Carta a les amigues i els amics abstencionistes

Carta a l@s amig@s abstencionistas – TRADUCCIÓN AL CASTELLANO

Diumenge hi ha eleccions. És possible que les campanyes electorals et provoquin vergonya aliena, que creguis que els partits polítics es barallen molt enlloc de posar-se a resoldre les coses, que la democràcia real és molt més prima del que sembla, que els poders econòmics condicionen més les decisions que es prenen que no pas la ciutadania amb el seu vot i que, fet i fet, el sistema polític tal com està muntat no permet canvis substancials.

I, per tant, has decidit no votar.

Hi tens tot el dret. No votar és una opció tant legítima com votar. Ningú, a més, té dret a qüestionar el teu compromís col·lectiu pel simple fet que no votis.

Però també és cert que abstenir-se és no votar. Però no és una decisió neutra, ni pura. Potser votant participes d’un sistema brut i discutible, però no votant, també. En més d’una elecció municipal, per exemple, uns pocs vots (unes desenes) han permès una majoria o una altra. A vegades, en un Parlament, la diferència d’un o dos diputats, ha permès aprovar o rebutjar una Llei. No votant, també estàs ‘decidint’ el que passarà, les decisions que es prendran, les polítiques que es faran, els valors que predominaran.

Deixa’m que ho concreti un xic més amb un exemple.

Un discurs està arrelant amb força a tot Europa, també als països considerats més ‘cultes, lliures i desenvolupats’. I, clarament i de forma cada cop més preocupant, també a casa nostra. Hi ha una candidatura que es presenta a un centenar de municipis que només parla d’immigració. Hi ha líders i caps de llista de partits considerats ‘seriosos’ que estan abonant i multiplicant aquest discurs clarament racista i xenòfob. Cap de les seves proclames es fonamenta en dades reals i objectives. Però, amb un xic de sentit comú n’hi ha prou: qui es pot creure que la immigració sigui el culpable de la crisi econòmica, la inseguretat o les malalties? És que al nostre país que, tot sigui dit, fa 4 dies generàvem immigració enlloc d’acollir-la!, no hi havia fa 25 anys injustícia, crisi o inseguretat?

Em diràs que no tens la culpa que hi hagi polítics demagogs i gent que s’ho empassa. Cert, però amb el teu no vot, pots facilitar que algunes d’aquestes teories absurdes tinguin més força als municipis i, així, fer més grossa l’onada xenòfoba que recorre Europa.

Diumenge que ve, pots fer el que et plagui: votar, o no votar. Hi ha motius raonables per fer qualsevol de les dues coses. Però el que no pots pensar és que, practicant l’abstenció, quedes al marge del sistema polític que tenim. Aquest continuarà endavant, legislant, proposant, modelant i transformant. Cap a on ho faci, depèn dels vots i les abstencions de totes i tots.

Que passis un bon diumenge.

28 N (2): Tripartit, govern ‘fort’ i diversitat

Per tot arreu, la crítica al tripartit és absoluta.

No cal entretenir-se a citar els intel·lectuals, periodistes, tertulians, mitjans, etc. que ho han fet amb contundència. Només cal veure com la majoria dels votants dels 3 partits que n’han format part semblen no tenir cap interès en reeditar-lo per adonar-nos de l’abast de la cosa.

Em sembla exagerat. Personalment, que no n’esperava res de l’altre món, tampoc crec que el balanç sigui tant desastrós. Però, ja sabem, que el país viu entre l’entusiasme absolut dels convençuts (això és un canvi de règim! avançaven alguns llunàtics el 2003) i la mirada catastrofista dels distants (‘el peor gobierno de la historia de Catalunya’, deia en un article el mesurat Xavier Sala-Martín).

Però en les valoracions sobre el tripartit hi ha un element que m’inquieta i que va molt més enllà del tripartit mateix. Tant des de l’oposició com des dels partits del govern es ve a dir que hi ha hagut massa soroll, massa discrepàncies, massa tensions i massa poca unitat d’acció al si del tripartit. I, així, sembla que tothom conclogui que feia falta un govern fort, sòlid, amb autoritat i amb una línia clara. No negaré que, en part, això sigui necessari al govern del país, al de la ciutat, al d’una ONG i al de qualsevol escala de veïns i veïnes.

Ara bé, compte. Perquè, al final, el govern més fort i sense fissures és un règim autocràtic. Una dictadura, en haver de complaure a diversos sectors i actors, ja suposa més diversitat i ‘caos’. Un sistema democràtic, encara que sigui governat per un partit amb majoria absoluta, ja n’incorpora molta més de diversitat. I un govern de coalició, encara més! I és que, com més democràcia, més debat, tensions i caos, no?

Per no quedar-nos en l’estratosfera: pel que fa a algunes infrastructures, hi ha hagut debat, estira-i-arronses i desmentits al si del tripartit. Sí. Però és que… això és un senyal del país que tenim! No tothom veu fantàstic un Quart Cinturó o un Túnel de Bracons. Idò, que al govern es reprodueixi el debat que sobre aquests temes hi ha a la societat, potser fa més feixuga i càotica la presa de decisions, però és un fidel reflex de la pluralitat que hi ha a la societat.

Vaja, que mentre es practica l’esport nacional de ‘renegar del tripartit’ no reneguéssim de la idea d’un govern de coalició i, en el fons, de la negociació, el debat, la lenta arribada a consensos… Perquè, així, amb la voluntat de ser pràctics, eficients i eficaços, ens estaríem carregant l’enutjosa i emprenyadora diversitat, essència mateixa de la democràcia.

28 N (1): Si no votes, és perquè no vols!!

Des d’avui fins divendres faré un comentari diari d’anàlisi sobre les Eleccions. El cuquet periodístic i politològic hi és. I les ganes de reflexionar sobre el que es mou, també.

I per obrir foc volia recordar una cosa que solem oblidar. I és que diumenge 28 les persones que vivim en aquest país podem optar entre 39 candidatures. En concret, 29 a Barcelona, 26 a Girona, 29 a Lleida i 30 a Tarragona. Totes, ben diferents: tant pel que fa a ideologia i plantejaments, com a models organitzatius o estils comunicatius hi ha molta diversitat. Si, a més a més, hi afegim el vot en blanc i el vot nul, encara més.

Hi ha persones que creuen que no hi ha res a fer, que la política no passa principalment per les eleccions, que no se senten motivades per les candidatures en joc o que creuen que el sistema electoral tal com està muntat, o el conjunt del sistema polític, no permeten un debat realment lliure i profund i, per tant, opten conscientment per l’abstenció. Efectivament, és una opció. Tant legítima, i tant plena de contradiccions també, com qualsevol altra.

Però, més enllà dels ‘abstencionistes conscients’, tinc la sensació que també hi ha gent que es refugia en l’abstenció per manca d’informació, de coneixement o de mínima dedicació a analitzar la política. Cap problema, és ben legítim. Però en tot cas, cal recordar que hi ha instruments per a qui vulgui omplir aquests forats.

Per exemple, pot xafardejar les diverses candidatures que es presenten (pràcticament totes, tenen web pròpia), pot participar en jocs per situar-se electoralment segons les pròpies opinions. Pot descobrir centenars de ciutadanes i ciutadans que valoren, analitzen, promouen i debaten sobre què fer, des de la seva sensibilitat ideològica, amb el vot. Pot acudir, també, a diverses webs que recullen informació sobre tot plegat o a pàgines d’analistes com l’Antoni Gutiérrez o en Saül Gordillo on, a més d’anàlisis interessants, hi trobaran molts recursos i vincles. També, poden consultar agregadors de blocs de gent que es dedica a la política o hi reflexiona.

Vaja, que si algú conscientment no vol votar, perfecte. Però, d’opcions i d’arguments, n’hi ha per a parar un tren. Que ningú al·legui ignorància.

Democràcia?

A vegades, ens comparem amb règims totalitaris i acabem pensant que som la bomba. I no hauríem d’oblidar-nos que les bones idees cal que es concretin amb bones i coherents pràctiques. Sinó, els conceptes poden esdevenir simple propaganda o auto-satisfacció per a gent desinformada.

Invoquem constantment la democràcia però, massa sovint, ens desentenem de les seves limitacions o perversions. En tenim prou amb la idea genèrica però sembla que ens faci mandra valorar-ne la seva traducció real, el seu nivell de qualitat i la seva profunditat.

Un aspecte (que sense ser el més important és també important a l’hora de valorar la bona salut de la democràcia) és el sistema electoral. Recordo que, fa anys, un professor de Ciències Polítiques de la UAB defenia en una classe que qualsevol sistema electoral era vàlid i democràtic. Vaig discrepar-hi i vaig recordar l’enorme distorsió produïda a les Eleccions Europees de 1989 a la Gran Bretanya on els Verds havien rebut més de 2.000.000 de vots (un 15%) i… cap eurodiputat! El professor venia a dir que això eren minúcies: que tot sistema electoral era bo i que escollir-ne un o un altre era una mera qüestió tècnica.

Vaig quedar astorat. No només pel fet que fossin possible aquestes distorsions de la voluntat popular sinó que, a més, es defensessin amb tanta tranquil·litat (no era una qüestió del professor: polítics, opinadors, acadèmics, etc. ho han fet abastament durant molt de temps). Per poc que hom hi pensi la democràcia no és, només, un conjunt de regles procedimentals. També inclou una idea forta: bastir un sistema en el qual les preferències de les ciutadanes i els ciutadans tinguin una traducció clara en la presa de decisions polítiques.

Ara, i procedent també de la Gran Bretanya, tenim un altre exemple feridor: els Liberal-Demòcrates (quasi 7.000.000 de vots) han obtingut 57 escons mentre els Laboristes (amb 8.600.000 vots) n’han obtingut 200 més!!

I tant si el sistema electoral afecta a la democràcia!! En aquest cas, no només invisibilitza molts vots sinó que desincentiva a molta gent de votar un partit que no sigui majoritari.

Celebro, però, que aquell consens inamovible s’esquerdi un xic: allà i aquí floreixen veus que apunten que un sistema electoral que provoca tanta distorsió fa perdre qualitat democràtica al sistema. Al·leluia!