Guerres humanitàries? Polítiques serioses!

6 04 2011

(article publicat al diari ARA el 6 d’Abril de 2011)

El 1999, després de 12 anys de discriminacions i repressions creixents per part de Milosevic, diversos països van organitzar un atac militar sobre Sèrbia per a defendre la població de Kosovo. En aquell context, molta gent va veure com un mal menor l’acció de l’OTAN per bé que, com tota ‘guerra humanitària’, patia una greu contradicció: pretendre protegir a base d’agredir.

Quan alguns van recordar que durant tots els anys anteriors la comunitat internacional havia fet un paper lamentable (pactant amb Milosevic mentre no es donava suport a la revolta ciutadana no-violenta de Kosovo liderada pel president Ibrahim Rugova) es va dir que sí, que s’havia fallat, que s’havia fet malament i que, efectivament, s’havien d’haver fet les coses d’una altra manera. Però que, en aquell moment precís, era necessari –tot i que dolorós- fer ús de la maquinària de guerra a fi d’impedir una carnisseria.

Han passat uns anys i és lícit preguntar-se si la comunitat internacional va aprendre les lliçons de Kosovo. El cas de Líbia, i les revoltes àrabs en general, ens indiquen que som on érem: fent les coses malament i, a la fi, organitzant un atac militar per a tranquil·litzar-nos les consciències.

Després d’anys de tenir relacions diplomàtiques, comercials, econòmiques i polítiques normalitzades amb tota mena de dictadors, autòcrates i dèspotes (a Tunísia, Egipte, Líbia, Iemen, Aràbia Saudita, etc.) sembla que la comunitat internacional descobreixi que tractava amb règims corruptes i sanguinaris que, entre altres minúcies, portaven més de 30 anys en estat d’excepció, amb les llibertats fonamentals suspeses o seriosament limitades.

Les revoltes àrabs han posat de relleu que la comunitat internacional ha continuat practicant el mateix model: alimentant i pactant amb dictadors, rient-los les gràcies i perdonant-los les misèries. A canvi d’estabilitat, de recursos naturals preuats o de contenció de la immigració hem fet la vista grossa al maltractament sistemàtic que exercien sobre els seus ciutadans. I, ara, a corre-cuita, els mateixos que negociaven amb Gaddafi, que s’hi feien fotos i que li toleraven tota mena d’indignitats, ens volen convèncer que cal atacar-lo pel bé de la seva població.

Però bé, admetem que una vegada més hi ha hagut incompetència o mala fe. La qüestió és: n’aprendrem d’una vegada? O permetrem, demà, un altre Kosovo, una altra Líbia? Si realment volem evitar tragèdies humanitàries, no cal esperar a intervenir militarment al darrer moment per a arreglar-ho, senzillament, cal fer altres coses i es poden començar a fer ja des d’ara.

En primer lloc, posar els drets humans al centre de la política internacional. És incomprensible, per posar un exemple, que potències democràtiques no només no donin suport al Tribunal Penal Internacional (un instrument magnífic per a dissuadir dictadors i criminals de guerra acostumats a respondre només davant d’una justícia interna comprada a atemorida) sinó que, damunt, hagin boicotejat l’adhesió de tercers països al TPI.

En segon lloc, fer fora els règims corruptes i dictatorials. Això no vol dir iniciar cap croada. Vol dir, senzillament, enlloc d’aplaudir i acompanyar dictadors, fer-los veure i entendre, forçar-los i sancionar-los si cal, que o fan una transició cap a un sistema democràtic o no tindran paper en l’ordre internacional. Durant anys una certa visió de la política ens ha volgut fer creure que calia pactar en funció d’interessos i deixar-se de criteris morals. Però, el resultat d’aquest ‘realisme’, ja veiem quin és: un món, real, ben galdós.

En tercer lloc, regular el comerç d’armes: com pot ser que països europeus, que es creuen els propietaris de valors com la democràcia o els drets humans, estiguin còmodes mentre venen armes a dictadors que, gràcies a aquestes armes, esclafen les seves poblacions quan reclamen drets i llibertats? Massa indigne i ignominiós. I amb una solució prou sensata i aplicable: regular el comerç d’armes amb sentit comú, això és, no vendre armes a dictadors i règims que vulnerin els drets humans. Per als que es pensen que això és una temeritat: molts productes estan subjectes a fortíssimes regulacions. Llavors, perquè no les armes, que impacten severament sobre la vida de les persones i els pobles?

En definitiva, si volem evitar un nou Kosovo, una nova Ruanda, una nova Líbia, demà, la solució no és muntar guerres humanitàries en el darrer minut del temps de descompte, sinó fer polítiques serioses que fomentin activament els drets humans i les condicions de pau. Menys guerres humanitàries i més polítiques serioses!

Advertisements

Accions

Information

8 responses

6 04 2011
Jaume

Hola Jordi, bona i oportuna reflexió, un cop més.Penso que els Governs s’entesten a cedir als interessos econòmics immediats per comptes de governar-nos, és a dir, representar els interessos de la majoria de les persones que hi vivim, i que hi volem viure en pau i justícia, per dir-ho curt.

6 04 2011
jordiarmadans

Gràcies Jaume!

Crec que com més siguem els que deixem clar que volem una política digna enlloc d’una política exclusivament interessada, més difícil serà per als governs no fer-ne cas.

Salut!

6 04 2011
Antoni Vidal

jordi desde cardedeu , dirte que m´agradat molt com quasi sempre aquestes
reflexions/opinons teves , les he recomenat .
Cal com a minim anar fem tasca sensibilitzadora,

7 04 2011
jordiarmadans

Hola Antoni!

Content de veure’t per ací. Bona feina per Cardedeu (i a disposar, pel que necessiteu! 😉

6 04 2011
marga Montobbio

Gràcies per recordar la història ,per tenir els raonaments tan clars i per compartirlos. Es tracta , crec jo ,de rebutjar, de no admetre els governs que estan sota clara sospita de no compliment dels drets humans .No deixar-se menjar pel sistema !!! Ens calen ments clares i justes per construir la pau . Gràcies Marga

7 04 2011
jordiarmadans

Gràcies a tu Marga.

Em sembla crucial que cada cop vagi quedant més clar que no hi pot haver espai per als que sistemàticament es riuen dels drets humans. I que pràctiques d’aquestes no seran aplaudides per cap dels que tenen responsabilitats públiques i col·lectives.

7 04 2011
anna

Gràcies per aquesta reflexió. Tant oportuna en aquests moments en què, per citar un exemple, a Costa d’Ivori s’està vivint una situació tant delicada i realment què en sabem d’allò que realment succeix en aquell país on molts lluiten només per interessos econòmics? Per altra banda, si hom aconseguís una millora de les relacions, seria possible reduir les despeses en armaments. Els recursos estalviats es podrien destinar a projectes de desenvolupament de les persones i dels pobles més pobres i necessitats.

7 04 2011
jordiarmadans

Gràcies Anna.

Aquesta és la qüestió: tenim recursos limitats, evidentment. Però també em sembla evident que es poden invertir de forma més justa i raonable (i a la llarga més segura) del que estem fent fins ara.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s




%d bloggers like this: