El país, després de la sentència

2 07 2010

No crec que hagi canviat res essencial respecte a fa 3 o 4 anys. Però en la vida de les persones i dels pobles sovint una data o un fet prenen un relleu especial, a mode de reflex d’un tombant vital o de síntesi d’un moment històric decisiu.

Pel que fa a la ‘qüestió nacional’, la sentència del TC és una d’aquests fets significatius: una evidència del fi del cicle polític obert el 1978 pel que fa a l’autogovern.

Després del franquisme, la correlació de forces que en va quedar així com les pors i les renúncies que es van donar, van determinar la Constitució, el pacte autonòmic i l’Estatut del 79. Des de llavors, ha plogut molt: canvis socials, econòmics, culturals, generacionals. Aquí i arreu. Unes noves necessitats no cobertes en el pacte autonòmic post-franquista i unes noves generacions més desacomplexades, sense el llast de  la dictadura, han anat fent emergir noves demandes i nous neguits.

L’Estatut del 2005 va ser tortuós. Pel cúmul de tacticismes i estratègies de curta volada que el va acompanyar a Catalunya, per la incomprensió que va despertar a la resta de l’Estat, etc. I, com lúcidament va venir a dir el president Maragall, un error estratègic: el canvi que calia abordar era la reforma de la Constitució per explicitar-hi el caràcter plurinacional de l’Estat. Si això era inviable… abordar un nou Estatut que volgués canviar les regles del joc estava condemnat al fracàs. Però, malgrat tot, l’Estatut del 2005 representava un punt de trobada entre els autonomistes que volien avançar, els federalistes i els sobiranistes. Un punt de trobada concretat en un nou encaix a l’Estat més còmode per a la vitalitat i el dinamisme de Catalunya.

Ja ho vaig dir en un altre lloc: qui més havia de ser comprensiu amb la proposta d’Estatut era qui creu que  Catalunya no ha de separar-se d’Espanya. Però, ha estat -com sol passar- ben al revés. Els que han posat el crit al cel han estat precisament els sectors que ‘teòricament’ ens volen més a dins. Ja ho deia la cançó: ‘t’estimo tant que t’abonyego‘.

Amb la virulència desfermada durant els darrers anys a l’Estat i la incomprensió política -també per bona part de l’esquerra- la sentència del TC és com el colofó final d’una resposta inquietant i decebedora: “Què més vol vostè? El 1980 ja li vam donar una habitació molt digna! Quedi’s quietet i no molesti més. I tregui’s del cap d’ampliar l’habitació o d’aconseguir una terrassa amb vistes“. I, és clar, si un assumeix que mai li deixaran canviar d’habitació (encara que sigui necessari o, simplement, li vingui de gust) és lògic que acabi pensant que, preu per preu, millor deixar de fer reformes i pensar en l’emancipació i el pis propi.

Compte: és clar que, després de la sentència, es pot continuar sent autonomista, federalista i confederalista. El canvi essencial, però, és que fa 30 anys hi havia gent que volia anar molt més enllà però que, per pragmatisme i realisme, van acceptar el ‘café para todos’ de l’Estat de les autonomies. I, deien, “amb el temps ja avançarem més”. Ara ha caigut la llufa. Han passat 30 anys i, al contrari, hi ha més recels que mai a tot allò que suposi aprofundiment de l’autogovern. I, sobretot, ha quedat ben clar que desitjar un Estat plurinacional o aspirar al federalisme asimètric és tant utòpic com somiar la independència.

Així les coses, és possible que, dins del catalanisme, l’independentisme com a opció creixi, més del que ja ho ha fet els darrers anys. També és cert però que, davant certa eufòria, cal dir que una cosa és que el catalanisme existent es sobiranitzi i, l’altra, que el camp del catalanisme s’estigui ampliant. Són dues coses diferents i hi ha qui se n’oblida.

En tot cas, el debat sobre el futur polític d’aquest país, torna. I, més que mai. És bo que ho tinguem present i encara més que tinguem clar que és necessari -i positiu- que en parlem. Convertir el tema nacional en tabú -com alguns semblen proposar- no és una solució, és incrementar el problema. Aprendre a parlar, discutir i discrepar sobre el futur col·lectiu que volem per al nostre país, no és només positiu és un signe de responsabilitat col·lectiva. Implica diàleg, respecte i creació de consensos. Vaja, democràcia. I, practicar-la, és sempre apassionant.

Advertisements

Accions

Information

3 responses

4 07 2010
Joan

Sempre he vist el procés del nou Estatut com una iniciativa des de les cúpules de gairebé tots els partits per acabar de situar Catalunya dintre d’Espanya. Després del casament de la infanta a Barcelona i la gran celebració de les victòries de la selecció espanyola al nostre país, l’Estatut era l’element que tancava amb pany i forrellat l'”emprenyador” nacionalisme català per sempre més.
Però hi havia un problema: el tan desitjat federalisme assimètric no acaba de donar la talla democràtica i de justícia fora de l’àmbit cultural, lingüístic o simbòliconacional. Per què uns poden tenir l’habitació que té millors vistes (com des de 1980 se’ls ha permès fer als dos territoris d’Euskal Herria, a causa, no ho oblidem, de que tenien la violència no estatal al darrere) i els altres s’han de quedar amb la que dona al celobert?
Els sistemes que sí que poden i solen complir els paràmetres democràtics són la independència (amb un posterior confederalisme, si es vol) o el federalisme simètric (sempre que hi hagi la possibilitat de sortir-se’n).
La disjuntiva és la de sempre: democràcia i justícia exercint l’autodeterminació (per exemple, les consultes per a la independència), submissió i cerca de privilegis (Estatut).

5 07 2010
jordiarmadans

Suggerent associació aquesta de relacionar, per un cantó, cerca de privilegis amb l’Estatut i, per l’altre, justícia i autodeterminació…

6 07 2010
joan

Ah Jordi, i molt bona aportació el recordatori de que una cosa és la soberanització del catalanisme i una altra la incorporació de nova gent a aquest últim.
La utopia amb els peus tocant a terra és una via ideològica molt nostrada!

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s




%d bloggers like this: