Demà, faré vaga

28 09 2010

Sí.

Tot i que sabem que sectors polítics i econòmics totalment insensibles a les retallades socials esperen amb candeletes la vaga com un element més en la seva partida de pòquer amb en ZP. Tot i que em sembla clar que la reforma laboral (l’eix de la vaga) no és sinó una part d’un problema molt més greu i de fons. Tot i que el govern espanyol és tant responsable de les decisions que pren com mancat d’autonomia real per a prendre-les. Al capdavall, un dramàtic exemple de com van les coses i cap a on semblen que van.

Faré vaga perquè em preocupa enormement que s’assumeixi com a normal que decisions que prenen governs, no pas insignificants, esdevinguin subsidiàries de les voluntats de poders econòmics als quals ni votem ni donem potestat per a governar-nos.

Faré vaga perquè és prou obvi que entre les prioritats del sistema econòmic que ens governa no s’hi troba la lluita contra la injustícia, la pobresa i la marginació.

Faré vaga perquè algunes exageracions d’aquest sistema ens han dut a la crisi econòmica que patim. Exageracions que, durant aquests anys, han estat impulsades pel món financer, tolerades pel món polític i massa sovint defensades acríticament per bona part d’opinadors i analistes.

I faré vaga perquè, enlloc de posar ordre i control en tot aquest desori, els canvis que arreu es proposen són d’una altra mena: en clau de retallar drets socials de sectors que poc es van afavorir d’aquests excessos i, en canvi, ara en paguen els plats trencats.

Però, és clar, caldrà fer moltes més coses que una vaga: l’acció que l’altre dia va fer la gent d’Inflexió, tot i simbòlica, em sembla ben interessant. A més d’exigir als governs que no dimiteixin, també ens caldrà ser capaços de trobar vies per a exigir directament responsabilitats als poders econòmics i financers per les seves actuacions.

I, òbviament, no cal esperar al que passi en el ‘sistema’ per a fer (o deixar de fer) moltes coses. En darrer terme totes i tots participem, amb més o menys alegria, amb més o menys convicció, amb més o menys consciència, d’aquest sistema econòmic. L’espiral especulativa, el consumisme, la recerca d’elevades rendibilitats monetàries que passen per damunt d’altres valors, etc. no són dinàmiques alienes a les actuacions que anem prenent diàriament.

Vaja, que faré vaga. I procuraré continuar una altra tasca encara més difícil però cabdal: (re)pensar i (re)construir el petit ordre de coses que m’envolta amb criteris i fonaments diferents als del model econòmic que no vull.





Negar l’existència de Palestina

26 09 2010

Netanyahu ha decidit no prorrogar la moratòria per a la construcció de més assentaments a Cisjordània (no sé si cal recordar-ho, però Cisjordània és territori palestí en el sentit més ‘mínim i restringit’ que pugui donar-se-li al concepte de territori palestí). Una decisió que, no per esperada, deixa de ser molt preocupant.

En el conflicte palestino-israelià, sempre he cregut que no s’ha d’estigmatitzar prèviament els actors per la seva identitat sinó analitzar en quina mesura les seves polítiques i decisions afavoreixen la pau o la impedeixen. És la idea de fons que vaig expressar en l’article ‘Propalestins? Proisraelians? Per la pau!‘.

La decisió de construir més assentaments (per a qui estigui poc posat en el tema, recomano aquest apunt de Ramón Lobo i aquest vídeo de Vicent Partal) en territori palestí és, clarament, una política que va contra la pau. La impossibilita avui i la fa inviable per a demà.

Sense compartir-ho, es podria entendre que en clau negociadora Israel no acceptés recular sobre les conquestes realitzades fins ara a canvi d’obtenir garanties en seguretat. Però, permetre més assentaments (o ampliar-ne els existents, és un matís ben irrellevant) és senzillament evidenciar que l’actual govern israelià i les forces polítiques i religioses que li donen suport no es creuen la idea dels 2 estats coexistint pacíficament i segura. Perquè, sinó, construir en un territori que segons totes les resolucions de les Nacions Unides i segons les proclames formals del mateix govern israelià, tard o d’hora hauria de deixar?

Sovint s’acusa a Hamàs i altres forces islamistes palestines d’intransigència en no acceptar l’existència d’Israel i que, en fer-ho, fan més impossible un escenari de pau. És ben cert. Però també caldria tenir clar que la política de fer més assentaments jueus en territori ocupat palestí representa, en la pràctica, negar l’existència de Palestina.





Teatre

19 09 2010

En la vida política hi ha moltes dosis de teatre i escenificació.

ETA, amb el comunicat de fa 2 setmanes o amb el que acaba de fer públic -tot i que amb elements molt més positius-, gasta una retòrica ampul·losa i fora de la realitat. Quan ja no representa ni la majoria de l’esquerra abertzale ‘oficial’ continua auto-erigint-se en representant del poble basc.

Per l’altre cantó, la majoria de les forces polítiques i els mitjans de comunicació espanyols van menysprear la declaració de fa 2 setmanes i -tot i que els serà més difícil fer-ho ara- continuaran fent veure que no té interès.

En fi, més enllà del teatre d’uns i altres, hi ha els processos i els canvis (que modestament alguns ja assenyalàvem) que han portat a la situació actual: que ETA es troba en un procés de final d’etapa, que l’esquerra abertzale tradicionalment vinculada a ETA ja en té prou de violència i de retòrica vana i que, per tant, som molt més a prop del final definitiu de la violència al País Basc. Així, ho vulguin admetre o no, els governs i els partits polítics (bascos i espanyols) hauran d’assumir la nova situació i aprofitar-la intel·ligentment per tal que el final d’ETA sigui el més irreversible, endreçat i ràpid possible.





El món al revés: Sarkozy, 27 – Reding, 0

17 09 2010

A vegades tinc la desagradable sensació que algunes coses van de mal en pitjor i que no acabem d’adonar-nos de la gravetat de la cosa.

La retallada de llibertats i drets civils arran de la paranoia de la ‘guerra contra el terrorisme’ va marcar l’inici de la dècada. Tot i que la tendència s’ha anat suavitzant, està clar que algunes pèrdues han esdevingut irreversibles.

La retallada de drets socials arran de la crisi, enlloc de transformar un model econòmic clarament injust i insostenible, és la clàssica recepta que s’aplica arreu sense discussió.

I, finalment, l’agitació social -provocada per líders polítics i mediàtics- al voltant de la immigració és escandalosament preocupant. Per això fa una angúnia indescriptible veure el que va passar ahir a Brusel·les: després de les contudents crítiques de la comissària europea Viviane Reding al govern francès per les expulsions de gitanos, resulta que tots els presidents europeus coincideixen, almenys en públic, a amomestar Reding pels seus ‘excessos verbals’ i exculpar a Sarkozy! Zapatero el primer… Realment, el món al revés.

En fi, com no vigilem, assistirem a un progressiu i lamentable esfrondament de conquestes socials i democràtiques. I a Europa mateix.





Propalestins? Proisraelians? Per la pau!

14 09 2010

(Article publicat el dimarts 14 de Setembre al diari AVUI)

Il·lustració de Salvador Anton per l'article

Ara que la qüestió palestino-israeliana no és a primera plana potser és moment de parlar-ne amb calma. Però no del conflicte en si, això ja ho hem fet altres vegades, sinó de com ens el mirem des d’aquí. Perquè la virulència i polarització amb què sol abordar-se a casa nostra, a més de ser incomprensible, no és gens positiva.

Trobo enormement preocupant que s’hagi imposat un esquema segons el qual, davant del conflicte, només es pot ser propalestí o proisraelià. A més, sense matisos: es dóna per fet que un propalestí defensarà tota posició palestina i criticarà sempre Israel i un proisraelià farà exactament el mateix però a la inversa. Ni tan sols sembla possible l’existència d’un propalestí o un proisraelià crítics!

La simplificació, a més de grollera, és absurda. Perquè, de fet, què vol dir ser propalestí? Estar amb Hamàs o amb Al Fatah? Amb els grups feministes que defensen la dignitat de la dona o amb els sectors fonamentalistes que volen esclafar-la? I, ser proisraelià, què implica? Aplaudir tota acció del ‘Tsahal’ o donar suport als ‘Refuseniks’, els militars sionistes que es neguen a actuar als territoris ocupats? Vol dir vibrar amb els discursos d’Avigdor Lieberman o amb els articles d’Uri Avnery?

Doncs sí, aquesta simplificació s’escampa perillosament. Més d’un cop, he rebut peticions per a taules rodones o tertúlies als mitjans on se’m pregunta: tu ets propalestí o proisraelià? És que cal ser una cosa o l’altra per a analitzar, reflexionar i actuar sobre el conflicte? No és possible, simplement, estar a favor de la pau i els drets humans?

Que ningú hi llegeixi una actitud pueril o una fugida d’estudi. No situar-se en l’esquema ‘pro’ o ‘anti’ no vol dir practicar una equidistància asèptica i calculada. En absolut. Vol dir, senzillament, negar-se a la simplificació barroera d’analitzar el conflicte a partir d’unes cartes prèviament donades, repartides i marcades per un seguit de prejudicis que impedeixen veure la realitat.

Una mirada simplista del conflicte que, no només en condiciona l’anàlisi, sinó que en dificulta la cerca de solucions. És obligatori haver d’optar per uns o per altres? No es pot ser crític amb tots els actors i estratègies (siguin d’on siguin) que vulnerin els drets humans, se saltin la legalitat o practiquin la violència i donar suport a tots aquells altres (siguin d’on siguin) que cerquin una resolució justa i pacífica del conflicte? Perquè, és que potser cal ser protxetxè per escandalitzar-se per la política russa a Txextènia? O cal ser promusulmà per ser sensible a la barbàrie que va patir Bòsnia durant la guerra dels Balcans? O cal ser projueu per commoure’s amb l’Holocaust? O cal ser pronegre per indignar-se amb l’apartheid? Així, cal ser propalestí per denunciar l’ocupació, el setge humanitari o la política d’assentaments practicada per Israel? I, cal ser proisraelià per valorar que els atacs contra la població civil israeliana, a més de condemnables, no afavoreixen el bloc de la pau a Israel?

No, no cal. És suficient estar a favor de la justícia, els drets humans, l’autodeterminació dels pobles, la legalitat internacional i la pau. Assenyalant responsabilitats. Denunciant l’ocupació i el setge. Desmarcant-se de les violències. Solidaritzant-se amb les víctimes. Obrint espais per al diàleg. Donant suport, i visibilitat, als actors de pau. Exigint coherència a governs i organismes internacionals. No és, només, un camí sensat: probablement, és l’únic possible.





‘God bless Iceland’

13 09 2010

Un bon amic, en Joan, ens en va parlar.

No diria que sigui un gran documental, però en tot cas és una peça que testimonia ben cruament com un país (d’altra banda, ben especial i espectacular com tota persona que el conegui sabrà) en una situació econòmica aparentment sòlida i envejable, es transforma de la nit al dia, en un país fràgil, a la mercè dels mercats, endeutat i deixant centenars de famílies en situació de precarietat i fallida.

Dotar-nos d’un sistema econòmic més sòlid i quina benzina no fos l’ànsia compulsiva de guany ràpid i exhibició consumista seria, francament, més sensat i raonable.





Tres lectures sobre Palestina i Israel

9 09 2010

Tot i tenir uns nivells de mortaldat més baixos que altres conflictes, és ben cert que el palestino-israelià és un dels més llargs, complexos i amb major impacte en la conflictivitat global dels que avui tenim oberts. També és dels que genera més debat i crispació (en parlaré, d’això, en un article que sortirà a l’AVUI el proper 14 de setembre) tot i que, sovint, s’hi troba a faltar més coneixement i profunditat en la discussió.

Per això m’agradaria proposar, entre moltes altres de possibles, tres lectures sobre el conflicte. Són tres llibres prou diferents (pel que fa a perspectiva, orientació i estil) però, tots tres, són escrits per gent que en sap, són textos entenedors, són fàcilment trobables a llibreries i biblioteques i estan escrits en català.

El primer, és un bo i sintètic text, molt apte per a qui vulgui situar-se ràpidament en el tema: un breu repàs històric, un precís diagnòstic de l’ocupació israeliana i una contextualitzada anàlisi dels condicionants des dels quals han nascut els diversos acords de pau. Es tracta del llibre de Ferran Izquierdo ‘Israel i Palestina: un segle de conflicte‘.

El segon, ‘Israel, el somni i la tragèdia‘ de Joan B. Culla. Tot i discrepar amb algunes de les  interpretacions i paràmetres que hi exposa, el llibre de Culla és un bon, dens i documentat llibre sobre els orígens del sionisme, el naixement de l’estat d’Israel i la seva evolució fins els dies d’avui.

Finalment, ‘Guerres de plàstic‘ de Jordi Raich. En Jordi porta molts anys fent feina en crisis humanitàries i conflictes i, fruit de la seva estada a Jerusalem, va treure aquest llibre. En clau de crònica personal, va desgranant més coses de les que podria semblar a primera vista. Sense ser, ni pretendre-ho, un llibre acadèmic, permet descobrir i situar alguns matisos que no sempre s’acaben tenint en compte.

I, aprofito aquest apunt, per donar la benvinguda a la Carme Suñé (una excel·lent persona, mestra i coneixedora del conflicte) a la comunitat ‘bloquística’. Membre del Patronat de la Fundació per la Pau des de fa un temps, acaba d’obrir un bloc sobre el conflicte. Penso que estarà bé estar-ne al cas.

En fi, bon profit!