El dit, la lluna i les acampades

Foto de Miguel Esteban

(post publicat al bloc de Xarxanet)

Mentre en Nino intenta entendre una pista que Amélie li ha posat, un nen li recorda el lúcid proverbi: ‘quan el dit assenyala la lluna, els tontos miren el dit’.

És el que ens passa, crec, en molts debats socials i polítics. Enlloc d’anar al fons, ens quedem amb la forma.

En el període més salvatge de la bombolla immobiliària (promoguda pel govern, aplaudida pel sector, incentivada pels bancs i participada alegrement per la gent) el debat sobre l’escàndol moral, polític i econòmic de l’especulació va ser mínim. En canvi, vam debatre molt sobre d’on sortien, com eren o com es vestien els ‘okupes’. I si eren violents o no. Ara, enmig d’una crisi brutal generada per l’esclat d’aquella bombolla, convé recordar que vam preferir els passatemps a fer els deures.

Amb les acampades, comença a passar el mateix. Es discuteix sobre qui són, què voten, quina llengua parlen. Si ocupen injustament un espai públic o si van rebre una dura repressió policial. Ep, debats interessants i pertinents!

Però… no tornem a equivocar-nos: el moviment del 15 M i les acampades no són importants en si mateixos. Ho són perquè posen el dit a la nafra de moltes coses que no funcionen bé. Encara que hi haguem fet tant poc, fa temps que sabem que no funcionen.

Un exemple petit i secundari. Fa una pila d’anys que líders de tots els partits diuen que cal reformar el sistema electoral per a fer-lo més permeable a la voluntat ciutadana. I, en tots aquests anys, no s’ha fet res. Doncs bé, el moviment 15 M ha aconseguit que molta gent, polítics i periodistes n’hagin de parlar. No tot el que es mou a les acampades, és clar, val la pena o ho comparteixo. Però m’és igual: si serveixen per a remoure debats amagats o aparcats, és fantàstic!

Sí, podem continuar parlant sobre la gent que acampa. Però sobretot, parlem i abordem les múltiples misèries i precarietats que defineixen el nostre present polític, econòmic i mediàtic. Sinó ho fem, aquestes misèries definiran, també, el nostre futur.

La pau també necessita la política

(columna publicada avui al Diari AVUI)

Fa uns anys, alguns vam dir que si les institucions es creien això de la pau no podia ser que ho deixessin tot en mans civils. Vaja, que si hi havia política pública en molts temes, per què no hi hauria d’haver una política pública de pau? Dir això fa 10 anys sonava estrany. Ara, és una realitat.

Òbviament, que les institucions –les catalanes i les d’arreu– facin política pública de pau no ho arregla tot. També, és clar, han de deixar de fer política pública a favor de la guerra. Però no ens preocupem: històricament i encara (només cal veure la immensa despesa militar del 2009, que va resistir perfectament la crisi) els governs han apostat per la cultura de la violència i per greixar la maquinària de guerra. Així, la contradicció és un signe positiu: vol dir que, a més de fer el de sempre, comencen a fer coses en la bona direcció!

Ara bé, si hi ha política pública de pau, no és perquè sí. L’aprovació d’una proposició de llei al Parlament de Catalunya la primavera del 2000 no s’entén sense les mobilitzacions contra la desfilada militar que es van viure al nostre país. De fet, aquesta proposició havia estat rebutjada en ocasions anteriors. I, vist en perspectiva, és la primera pedra essencial de tota l’arquitectura institucional per a la pau posterior. Així, estendre una consciència ciutadana a favor de la pau, sòlida i exigent, és la millor eina per consolidar, incrementar i fer més coherent aquesta política pública de pau.

Nevada: de la blancor a la garrotada

Dilluns, tots vam xal·lar amb la nevada. Ens trucàvem, en parlàvem, ho fotografiàvem. A les xarxes socials era el tema. Cal admetre-ho: dèiem que els nens i nenes fliparien en sortir d’escola… però nosaltres vam flipar tot el dia!

Però la dolçor de la nevada ja ha passat a millor vida. Avui s’ha imposat la garrotada. Mitjans de comunicació i partits polítics han tornat a agafar-s’ho en un, inevitable? però en tot cas ben previsible, pim-pam-pum etern.

Compte! No s’han de menystenir els problemes ni amagar les responsabilitats. La nevada no ha estat, només, idíl·lica. Hi ha gent que ha vist frustrats els seus plans: de feina, de lleure, de família. Es van viure situacions delicades i angoixants. Alguna gent s’ho ha passat ben malament. En conec casos ben propers.

Però malgrat calgui revisar, avaluar i criticar el que faci falta, tinc la sensació que tot plegat és una opereta tant habitual com gastada.

Ara són uns al govern i uns altres a l’oposició. Però quan era al revés, també passava igual. I, tot i que desconeixem els resultats que poden donar-se a les properes municipals i a les eleccions al Parlament, d’una cosa en podem estar ben segurs: si hi ha una nova situació semblant… el govern es defensarà i l’oposició carregarà.

Alguns diran que això és el que toca. Jo només puc dir que, interessant-me la política (i, reconeguem-ho: no n’hi ha gaire de gent que li interessi) cada cop m’avorreix més seguir el que ens venen com a política.