amb credibilitat aquests reptes?) hi ha un problema de concepte. Malgrat la retòrica de declaracions i documents, l’OTAN és hereva d’una concepció que assimila seguretat a defensa militar quan pràcticament tots els analistes deixen clar que la seguretat no es fonamenta en la variable militar. No és estrany, doncs, que, arran dels diversos processos d’ampliació viscuts els darrers 20 anys, l’OTAN hagi incentivat el creixement de la despesa militar en els països candidats a entrar-hi. Una aportació contradictòria amb l’enfortiment d’unes polítiques de seguretat més modernes, globals i humanes. Sobre les missions que ha desenvolupat i desenvolupa (més enllà de discutir-ne la idoneïtat i encert, és obvi que podrien haver-se fet sota altres paraigües institucionals i de coordinació), en els darrers dies s’està parlant de la possibilitat que intervingui a Líbia per tal d’aturar Gaddafi: “Potser sí que aquesta vegada és necessària l’OTAN!”, em comenten.

Anem a pams: d’entrada la solució militar és poques vegades una solució. N’és ben paradigmàtic el cas de l’Afganistan, on –tal com revelen els documents alliberats per Wikileaks– els mateixos promotors de la intervenció admeten que la guerra no ha servit, que el nou govern és fallit i que, en el fons, no saben què fer. Però, també caldria recordar que en essència, intervenir a Líbia, ja fa anys que ho han estat fent alguns països de l’OTAN (entre 2006 i 2009, diversos països membres han venut armes a Gaddafi per valor de 1.400 milions d’euros). Dir que cal intervenir a Líbia per defensar la població de Gaddafi, després d’haver-li venut tot tipus d’avions militars, fusells i pistoles que ara usa contra la població, és, com a mínim, evidenciar una manca clamorosa de previsió i lògica, coses que caldria exigir a organismes que es dediquen a promoure la seguretat.

D’altra banda, les preocupacions de l’OTAN no són tan humanitàries com podria semblar. Ara fa un mes, en la 47a Conferència de Seguretat de Munic, el secretari general de l’OTAN, Anders Fogh Rasmussen, alertava de les incerteses que els canvis al Nord d’Àfrica podien produir en l’economia i l’ordre mundial i que Europa havia d’estar alerta per defendre’s de possibles amenaces. Parlava d’ajudar els pobles tunisià i egipci a alliberar-se dels seus sàtrapes? No! Senzillament, parlava de veure si els nous governs contradirien els interessos occidentals. En fi, massa dubtes sobre una organització que ni tan sols després de 22 anys de la fi de la Guerra Freda ha estat capaç de decidir la retirada de les armes nuclears tàctiques en territori europeu. Un dubtós criteri de seguretat, sens dubte.

ATT (i 4): endavant!

La 2a reunió preparatòria del procés diplomàtic sobre el Tractat de Comerç d’Armes que impulsa les Nacions Unides, ha finalitzat. I toca fer un breu balanç d’urgència, que ja anirem ampliant:

1. de moment, les coses van bé. Durant la 2a sessió, la presidència va presentar dos textos encara embrionaris però que contenien les línies mestres del futur Tractat i, ambdós, mantenen l’ambició alta. Entre altres coses, perquè inclou tots els tipus d’armes així com les diverses maneres de transferir-les, tot i que diversos governs van treballar fort perquè hi haguessin moltes excepcions i forats.

2. de fet, aquesta és un altre magnífic indicador: els estats contraris a la idea del Tractat estaven a la defensiva. I això és el millor senyal per adonar-nos que, malgrat tots els malgrats, la cosa avança.

3. no ens podem confiar, però: en les properes sessions diplomàtiques, hi haurà més debat i, és obvi, els estats contraris o reticents al Tractat -alguns de ben poderosos- no es quedaran de braços creuats. Per això, durant el proper any que falta per a la Conferència final d ‘aprovació del Tractat, les ONG de la Campanya Armes Sota Control hem de ser capaces d’incrementar la nostra feina, fer arribar molt més enllà el nostre missatge sobre la necessitat de regular el comerç d’armes i ser més efectius en la pressió sobre governs i empreses armamentístiques.

Tenim la responsabilitat de no desaprofitar aquest important moment.

Armes nuclears: risc, no pas solució

“La lógica de las armas nucleares tácticas ya no tiene sentido. Desde un punto de vista militar, para mí, son completamente inútiles. Por tanto, si son más un riesgo que parte de la solución de un problema, tendríamos que deshacernos de ellas. Seguiremos impulsando este proyecto“.

Una declaració d’un activista a favor del desarmament nuclear? D’un acadèmic proper a la Investigació per la pau? D’un somia-truites qualsevol?

No. Són paraules d’una entrevista que ofereix avui El País del Ministre d’Estat per a Europa de la República Federal d’Alemanya, el liberal Werner Hoyer.

Ja vaig escriure això fa uns mesos, on alertava de la incapacitat, escassa sensibilitat i manca de voluntat política de l’OTAN per donar resposta a una demanda formulada per diversos països membres (entre ells Alemanya).

Per això cal destacar i aplaudir la valentia i lucidesa d’aquestes declaracions. Malgrat l’actitud covarda i submisa de l’OTAN, Alemanya continua reclamant un cosa ben òbvia: retirar del territori europeu les armes nuclears tàctiques procedents de la Guerra Freda.

Militarització de la crisi = democràcia de baixa qualitat

Dos fets recents produeixen una certa inquietud.

Ahir, les 4 ONG que formen la Campanya Armes Sota Control vam fer un crit d’alerta: que la crisi no sigui excusa per a que el govern espanyol incompleixi encara més la Llei que prohibeix vendre armes a països en guerra o que vulneren els drets humans. No són impressions. Hi ha fets clars (veure aquest apunt) que demostren que el govern vol aprofitar tota opció de venda sense importar-li si s’ajusta o no a la Llei. Les dades del 1r semestre del 2010, a més, són clares: les vendes són més altes que mai i hi ha casos evidents d’incompliment legislatiu. No es tracta, només, d’angúnies ètiques o d’escrupolositat jurídica: vendre armes a països en conflicte o que esclafen els drets humans és una aportació directa al sofriment de milers de persones. I, n’hem vist prou proves, una inversió segura en inestabilitat que acaba impactant en la seguretat global.

En segon lloc, hi ha la continuació de l’estat d’alarma i militarització que el govern va decretar arran de l’acció dels controladors aeris. Tinc escassa simpatia per aquest col·lectiu: pels seus privilegis, per la seva poca consciència del moment de crisi que vivim i pel seu menyspreu cap a la ciutadania. Però anem a pams. La decisió de militaritzar conté, pedagògicament, alguns missatges terribles: sembla venir a dir-se que davant de certs problemes el que cal és un cop de puny a la taula i deixar-se de tonteries. Encara més, no projectem la idea que la democràcia no té instruments efectius per a resoldre els problemes i que, en canvi, ens cal recórrer a l’excepcionalitat i la militarització?

La crisi ens fa perdre oportunitats, benestar i diners. Però si hem de combatre-la amb simplificacions i cops de força, el que també perdrem serà qualitat democràtica.