Cap al Tractat (2): la societat civil s’organitza

Ahir al vespre, en finalitzar el primer dia de reunió. Foto: Fred Lubang

Passar 36 hores tancats -literalment- en un hotel per a fer múltiples reunions. És el que hem fet les diverses persones i  organitzacions de la Campanya Armes Sota Control que assistirem a la reunió de Nacions Unides sobre el Tractat. I han estat 36 hores útils.

D’entrada, hem analitzat la setmana que comença demà: quins temes s’abordaran a la reunió diplomàtica, com ens organitzem i distribuïm la feina durant la setmana, quins actes es muntaran en paral·lel per mirar d’influir en els delegats governamentals, posar-nos d’acord en quins temes caldrà fer especial èmfasi, els possibles escenaris de futur que poden obrir-se un cop acabi la setmana, etc.

Però, també, mirant d’organitzar-nos millor, de ser més efectius en la feina, més incisius en el que pretenem i comunicar millor el que projectem. Especialment, en tot allò que fem els propers mesos de Març, Abril, Maig i Juny. Perquè com més bé ho fem aquests mesos, més opcions hi haurà que el proper mes de Juliol tinguem un bon Tractat.

En aquest tipus de reunions de coordinació, sempre et planteges si s’haguessin pogut organitzar millor, si s’ha aprofitat prou tot el temps invertit, etc. Però tenint en compte que érem vora 100 persones, procedents de diferents realitats i països, de diverses organitzacions (amb cultures i estils de treball prou diferents), etc. només el fet d’haver compartit tantes hores per a intentar millorar la nostra feina és ja un signe positiu en si mateix. I, en els temps que corren, encara més. Si, a més a més, s’ha arribat a algunes conclusions i marcs de treball compartits, es pot dir que ha valgut la pena. I, espero, que es notarà.

I a partir de demà, a les Nacions Unides.

En Flory

La Conferència està donant prou de si i encara en donarà més els propers dies. En parlarem. Però, qui ho vulgui, també pot seguir els debats a través de les nombroses ‘piulades‘; consultar webs que analitzen les sessions o llegir els posts per a l’ICIP que fa en Xavi Alcalde.

Però ara volia parlar d’en Flory.

Fa uns anys la Fundació per la Pau va engegar el ‘Practicar la pau‘ un projecte pel qual volíem dur al nostre país a actors de pau en zones de conflicte. I vam invitar en Flory. Per tal de conèixer més a fons el conflicte a la República Democràtica del Congo i la feina de prevenció i denúncia que hi feia. Vam conèixer-lo, vam intercanviar punts de vista, vam organitzar entrevistes amb els mitjans i amb polítics i, també, vam posar-lo en contacte amb altres ONG. I, un temps després, m’ha fet molta il·lusió trobar-lo a la 3a sessió de la Conferència cap a un Tractat d’Armes.

I és que, si ho pensem bé, en Flory exemplifica perfectament el perquè de tot plegat:

. el seu país ha patit escenaris de violència brutal des de fa una pila d’anys

. precisament, el descontrol i la proliferació de les armes petites i lleugeres ha incrementat els nivells de violència

. malgrat la violència i la lògica por, en Flory no s’ha rendit ni s’ha resignat mai: sempre ha cregut en les opcions de pau i ha treballat per a enfortir-les

. recordo que, arran d’una situació de tensió especial a la seva regió, la Virginia Garzón de la Fundació per la Pau li va escriure. Les informacions eren confuses i va trigar a respondre. Ens va fer patir…

Sí, en Flory exemplifica perfectament perquè existeix la Campanya per regular el comerç d’armes. I dóna molt sentit als més de 140 delegats d’ONG que hi som per acompanyar el procés, vigilar de prop els governs i apretar perquè el 2012 tinguem un bon tractat que ajudi, ni que sigui un xic, a evitar escenaris com els que en Flory ha patit en primera línia.

Cap al Tractat d’Armes: 3a ronda negociadora (1)

Foto de César Marín

English Version – 3rd PrepCom ATT (1)

Pels que vau seguir els posts de la 2a sessió preparatòria de la Conferència sobre un Tractat mundial que reguli el comerç d’armes (van ser 4, aquest és el darrer), ja hi tornem a ser: ara, de ple en la 3a sessió preparatòria.

Què podem destacar de l’inici d’aquesta tercera ronda negociadora? Algunes coses:

. tot i que molts aspectes de la 1a i la 2a sessió estan plenament oberts (l’abast dels tipus d’armes a incloure en el tractat; el perfil d’activitats de comerç que han de ser incloses, etc.) en aquesta sessió s’aborden aspectes d’implementació (com els estats haurien de concretar en les seves legislacions les disposicions assumides en el Tractat)

. hi ha més gent de les ONG i la Campanya Armes Sota Control que en les altres dues reunions preparatòries prèvies: prop de 140 persones, això vol dir que hi ha més atenció per part de la societat civil, més consciència que s’apropa un moment crucial i major interès per la culminació del procés

. les posicions es mantenen: la UE, Costa Rica, Mèxic i diversos països africans es troben entre els estats més favorables a un tractat ambiciós; els USA, la Xina, Rússia, Pakistan, etc. entre els més refractaris. Amb tot, han augmentat el respecte cap a l’ATT i, en algun cas, el nivell intel·lectual. Continuen oposant-s’hi però amb més respecte i finura analítica

. la delegació espanyola presenta un perfil massa baix: no per la gent que hi ha, que és molt vàlida, sinó per la gent que hi falta: no hi ha cap representant del Ministeri d’Assumptes Exteriors des d’on tradicionalment se n’ha fet el seguiment

. la precarietat a Can Nacions Unides s’ha incrementat: hi ha el mateix espai (sales en una mena de gran barracó) per a més delegats amb la qual cosa la ‘pressió’ sobre les cadires i l’espai és important…

. si a la vida sempre s’agraeix el bon humor i la ironia, enmig de reunions diplomàtiques llargues i denses, encara més! Gràcies, doncs, als i les diplomàtiques que saben esgarrapar un somriure…

ATT (i 4): endavant!

La 2a reunió preparatòria del procés diplomàtic sobre el Tractat de Comerç d’Armes que impulsa les Nacions Unides, ha finalitzat. I toca fer un breu balanç d’urgència, que ja anirem ampliant:

1. de moment, les coses van bé. Durant la 2a sessió, la presidència va presentar dos textos encara embrionaris però que contenien les línies mestres del futur Tractat i, ambdós, mantenen l’ambició alta. Entre altres coses, perquè inclou tots els tipus d’armes així com les diverses maneres de transferir-les, tot i que diversos governs van treballar fort perquè hi haguessin moltes excepcions i forats.

2. de fet, aquesta és un altre magnífic indicador: els estats contraris a la idea del Tractat estaven a la defensiva. I això és el millor senyal per adonar-nos que, malgrat tots els malgrats, la cosa avança.

3. no ens podem confiar, però: en les properes sessions diplomàtiques, hi haurà més debat i, és obvi, els estats contraris o reticents al Tractat -alguns de ben poderosos- no es quedaran de braços creuats. Per això, durant el proper any que falta per a la Conferència final d ‘aprovació del Tractat, les ONG de la Campanya Armes Sota Control hem de ser capaces d’incrementar la nostra feina, fer arribar molt més enllà el nostre missatge sobre la necessitat de regular el comerç d’armes i ser més efectius en la pressió sobre governs i empreses armamentístiques.

Tenim la responsabilitat de no desaprofitar aquest important moment.

Militarització de la crisi = democràcia de baixa qualitat

Dos fets recents produeixen una certa inquietud.

Ahir, les 4 ONG que formen la Campanya Armes Sota Control vam fer un crit d’alerta: que la crisi no sigui excusa per a que el govern espanyol incompleixi encara més la Llei que prohibeix vendre armes a països en guerra o que vulneren els drets humans. No són impressions. Hi ha fets clars (veure aquest apunt) que demostren que el govern vol aprofitar tota opció de venda sense importar-li si s’ajusta o no a la Llei. Les dades del 1r semestre del 2010, a més, són clares: les vendes són més altes que mai i hi ha casos evidents d’incompliment legislatiu. No es tracta, només, d’angúnies ètiques o d’escrupolositat jurídica: vendre armes a països en conflicte o que esclafen els drets humans és una aportació directa al sofriment de milers de persones. I, n’hem vist prou proves, una inversió segura en inestabilitat que acaba impactant en la seguretat global.

En segon lloc, hi ha la continuació de l’estat d’alarma i militarització que el govern va decretar arran de l’acció dels controladors aeris. Tinc escassa simpatia per aquest col·lectiu: pels seus privilegis, per la seva poca consciència del moment de crisi que vivim i pel seu menyspreu cap a la ciutadania. Però anem a pams. La decisió de militaritzar conté, pedagògicament, alguns missatges terribles: sembla venir a dir-se que davant de certs problemes el que cal és un cop de puny a la taula i deixar-se de tonteries. Encara més, no projectem la idea que la democràcia no té instruments efectius per a resoldre els problemes i que, en canvi, ens cal recórrer a l’excepcionalitat i la militarització?

La crisi ens fa perdre oportunitats, benestar i diners. Però si hem de combatre-la amb simplificacions i cops de força, el que també perdrem serà qualitat democràtica.

Vendes d’armes astronòmiques a països ‘exemplars’

A ningú, que n’estigui al cas, li pot sobtar la incoherència de moltes decisions que prenen els governs d’arreu. És el pa de cada dia. Però que no ens sobti no vol dir que no calgui consignar cada vegada que això passi: no fos cas que al final ens deixés d’indignar…

Tenim Aràbia Saudita. Un país on la democràcia hi és tant escassa com concentrat el sistema dictatorial. El nucli de poder, d’on surt la legimitat, la majoria de càrrecs i la majoria de decisions, no és un sector polític o econòmic és, senzillament, la família reial. Tant cru com cert. Òbviament, els drets humans hi escassegen. Algunes pràctiques, de vulneració de drets humans, són ben bèsties. I, com no, les dones hi pateixen de valent: invisibilitat, penalitzacions i complicacions extremes. La política d’Aràbia Saudita a la regió, no està exempta d’intervencionismes interessats i de conseqüències nefastes per a l’estabilitat d’alguns d’aquests països que han patit la seva intervenció.

Res excepcional certament (malauradament, hi ha molts altres casos així) però, és clar, gens exemplar.

Doncs resulta que fa 4 dies el govern nord-americà anunciava l’operació de venda d’armes (avions de combat, helicòpters d’atac, etc.) més important mai feta a un altre país: 43.000 milions d’euros a l’Aràbia Saudita. Avui, en Miguel González ens informa que Espanya estaria fent el mateix: gestionant la més important venda d’armes. Carros de combat per un mínim de 3.000 milions d’euros també a Aràbia Saudita. En el cas espanyol, fa més mal i tot encara: ja fa 2 anys que en els Contra-Informes que la Campanya Armes Sota Control fa, s’alerta de la incoherència d’aprovar o realitzar vendes d’armes a un país com Aràbia Saudita quan, segons la legislació vigent (aconseguida després de molts anys d’esforços), no es pot fer.

Fa mandra dir obvietats. Però cal repetir-les: quan algun país (USA, per exemple) s’escandalitza per la vulneració de drets humans en altres països (Cuba, sense anar més lluny) i en promou boicots i lleis restrictives, perquè en canvi no només no critica ni qüestiona les vulneracions de drets humans a l’Aràbia Saudita sinó que a mes els premia amb la venda d’armes més astronòmica? Més enllà de coherències, i en termes estrictes de seguretat: és sensat vendre armes a un país immers en una zona altament militaritzada i altament inestable? No dispara això les tensions i realimenta una incessant cursa armamentística a la zona?

En definitiva, són dues vendes plenament incoherents en termes de defensa dels drets humans. Irracionals en termes de cerca de seguretat regional. Absurdes en clau de pau global. Irresponsables en termes de gestió col·lectiva.

Ho sabem. I ho diem.

Ja som en camí d’allò que somiàvem

Sabem que el comerç d’armes és una activitat perillosa: entre altres, genera inestabilitat, crea inseguretat, contamina el medi ambient, destrueix convivència i, és clar, fereix i mata persones.

Sabem, també, que el comerç d’armes s’alimenta d’interessos econòmics i s’aprofita de visions polítiques tan immediatistes com irresponsables.

Sabem, encara, que tot i que hi ha controls per les coses més grotesques i innòcues, el comerç d’armes -més enllà d’algunes legislacions estatals i algunes recomanacions globals- campa per lliure.

Però, també sabem que, després d’anys i anys de demandes i denúncies per part de molts analistes, pensadors i ONG (en els darrers temps, liderades per la Campanya Armes Sota Control, de la qual la Fundació per la Pau n’és membre), aquesta setmana ha començat un procés diplomàtic molt important: el que hauria de dur-nos a un Tractat que reguli el comerç d’armes a nivell mundial.

No sabem si acabarà bé, no sabem si els governs s’atreviran a ser valents i es preocuparan per allò que hauria d’importar-los: la defensa de la vida de les persones i la seguretat global. Però, en tot cas, que aquesta setmana a les Nacions Unides comenci el procés cap a un Tractat de Comerç d’Armes és ja tot un èxit que fa ben poc desitjàvem… però no teníem clar que fos possible.

Doncs bé, ja hi som.