Obama, 0 – Bin Laden, 2

(article publicat al Diari ARA el 03/05/2011)

Una notícia d’impacte va sacsejar ahir totes les previsions: la fi del líder d’Al Qaida. No es pot negar: des dels atemptats de l’11 S Bin Laden ha estat un personatge clau per a entendre la primera dècada del Segle XXI. Pel que ha fet (atemptats espectaculars a base de menysprear la vida de milers de persones; liderar un nou actor global fonamentat en el terrorisme), pel que va aconseguir (atacar el cor dels Estats Units, dur la por a Occident) i perquè, encara que fos una simple excusa, va esdevenir l’eix del discurs oficial sobre seguretat: la guerra contra el terrorisme con a prioritat de la política global.

L’alegria als Estats Units era, ahir, notòria. Als despatxos, però també al carrer. Comprensible en una societat per la qual l’11 S és un record ben viu. Però, fora dels Estats Units, la reacció també ha estat unànime. I, el més sorprenent, ha estat veure desenes de caps d’estat i de govern de països democràtics expressant públicament la seva satisfacció per aquesta acció.

Certament, que Bin Laden no pugui planificar, animar o cometre més atemptats, és una magnífica bona notícia. Que se l’hagi assassinat, no. El final de Bin Laden ha estat sense judici, sense defensa, sense garanties, per part d’agents estrangers secrets en un tercer país. Tot un monument a la irregularitat que posa en qüestió els principis de l’Estat de dret. La pena de mort, una decisió ben execrable, es sentencia després d’un judici amb totes les garanties formals i processals. En el cas de Bin Laden, res d’això s’ha produït.

Cal ser tant escrupolós amb un assassí implacable com Bin Laden? Sí, cal ser-ho. Però no pas per deferència cap a ell sinó per lleialtat als principis democràtics si és això el que volem defendre dels atacs exteriors. La democràcia, el respecte als drets humans, la creació d’una cultura de pau, són coses que cal proclamar però, sobretot, practicar. Sovint oblidem que moltes aberracions es revesteixen amb principis nobles i paraules ben elevades: la retòrica dels dictadors, terroristes, genocides i similars, no és pas lluny de les bones paraules. La prova de cotó de la democràcia, l’estat de dret i la justícia, per tant, no és pas cridar molt sinó fer les coses correctament. I, és clar, que l’estat democràtic més poderós del món faci bandera d’una execució extrajudicial, mentre la resta aplaudeix, no és afavorir la democràcia o la cultura de pau sinó més aviat el contrari.

Hi havia altres opcions? Efectivament, que Bin Laden respongués davant la justícia. Una gran oportunitat per a que respongués públicament dels seus actes, amb una gran càrrega simbòlica i pedagògica afegida. Que era difícil i plantejava dubtes i llacunes jurídiques? Segur. Però res comparable amb l’execució extrajudicial com a espectacle global.

D’altra banda, si l’estructuració d’un sistema internacional de justícia és lenta i precària, no és pas perquè sí. Si el Tribunal Penal Internacional (TPI) és un instrument jurídic tan jove (nascut el 1998, no entra en vigor fins el 2002) és perquè els governs han estat profundament refractaris a admetre un sistema judicial que, al marge dels estats, pogués actuar contra perpetradors de genocidis i crims contra la humanitat. Precisament, i entre altres, els Estats Units sota el mandat de Bush van esdevenir el principal agent activament boicotejador de les possibilitats de desplegament del TPI. Amb Obama, una certa sensatesa ha tornat a les relacions entre els Estats Units i el TPI però sense plantejar-se, en cap cas, l’adhesió al mateix.

En una de les celebracions d’ahir es podia llegir un cartell que deia: ‘Obama 1, Bin Laden 0’. Segur? Obama, que ha volgut bastir una presidència sobre la idea que l’imperi de la llei és moralment i pràctica superior al de la força bruta sense contemplacions, passarà a la història per una execució extrajudicial aplaudida a tot el món. Obama ha guanyat Bin Laden però no ho ha fet seguint els seus principis proclamats sinó, precisament, incomplint-los. Doble pèrdua.

Bin Laden o quan les democràcies aplaudeixen assassinats

Un escamot d’agents de la CIA hauria aconseguit assassinar Ossama Bin Laden. Diverses informacions apunten que també altres persones que eren amb ell haurien estat assassinades.

Immediatament després de l’anunci fet pel president Barack Obama, bona part de la societat nord-americana, diversos analistes i molts responsables governamentals d’arreu del món, han aplaudit i expressat la seva joia per la notícia.

Anem a pams: Ossama Bin Laden era un personatge sinistre, perillós i, si no fos perquè ha provocat moltes morts i sofriment, diria que bàsicament era un personatge profundament grotesc i patètic. Que no pugui cometre, dirigir o animar més atemptats és una bona notícia. Que hagi estat assassinat, no.

Cal dir algunes evidències que sembla que moltes persones ‘responsables’ han oblidat. L’acció comesa pels USA és clarament il·legal en tots els sentits. La pena de mort, que molts combatem, es fixa per una sentència després d’un judici. En aquest cas, ni això: parlem d’una execució extrajudicial, sense cap anàlisi dels fets, sense cap contrast, sense cap defensa, sense cap garantia. L’acció, a més, s’ha produït sobre persones d’una altra nacionalitat i en un tercer país. Tot plegat, ben greu. Però el que és més terrible és veure com desenes de caps d’estat i de govern de països democràtics celebren públicament una acció com aquesta. Algú pot imaginar-se pitjor pedagogia sobre el que suposa l’estat de dret, l’imperi de la llei i les pràctiques democràtiques?

Que no cal filar tant prim? Bé, aquesta és l’essència de la democràcia, el respecte als drets humans i la pau: filar prim. Les pitjors atrocitats sempre són presentades com un mal necessari i inevitable. Bin Laden no es considerava pas un sanguinari, sinó un justicier. Això vol dir que allò important no és tant què proclamem -per més que cridem ben fort- sinó com ho fem. Que l’estat més poderós del món democràtic executi extrajudicialment, i la resta aplaudeixi, no és afavorir la democràcia o la cultura de pau. És engreixar la cultura de la violència de la qual, precisament, Ossama Bin Laden era un bon exponent.

ATT: Cap a un Tractat que reguli el Comerç d’Armes (1)

Ahir es va inaugurar el 2n Comitè Preparatori (n’hi ha 2 més de previstos en els propers mesos) de les negociacions diplomàtiques que haurien de portar, el 2012, a l’existència d’un Tractat Mundial que reguli el comerç d’armes (ATT: Arms Trade Treaty, en anglès). No cal dir que és d’una importància cabdal i, com hem pogut comprovar aquests dies, urgent.

Molts dels Estats que són a Nacions Unides han enviat els seus representants i experts per tal de donar la seva opinió davant el primer esquema que el president de la sessió, Roberto García Moritán, els havia enviat prèviament.

A banda dels delegats governamentals (que ocupen la majoria de la sala) hi ha prop de 70 membres d’ONG d’arreu del món agrupats en la Campanya Armes Sota Control, una Campanya que compta amb algunes xarxes internacionals potents al darrere: Oxfam, Amnesty International i IANSA (de la qual, la Fundació per la Pau n’és membre i actiu enllaç a Catalunya i Espanya).

La primera constatació és que la presència de les ONG, a diferència d’altres processos similars, no és tant benvinguda i facilitada. No hi a pràcticament espai i no podran participar a totes les sessions. Però, en fi, sigui com sigui, hi són (hi som) i es faran (ens farem) notar.

Què ha donat de si el primer dia?

Dilluns, centrat sobre l’abast i àmbit d’aplicació del Tractat (quins tipus d’armes han de ser regulades? què passa amb les armes esportives i de caça? quines activitats -més enllà de l’exportació i importació clàssiques- han de ser regulades?)

Bé, cal dir que l’esquema enviat per Roberto García Moritán és un text prou interessant i ambiciós. Sobre el primer aspecte, proposa que tots els tipus d’armes i les municions estiguin incloses al Tractat.

Durant tot el dia, els representants dels Estats van anar reaccionant. I es van poder anar visualitzant (i confirmant el que ja se sabia) postures prou diferenciades. Des d’actituds més o menys favorables al document ambiciós proposat (bona part dels països de la UE, una part significativa de països de l’Amèrica Llatina i alguns de l’Àfrica) i una altra de més escèptica o, fins i tot, activament combativa en alguns aspectes. Entre aquests darrers, va sorprendre l’actitud de la delegació dels USA. És cert que abans, senzillament, obstruïen tots aquests processos i que, des d’Obama, hi participen amb un to positiu i constructiu però, malgrat tot, va sobtar la seva duresa: “aquí no anem a regular res, només a donar un marc perquè cada Estat ho reguli internament”. També, per tradicional, la Xina va mostrar una actitud molt freda i, sabent el seu pes i creixent influència a l’Àsia, Àfrica, Amèrica Llatina i, fins i tot, a Europa això no augura res de bo. També, com sol se habitual, Veneçuela i Iran van tenir actituds molt poc constructives. Una vegada més, alguns amants de simplificacions de traç gruixut, ho tenen difícil: en temes de governabilitat mundial i desarmament i control d’armes, països aparentment hostils i enemics com USA, Xina, Rússia, Veneçuela o Iran, s’entenen prou bé…

Tres recomanacions ben interessants:

. La web de la Campanya Armes Sota Control: acaba de ser renovada i la trobo excel·lent

. Un bloc que fa un seguiment continuat de tots els àmbits diplomàtics de negociació sobre l’ATT

. Un magnífic web on s’informa dels posicionaments de cada Estat respecte a molts dels assumptes a discussió

Seguirem informant!

Armes: forever!

Això és el que, amb més contenció formal però no pas menys contundència, acaba de dir el Suprem nord-americà.

En una sentència feta pública dilluns, el Tribunal Suprem entén que la possessió d’armes per part dels ciutadans és un dret inviolable que no pot ser restringit. Ho sabem. Als USA la tinença privada d’armes està associada a una concepció molt arrelada de llibertat individual: en l’esfera privada, l’estat no s’hi ha de ficar. Tampoc, vénen a dir-nos, en el dret a tenir armes.

És un sentiment ben majoritari als USA. Rebecca Peteres, la directora de la xarxa internacional sobre les armes lleugeres, IANSA, més d’una vegada m’ha comentat la gran animadversió que hi pateix. Tot i ser una persona ben correcta i agradable, el seu nom i imatge han estat abastament ridiculitzats per la famosa NRA (gent de mena incombustible: davant l’assassinat de diversos estudiants en un centre d’ensenyament, el ‘mític’ Charlton Heston, no se li va ocórrer altra cosa que dir que si la resta d’estudiants i professors haguessin tingut armes… això no hagués passat!).

En tot cas, tres coses poden comentar-se sobre l’assumpte:

. la primera, en referència a la idea de fons: ja és una concepció ben curiosa de la llibertat aquella que permet que 30.000 persones morin cada any als USA per armes (i, sovint, per un simple mal ús o accident). Protegir el dret a la vida d’aquestes persones, no seria una contribució magnífica a la llibertat?

. la segona: igual com podríem fer amb la sentència del TC a l’Estatut català, cal desmitificar. Sí, les democràcies descansen en mecanismes, preceptes i estructures que, tot i ser discutibles, són necessàries. Ara bé, a vegades els sacralitzem tant que oblidem que són, això, instruments tan humans -i precaris- com tota la resta. Fixem-nos que, tant en el cas del l’Estatut al TC com el de les armes al TS s’han aprovat per majories ben ajustades i separades per blocs homogenis. Això vol dir que ambdues sentències no sorgeixen d’una anàlisi jurídica impecable… sinó, ras i curt, de concepcions ideològiques i polítiques. I, és clar, en funció de les coordenades polítiques conjunturals, algunes sentències d’aquests tribunals ‘tan respectables’ podrien ser ben diferents…

. la darrera: encara que sigui molt mala notícia, no tot està perdut. El fet que es tracti d’una correlació tant ajustada (5 contra 4) vol dir que en un altra situació, podria ser diferent. Fins i tot donant-la per definitiva, la sentència no necessàriament impedeix la possibilitat de control en funció de paràmetres que  podrien ser molt més estrictes que els actuals. Però, en tot cas, tinc la sensació que aquesta sentència no ha vingut perquè sí. Als Estats Units, malgrat tot, hi ha corrents que advoquen per un control efectiu de les armes. I, globalment, es van fent passes en aquest sentit. Sense anar més lluny, fa 2 setmanes a Nova York va haver-hi una reunió internacional sobre el control de les armes lleugeres. I en 2 setmanes més, una altra per a controlar el comerç d’armes. Esperem, doncs, que això no sigui més que una reacció a un moviment imparable cap a posar ordre en la proliferació i descontrol armamentístics.

Una visió massa llunyana

(article publicat al Diari AVUI, dilluns 7 de Juny de 2010)

Il·lustració de Jaume Batlle per a l'article a l'AVUI

El mes d’abril del 2009 el president Obama va fer un important discurs a Praga, on, entre altres coses, va presentar la seva visió i estratègia per avançar, lentament, cap a un món sense armes nuclears.

Tot just fa una setmana acabava la 8a Conferència de Revisió del Tractat de No-proliferació Nuclear (TNP), una conferència de revisió que havia aixecat més expectatives que les anteriors. En part, precisament pel nou clima generat pel nou lideratge d’Obama (amb la seva aposta pel diàleg i el consens, donava més relleu a espais multilaterals com el TNP), però també perquè s’havien concretat algunes de les propostes fetes a Praga (nou acord amb Rússia, Cimera de Seguretat Nuclear, etc.), fet que emmarcava la conferència del TNP en un context de dinamisme. Més enllà de tot això, els avenços en desarmament produïts els darrers anys (el tractat de prohibició de les bombes de dispersió adoptat el 2008, per exemple) també injectaven més optimisme en l’agenda global del desarmament.

Quins han estat els resultats? Sens dubte, no espectaculars, però hi ha hagut petits avenços. D’entrada, a diferència de l’any 2005, hi ha hagut declaració i conclusions aprovades. S’ha reforçat la pressió sobre les potències nuclears, s’han concretat algunes passes ja plantejades en les conferències del 1995 i del 2000 i s’ha acordat realitzar una conferència per al 2012 per tal d’establir un Pròxim Orient lliure d’armes nuclears, esmentant específicament el cas d’Israel.

Però més enllà dels avenços que es puguin produir en el marc del TNP, no podem obviar les seves limitacions constitutives. Nascut en plena Guerra Freda, tot i ser un instrument cabdal en l’àmbit del desarmament, els defectes d’origen del TNP són vistos avui com una rèmora.

La creació d’un doble règim al si del TNP (els països nuclears per una banda i la resta, que no en poden tenir, per l’altra) és obvi que només té sentit si les potències nuclears aborden el desarmament. En cas contrari, aquest mecanisme esdevé una jerarquia que denota qui s’atorga privilegis i que en treu a la resta. De fet, malgrat que el TNP ha tingut un cert èxit en evitar la proliferació horitzontal (és a dir, que nous països tinguin armes nuclears), també és cert que aquesta incoherència li resta credibilitat a l’hora de prevenir-la amb eficàcia.

Com lúcidament assenyalava l’informe Weapons of terror del 2006, coordinat per Hans Blix, “resulta més difícil dissuadir els potencials Estats proliferants de seguir avançant pel camí del desenvolupament d’armes nuclears i mantenir el suport de la comunitat internacional a la no-proliferació quan els Estats posseïdors d’armes nuclears s’esforcen poc per aconseguir el desarmament nuclear. Les explicacions dels que tenen armes nuclears, que argumenten que aquestes són indispensables per defensar la seva sobirania, no són la millor manera de convèncer altres Estats sobirans perquè renunciïn a aquesta possibilitat”.

Que 65 anys després de l’explosió de les bombes d’Hiroshima i Nagasaki (amb centenars de milers de persones mortes i ferides directament o afectades indirectament -per exemple, naixements de persones que van patir la radiació- a causa d’aquelles explosions i de les nombroses proves nuclears fetes posteriorment) siguem tan lluny de prohibir les armes nuclears… ens informa ben precisament i clara de la precarietat en què ens trobem.

Malgrat els acords de desarmament nuclear subscrits per les dues principals potències en els darrers 20 anys, avui disposem de més de 20.000 caps nuclears per carregar-nos el planeta unes quantes vegades. Les cinc potències nuclears encara no han estat capaces de sortir d’un esquema terrible: som poderoses gràcies a les armes nuclears, per tant, no en pensem prescindir. No és només criticable moralment i política, sinó també pràcticament: el manteniment dels arsenals nuclears genera una escandalosa despesa econòmica que esdevé tràgica en els temps de crisi que corren.

En definitiva, hem avançat uns metres. Però la visió d’un món sense armes nuclears és una visió encara massa llunyana.

Cap al TNP 2010 (1): responsabilitat i armes nuclears

Fa 65 anys que van esclatar les bombes d’Hiroshima i Nagasaki causant la mort de desenes de milers de persones i ferint-ne moltes més. Encara avui, hi ha persones amb la salut afectada a causa d’aquelles explosions.

No són, per tant, una broma les armes nuclears. És un tema ben seriós i terrible.

Malgrat tot, la comunitat internacional ha estat escandalosament lenta en fer-hi alguna cosa. Recordem que, entre altres objectius, les Nacions Unides es van crear per evitar l’horror d’una guerra com aquella i per eradicar l’ús d’una arma de destrucció tant massiva i cruel com la nuclear.

Va costar una mica concretar aquesta voluntat: el 1970 entrava en vigor el Tractat de No Proliferació Nuclear (TNP). Un tractat ambiciós i global però que presenta un balanç parcialment fallit. Liderat i ‘custodiat’ per les 5 potències nuclears (USA, Rússia, Gran Bretanya, França i la Xina) el TNP ha estat útil -tot i que no totalment- a l’hora d’evitar la proliferació nuclear (que més països tinguin armes nuclears) però ha fracassat a l’hora de promoure el desarmament dels països que ja les tenen. La 8a Conferència de Revisió, que comença el proper dia 3 de Maig a Nova York, és una nova oportunitat que hauria de servir per fixar un calendari amb pautes clares i terminis definits cap a l’abolició de les armes nuclears.

Fa unes setmanes, a la Cimera de Seguretat Nuclear, es donaven passes per evitar que els grups terroristes poguessin dotar-se d’armes nuclears. Sens dubte, una amenaça greu a evitar. Però no hauríem d’oblidar que, la principal amenaça real -no pas hipotètica- és la immensa quantitat d’armes nuclears que les 5 potències continuen posseint malgrat els acords bilaterals o puntuals de desarmament.

Que en un món amb tantes necessitats a atendre (des de la fam als reptes medi-ambientals o a la crisi d’un model econòmic insostenible) els principals líders polítics no siguin capaços de plantejar-se seriosament la prohibició de les armes nuclears no diu gaire a favor sobre el seu lideratge, la seva responsabilitat i la seva sensatesa.

Per això, la societat civil que treballa per un món en pau i un futur sense armes nuclears, reclamarà avui, demà i diumenge, que els governs facin els seus deures i no s’oblidin de dir adéu a les armes nuclears.

Tot i que és una de les Conferències de Revisió que més expectació ha generat (en bona part gràcies al dinamisme d’Obama) és quasi segur que no ens faran cas: però, precisament per això, seria una dimissió imperdonable que no ho exigíssim.

Notícies importants… que n’amagen d’altres que encara ho són més

M’agraden les notícies.

Però n’hi ha unes que trobo especialment interessants. Són aquelles en les que es destaca un tema però, de passada i quasi accidentalment, et revelen un fet previ que encara és més significatiu que el destacat.

Un exemple: Obama acaba d’anunciar un canvi en la política nuclear. Bàsicament, el govern nord-americà renuncia a fer servir les armes nuclears contra països que no les hagin utilitzat en atacar-lo i que siguin signants del TNP.

Sens dubte, una notícia interessant i un, petit però cert, avenç en la línia de posar més de seny en aquest món. Ara bé, diria que molta gent (també periodistes i polítics) ignoraven fins ahir la doctrina dels USA per la qual s’atorgaven el dret a respondre nuclearment un hipotètic atac d’un país… encara que no hagués emprat armes nuclears!

Vaja que acabem per felicitar l’Obama -i cal- per simplement desfer una autèntica barbaritat que, fins ahir, era assumida com a lògica i normal pels que sempre diuen que les coses són com són i profundament desconeguda per a tota la resta.

Obama és humà

L’aprovació de la reforma sanitària als Estats Units és una bona notícia. Òbviament, ho és pels milions de persones que podran beneficiar-se d’una assistència mèdica que fins ara els era prohibida o els resultava prohibitiva. I, també, per la dimensió pedagògica que suposa veure com s’han vençut democràticament les resistències de grups i empreses que no tenien cap angúnia a fer passar els seus interessos per davant del dret a la salut de milions de persones.

Però hi ha un altre aspecte digne de consideració. La presidència d’Obama genera un recurrent debat entre els que el veuen radical i valent i els que el veuen un bluf publicitari que acabarà empassant-se totes les seves promeses.

El debat és interessant però totalment insuficient. I la reforma sanitària ens ho demostra. Tot i que el que s’ha aprovat sembla evident i indiscutible, el projecte d’Obama, molt per sota del que pretenia fa un any i mig, ha guanyat per 7 vots de diferència, amb l’oposició d’una trentena de congressistes demòcrates i després d’aconseguir incorporar-ne una altra trentena els darrers dies. Enmig, Obama ha hagut de patir acusacions grotesques (de ‘hitlerià’ a ‘castrista’ passant per ‘leninista’) per una reforma que s’assembla molt llunyanament al sistema públic de sanitat que tenim a Europa.

A vegades, capficats amb el poder i les seves misèries, acabem oblidant el paper -i responsabilitat- de les persones. Per a bé. I per a mal. Una reforma tant tímida com aquesta ha despertat pors atàviques en una societat molt sensibilitzada contra tot allò que sigui poder públic centralitzat; ha engegat brutals maquinàries de propaganda demagògica per part de sectors interessats i ha estat a punt de fer fracassar una tímida i sensata reforma.

És evident que la classe política no sol estar a l’alçada de les circumstàncies. És clar que poders econòmics juguen les seves cartes contra tot allò que no els convé. Però no els carreguem tots els mals. De febleses, fòbies irracionals i de resistències als canvis… les persones normals i corrents, n’anem sobrades.

No cal que ens preguntem, només, per si Obama és un megacrack o un polític fora mida. També cal que ens preguntem si la gent vol que vagi molt enllà o que es quedi on és.