El 10 d’Abril tenim una cita amb les urnes

El proper diumenge 10 d’Abril es farà a Barcelona la Consulta sobre la Independència, després d’un any i mig fent-se  a diverses viles i ciutats del país.

Animo fermament a votar, per diverses raons:

1. Perquè votar està bé. És evident que la democràcia és molt més que votar cada quatre anys o fer-ho de tant en tant en un referèndum o una consulta. Però, la democràcia, també és això.

2. Perquè el debat sobre el futur polític de Catalunya és ben viu i obert. Més enllà de les opcions de cadascú, és innegable que el debat sobre el model de país és al carrer. I, la Consulta, pot ser un instrument més per copsar el sentir de la gent sobre l’assumpte. Perquè, el dia 10, tothom pot dir el que pensa: els que estan a favor de la independència, poden votar sí; els que estan en contra, poden votar no; els que no ho acaben de tenir clar, poden votar en blanc; els que creuen que falten opcions en les paperetes de vot, poden expressar-ho en un text i posar-ho a l’urna. Serà un vot nul, però hauran expressat el que ells creuen, que és el importa.

3. Perquè és una consulta impulsada per la societat civil. Quan es parla tant de desinterès per la política és remarcable veure  com en tants llocs s’han organitzat xerrades, activitats, taules informatives, dies de votació i recomptes. Hi ha qui menysté tot això. En general, són persones que no han tingut cap activitat associativa i desconeixen la feinada que suposa organitzar, implicar i mobilitzar. I el moviment de les consultes no es pot entendre sense l’activa i seriosa implicació de milers i milers de ciutadans que han dedicat moltes hores del seu temps per a fer-ho possible.

4. Perquè m’importa el meu país, el seu futur polític i vull que la meva opinió -i la de totes i tots els altres ciutadans- sigui tinguda en compte.

L’únic que em sap greu és que jo voldria votar el proper diumenge… però no ho faré. No ho faré perquè ja ho vaig fer: quan Barcelona decideix i Òmnium Cultural van demanar-nos a diversa gent que el 10 de Febrer expresséssim el nostre suport a la Consulta, es va considerar que podia ser adequat que votéssim allí per animar el vot anticipat. I així ho vaig fer.

Però, totes i tots els que no ho heu fet encara, sapigueu que podeu votar de forma anticipada tota la setmana i, òbviament, podeu votar el proper diumenge 10 d’Abril en aquests col·legis electorals.

El país és de totes i tots: i les nostres opinions -totes- compten.

La pau també necessita la política

(columna publicada avui al Diari AVUI)

Fa uns anys, alguns vam dir que si les institucions es creien això de la pau no podia ser que ho deixessin tot en mans civils. Vaja, que si hi havia política pública en molts temes, per què no hi hauria d’haver una política pública de pau? Dir això fa 10 anys sonava estrany. Ara, és una realitat.

Òbviament, que les institucions –les catalanes i les d’arreu– facin política pública de pau no ho arregla tot. També, és clar, han de deixar de fer política pública a favor de la guerra. Però no ens preocupem: històricament i encara (només cal veure la immensa despesa militar del 2009, que va resistir perfectament la crisi) els governs han apostat per la cultura de la violència i per greixar la maquinària de guerra. Així, la contradicció és un signe positiu: vol dir que, a més de fer el de sempre, comencen a fer coses en la bona direcció!

Ara bé, si hi ha política pública de pau, no és perquè sí. L’aprovació d’una proposició de llei al Parlament de Catalunya la primavera del 2000 no s’entén sense les mobilitzacions contra la desfilada militar que es van viure al nostre país. De fet, aquesta proposició havia estat rebutjada en ocasions anteriors. I, vist en perspectiva, és la primera pedra essencial de tota l’arquitectura institucional per a la pau posterior. Així, estendre una consciència ciutadana a favor de la pau, sòlida i exigent, és la millor eina per consolidar, incrementar i fer més coherent aquesta política pública de pau.

Quan els armaris es buiden

Recordeu ‘Abre los ojos’? Hi ha una seqüència en què Eduardo Noriega corre per un Madrid desert… Bé, això és quasi és el que he viscut.

Hi he arribat al final del partit i la ciutat estava absolutament buida. Sense cap problema, he travessat pel mig alguns dels principals carrers de Madrid. I, de tant escasses les persones que hi trobaves, feia basarda. Uns minuts més tard, amb el gol d’Iniesta, s’ha desfermat tot: cridòria, gent, banderes, clàxons.

Sí, per voluntat personal en el primer cas i per qüestions de feina en el segon, en menys de 24 hores he passat de participar a la mega mani del ‘Som una Nació’ a trobar-me immers en l’explosió viscuda a Madrid per la victòria al Mundial. Certament, és un contrast curiós i un tant esquizofrènic. Però, més enllà del fet que una persona ho visqui en un mateix cap de setmana, no té més suc. Vaja, que entra dins la lògica que a Barcelona es faci una manifestació -amb tot el que està passant- per a reafirmar el caràcter nacional i a Madrid se celebri la victòria de la selecció espanyola.

Però tot plegat m’ha fet pensar en el que hem viscut a Catalunya aquesta setmana. La setmana en què “els armaris es van buidar”. Perquè molta gent n’ha sortit!! La gent d’aquest país, en general prudent amb el tema nacional, s’ha descarat. Gent que mai havia anat a cap mani, te’ls trobaves amb estel·lades dissabte. I, persones que mai havien posat una bandera espanyola al balcó -de fet, ni en tenien- l’han posada i han sortit al carrer amb la samarreta de ‘la roja’.

Certament, no som un país fàcil, ni acabat, ni arrodonit. Estem en construcció… i no sabem ben bé on i com acabarem. Sabem, això sí, que hi ha sensibilitats nacionals ben diferenciades. I que, aquesta setmana, s’han mostrat clarament.

Hi ha qui ho viu amb angúnia (això és l’inici d’una guerra d’identitats?) i hi ha qui pateix per la manca de consciència nacional. Però, sigui com sigui, avui, això és part del país. És ben real. I que s’expressi públicament, ho trobo bé. Ni que sigui perquè amagar les ‘diferències’, no evita pas els ‘problemes’ sinó que els complica.

En qualsevol cas, i mentre anem construint el país em sembla remarcable que aquesta diversitat de sensibilitats nacionals convisqui amb tranquil·litat com hem pogut constatar aquesta setmana. A molts llocs del món això no ha estat possible i ha derivat en conflicte violent.

Vaja, som un país en construcció i ens manca llibertat però també tenim coses que en altres bandes escassegen. Un desig? Que sapiguem combinar la construcció de la llibertat que ens manca amb l’exercici d’aquest patrimoni de pluralitat i diversitat.

El país, després de la sentència

No crec que hagi canviat res essencial respecte a fa 3 o 4 anys. Però en la vida de les persones i dels pobles sovint una data o un fet prenen un relleu especial, a mode de reflex d’un tombant vital o de síntesi d’un moment històric decisiu.

Pel que fa a la ‘qüestió nacional’, la sentència del TC és una d’aquests fets significatius: una evidència del fi del cicle polític obert el 1978 pel que fa a l’autogovern.

Després del franquisme, la correlació de forces que en va quedar així com les pors i les renúncies que es van donar, van determinar la Constitució, el pacte autonòmic i l’Estatut del 79. Des de llavors, ha plogut molt: canvis socials, econòmics, culturals, generacionals. Aquí i arreu. Unes noves necessitats no cobertes en el pacte autonòmic post-franquista i unes noves generacions més desacomplexades, sense el llast de  la dictadura, han anat fent emergir noves demandes i nous neguits.

L’Estatut del 2005 va ser tortuós. Pel cúmul de tacticismes i estratègies de curta volada que el va acompanyar a Catalunya, per la incomprensió que va despertar a la resta de l’Estat, etc. I, com lúcidament va venir a dir el president Maragall, un error estratègic: el canvi que calia abordar era la reforma de la Constitució per explicitar-hi el caràcter plurinacional de l’Estat. Si això era inviable… abordar un nou Estatut que volgués canviar les regles del joc estava condemnat al fracàs. Però, malgrat tot, l’Estatut del 2005 representava un punt de trobada entre els autonomistes que volien avançar, els federalistes i els sobiranistes. Un punt de trobada concretat en un nou encaix a l’Estat més còmode per a la vitalitat i el dinamisme de Catalunya.

Ja ho vaig dir en un altre lloc: qui més havia de ser comprensiu amb la proposta d’Estatut era qui creu que  Catalunya no ha de separar-se d’Espanya. Però, ha estat -com sol passar- ben al revés. Els que han posat el crit al cel han estat precisament els sectors que ‘teòricament’ ens volen més a dins. Ja ho deia la cançó: ‘t’estimo tant que t’abonyego‘.

Amb la virulència desfermada durant els darrers anys a l’Estat i la incomprensió política -també per bona part de l’esquerra- la sentència del TC és com el colofó final d’una resposta inquietant i decebedora: “Què més vol vostè? El 1980 ja li vam donar una habitació molt digna! Quedi’s quietet i no molesti més. I tregui’s del cap d’ampliar l’habitació o d’aconseguir una terrassa amb vistes“. I, és clar, si un assumeix que mai li deixaran canviar d’habitació (encara que sigui necessari o, simplement, li vingui de gust) és lògic que acabi pensant que, preu per preu, millor deixar de fer reformes i pensar en l’emancipació i el pis propi.

Compte: és clar que, després de la sentència, es pot continuar sent autonomista, federalista i confederalista. El canvi essencial, però, és que fa 30 anys hi havia gent que volia anar molt més enllà però que, per pragmatisme i realisme, van acceptar el ‘café para todos’ de l’Estat de les autonomies. I, deien, “amb el temps ja avançarem més”. Ara ha caigut la llufa. Han passat 30 anys i, al contrari, hi ha més recels que mai a tot allò que suposi aprofundiment de l’autogovern. I, sobretot, ha quedat ben clar que desitjar un Estat plurinacional o aspirar al federalisme asimètric és tant utòpic com somiar la independència.

Així les coses, és possible que, dins del catalanisme, l’independentisme com a opció creixi, més del que ja ho ha fet els darrers anys. També és cert però que, davant certa eufòria, cal dir que una cosa és que el catalanisme existent es sobiranitzi i, l’altra, que el camp del catalanisme s’estigui ampliant. Són dues coses diferents i hi ha qui se n’oblida.

En tot cas, el debat sobre el futur polític d’aquest país, torna. I, més que mai. És bo que ho tinguem present i encara més que tinguem clar que és necessari -i positiu- que en parlem. Convertir el tema nacional en tabú -com alguns semblen proposar- no és una solució, és incrementar el problema. Aprendre a parlar, discutir i discrepar sobre el futur col·lectiu que volem per al nostre país, no és només positiu és un signe de responsabilitat col·lectiva. Implica diàleg, respecte i creació de consensos. Vaja, democràcia. I, practicar-la, és sempre apassionant.

‘La mili no mola, ni catalana ni espanyola!’

(article publicat al diari AVUI, dissabte 22 de Maig de 2010)

Il·lustració de Xavier Porrata per al Diari AVUI

Fa una pila d’anys, al centre de Barcelona, vaig topar-me amb un mural (em sembla recordar que era de l’Assemblea de Joves de Nacionalistes d’Esquerra) on s’hi deia: ‘La mili no mola, ni catalana ni espanyola!’ Com que en aquella època la idea d’un estat català era ben minoritària dubto que el mural, la veritat, s’entengués gaire. A mi, però, em va agradar la coherència de fons: no volem mili ni exèrcit espanyols però ep! si fóssim independents tampoc en voldríem de catalans!

He pensat en aquest mural arran de la Constitució Catalana de Reagrupament on es parla d’exèrcit català. La proposta ha reobert un debat que, avui, és més viu. En part és lògic: el sobiranisme ha crescut i la idea d’un estat català no es veu tan estranya. Per això, i en tant que persona que ha fet bandera del ‘Catalunya per la pau’ i ha reclamat polítiques públiques coherents amb la pau, hi dic la meva.

Potser hi ha algú a Catalunya que veu en la imatge d’un soldat català l’exemple màxim de catalanitat i servei al país. No hi perdré el temps: a aquestes alçades em sembla prou evident que confondre el compromís amb un país amb l’adhesió a la cultura de la violència és d’un militarisme ben tronat. En tot cas, aquesta visió, crec!, és ben minoritària.

La majoria de la gent que dins el catalanisme defensa un exèrcit català sol abordar-ho pragmàticament. Ens agradi o no, vénen a dir-nos, al món hi ha estats, fronteres i exèrcits. Per tant, si volem ser un país normal com els altres, si aspirem a tenir un Estat, no podem negar-nos a tenir exèrcit. Tothom en disposa d’un, d’exèrcit, i nosaltres no podem ser menys. L’anàlisi, de fet, no està totalment mancada de raó: menys algunes excepcions, la majoria dels estats preparen, greixen i mimen una immensa maquinària de guerra. El militarisme ‘modern’ també existeix! Fixem-nos com Zapatero, un governant considerat ‘pacifista’ i ‘solidari’, no ha tingut cap angúnia a congelar pensions o reduir la cooperació abans que retallar la despesa militar.

Ara bé, que les coses siguin així no vol dir que estiguin bé ni tampoc que no puguin canviar. Sintetitzaré en tres els motius pels quals crec que és millor apostar pel ‘Catalunya per la pau’ que no pas per l’exèrcit català.

Catalunya ha assumit els darrers temps un fort vincle amb la pau. Ha viscut, sí, manifestacions massives contra la guerra. Però també va registrar xifres molt elevades de rebuig al servei militar. També l’educació per la pau hi té més presència que en altres països. No és només cosa de la societat civil: apostes polítiques a favor de la pau han tingut un ampli suport parlamentari (Llei de foment de la pau, creació de l’ICIP o resolucions a favor del desarmament). Sense caure en exageracions és cert que, avui, la identitat catalana incorpora valors com la pau, els drets humans i la solidaritat. I no és, crec, un patrimoni per desestimar a la lleugera.

Perquè aquest patrimoni, a més de lloable, és necessari. El món és el que és, i si volem aportar-hi alguna cosa (ara i aquí o des d’un hipotètic futur estat) podem avaluar què hi fa més falta. I, la veritat, costa de pensar que amb més exèrcits, despesa militar i armes el món sigui millor. Més aviat al revés: molts analistes en relacions internacionals diuen, amb diferents intensitats, que rebaixar el grau de militarització és imprescindible per a construir un món més segur.

Si és així, què és més responsable, optar pel que cal o optar pel que toca? Cal remarcar també que, malgrat totes les mancances, barbaritats i contradiccions, apostes per la cultura de pau, esforços pel control dels armaments o processos de resolució pacífica dels conflictes, van fent camí. Així, a més d’uns valors més positius i d’una aportació al món més sensata, la idea d’una Catalunya sense exèrcit fins i tot sembla estratègicament més encertada: és més intel·ligent apuntar-se al carro de les tendències de futur, per incipients que siguin, que no pas al de les polítiques que algun dia hem de ser capaços de caducar pel bé de tots i totes.