Quan els armaris es buiden

12 07 2010

Recordeu ‘Abre los ojos’? Hi ha una seqüència en què Eduardo Noriega corre per un Madrid desert… Bé, això és quasi és el que he viscut.

Hi he arribat al final del partit i la ciutat estava absolutament buida. Sense cap problema, he travessat pel mig alguns dels principals carrers de Madrid. I, de tant escasses les persones que hi trobaves, feia basarda. Uns minuts més tard, amb el gol d’Iniesta, s’ha desfermat tot: cridòria, gent, banderes, clàxons.

Sí, per voluntat personal en el primer cas i per qüestions de feina en el segon, en menys de 24 hores he passat de participar a la mega mani del ‘Som una Nació’ a trobar-me immers en l’explosió viscuda a Madrid per la victòria al Mundial. Certament, és un contrast curiós i un tant esquizofrènic. Però, més enllà del fet que una persona ho visqui en un mateix cap de setmana, no té més suc. Vaja, que entra dins la lògica que a Barcelona es faci una manifestació -amb tot el que està passant- per a reafirmar el caràcter nacional i a Madrid se celebri la victòria de la selecció espanyola.

Però tot plegat m’ha fet pensar en el que hem viscut a Catalunya aquesta setmana. La setmana en què “els armaris es van buidar”. Perquè molta gent n’ha sortit!! La gent d’aquest país, en general prudent amb el tema nacional, s’ha descarat. Gent que mai havia anat a cap mani, te’ls trobaves amb estel·lades dissabte. I, persones que mai havien posat una bandera espanyola al balcó -de fet, ni en tenien- l’han posada i han sortit al carrer amb la samarreta de ‘la roja’.

Certament, no som un país fàcil, ni acabat, ni arrodonit. Estem en construcció… i no sabem ben bé on i com acabarem. Sabem, això sí, que hi ha sensibilitats nacionals ben diferenciades. I que, aquesta setmana, s’han mostrat clarament.

Hi ha qui ho viu amb angúnia (això és l’inici d’una guerra d’identitats?) i hi ha qui pateix per la manca de consciència nacional. Però, sigui com sigui, avui, això és part del país. És ben real. I que s’expressi públicament, ho trobo bé. Ni que sigui perquè amagar les ‘diferències’, no evita pas els ‘problemes’ sinó que els complica.

En qualsevol cas, i mentre anem construint el país em sembla remarcable que aquesta diversitat de sensibilitats nacionals convisqui amb tranquil·litat com hem pogut constatar aquesta setmana. A molts llocs del món això no ha estat possible i ha derivat en conflicte violent.

Vaja, som un país en construcció i ens manca llibertat però també tenim coses que en altres bandes escassegen. Un desig? Que sapiguem combinar la construcció de la llibertat que ens manca amb l’exercici d’aquest patrimoni de pluralitat i diversitat.

Advertisements

Accions

Information

One response

12 07 2010
Toni

I jo encara diria més. Tenint en compte com ha anat el tema de l’estatut, m’ha sobtat molt agradablement el fet que, a la mani de dissabte, no hi sentís consignes ni insults contra Espanya. Almenys, per la tele (no hi vaig poder anar per problemes familiars de darrera hora), no se’n va sentir cap ni un.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s




%d bloggers like this: