Indignació al Parlament

Sóc fora i després d’un dia intens, miro notícies, veig vídeos, m’arriben missatges i llegeixo reflexions –ben diferenciades- de gent estimada sobre tot el que ha passat avui al Parlament de Catalunya.

I em ve de gust dir el següent:

1. Des de fa dies he expressat que no tenia clar que l’acció prevista avui -bloquejar l’entrada dels diputats i diputades al Parlament- fos encertada, tant des d’un punt de vista de fons com d’estratègia. Amb tot, no em sembla lògic desqualificar tot un moviment i tot el que ha aportat, per un possible error o pífia.

2. No m’agraden ni els insults, ni les desqualificacions barroeres, ni el menyspreu, ni la violència, ni la pèrdua del sentit comú. És de les poques coses que continuo tenint ben clar. Per qüestions ideològiques, ètiques, de radicalitat democràtica, d’eficiència, de pràctica i de coherència de fons. I, també, per encert estratègic: us faríeu creus de la quantitat de gent que, avui, m’ha dit ‘quina llàstima que el moviment hagi perdut el cap a Barcelona!‘ Jo els deia que no posessin al mateix sac un moviment ampli amb l’acció puntual d’uns pocs que no respecten els criteris compartits… però el mal ja està fet. Ningú que es dediqui a l’acció social pot estranyar-se que l’estima social pel moviment s’hagi afeblit.

3. Precisament perquè sempre he mantingut aquest criteri de radicalitat noviolenta -que, per cert, alguna crítica, desqualificació i menyspreu m’ha reportat- dic també ben alt que em sembla molt poc ètic que alguns s’escandalitzin, només, per les coses vistes avui al Parlament i, en canvi, no s’hagin escandalitzat mai (ni hagin dedicat cap columna, ni hagin dedicat cap anàlisi, ni hagin dedicat cap declaració institucional) a la violència estructural que, perquè ho oblidem tant fàcilment?, acaba suposant greus sofriments a persones concretes de carn i ossos. Sense anar més lluny, la brutal especulació immobiliària fomentada i tolerada amb tanta irresponsabilitat i frivolitat per tants sectors socials, econòmics, financers i polítics del nostre país.

4. Malgrat el que hagi passat avui, i les consideracions i reflexions que es puguin fer, em sembla clar que les expressions ciutadanes del moviment per la democràcia real, els indignats/des i les acampades són rellevants, significatives i han de ser escoltades. Només un sistema polític cec, una classe política autista o uns analistes incompetents es fixarien només en les formes enlloc de, també, atendre i abordar les causes d’aquest profund, seriós i lògic malestar.

De Santiago al País Basc, passant per l’11 M

'Memoria' quadre de Lucía Escolar

Un assisteix a actes. Organitza actes. És invitat a participar en actes. I, en general, tots tenen el seu què, la seva gràcia, el seu interès. Alguns, són molt interessants. I, molt de tant en tant, hi ha actes que et remouen i et commouen per tot arreu.

Això és el que em va passar fa uns dies en una taula rodona del Fòrum Mundial d’Educació, Investigació i Cultura de Pau que es va celebrar fa 3 setmanes a Santiago de Compostela.

S’hi explicava una activitat pedagògica feta al País Basc al voltant de l’exposició ‘Trazos y puntadas para el recuerdo‘ de l’associació d’afectats pels atemptats de l’11 de Març a Madrid. L’exposició inclou moltes coses i la visita sol ser guiada per un familiar de les víctimes. L’activitat que Bakeola hi va muntar era ben suggerent: vaig trobar brillant cercar la reacció dels nois i noies que la van visitar tot preguntant-los per quin sabor, quina olor, quin gust… els venia al cap després del que havien vist i sentit. Algunes de les respostes que la Rocío Salazar va mostrar-nos, eren tan inesperades com captivadores.

La intervenció a l’acte de la Isabel Casanova, mare d’un jove que va perdre la vida en els atemptats, va ser demolidora. Amb un parlar directe, tot i arrossegar un fort refredat, el testimoni i la força de la Isabel ens van anar tombant un a un. A mesura que el seu relat avançava, introduint el record d’un impacte tan terrible i recordant la seva tenaç lluita tant per a recuperar l’alè vital com per a resistir-se a caure en l’espiral d’odi, més impressionat m’anava quedant.

Ho va sintetitzar la Susana Harillo i hi coincideixo plenament. La Isabel, en clau personal i vivencial, transmetia més bé que ningú el que conceptualment sempre hem defensat des de la noviolència i la pau. Que la venjança, l’odi i el clam de més violència no és cap oposició a la barbàrie patida: és més barbàrie i, en el fons, és la victòria suprema de la barbàrie.

Feia molt temps que no veia un acte públic on tanta gent acabés amb els ulls humits i amb l’ànima compungida. En acabar, un munt d’abraçades, un munt d’intercanvis, un munt de salutacions. Havien de tancar el local i, fora, encara vam continuar. No va ser un acte, va ser una tremenda experiència de vida compartida.

El FME va ser interessant per moltes coses però només per haver pogut viure això, ja el dono per bo.

Estigueu al cas: l’expo va visitant diverses ciutats (és possible que properament vingui a BCN) i la Isabel o una altra persona de l’Associació solen acompanyar-la. Seria un error perdre-s’ho.

En John Paul Lederach

Hi ha persones de qui aprecies les seves aportacions intel·lectuals. N’hi ha d’altres de les quals lloes la seva acció directa. I, finalment, hi ha de qui en valores la seva coherència i actitud personals.

En el cas de John Paul Lederach, l’aprecies per totes tres coses.

Des de ben jove inquiet amb l’estudi de la pau, Lederach és avui un referent en educació per la pau, conflictes i reconciliació.

Molts són els seus llibres cabdals. Des del clàssic, i introbable, ‘Educar para la paz‘ de l’Editorial Fontamara (en una col·lecció ben interessant que va dirigir en Vicenç Fisas) fins al recentment traduït per l’ICIP ‘Transformació de conflictes‘ tot passant per l’imprescindible ‘Construyendo la paz. Reconciliación sostenible en sociedades divididas‘. Però n’hi ha un que estimo especialment: ‘Els anomenats pacifistes: la no violència a l’Estat espanyol‘ d’Edicions La Magrana. Un llibre fruit de la seva estada a Catalunya on va entrar en contacte amb els primers objectors de consciència i els moviments noviolents i per la pau del nostre país. De fet, el llibre conté una presentació de l’Àngel Colom i una cloenda del malaguanyat Lluís Maria Xirinacs. Per molts joves interessats en la pau i que volíem fer-nos objectors de consciència, aquell va ser un dels primers llibres que ens va permetre apropar-nos i descobrir un seguit de referents, pistes i reflexions ben necessàries per a concretar i espavilar el nostre compromís.

I bé, aprofitant la invitació que cada any fa l’Escola de Cultura de Pau per al seu Postgrau, el proper dilluns la Fundació per la Pau té l’honor de fer un acte públic amb en John Paul. Sens dubte, val la pena.

Abordar conflictes des d’una ètica noviolenta

Després de molts anys d’activisme a primera línea en Jonan Fernández continua fent feina a Baketik. Però també porta un temps donant sortida a moltes reflexions, idees i perspectives que ha anat conreant durant tot aquest temps. De fet, ja té tres llibres publicats (el tercer, ben recent).

Trobo que ‘Vivir y convivir: cuatro aprendizajes básicos‘ és un magnífic llibre. Ho és per a la gent ficada en temes d’educació per la pau i en resolució de conflictes. Però també ho és per a totes aquelles persones interessades en el canvi social i, m’atreviria a dir, és un llibre interessant per a qualsevol persona.

En Jonan, és prou sabut, ha fet una important evolució. Però més enllà d’una mirada una xic reduccionista que sempre destaca el mateix (d’Herri Batasuna a treballar per la pau!) jo em quedo amb una altra viatge: el que li he conegut de més a prop. Un viatge que comença amb el seu treball a Elkarri, l’any 1992, on mira d’explorar i cercar un espai de solucions dialogades al conflicte basc i que continua, ara, amb l’aprofundiment d’eines i visions per tal d’abordar els conflictes (tots: personals i col·lectius) des d’una postura ètica i noviolenta.

Al llibre, en Jonan s’hi deixa la pell:  molts passatges són incomprensibles sense tenir en compte el seu itinerari vital i la seva evolució. I això fa que el llibre sigui molt més interessant: perquè el text és ple d’intensitat, veracitat i honestedat.

La Pau? Tocar de peus a terra amb valentia

Les persones som capaces del pitjor i del millor. I així anem fent…

En un conflicte com l’israeliano-palestí s’han vist moltes brutalitats. Però també en podem treure magnífics exemples de resistència a la barbàrie i la violència quan, tot, t’hi convida.

La setmana passada es va presentar a Barcelona, de la mà de l’IEMed i l’ICIP, una iniciativa valenta i radical. La Carme Suñé, que hi era, n’ha fet un molt bon apunt. Ahir, Eduard Fernàndez publicava aquesta imprescindible entrevista al Diari AVUI.

Una iniciativa que val la pena. I que, a més, fa pensar en els tòpics que moltes i molts van repetint sobre la pau: que és una opció estètica, que no toca de peus a terra, que és un desig de gent mel·líflua i somiatruites, bla bla bla…

Doncs bé, aquí tenim en Nir i en Mazen. Tots dos familiars de víctimes d’un conflicte llarg, dur i sagnant. Quan el més fàcil seria dedicar-se al lament o fomentar l’odi cap a l’altre, opten per construir conjuntament ponts de pau. No només mantenen la serenitat, sinó que a més diuen coses molt sensates.

La solució d’aquest conflicte, passa òbviament per concretar moltes decisions polítiques que no s’estan prenent. Però, també, per trencar l’abisme entre les dues comunitats: tant farcit de prejudicis com mancat de relacions i confiança.

El ‘Parents Circle – Families Forum‘ fa una magnífica feina en aquest sentit. Res a veure amb la ingenuïtat celestial amb la que alguns encara confonen el treball per la pau.