Después de las elecciones, ¿más cerca de la paz?

(post publicat al bloc ‘Proceso de paz‘ de Lokarri)

Hace tiempo que parece claro que ETA y su opción por la violencia están caducadas, totalmente fuera de lugar. Es un buen signo de que el proceso de paz, incipiente y precario, avanza. Y de que hay conquistas sociales –el rechazo a la violencia- que parecen definitivamente ganadas.

El resultado de las recientes elecciones consolida más este escenario: de hecho, diría que el protagonismo de ETA ha sido de los más bajos de entre las elecciones habidas hasta ahora. Como debe ser, claro está.

Es más: Bildu ha obtenido un espectacular resultado precisamente cuándo la izquierda abertzale vinculada a ETA ha explicitado de forma clara su rechazo a la violencia. Cuándo, en el fondo, ha aparecido realmente como un actor político autónomo. Es interesante destacarlo: el gran poder que hoy tiene la izquierda abertzale surge directamente del empoderamiento, de la emancipación y de la autodeterminación que finalmente se ha atrevido a ejercer frente al liderazgo de ETA.

¿Son estos resultados un espaldarazo a las opciones de paz en el País Vasco? Sin duda, lo es que se hayan realizado sin la existencia y amenaza de asesinatos o atentados. Lo es, también, que la sensibilidad que representa la izquierda abertzale oficial haya podido estar presente.

En cualquier caso, para Bildu, es un momento clave. Hasta hace cuatro días, peleaban para que la sensibilidad ideológica que representaban tuviera voz y presencia en las instituciones. De la noche a la mañana, se encuentran con que van a gestionar ayuntamientos y deberán estar al servicio de toda la comunidad. Un gran reto. Y una gran responsabilidad.

Es evidente que así como hay vascos y vascas que han vivido con euforia los buenos resultados electorales de Bildu, hay otras vascas y vascos que lo han vivido con estupor y miedo. Y esa es la gran tarea de toda la gente que pase a asumir tareas institucionales con este nuevo proyecto: construir un futuro sobre nuevas bases y no ojear hacia prácticas antiguas execrables. Que los ayuntamientos con Bildu al frente se encuentren entre los más activamente comprometidos con el respeto a los derechos humanos y la cultura de paz y con el rechazo a opciones violentas y amenazadoras constituiría un paso fundamental más hacia la plena pacificación y normalización del País Vasco.

Més a prop del final

Avui és un dia important al País Basc en el decisiu camí cap a la pacificació i la normalització. L’esquerra abertzale presentarà (en el context d’una llarga llista de gestos) el seu nou projecte on deixa clar que ni vol ni creu ni es recolza en la violència. Un avenç impressionant. Per acompanyar aquest pas, recupero aquest article que em van demanar fa unes setmanes des de Catalunya Cristiana.

(article publicat a Catalunya Cristiana, 30 de Gener 2011)

Al voltant dels darrers moviments de l’esquerra abertzale i dels comunicats emesos per ETA, s’han fet algunes anàlisis massa interessades. Són lícites sí, però també parcials.

Per la meva part, parlaré des d’una opció de compromís amb la pau i d’un mínim coneixement de la realitat del País Basc. I què podem dir des d’aquesta perspectiva? Unes quantes coses:

En primer lloc, ETA es troba més afeblida que mai i, malgrat els dubtes i les resistències, sembla començar a entendre que no té cap altra opció que encaminar-se cap a la seva desaparició.

En segon lloc: el més òptim és que ETA s’apunti al procés i, així, tancar ordenadament el final de la violència. Amb tot, si ETA no s’hi acabés apuntant, l’esquerra abertzale oficial (la dissident, Aralar, ja fa temps que ho va dir) ha dit prou. Bé, ja fa temps que ho ve dient però ara ningú pot negar-ho. Alguns per convenciment i altres per estratègia, els hereus de Batasuna creuen que el temps dels cotxes bomba i els atemptats, ha d’acabar. I això és un pas de gegant.

En tercer lloc, cal dir que les excepcions democràtiques són, això, excepcions. Més enllà del debat sobre la utilitat o no d’algunes mesures com la il·legalització de forces polítiques, el que ningú pot posar en dubte és que són mesures absolutament excepcionals. I no es poden allargar en el temps i en el concepte sense caure en serioses limitacions democràtiques.

Finalment: els governs, els partits polítics i els mitjans de comunicació tenen tot el dret de ser durs i desconfiar d’ETA. Però, també tenen el deure d’aprofitar i estimular les opcions de pau que s’entreveuen, no pas de frenar-les.

En resum, som més a prop del final de la violència política al País Basc. I això és magnífic.

Persecució ideològica

Ja se sap, i en part és lògic, que el govern i els partits dissimulin davant els passos que està fent ETA (ja ho deia aquí). Però una cosa és dissimular, una altra és no aplaudir i una altra és torpedinar.

La decisió d’endurir la Llei electoral, amb l’objectiu de fer possible l’expulsió directa de regidors de l’esquerra abertzale oficial, és un exemple d’allò que en cap cas s’hauria de fer.

D’entrada, perquè l’escenari ja és un altre. La hipòtesi en què es fonamenta la reforma (llistes de l’esquerra abertzale oficial que no condemnin la violència) és, per sort, altament improbable. Quan el que tocarà més aviat fer és posar fi a la il·legalització de les candidatures hereves de Batasuna, sembla ben fora de lloc iniciar altres restriccions.

Però, no és només una qüestió d’oportunitat. És una qüestió de fons: demanar als regidors que, en 15 dies, es retractin del suport a la violència… em sona a procés inquisitorial i censura ideològica. A mi, que no només sóc contrari a tota violència sinó que em sento ben lluny dels que la usen, defensen, promouen i justifiquen, em provoca una certa angúnia veure la quantitat de ‘pacifistes’ artificials i impostats que poden sortir amb aquestes mesures…

I, si us plau, un xic de prudència: si aquesta persecució ideològica s’acabés extenent a tot tipus de violència (expulsant dels Ajuntaments tots els que no condemnin el terrorisme, la pena de mort, les guerres, etc. els genocidis) no sé pas quants regidors i regidores en efectiu ens podrien quedar…

Practicant la pau

Ahir, vam tenir l’oportunitat de compartir estones i reflexió amb en Brian Currin. Ben interessant tot plegat. Potser en vagin sortint algunes reflexions més endavant. Per exemple, l’apunt que feia en Paul sobre un possible boicot governamental a la tasca de Currin: ja és una llàstima que hi hagi algú que perdi el temps fent avortar iniciatives interessants…

Però, en tot cas, dues coses d’ahir em van semblar ben rellevants.

La primera, ben esperançadora. En Currin va ser taxatiu en un aspecte: malgrat tot, la voluntat de l’esquerra abertzale hereva de Batasuna d’optar per vies polítiques i desestimar la violència sembla, ja, inamovible. Sense punt de retorn. Ho trobo una magnífica notícia que fa temps que esperàvem. Més enllà de molts -i importants- altres factors que hi incideixen, trobo essencial que ETA sigui conscient que cap actor polític serà ‘comprensiu’ amb la seva estratègia.

La segona: tant interessant com la xerrada va ser el diàleg posterior. O més. Amb l’Alfons ja ens ho vam dir al final de l’acte a la UPF. És francament reconfortant veure com gent de tradicions ideològiques i polítiques ben diferents (des de Batasuna al PSE), de marcs geogràfics diversos (Catalunya, Madrid, País Basc i Navarra) i de perfils biogràfics prou implicats en la qüestió però des de perspectives llunyanes (víctimes de la violència d’ETA, membres de l’esquerra abertzale, etc.) dialogava, conversava, discrepava, però sempre en un context de respecte i de desig compartit de fer possible la pau al País Basc. Un exemple, pràctic, de construcció de la pau.

(no m’he pogut resistir de ‘decorar’ aquest post amb la magnífica foto que un bon amic i fotoperiodista de llarga trajectòria, Francesc Melcion, va fer ahir al voltant de l’acte: en Currin, l’esperança i el colom que s’hi passeja a prudent distància…)