Hessel, icona ètica de la indignació

(Article d’opinió publicat al diari ARA el 28/02/2013)

No, Stéphane Hessel no va crear la primavera àrab, ni el 15 M, ni Occupy: els moviments socials són fruit de molts factors. Tampoc els va fer una gran aportació intel·lectual.

Però ‘Indigneu-vos!’ els va donar un nom i els va proposar una actitud davant l’atzucac d’un sistema on l’economia al servei d’uns pocs havia trobat l’aliança –enlloc del fre- de la política. I va connectar amb gent no motivada per la política i l’activisme. Mentre tothom assistia atònit a l’èxit de marxes i acampades, organitzades per gent anònima i escampades per les xarxes socials, la figura de Hessel va permetre a analistes i periodistes posar-hi cara i ‘explicar-ne’ el perquè.

És clar, la trajectòria vital de Hessel va facilitar que esdevingués icona de la reacció ètica: havia participat –amarat de compromís i fe- en bona part dels esdeveniments clau del Segle XX (dels camps de concentració a les Nacions Unides, de la tirania a la Declaració dels Drets Humans, de la resistència contra el nazisme a la solidaritat amb Palestina).

‘Si volem els millors, els polítics han de cobrar més!’

En Duran ho ha dit avui: que els sous dels polítics són insuficients i haurien d’estar més ben retribuïts.

No ens quedem en que ho diu en Duran perquè, darrerament, s’ha anat convertint en un personatge antipàtic i, per tant, és fàcil fer-ne crítica. Fa anys que sento aquest argument -encara que sigui en privat- a molts polítics, periodistes, analistes i, fins i tot, a algunes persones crítiques i alternatives.

Deixem de banda, per tant, qui ho diu: constatem que es diu. Deixem, també, el tema numèric: 75.000 o 100.000 euros són xifres potents. I sembla difícilment defensable afirmar que són baixes. Però no ens quedem en xifres, anem al més important: la qüestió de fons -i els valors que revela- que hi ha al darrere d’aquest argument.

Quan es diu que els polítics haurien de cobrar més s’argumenta perquè es vol que els ‘millors’ professionals treballin a la política. I, es considera, si els sous públics són baixos respecte a l’empresa privada, els ‘bons’ sempre acabaran anant a la privada, i al servei públic només hi aniran els justets.

Sí? Vejam, perquè aquí hi ha alguns salts mortals.

En primer lloc, això és suposar que la gent es mou, a l’hora d’escollir una feina, per un sol o principal criteri: el sou.

És un argument molt fràgil. No cal filosofar ni posar-se puretes. Simplement constatar la realitat: hi ha molta gent que, a l’hora d’escollir feina, pensa en molts altres criteris a més dels diners: l’horari, el temps lliure que li queda, si és a prop o lluny de casa, si el clima de treball és agradable, si li motiva de veritat la missió de l’empresa, etc.

En segon lloc, és donar per fet que la gent ‘més preparada’ invariablement optarà pel sou més alt. No hi ha gent ‘molt ben preparada’ que també valora altres qüestions, que té en compte els impactes de la feina, que té inquietuds col·lectives i projectes en clau de societat, comunitat, país, món? Negar això és com força bèstia, diria. I sobretot, poc realista.

De fet, quasi que l’argument es podria girar i als apologetes de ‘els polítics han de cobrar més per a captar els millors‘ els diria: si una persona només tria en funció dels diners, segurament ja no és la més preparada per a dedicar-se a la política, una feina amb una clara dimensió de servei públic.

Tres consideracions més:

1. dir que sino posem sous alts els millors no aniran a la política, és una mica insultant cap a la gent -bona, ben preparada i gran professional- que ja s’hi està dedicant. Però, sobretot, és fals: fent feina a la política, hi conec gent molt competent i gent molt incompetent. I el grau de competència no va relacionat, precisament, amb el sou que cobren…

2. la cantarella dels ‘millors’ s’hauria de posar molt en qüestió: no han estat en bona part els ‘millors’ a les grans empreses, als bancs i entitats financeres (de llarg, la gent amb millors sous) els que han dut a aquesta brutal crisi? Després del que ha passat, dir que la gent que vol cobrar més és la que ho farà millor… és un acte de fe francament innocent!

3. si alguna cosa ha quedat clara d’aquesta crisi és que les ànsies incontrolades de fer més i més diners han fet saltar pels aires totes les convencions, totes les normes, tots els criteris de responsabilitat i tota l’ètica. Qualsevol sortida a la crisi actual i a la corrupció ha de passar, precisament i inevitable, per resituar el lloc i el paper tant central que hem donat als diners. I, això, també passa per a canviar valors: com el de creure que un sou molt alt és el camí.

Perquè no signo cap manifest de suport electoral?

Tenim les eleccions ben a la vora. I, com en anteriors ocasions, alguns partits m’han ofert de signar un manifest de suport electoral. Com sempre, he declinat de fer-ho. Per mi és tant obvi, i fa tant de temps que ho tinc clar, que cada cop dedico menys temps a explicar-ne els motius. Però, potser no està de més, aprofitant el bloc, fer-ho de nou. I, compartint-ho, segur que el debat s’enriquirà. I vés a saber si canvio d’opinió!

És clar: he impulsat, redactat i signat molts manifestos. La majoria, centrats en els meus àmbits de militància i feina d’aquests anys (pau, desarmament, drets humans, justícia social, etc.).

Algunes vegades, menys, també he signat manifestos sobre altres temes quan, per la importància del tema o per la plena coincidència, m’ha semblat important dir-hi alguna cosa. En aquests casos, és clar, ho he fet a títol personal.

Certament, com a politòleg i periodista he fet reflexions i escrits sobre política i eleccions. Els que seguiu el bloc ho haureu vist. I ho continuareu veient, en breu.

I, el que és més important, com a ciutadà interessat en la cosa pública, tinc inquietud, opinió i passió per la política. I, després de pensar-hi molt, sempre voto.

Però, explicitar el suport a un partit i demanar que la gent el voti, és una altra cosa. Em refereixo, és clar, per a una persona implicada en una entitat de la societat civil i amb una certa dimensió pública, com és el meu cas. Em sentiria incòmode fent-ho. Que hauria de ser possible tenir una activitat social i poder donar suport públicament a un partit (i fins i tot militar-hi) sense que això es barregés i suposés un problema? Potser sí. Però, ara per ara, som lluny d’aquest escenari. Demanar el vot per a un partit, inevitablement, comprometria la imatge d’independència d’una entitat social que lògicament, i saludablement, és plural.

FundiPau (fins fa poc, Fundació per la Pau: aquí en trobareu l’explicació) ve de lluny: l’any que ve complirà 30 anys. El capital fundacional de l’entitat es va obtenir a partir de la implicació econòmica de moltes ciutadanes i ciutadans. Avui, compta amb 500 socis i 4000 simpatitzants. Al llarg d’aquests anys, més de 100 persones han col·laborat voluntàriament en l’organització d’activitats i campanyes. Cinc persones hi treballen i dotze són al Patronat. FundiPau, per tant, no és un projecte de 4 amics o un think tank aïllat de la societat.

L’entitat existeix gràcies al suport de moltes persones que han cregut i creuen en la necessitat d’una ONG catalana activament compromesa amb la sensibilització i la incidència a favor de la resolució de conflictes, el desarmament i la pau globals, i que sigui radicalment independent de tot poder polític o institució religiosa. Són persones que, de ben segur, comparteixen moltes coses. Però, de ben segur també, tenen sensibilitats ideològiques diferents i, encara més, diferents postures sobre les eleccions (anar o votar o no; votar un partit o un altre, etc.).

Tenint en compte tot això, a mi se’m fa molt difícil pensar que pugui implicar-me en un partit polític, militant-hi o demanant-hi el vot. Encara que ho volgués fer. Encara que a vegades pugui tenir moltes ganes de dir que aquesta opció és la millor i més necessària. Encara que, com ara, m’estigui votant a sobre! Però cau fora de les meves atribucions. És més: en certa manera seria trair la confiança –abusar-ne- d’aquests milers de persones que creuen en la necessitat de l’existència de FundiPau.

No visc aquesta decisió com un lleig als partits polítics: malgrat les crítiques que pugui fer al sistema de partits actual crec que de moment no en podem prescindir. Ni, encara menys, voldria que s’entengués com un menyspreu cap a la gent que es compromet amb un partit polític. Tinc amigues i amics molt estimats en diversos partits i em semblen, totes, persones dignes de lloança: pel compromís que prenen, per la honestedat amb el que el duen a terme i per la generositat en la seva dedicació. Algunes d’elles, fins i tot, combinen les dues militàncies: político-partidària i político-social.

Però, pel que fa a mi i tal com ho veig, mentre estigui vinculat en la projecció pública d’una entitat social, crec que haig de quedar al marge de la lluita partidista i abstenir-me de signar cap manifest electoral.

El dit, la lluna i les acampades

Foto de Miguel Esteban

(post publicat al bloc de Xarxanet)

Mentre en Nino intenta entendre una pista que Amélie li ha posat, un nen li recorda el lúcid proverbi: ‘quan el dit assenyala la lluna, els tontos miren el dit’.

És el que ens passa, crec, en molts debats socials i polítics. Enlloc d’anar al fons, ens quedem amb la forma.

En el període més salvatge de la bombolla immobiliària (promoguda pel govern, aplaudida pel sector, incentivada pels bancs i participada alegrement per la gent) el debat sobre l’escàndol moral, polític i econòmic de l’especulació va ser mínim. En canvi, vam debatre molt sobre d’on sortien, com eren o com es vestien els ‘okupes’. I si eren violents o no. Ara, enmig d’una crisi brutal generada per l’esclat d’aquella bombolla, convé recordar que vam preferir els passatemps a fer els deures.

Amb les acampades, comença a passar el mateix. Es discuteix sobre qui són, què voten, quina llengua parlen. Si ocupen injustament un espai públic o si van rebre una dura repressió policial. Ep, debats interessants i pertinents!

Però… no tornem a equivocar-nos: el moviment del 15 M i les acampades no són importants en si mateixos. Ho són perquè posen el dit a la nafra de moltes coses que no funcionen bé. Encara que hi haguem fet tant poc, fa temps que sabem que no funcionen.

Un exemple petit i secundari. Fa una pila d’anys que líders de tots els partits diuen que cal reformar el sistema electoral per a fer-lo més permeable a la voluntat ciutadana. I, en tots aquests anys, no s’ha fet res. Doncs bé, el moviment 15 M ha aconseguit que molta gent, polítics i periodistes n’hagin de parlar. No tot el que es mou a les acampades, és clar, val la pena o ho comparteixo. Però m’és igual: si serveixen per a remoure debats amagats o aparcats, és fantàstic!

Sí, podem continuar parlant sobre la gent que acampa. Però sobretot, parlem i abordem les múltiples misèries i precarietats que defineixen el nostre present polític, econòmic i mediàtic. Sinó ho fem, aquestes misèries definiran, també, el nostre futur.

La pau també necessita la política

(columna publicada avui al Diari AVUI)

Fa uns anys, alguns vam dir que si les institucions es creien això de la pau no podia ser que ho deixessin tot en mans civils. Vaja, que si hi havia política pública en molts temes, per què no hi hauria d’haver una política pública de pau? Dir això fa 10 anys sonava estrany. Ara, és una realitat.

Òbviament, que les institucions –les catalanes i les d’arreu– facin política pública de pau no ho arregla tot. També, és clar, han de deixar de fer política pública a favor de la guerra. Però no ens preocupem: històricament i encara (només cal veure la immensa despesa militar del 2009, que va resistir perfectament la crisi) els governs han apostat per la cultura de la violència i per greixar la maquinària de guerra. Així, la contradicció és un signe positiu: vol dir que, a més de fer el de sempre, comencen a fer coses en la bona direcció!

Ara bé, si hi ha política pública de pau, no és perquè sí. L’aprovació d’una proposició de llei al Parlament de Catalunya la primavera del 2000 no s’entén sense les mobilitzacions contra la desfilada militar que es van viure al nostre país. De fet, aquesta proposició havia estat rebutjada en ocasions anteriors. I, vist en perspectiva, és la primera pedra essencial de tota l’arquitectura institucional per a la pau posterior. Així, estendre una consciència ciutadana a favor de la pau, sòlida i exigent, és la millor eina per consolidar, incrementar i fer més coherent aquesta política pública de pau.

Nevada: de la blancor a la garrotada

Dilluns, tots vam xal·lar amb la nevada. Ens trucàvem, en parlàvem, ho fotografiàvem. A les xarxes socials era el tema. Cal admetre-ho: dèiem que els nens i nenes fliparien en sortir d’escola… però nosaltres vam flipar tot el dia!

Però la dolçor de la nevada ja ha passat a millor vida. Avui s’ha imposat la garrotada. Mitjans de comunicació i partits polítics han tornat a agafar-s’ho en un, inevitable? però en tot cas ben previsible, pim-pam-pum etern.

Compte! No s’han de menystenir els problemes ni amagar les responsabilitats. La nevada no ha estat, només, idíl·lica. Hi ha gent que ha vist frustrats els seus plans: de feina, de lleure, de família. Es van viure situacions delicades i angoixants. Alguna gent s’ho ha passat ben malament. En conec casos ben propers.

Però malgrat calgui revisar, avaluar i criticar el que faci falta, tinc la sensació que tot plegat és una opereta tant habitual com gastada.

Ara són uns al govern i uns altres a l’oposició. Però quan era al revés, també passava igual. I, tot i que desconeixem els resultats que poden donar-se a les properes municipals i a les eleccions al Parlament, d’una cosa en podem estar ben segurs: si hi ha una nova situació semblant… el govern es defensarà i l’oposició carregarà.

Alguns diran que això és el que toca. Jo només puc dir que, interessant-me la política (i, reconeguem-ho: no n’hi ha gaire de gent que li interessi) cada cop m’avorreix més seguir el que ens venen com a política.