‘La mili no mola, ni catalana ni espanyola!’

25 05 2010

(article publicat al diari AVUI, dissabte 22 de Maig de 2010)

Il·lustració de Xavier Porrata per al Diari AVUI

Fa una pila d’anys, al centre de Barcelona, vaig topar-me amb un mural (em sembla recordar que era de l’Assemblea de Joves de Nacionalistes d’Esquerra) on s’hi deia: ‘La mili no mola, ni catalana ni espanyola!’ Com que en aquella època la idea d’un estat català era ben minoritària dubto que el mural, la veritat, s’entengués gaire. A mi, però, em va agradar la coherència de fons: no volem mili ni exèrcit espanyols però ep! si fóssim independents tampoc en voldríem de catalans!

He pensat en aquest mural arran de la Constitució Catalana de Reagrupament on es parla d’exèrcit català. La proposta ha reobert un debat que, avui, és més viu. En part és lògic: el sobiranisme ha crescut i la idea d’un estat català no es veu tan estranya. Per això, i en tant que persona que ha fet bandera del ‘Catalunya per la pau’ i ha reclamat polítiques públiques coherents amb la pau, hi dic la meva.

Potser hi ha algú a Catalunya que veu en la imatge d’un soldat català l’exemple màxim de catalanitat i servei al país. No hi perdré el temps: a aquestes alçades em sembla prou evident que confondre el compromís amb un país amb l’adhesió a la cultura de la violència és d’un militarisme ben tronat. En tot cas, aquesta visió, crec!, és ben minoritària.

La majoria de la gent que dins el catalanisme defensa un exèrcit català sol abordar-ho pragmàticament. Ens agradi o no, vénen a dir-nos, al món hi ha estats, fronteres i exèrcits. Per tant, si volem ser un país normal com els altres, si aspirem a tenir un Estat, no podem negar-nos a tenir exèrcit. Tothom en disposa d’un, d’exèrcit, i nosaltres no podem ser menys. L’anàlisi, de fet, no està totalment mancada de raó: menys algunes excepcions, la majoria dels estats preparen, greixen i mimen una immensa maquinària de guerra. El militarisme ‘modern’ també existeix! Fixem-nos com Zapatero, un governant considerat ‘pacifista’ i ‘solidari’, no ha tingut cap angúnia a congelar pensions o reduir la cooperació abans que retallar la despesa militar.

Ara bé, que les coses siguin així no vol dir que estiguin bé ni tampoc que no puguin canviar. Sintetitzaré en tres els motius pels quals crec que és millor apostar pel ‘Catalunya per la pau’ que no pas per l’exèrcit català.

Catalunya ha assumit els darrers temps un fort vincle amb la pau. Ha viscut, sí, manifestacions massives contra la guerra. Però també va registrar xifres molt elevades de rebuig al servei militar. També l’educació per la pau hi té més presència que en altres països. No és només cosa de la societat civil: apostes polítiques a favor de la pau han tingut un ampli suport parlamentari (Llei de foment de la pau, creació de l’ICIP o resolucions a favor del desarmament). Sense caure en exageracions és cert que, avui, la identitat catalana incorpora valors com la pau, els drets humans i la solidaritat. I no és, crec, un patrimoni per desestimar a la lleugera.

Perquè aquest patrimoni, a més de lloable, és necessari. El món és el que és, i si volem aportar-hi alguna cosa (ara i aquí o des d’un hipotètic futur estat) podem avaluar què hi fa més falta. I, la veritat, costa de pensar que amb més exèrcits, despesa militar i armes el món sigui millor. Més aviat al revés: molts analistes en relacions internacionals diuen, amb diferents intensitats, que rebaixar el grau de militarització és imprescindible per a construir un món més segur.

Si és així, què és més responsable, optar pel que cal o optar pel que toca? Cal remarcar també que, malgrat totes les mancances, barbaritats i contradiccions, apostes per la cultura de pau, esforços pel control dels armaments o processos de resolució pacífica dels conflictes, van fent camí. Així, a més d’uns valors més positius i d’una aportació al món més sensata, la idea d’una Catalunya sense exèrcit fins i tot sembla estratègicament més encertada: és més intel·ligent apuntar-se al carro de les tendències de futur, per incipients que siguin, que no pas al de les polítiques que algun dia hem de ser capaços de caducar pel bé de tots i totes.

Advertisements

Accions

Information

One response

25 05 2010
job

Ep! Hi estic tant d’acord, que fa uns dies vaig dir alguna cosa semblant en aquest post: http://www.bondia.org/pau/?p=389

Hauríem de fer arribar aquesta reflexió als regrupaires, trobo.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s




%d bloggers like this: