‘Deure de responsabilitat’

(Text de la intervenció feta en la sessió de la societat civil als delegats governamentals de la 4a Reunió Preparatòria cap al Tractat sobre Comerç d’Armes, Nacions Unides, Nova York, 15 de Febrer de 2012)

Senyor president, distingides delegades i delegats, senyores i senyors, amigues i amics,

Sens dubte, és un honor per a una persona implicada en el treball per la pau i la defensa dels drets humans poder adreçar-se a ses senyories a les Nacions Unides. L’honor és més gran encara si la reunió aborda un afer que afecta directament la seguretat de les persones i els pobles, com és la possible aprovació, el proper juliol, d’un Tractat sobre Comerç d’Armes.

Fins avui, han estat moltes hores de treball i debat. Sens dubte, ben interessants. Fins i tot la discussió sobre temes recurrents o qüestions de procediment permeten veure diferents sensibilitats que, finalment, hauran de trobar un punt d’acord. Aquesta és la grandesa d’aquest espai: la construcció, encara que sigui tortuosa i llarga, d’un procés compartit.

Vivim en un món amb enormes carències i dificultats per a bona part de la humanitat. La fam que colpeja, la salut que falta, els drets que es vulneren, la violència que regna. I sobre aquesta dura i complexa realitat hi ha també diverses visions i sensibilitats.

Per exemple, hi ha qui considera que la despesa militar és exagerada i, pel seu cost d’oportunitat, dificulta la satisfacció de necessitats humanes més urgents. I hi ha qui sosté que tota aquesta despesa és necessària per garantir la seguretat. Hi ha qui considera que el comerç d’armes és nefast en si mateix, i hi ha qui considera que es tracta d’una activitat inevitable, vinculada a les necessitats de la defensa. Hi ha qui considera que el deure de protegir la humanitat ha de passar per sobre de la sobirania dels Estats, i hi ha qui creu que sota cap concepte hi ha d’haver ingerències en la sobirania estatal.

Però, més enllà d’aquestes i moltes altres visions i sensibilitats, hi ha algunes coses certes. Un munt de conflictes (alguns petits i localitzats, d’altres de dimensió regional, enfrontant diversos actors armats) han protagonitzat aquestes últimes dècades. Conflictes que han suposat un altíssim nivell de destrucció. I això sense tenir en compte l’epidèmia quotidiana de violència armada que colpeja molts països suposadament en pau.

Quan hom parla amb persones que han patit la violència, hi ha una cosa que sempre m’impressiona. I és el fet que no acaben d’entendre com es va poder arribar a aquesta espiral de destrucció. I és que quan la llavor de la violència esclata, s’escampa amb molta facilitat i genera enormes estralls Òbviament, en la pèrdua de vides humanes, en persones ferides i afectades. Però també en la destrucció d’infraestructures, impactes negatius en el teixit econòmic, més tensions en la salut pública, etc. I, sobretot, destrucció de la convivència. Allò que s’ha construït durant anys, pot caure per un episodi puntual de violència. I costa dècades tornar a reconstruir aquest teixit, invisible però imprescindible, de convivència humana i social.

És cert que en els conflictes armats hi incideixen molts factors. També en el cas de la violència en els conflictes interpersonals, en el crim organitzat o en la delinqüència comú en diferents països. Són situacions que s’han d’avaluar i abordar de forma específica. Però hi ha una cosa que la pràctica totalitat dels conflictes bèl·lics, així com els fenòmens de la violència social comparteixen: les armes. Sí, cada conflicte és un món, té les seves causes, els seus actors, els seus contextos, els seus impactes. Però tots els conflictes violents entre persones o països, es desenvolupen i s’agreugen per la presència i facilitat d’accés a les armes.

Una vegada, un amic em va dir que quan li explicava alguna cosa al seu fill de 12 anys i aquest no ho entenia… és que realment hi devia haver alguna cosa incomprensible. Expliquem a les nostres nebodes i nebots, a les nostres filles i fills, a les nostres netes i nets que hi ha productes d’alimentació, de cosmètica o de cultura que tenen fortes regulacions estatals, regionals i mundials. Expliquem-los, tot seguit, que les armes –amb les seves terribles conseqüències- no en tenen. I no ho entendran. Perquè, realment, és il·lògic, incomprensible, absurd. I, sobretot, és greument irresponsable.

Una regulació forta del comerç d’armes no és una qüestió de visions o de sensibilitats a les quals abans ens referíem. És una qüestió de sentit comú. De gestionar adequadament la realitat, veient els problemes existents i buscant les solucions pertinents. De tenir en compte la protecció de la vida de les persones. D’entendre que el món és el resultat de les decisions que anem prenent …  o no prenent.

Entre les decisions que hem de prendre, hi ha la de no ignorar mai més el fet que les armes convencionals contribueixen a cometre greus violacions de drets humans com la tortura, l’ús excessiu de la força per part de les forces de seguretat, les execucions extrajudicials, els desallotjaments forçosos i les desaparicions.

Perquè un TCA sigui un instrument eficaç en la regulació del comerç internacional d’armes, ha d’incloure una norma de drets humans viable que els Estats puguin aplicar quan estudiïn l’autorització d’una transferència internacional. Aquesta norma ha d’exigir als Estats que no realitzin transferències d’armes quan existeixi un risc substancial que siguin utilitzades per cometre o facilitat greus violacions del dret internacional, dels drets humans o del dret internacional humanitari.

Entenent per “violacions greus” aquelles que plantegen els motius més grans de preocupació a la comunitat internacional, i per “risc substancial” que es vagi més enllà de la mera sospita, però que es pugui preveure raonablement la probabilitat que els usuaris finals utilitzin les armes per perpetrar greus violacions o abusos.

És possible un món plenament en pau? Segurament, la majoria de les persones que som aquí ho desitgem. Però no podem assegurar que sigui possible. En canvi, és possible disposar d’una regulació mundial que impedeixi vendre armes a règims que aixafen les seves poblacions? És possible deixar de facilitar armes a països que s’estan dessagnant en algun conflicte etern?

Sí, és clar que és possible. A més de convenient i necessari, el que és substancial és que és perfectament possible. Té a veure amb la voluntat política, amb l’esforç de posar-se d’acord i amb la valentia d’abordar un problema complex però amb la determinació de buscar la millor solució. Perquè, en definitiva, crear un Tractat sobre Comerç d’Armes és un deure de responsabilitat. Un deure de responsabilitat no cap a una hipotètica utopia futura. És un deure de responsabilitat cap a allò que fins ara hem fet malament i allò que podem canviar cap a millor a partir del juliol. I entre el que hem fet malament, permetre la proliferació, el descontrol i el mal ús de les armes, amb les terribles conseqüències de la pèrdua de més de 500.000 vides humanes a l’any, és clarament un dels errors més greus.

En la 3a Reunió Preparatòria de juliol de 2011, em va fer molta il·lusió retrobar-me amb Flory Kayembe, activament implicat en la prevenció de la violència a la República Democràtica del Congo. Per desgràcia, ell ara ja no és entre nosaltres i no veurà una cosa per a la qual va lluitar sempre: l’existència d’un Tractat que reguli el comerç d’armes. Vostès, que no només tenen l’oportunitat de veure-ho, sinó la capacitat d’impulsar-lo, per favor, no desaprofitin aquesta oportunitat històrica. I si el juliol tira endavant un bon Tractat, vostès n’hauran estat els protagonistes. I després, podran i podrem explicar a les nostres nebodes, filles i netes que, davant un greu problema, ens vam esforçar, vam cercar i vam trobar una solució.

Moltes gràcies.

‘Deber de responsabilidad’

(Texto de la intervención en la sesión de la sociedad civil dirigida a los delegados gubernamentales de la 4ª Reunión Preparatoria hacia el Tratado sobre Comercio de Armas, Naciones Unidas, Nueva York, 15 de Febrero de 2012)

Señor presidente, distinguidas delegadas y delegados, señoras y señores, amigas y amigos,

Sin duda, es un honor, para una persona implicada en el trabajo por la paz y la defensa de los derechos humanos, poder dirigirse a sus señorías en las Naciones Unidas. El honor es mayor, aún, si la reunión aborda un asunto que afecta directamente a la seguridad de las personas y los pueblos, como es la posible aprobación, este Julio, de un Tratado sobre Comercio de Armas.

Hasta la fecha, han sido muchas horas de trabajo y debate. Sin duda, bien interesantes. Incluso la discusión sobre temas recurrentes o cuestiones de procedimiento, permiten ver distintas sensibilidades que, finalmente, deberán encontrar un punto de acuerdo. Esa es la grandeza de este espacio: la construcción, aunque sea tortuosa y larga, de un proceso compartido.

Vivimos en un mundo con enormes carencias y dificultades para buena parte de la humanidad. El hambre que azota, la salud que falta, los derechos que se vulneran, la violencia que reina. Y sobre esa dura y compleja realidad hay, también, diferentes visiones y sensibilidades.

Por ejemplo, hay quien considera que el gasto militar es exagerado y, por su coste de oportunidad, dificulta la satisfacción de necesidades humanas más acuciantes. Y hay quien sostiene que todo ese gasto es necesario para garantizar la seguridad. Hay quien considera que el comercio de armas es nefasto en si mismo y hay quien considera que se trata de una actividad inevitable vinculada a las necesidades de la Defensa. Hay quien considera que el deber de proteger a la humanidad debe pasar por encima de la soberanía de los Estados, y hay quien cree que bajo ningún concepto deber haber ingerencias en la soberanía estatal.

Pero, más allá de estas y muchas otras visiones y sensibilidades, hay algunas cosas ciertas. Un sinfín de conflictos (algunos pequeños y localizados, otros de dimensión regional enfrentando a varios actores armados) han protagonizado estas últimas décadas. Conflictos que han supuesto un altísimo nivel de destrucción. Y eso sin hablar de la epidemia cotidiana de violencia armada que azota muchos países supuestamente en paz.

Cuándo uno habla con gente que ha sufrido la violencia, hay algo que siempre me impresiona. Y es el hecho que no terminan de entender como pudo llegarse a esa espiral de destrucción. Y es que, cuándo la semilla de la violencia estalla, prende con muchísima facilidad y genera enormes estragos. Obviamente, en pérdida de vidas humanas, en personas heridas y afectadas. Pero, también en destrucción de infrastructuras, impactos negativos en el tejido económico, más tensiones en la salud pública, etc. Y, sobretodo, destrucción de la convivencia. Aquello que durante años se ha construido puede venirse abajo por un episodio puntual de violencia. Y cuesta décadas volver a reconstruir ese tejido, invisible pero imprescindible, de convivencia humana y social.

Es cierto que en los conflictos armados inciden muchos factores. También en el caso de la violencia en los conflictos interpersonales, el crimen organizado o la delincuencia común en diferentes países. Son situaciones que hay que evaluar y abordar de forma específica. Pero, hay una cosa que la práctica totalidad de los conflictos bélicos, así como los fenómenos de violencia social, comparten: las armas. Si, cada conflicto es un mundo, tiene sus causas, sus actores, sus contextos, sus impactos. Pero todos los conflictos violentos, entre personas o países, se desarrollan y se agravan por la presencia y facilidad del acceso a las armas.

Una vez, un amigo me dijo que cuándo le explicaba algo a su hijo de 12 años y este no lo entendía… es que realmente debía haber algo incomprensible. Expliquemos a nuestras sobrinas y sobrinos, a nuestras hijas y hijos, a nuestras nietas y nietos, que hay productos de alimentación, de cosmética o de cultura que tienen fuertes regulaciones estatales, regionales y mundiales. Expliquémosles, a continuación, que las armas –con sus terribles consecuencias- no las tienen. Y no lo entenderán. Porque, realmente, es ilógico, incomprensible, absurdo. Y, sobretodo, es gravemente irresponsable.

Una regulación fuerte del comercio de armas no es una cuestión de visiones o de sensibilidades a las que antes aludíamos. Es una cuestión de sentido común. De gestionar adecuadamente la realidad: viendo los problemas existentes y buscando las soluciones pertinentes. De tener en cuenta la protección de la vida de las personas. De entender que el mundo es el resultado de las decisiones que vamos tomando… o no tomando.

Entre las decisiones que debemos tomar está la de nunca más ignorar el hecho que las armas convencionales contribuyen a la comisión de graves violaciones de derechos humanos tales como tortura, uso excesivo de la fuerza por parte de las fuerzas de seguridad, ejecuciones extrajudiciales, desalojos forzosos y desapariciones.

Para que un TCA sea un instrumento eficaz en la regulación del comercio internacional de armas, debe incluir una norma de derechos humanos viable que los Estados puedan aplicar cuando estudien la autorización de una transferencia internacional. Esta norma debe exigir a los Estados que no realicen transferencias de armas cuando exista un riesgo sustancial de que sean utilizadas para cometer o facilitar graves violaciones del derecho internacional de los derechos humanos o del derecho internacional humanitario.

Entendiendo por “violaciones graves” aquellas que plantean los mayores motivos de preocupación a la comunidad internacional y por “riesgo sustancial” que se vaya más allá de la mera sospecha, pero que se pueda prever razonablemente la probabilidad que los usuarios finales utilicen las armas para perpetrar graves violaciones o abusos.

¿Es posible un mundo plenamente en paz? Seguramente, la mayoría de los que estamos aquí lo deseamos. Pero no podemos asegurar que sea posible. En cambio, ¿es posible disponer de una regulación mundial que impida vender armas a regímenes que aplastan sus poblaciones? ¿es posible dejar de facilitar armas a países que están desangrándose en algún conflicto eterno?

Si, claro que es posible. Además de conveniente y necesario, lo sustancial es que es perfectamente posible. Tiene que ver con la voluntad política, con el esfuerzo de ponerse de acuerdo y con la valentía de abordar un problema complejo pero con la determinación de buscar la mejor solución. Porque, en definitiva, crear un Tratado sobre Comercio de Armas es un deber de responsabilidad. Un deber de responsabilidad, no hacia una hipotética utopía futura. Es un deber de responsabilidad hacia lo que hemos hecho hasta ahora mal y lo que podemos cambiar a mejor a partir de Julio. Y, entre lo que hemos hecho mal, permitir la proliferación, el descontrol y el mal uso de las armas, con las terribles consecuencias de la pérdida de más de 500.000 vidas humanas al año, es claramente uno de los errores más graves.

En la 3ª Reunión Preparatoria de Julio me hizo mucha ilusión reencontrarme con Flory Kayembe, activamente implicado en la prevención de la violencia en la República Democrática del Congo. Por desgracia, él ahora ya no está con nosotros y no verá algo por lo que luchó siempre: la existencia de un Tratado que regule el comercio de armas. Ustedes, que no solo tienen la oportunidad de verlo, sino la capacidad de impulsarlo, por favor, no desaprovechen esta oportunidad histórica. Y si en Julio sale adelante un buen Tratado, ustedes habrán sido los protagonistas. Y luego, podrán y podremos explicar a nuestras sobrinas, hijas y nietas, que frente a un grave problema, nos esforzamos, buscamos y encontramos una solución.

Muchas gracias.

Cap al Tractat (2): la societat civil s’organitza

Ahir al vespre, en finalitzar el primer dia de reunió. Foto: Fred Lubang

Passar 36 hores tancats -literalment- en un hotel per a fer múltiples reunions. És el que hem fet les diverses persones i  organitzacions de la Campanya Armes Sota Control que assistirem a la reunió de Nacions Unides sobre el Tractat. I han estat 36 hores útils.

D’entrada, hem analitzat la setmana que comença demà: quins temes s’abordaran a la reunió diplomàtica, com ens organitzem i distribuïm la feina durant la setmana, quins actes es muntaran en paral·lel per mirar d’influir en els delegats governamentals, posar-nos d’acord en quins temes caldrà fer especial èmfasi, els possibles escenaris de futur que poden obrir-se un cop acabi la setmana, etc.

Però, també, mirant d’organitzar-nos millor, de ser més efectius en la feina, més incisius en el que pretenem i comunicar millor el que projectem. Especialment, en tot allò que fem els propers mesos de Març, Abril, Maig i Juny. Perquè com més bé ho fem aquests mesos, més opcions hi haurà que el proper mes de Juliol tinguem un bon Tractat.

En aquest tipus de reunions de coordinació, sempre et planteges si s’haguessin pogut organitzar millor, si s’ha aprofitat prou tot el temps invertit, etc. Però tenint en compte que érem vora 100 persones, procedents de diferents realitats i països, de diverses organitzacions (amb cultures i estils de treball prou diferents), etc. només el fet d’haver compartit tantes hores per a intentar millorar la nostra feina és ja un signe positiu en si mateix. I, en els temps que corren, encara més. Si, a més a més, s’ha arribat a algunes conclusions i marcs de treball compartits, es pot dir que ha valgut la pena. I, espero, que es notarà.

I a partir de demà, a les Nacions Unides.

Cap al Tractat sobre Comerç d’Armes: decisiva 4a reunió preparatòria

El temps passa inexorablement i allò que semblava una gran perspectiva a mig termini, aconseguir un Tractat mundial que reguli el comerç d’armes, ara és a tocar.

La setmana que ve comença la darrera reunió preparatòria -la 4a- abans de la Conferència prevista per a aquest Juliol.

Les persones que consulten aquest bloc -per cert, moltes gràcies! sempre m’ha agradat escriure però si hi algú a l’altre cantó, millor que millor -  ja sabran que hi he dedicat diversos posts (el mesos de Març i de Juliol de 2011, coincidint amb la 2a i la 3a ronda negociadora). Hi he participat i n’he fet el seguiment perquè des de la Fundació per la Pau participem activament en la Campanya Armes Sota Control (en la seva versió global: reclamant un Tractat i en la seva dimensió local: fent un seguiment estricte del comerç d’armes espanyol). Però, sobretot, perquè ens trobem davant d’una oportunitat històrica. Tot i l’enorme dificultat que el procés acabi amb èxit… mai abans havíem arribat a somniar que tots els estats del món acceptessin de negociar una regulació mundial del comerç d’armes!

La previsió era que aquesta 4a ronda negociadora seria breu i de caire tècnic. Però, finalment, s’ha allargat i s’hi abordaran temes de contingut. I, essent així, la reunió és cabdal. Perquè?

El treball fet fins ara per la presidència, l’ambaixador García Moritán, ha estat a l’alçada del que calia. Ha plantejat uns textos que permetien dibuixar un Tractat que realment fos efectiu i que no tingués forats: així, s’hi preveu un Tractat que inclogui tots els tipus d’armes convencionals, que es tinguin en compte tots els tipus de transferències, etc. I, el més important, ha aguantat amb fermesa les crítiques i les pressions per a baixar l’ambició. Però, és clar, els països contraris al Tractat tenen cada cop menys temps per a avortar, aigualir o estroncar el procés i en aquesta reunió ho intentaran tot.

En fi, a partir del cap de setmana, bé a través del bloc, bé a través del twitter de la Fundació per la Pau o del meu twitter personal, anirem penjant i dient coses. I, en la mesura que els mitjans s’hi interessin, en pot sortir alguna cosa més.

Una cosa és clara. El 2012 tindrem una altra oportunitat per a comprovar el grau de responsabilitat dels governs del món: fer alguna cosa davant un comerç descontrolat que suposa la pèrdua de més de 300.000 vides cada any… o no fer-hi res.

L’hora de Palestina

L’etern conflicte entre Israel i Palestina ha vist avui un moment històric.

Després d’anys de negociacions dilatades i frustrants, l’Autoritat Nacional Palestina ha decidit reclamar, per boca del seu president Mahmud Abbas, el reconeixement com a Estat a l’Assemblea General de les Nacions Unides.

Alguns consideren que això és tirar pel dret i esfondrar el diàleg. Però, més enllà dels evidents i nombrosos errors de la part palestina, cap observador neutral pot negar que l’actual govern israelià no mostra cap interès en fer fructificar unes negociacions de pau que portin a la coexistència pacífica de dos estats: un de palestí i un d’israelià. La continuada política de fer assentaments en els territoris ocupats palestins n’és la més palpable de les proves.

Abbas ha fet un discurs sensat: moderat en l’ambició (reclamant les fronteres del 1967 en el fons s’està acceptant part del que Israel va conquerir), correcte en les formes, contundent en la crítica a l’ocupació, desmarcant-se de tota violència, amb la mà estesa cap a Israel i la seva gent per a negociar la pau, i exigent en la demanda de llibertat per al poble palestí.

En la resposta immediata de Netanyahu a la mateixa Assemblea, instants després, ha dit coses lògiques (Israel necessita evidències en seguretat del seu Estat per a poder avançar), ha furgat en les ferides palestines (la divisió interna i el paper de Hamàs), ha fugit d’estudi (parlant dels perills de l’islamisme radical) i ha usat un to més conciliador que altres vegades (explicitant que vol fer la pau amb els palestins). Però, el seu problema, és la credibilitat: tot això no casa amb la política implacable de continuar ocupant, colonitzant i militaritzant el territori palestí sabent, és clar, que com més temps passi més inviable es presentarà la seva desocupació o descolonització.

És més que probable que la demanda d’Abbas no tingui aplicabilitat. Però, amb el gest d’avui, la pilota passa a una comunitat internacional que ha fracassat durant més de 60 anys en la solució d’un conflicte progressivament més difícil, enquistat, desesperant i profundament angoixant per a la gent que el pateix.

És l’hora de Palestina però, sobretot, és l’hora de no desaprofitar, una vegada més, una minsa però esperançadora opció de pau, per a totes les israelianes i els israelians i per a totes les palestines i els palestins.

Cap al TNP 2010 (1): responsabilitat i armes nuclears

Fa 65 anys que van esclatar les bombes d’Hiroshima i Nagasaki causant la mort de desenes de milers de persones i ferint-ne moltes més. Encara avui, hi ha persones amb la salut afectada a causa d’aquelles explosions.

No són, per tant, una broma les armes nuclears. És un tema ben seriós i terrible.

Malgrat tot, la comunitat internacional ha estat escandalosament lenta en fer-hi alguna cosa. Recordem que, entre altres objectius, les Nacions Unides es van crear per evitar l’horror d’una guerra com aquella i per eradicar l’ús d’una arma de destrucció tant massiva i cruel com la nuclear.

Va costar una mica concretar aquesta voluntat: el 1970 entrava en vigor el Tractat de No Proliferació Nuclear (TNP). Un tractat ambiciós i global però que presenta un balanç parcialment fallit. Liderat i ‘custodiat’ per les 5 potències nuclears (USA, Rússia, Gran Bretanya, França i la Xina) el TNP ha estat útil -tot i que no totalment- a l’hora d’evitar la proliferació nuclear (que més països tinguin armes nuclears) però ha fracassat a l’hora de promoure el desarmament dels països que ja les tenen. La 8a Conferència de Revisió, que comença el proper dia 3 de Maig a Nova York, és una nova oportunitat que hauria de servir per fixar un calendari amb pautes clares i terminis definits cap a l’abolició de les armes nuclears.

Fa unes setmanes, a la Cimera de Seguretat Nuclear, es donaven passes per evitar que els grups terroristes poguessin dotar-se d’armes nuclears. Sens dubte, una amenaça greu a evitar. Però no hauríem d’oblidar que, la principal amenaça real -no pas hipotètica- és la immensa quantitat d’armes nuclears que les 5 potències continuen posseint malgrat els acords bilaterals o puntuals de desarmament.

Que en un món amb tantes necessitats a atendre (des de la fam als reptes medi-ambientals o a la crisi d’un model econòmic insostenible) els principals líders polítics no siguin capaços de plantejar-se seriosament la prohibició de les armes nuclears no diu gaire a favor sobre el seu lideratge, la seva responsabilitat i la seva sensatesa.

Per això, la societat civil que treballa per un món en pau i un futur sense armes nuclears, reclamarà avui, demà i diumenge, que els governs facin els seus deures i no s’oblidin de dir adéu a les armes nuclears.

Tot i que és una de les Conferències de Revisió que més expectació ha generat (en bona part gràcies al dinamisme d’Obama) és quasi segur que no ens faran cas: però, precisament per això, seria una dimissió imperdonable que no ho exigíssim.

Cooperar militarment amb la il·legalitat

Aquest dimarts, cap al tard i quan ja estava fet, vam saber que la ministra de Defensa del govern espanyol havia signat un acord de cooperació militar amb el ministre de Defensa del govern israelià.

Pràcticament, no ha sortit enlloc. I, ja és curiós, la nota de premsa del mateix Ministeri recull aquest fet -el motiu real de la reunió- al final del text…

Fa mesos, quan s’anava a signar l’acord, va saltar una polèmica diplomàtica: pel contingut? No! Perquè les reticències israelianes a que Espanya assumís el comandament de les Forces de Nacions Unides al Líban van incomodar el govern espanyol i van provocar l’endarreriment de l’acord.

A mi, llavors i ara, el que m’escandalitza és que el govern espanyol no tingui cap mena d’angúnia de signar un acord, precisament de cooperació militar! amb un govern que disposa d’un llarg historial d’accions armades executades al marge de la legalitat internacional i en contra del respecte essencial als drets humans.

Vejam: tenim un govern que ha incomplert nombroses resolucions de NNUU, que porta més de 40 anys consentint i defenent la instal·lació d’assentaments en territori palestí, que duu a terme l’asfíxia econòmica i humanitària de la franja de Gaza, que executa accions plenament criminals en altres estats (ja ningú recorda el que va passar a Dubai?), que fa un any i tres mesos va engegar una operació a Gaza absolutament devastadora que l’Informe Goldstone no dubta a qualificar de crims de guerra…

I davant de tot això el govern espanyol, que diu defendre la pau i la legalitat internacional, no se li ocorre cap altra genial idea que signar un acord de cooperació militar amb el responsable de l’exèrcit que ha executat tot això.

Ja sabem que relacions internacionals que practiquen els estats es caracteritzen per ignorar els drets humans. Però una cosa és això i l’altre és premiar i col·laborar activament i pública amb algú que no només els ignora sinó que els esclafa constantment i sistemàtica.