Pobres dones palestines

Es veu que no en tenen prou amb la repressió, l’asfíxia, la violència i l’atenallament vital constant que Israel exerceix sobre la població palestina i, per tant, sobre les dones palestines.

Es veu que, a més, també han de començar a assumir que han de patir una segona asfíxia, una segona ocupació, una segona opressió: la dels seus ‘propis’ alliberadors. Ja fa uns quants anys que un cert fonamentalisme integrista va fent forat a Palestina. I, òbviament, les dones en són les principals perjudicades.

El més fumut és que les mesures que Hamàs proposa a Gaza (que no puguin fumar en bars i establiments, que no puguin passejar soles per la platja, etc.) no són el pitjor que pot passar. De fet, a Gaza, Hamàs fa temps que fa de contenció de grups integristes que apreten fort.

En fi, que podem observar una lliçó clàssica: que on hi ha opressió, els sectors marginats i minoritzats en pateixen 2 d’opressions. Les dones, així, sempre tenen les de rebre. I, una altra lliçó que esperem no haver de constatar però que també, malauradament, és ben clàssica i habitual: que donar peixet als sectors reaccionaris no sol calmar-los sinó més aviat envalentonar-los. Ho podem veure a casa amb les mesures pseudo-racistes que fan els partits ‘de sempre’  pensant que, així, deixen sense arguments als partits racistes quan, en el fons, els donen credibilitat i legitimitat.

Israel, o quan es perd definitivament el Nord

És una actitud habitual de certa gent (a qui li deu fer mandra informar-se i contrastar arguments) de titllar d’anti-israeliana qualsevol crítica a allò que fa Israel.

I bé, que hi hagi gent que sigui efectivament anti-israeliana no hauria de fer-nos oblidar que es pot ser ‘gens anti-israelià’ i, amb tot, criticar Israel. De fet, i això per a algunes i alguns ja deu ser ben estrambòtic, fins i tot es pot ser israelià i criticar durament Israel!!

Sens dubte, la barbaritat que ha fet aquesta matinada l’exèrcit israelià -atacar i assassinar en aigües internacionals a persones que feien una acció civil de denúncia- és de les que demostra que el govern israelià ha perdut definitivament el nord. I qui ho denuncia amb més precisió i contundència és, precisament, gent israeliana.

Uri Avnery, un dels activistes israelians per la pau més venerables i incansables, acaba de fer un comunicat on s’hi troba una frase que em sembla magníficament descriptiva del que ha passat avui i de perquè ha passat: “és una bogeria que només un govern que ha creuat totes les línies vermelles pot fer”.

Gershon Baskin, un dels co-directors de l’organització mixta IPCRI ha afirmat amb lucidesa, davant les crítiques que un comentari seu havia aixecat en altres israelians: “un patriota israelià lleial és aquell que s’aixeca contra les accions boges d’un govern boig i sap dir prou quan cal”. I ha afegit: “m’encanta Israel, és la meva casa i la dels meus fills però siguem honestos amb nosaltres mateixos”. Per Baskin, la qüestió és que el govern no es vol moure cap a un procés de pau amb els palestins i que no es pot obviar un dels principals problemes: “la continuació del setge de 1.700.000 de persones a Gaza”.

Jo, humilment, només em puc declarar profundament solidari amb els i les israelianes que s’escandalitzen per un govern que ha perdut definitivament el nord, per una societat emmalaltida de pors i de violències i, en definitiva, per una fugida endavant que -o s’atura- o acabarà per ensorrar-ho tot.

Com diu Enric Gonzàlez -que manté un excel·lent bloc sobre el conflicte- Israel sembla precipitar-se cap a l’abisme.

Cooperar militarment amb la il·legalitat

Aquest dimarts, cap al tard i quan ja estava fet, vam saber que la ministra de Defensa del govern espanyol havia signat un acord de cooperació militar amb el ministre de Defensa del govern israelià.

Pràcticament, no ha sortit enlloc. I, ja és curiós, la nota de premsa del mateix Ministeri recull aquest fet -el motiu real de la reunió- al final del text…

Fa mesos, quan s’anava a signar l’acord, va saltar una polèmica diplomàtica: pel contingut? No! Perquè les reticències israelianes a que Espanya assumís el comandament de les Forces de Nacions Unides al Líban van incomodar el govern espanyol i van provocar l’endarreriment de l’acord.

A mi, llavors i ara, el que m’escandalitza és que el govern espanyol no tingui cap mena d’angúnia de signar un acord, precisament de cooperació militar! amb un govern que disposa d’un llarg historial d’accions armades executades al marge de la legalitat internacional i en contra del respecte essencial als drets humans.

Vejam: tenim un govern que ha incomplert nombroses resolucions de NNUU, que porta més de 40 anys consentint i defenent la instal·lació d’assentaments en territori palestí, que duu a terme l’asfíxia econòmica i humanitària de la franja de Gaza, que executa accions plenament criminals en altres estats (ja ningú recorda el que va passar a Dubai?), que fa un any i tres mesos va engegar una operació a Gaza absolutament devastadora que l’Informe Goldstone no dubta a qualificar de crims de guerra…

I davant de tot això el govern espanyol, que diu defendre la pau i la legalitat internacional, no se li ocorre cap altra genial idea que signar un acord de cooperació militar amb el responsable de l’exèrcit que ha executat tot això.

Ja sabem que relacions internacionals que practiquen els estats es caracteritzen per ignorar els drets humans. Però una cosa és això i l’altre és premiar i col·laborar activament i pública amb algú que no només els ignora sinó que els esclafa constantment i sistemàtica.