Líbia, i més enllà de Líbia

(en castellano: 2011 – 04 – 03 – Libia y más allá de Libia – Cat Cristiana)

(article publicat al Catalunya Cristiana, diumenge 3 d’abril de 2011)

Una altra vegada, ens presenten una dolorosa disjuntiva: protegir els drets d’uns ciutadans amenaçats per un cràpula que els fa de cabdill (des de fa 42 anys!) amb un atac militar de diversos països occidentals, això sí, a diferència d’altres escenaris ben recents, amb un cert suport dels països àrabs i sota l’aval del Consell de Seguretat de les Nacions Unides.

Em compto entre els més preocupats i afectats pel que els pugui passar als més de 5 milions de libis i líbies. Visc, a més a més, amb profunda il·lusió les revoltes que s’estan produint en els països àrabs pel que representen de lluita per la dignitat i pel que suposen d’esperança en una ciutadania activa que no es resigna i que diu prou als autoritarismes i les dictadures de tota mena. Que caigui el règim libi, i també els de Síria, Iemen o Bahrein, amb el mínim de vessament de sang possible, em sembla una magnífica consecució en la lluita per l’enfortiment de la llibertat, la dignitat i la justícia.

Però no em compto entre els entusiastes de la intervenció militar a Líbia.

Per diverses raons:

. perquè els atacs militars mai són quirúrgics i nets; són més aviat bruts, generen destrucció i augmenten la xifra de ferits i morts

. perquè l’atac, reforça i consolida una cultura de la violència que és en la base del problema que, se suposa, la intervenció vol arreglar: l’agressió de Gaddafi

Però, sobretot, perquè la resposta militar sempre suposa un fracàs: de l’art de la política i de la gestió diplomàtica. I és prou clar que fa cinc setmanes hagués estat possible una acció diplomàtica, política i econòmica que, ben planificada i executada, hagués pogut aturar la repressió del règim libi i, a la vegada, hagués pogut evitar els mals d’una intervenció militar.

Però, encara més, perquè la repressió de Gaddafi és i ha estat possible per les prioritats, coordenades i valors que regeixen les polítiques i estructures d’aquest món nostre. Proclamar la necessitat de dur a terme guerres humanitàries i no ser capaç de començar a emprendre els canvis realment necessaris en l’orde internacional polític (més governabilitat democràtica i menys imperialisme, els drets humans com a element central de tota política), jurídic (reforçament i expansió del Tribunal Penal Internacional enlloc d’oposar-s’hi i fer-ne boicot), econòmic (un nou marc de relacions comercials que afavoreixi la justícia i no l’augment dels desequilibris), de seguretat (control efectiu i rigorós del comerç d’armes, desarmament, foment de la seguretat humana) i de resolució dels conflictes (prevenció, mediació, foment de la cultura de pau i la noviolència) és o bé un signe d’elevada incompetència o de profunda mala fe.

Treballem, doncs, amb urgència per a evitar més sofriment a Líbia i treballem seriosament i amb tenacitat per evitar noves ‘Líbies’. Aquesta és la millor contribució ‘humanitària’ que podem fer.