La fi de Gaddafi fa bona la guerra?

Què és un dictador? Entre altres coses, un paio que té uns deliris de grandesa i unes necessitats d’adulació –coses ben humanes, vaja- exageradament elevats. I, al damunt, aquí rau el problema, amanit amb un egoisme fora mida: no li importa condicionar el present i futur de tot un país a les seves necessitats psicològiques no resoltes.

Que hi hagi dictadors que pleguin em sembla, sempre, una magnífica notícia. En el cas de Gaddafi, amb un nivell d’atzagaides i barbaritats superior a altres dictadors normalets i grisos, encara em sembla més fantàstic. Que hagi estat abatut –en combat? intencionadament? accidentalment? de moment, poc se sap- no em satisfà. Anava a explicar-me a fons, però una piulada de la Yolanda Román d’aquesta tarda ho clava perfectament: ‘Las ejecuciones extrajudiciales, aun de tiranos, no me alegran. Me produce inseguridad y desazón que los “buenos” no respeten las reglas’.

Dit això, i observant algunes coses que es comenten, m’agradaria dir el següent:

1. Que el que s’hagi acabat sigui dolent no vol dir que el que vingui sigui bo. Prudència. És cert que el Consell Nacional de Transició (CNT) s’ha mostrat més sòlid i sencer del que podia entreveure’s en un primer moment, i mostra un full de ruta per a la transició prou raonable. Amb tot, cal veure com l’implementa, com afrontarà la inevitable aparició de dificultats, tensions i complexitats i, és clar, quina capacitat de reconciliació és capaç de generar.

2. La fi de Gaddafi, fa bona la guerra?

És aquí on no hauríem de confondre’ns ni deixar-nos confondre: el règim libi –que ha passat per ben diverses fases de relació amb la resta del món àrab, del continent africà i de la comunitat internacional- ha rebut en la darrera dècada, un cop se li va aixecar la seva condició de ‘proscrit’, suport dels serveis secrets de les potències més importants (CIA i M5I); ha estat cortejat impúdicament per tota mena de caps d’estat, caps de governs i persones de l’àmbit econòmic (alguns noms? Catherine Ashton, Silvio Berlusconi, José María Aznar, Juan Carlos I, etc.); només del 2006 al 2009, fa quatre dies!, el règim libi va rebre dels països de la Unió Europea armament per valor de 1.500  milions d’euros; Gaddafi tenia participacions en una llarga llista d’empreses, negocis i inversions en diversos països del món, també occidentals, etc.

Podríem seguir. Però no cal. Amb tot això, només vull assenyalar una cosa ben òbvia: per fer fora un dictador, no cal muntar guerres. El que cal, diríem que és imprescindible i, sobretot, previ, és no donar-li un suport tant total i descarat com, en aquest cas (i en malauradament molts d’altres), s’ha fet.

Per tant, alegrem-nos que el règim de Gaddafi hagi arribat al final dels seus dies. Desitgem que el poble libi sàpiga transitar amb èxit una via fins ara inèdita al país: la governança democràtica. I reclamem als nostres governs i representants que, d’una vegada per totes, deixin de fer la gara – gara a dictadors i genocides impresentables i treballin activament i seriosa en la defensa de la democràcia, els drets humans i la pau.

Guerres humanitàries? Polítiques serioses!

(article publicat al diari ARA el 6 d’Abril de 2011)

El 1999, després de 12 anys de discriminacions i repressions creixents per part de Milosevic, diversos països van organitzar un atac militar sobre Sèrbia per a defendre la població de Kosovo. En aquell context, molta gent va veure com un mal menor l’acció de l’OTAN per bé que, com tota ‘guerra humanitària’, patia una greu contradicció: pretendre protegir a base d’agredir.

Quan alguns van recordar que durant tots els anys anteriors la comunitat internacional havia fet un paper lamentable (pactant amb Milosevic mentre no es donava suport a la revolta ciutadana no-violenta de Kosovo liderada pel president Ibrahim Rugova) es va dir que sí, que s’havia fallat, que s’havia fet malament i que, efectivament, s’havien d’haver fet les coses d’una altra manera. Però que, en aquell moment precís, era necessari –tot i que dolorós- fer ús de la maquinària de guerra a fi d’impedir una carnisseria.

Han passat uns anys i és lícit preguntar-se si la comunitat internacional va aprendre les lliçons de Kosovo. El cas de Líbia, i les revoltes àrabs en general, ens indiquen que som on érem: fent les coses malament i, a la fi, organitzant un atac militar per a tranquil·litzar-nos les consciències.

Després d’anys de tenir relacions diplomàtiques, comercials, econòmiques i polítiques normalitzades amb tota mena de dictadors, autòcrates i dèspotes (a Tunísia, Egipte, Líbia, Iemen, Aràbia Saudita, etc.) sembla que la comunitat internacional descobreixi que tractava amb règims corruptes i sanguinaris que, entre altres minúcies, portaven més de 30 anys en estat d’excepció, amb les llibertats fonamentals suspeses o seriosament limitades.

Les revoltes àrabs han posat de relleu que la comunitat internacional ha continuat practicant el mateix model: alimentant i pactant amb dictadors, rient-los les gràcies i perdonant-los les misèries. A canvi d’estabilitat, de recursos naturals preuats o de contenció de la immigració hem fet la vista grossa al maltractament sistemàtic que exercien sobre els seus ciutadans. I, ara, a corre-cuita, els mateixos que negociaven amb Gaddafi, que s’hi feien fotos i que li toleraven tota mena d’indignitats, ens volen convèncer que cal atacar-lo pel bé de la seva població.

Però bé, admetem que una vegada més hi ha hagut incompetència o mala fe. La qüestió és: n’aprendrem d’una vegada? O permetrem, demà, un altre Kosovo, una altra Líbia? Si realment volem evitar tragèdies humanitàries, no cal esperar a intervenir militarment al darrer moment per a arreglar-ho, senzillament, cal fer altres coses i es poden començar a fer ja des d’ara.

En primer lloc, posar els drets humans al centre de la política internacional. És incomprensible, per posar un exemple, que potències democràtiques no només no donin suport al Tribunal Penal Internacional (un instrument magnífic per a dissuadir dictadors i criminals de guerra acostumats a respondre només davant d’una justícia interna comprada a atemorida) sinó que, damunt, hagin boicotejat l’adhesió de tercers països al TPI.

En segon lloc, fer fora els règims corruptes i dictatorials. Això no vol dir iniciar cap croada. Vol dir, senzillament, enlloc d’aplaudir i acompanyar dictadors, fer-los veure i entendre, forçar-los i sancionar-los si cal, que o fan una transició cap a un sistema democràtic o no tindran paper en l’ordre internacional. Durant anys una certa visió de la política ens ha volgut fer creure que calia pactar en funció d’interessos i deixar-se de criteris morals. Però, el resultat d’aquest ‘realisme’, ja veiem quin és: un món, real, ben galdós.

En tercer lloc, regular el comerç d’armes: com pot ser que països europeus, que es creuen els propietaris de valors com la democràcia o els drets humans, estiguin còmodes mentre venen armes a dictadors que, gràcies a aquestes armes, esclafen les seves poblacions quan reclamen drets i llibertats? Massa indigne i ignominiós. I amb una solució prou sensata i aplicable: regular el comerç d’armes amb sentit comú, això és, no vendre armes a dictadors i règims que vulnerin els drets humans. Per als que es pensen que això és una temeritat: molts productes estan subjectes a fortíssimes regulacions. Llavors, perquè no les armes, que impacten severament sobre la vida de les persones i els pobles?

En definitiva, si volem evitar un nou Kosovo, una nova Ruanda, una nova Líbia, demà, la solució no és muntar guerres humanitàries en el darrer minut del temps de descompte, sinó fer polítiques serioses que fomentin activament els drets humans i les condicions de pau. Menys guerres humanitàries i més polítiques serioses!

Líbia, una guerra justa i necessària?

Un no parar: quan encara no hem acabat de pair els efectes de les revoltes àrabs, quan encara estem impactats per la tragèdia del Japó i alarmats per la crisi nuclear, tenim l’atac militar a Líbia.

Hi haurà temps per a més reflexions, articles i documents, però ara voldria compartir tres idees:

Se’ns diu que l’atac és una acció puntual (garantir la zona d’exclusió aèria i debilitar l’avenç sobre les forces rebels) no pas una invasió o una ocupació. Però les guerres se sap com comencen però no quan ni com acaben: tot just 24 hores després ja parlem de nombrosos atacs aeris, llançament d’un centenar de míssils i desenes de baixes. A més, allò que es resol amb acords és infinitament millor que allò que s’aconsegueix amb la força: no només per idealisme sinó perquè evita morts i futurs problemes. Sempre cal explorar fins al límit tot allò que es pot fer per tal d’evitar abocar més violència en una crisi o un conflicte.

Des de la vessant crítica a la intervenció, però, no podem confondre les coses: per molts factors, l’atac a Líbia és un cas diferent als de l’Iraq o l’Afganistan. Posar-los al mateix sac seria una simplificació barroera. Cal evitar, també, repetir clixés que no s’adiuen a la realitat: he sentit moltes veus dient que l’atac es fa per ànsies petrolieres o interessos econòmics. No ens equivoquem: és precisament per aquest tipus d’interessos que les potències democràtiques toleraven Gaddafi. Si ara en volen prescindir és, simplement, perquè els incomoda donar suport a un dictador perdedor i palpablement enfollit.

En l’altre cantó, molta gent favorable a la intervenció afirma que davant l’habitual indiferència, la decisió d’atacar Gaddafi és un signe positiu. Compte: Europa i els Estats Units han quedat retratats amb les revoltes àrabs i, ara, s’afanyen a voler canviar d’imatge. Però això no vol dir que el que fan estigui bé i que ho facin moguts per nobles sentiments.

Té sentit fer la guerra a un dictador amb el qual fins fa 4 mesos s’hi feien tractes i negocis i se li consentien tota mena de barbaritats (l’afer de les noies ‘boniques’ pagades per a escoltar-lo en territori europeu)? I, encara més, té sentit justificar aquesta acció amb el suport d’alguns països del món àrab que estan reprimint les seves poblacions que reclamen democràcia? O continuar essent aliat estratègic d’una Aràbia Saudita que no només reprimeix la seva població sinó que ‘presta serveis’ al règim de Bahrein?

O els governs democràtics occidentals canvien la seva manera de fer política internacional o les seves proclames en favor de la democràcia seran ridiculitzables i, és clar, poc creïbles.

‘Pa negre’

Escric això abans que se sàpiga el resultat dels Premis Gaudí. Però és clar que ‘Pa negre’ ha aconseguit un cert ressò ciutadà i un considerable reconeixement artístic i de crítica. I me n’alegro molt.

En primer lloc perquè som davant d’una bona pel·lícula: ben feta, ben realitzada, ben interpretada, ben guionada, ben dirigida. Amb un contingut potent, amb un ritme solvent i amb un factura tècnica envejable.

Partint de l’obra literària d’Emili Teixidor, i passada pel sedàs d’Agustí Villaronga, ‘Pa negre’ ens endinsa en una crua i gens complaent mirada sobre la guerra, la injustícia que genera i la misèria moral en la que tots plegats acaben participant. La frase de Villaronga “La guerra es echar piedras en un charco de mierda” (aquí en trobeu l’entrevista-notícia completa) és un diagnòstic tristament precís.

En segon lloc, davant l’habitual tensió entre qualitat versus impacte en l’àmbit cultural (tensió encara més dura i complexa en el cas de la cultura catalana), sempre és motiu de plaer trobar productes que aconsegueixen incidència comercial sense rebaixar dignitat artística.

Aprofitant que han tornat a programar-la a les sales de cinema, qui encara no l’hagi vist pot fer-ho ara.

Mirant les guerres

No sé si a l’interessat i als al·ludits els plauria la definició. Però jo sempre he pensat que en Plàcid Garcia-Planas era com el ‘nostre’ i ‘actual’ Kapuscinksi. O, millor encara: una fusió de la mirada micro a la qual ens tenia acostumat el mestre polonès amb la fixació de Monzó per coses lleugeres però que, en el fons, capten essències profundes.

En Garcia-Planas fa temps que treballa fent reportatges, cròniques i peces periodístico-literàries sobre molts temes, i especialment, sobre conflictes armats.

Ara, n’ha recollit i repassat alguns i els ha publicat a ‘Jazz en el despacho de Hitler. Otra forma de ver las guerras’.

I em sembla un llibre formidable. No hi cerqueu dades (tot i que n’hi ha) ni teories sobre relacions internacionals (tot i que les coneix) ni una crònica fil per randa dels fets històrics que s’hi esmenten (tot i que ho podria fer). Tampoc hi cerqueu judicis, encara que alguns fets narrats, parlen per si mateixos.

Senzillament, el llibre és una mirada sobre els conflictes armats, des de la quotidianeïtat. Despullat de tot factor tràgic, col·lectiu i èpic, ens aporta fets que semblen anecdòtics i col·laterals però que, gràcies a la seva mirada i la seva fina anàlisi, capten excel·lentment l’absurd i la barbàrie de les guerres.

Un plaer llegir-lo. Bona lectura!!