Es pot ser independentista sense ser nacionalista?

3 12 2011

(Article publicat al Diari AVUI, el dissabte, 3 de Desembre de 2011)

El debat sobre la relació entre el nacionalisme i l’independentisme és, darrerament, intens al nostre país. Els articles de Laura Borràs (L’independentisme no nacionalista, 18-10-2011) i Jordi Cabré (Prou artifici, 24-10-2011) s’hi referien i, després d’un breu diàleg a Twitter, voldria aportar la meva visió.

Borràs apuntava l’existència d’un independentisme no nacionalista que, des d’una “neutralitat” nacional, hi arribaria per pragmatisme econòmic. Jo aniria més enllà: també és possible un independentisme no nacionalista des d’una identificació nacional catalana però que no comparteix una visió política nacionalista.

Un independentisme que estima el país, que no vol límits imposats al desenvolupament de les pròpies capacitats, que vol estar directament connectat al món, però que no comparteix l’exaltació “nacionalista”, el militarisme i el patriotisme barroers que solen caracteritzar els estats constituïts. Hi ha molts exemples d’aquests matisos: gent que es rebel·la contra la prohibició de les seleccions catalanes, pel que suposa de silenciar una identitat, però que, a la vegada, és ben conscient que l’emoció de l’esport sovint s’instrumentalitza al servei d’un nacionalisme excloent.

En Cabré m’objectarà que el nacionalisme català, històricament, no s’ha centrat només en la identitat sinó que també ha construït país en clau econòmica i cultural. I que, en general, no se’l pot considerar un nacionalisme “excloent”.

Hi estic ben d’acord. De fet, no hauríem de confondre’ns: el terme nacionalista es fa servir per definir tantes coses que al final no diu res. Fixem-nos que dos dels personatges més contraposats del segle XX, Gandhi i Hitler, han estat qualificats de “nacionalistes”! Tampoc podem posar en el mateix sac un nacionalisme imperialista i un nacionalisme defensiu. I, és clar, no és igual el nacionalisme d’un estat que cerca reduir la pluralitat interna que el nacionalisme d’un poble que defensa la seva especificitat. Però, malgrat aquestes diverses concepcions, les connotacions històriques i els prejudicis, hi ha elements analíticament comuns en tot nacionalisme. La Gran Enciclopèdia Catalana (semblant al que hi diuen altres diccionaris) el defineix com aquella posició política que atribueix “un valor altíssim a la nació”. Des de la ciència política, s’ha teoritzat també sobre el nacionalisme com un moviment que veu i viu les nacions com el principal àmbit on ha de residir el poder polític.

Així, és possible o no ser independentista sense ser nacionalista? Crec que sí. Per una banda, es pot desitjar la llibertat del teu país sense per això considerar que la nació sigui la qüestió més important. Et pot preocupar i ocupar l’alliberament nacional però, a la vegada, creure que la lluita contra la pobresa i la injustícia, la dignitat de la dona, la preservació del medi ambient o la solidaritat internacional són, com a mínim, tan importants com la independència. De l’altra, es pot desitjar que el teu país sigui lliure bo i entenent que els països han de cedir poder per baix i per dalt ja que, tant en termes de proximitat a la ciutadania, com de desenvolupament i aprofundiment democràtic, com de la necessitat de governar una globalització econòmica que es mou per sobre de les fronteres estatals, les nacions no poden ser les úniques ni principals dipositàries del poder polític.

Anuncis

Accions

Information

4 responses

23 12 2011
Joan

D’acord. Es pot ser independentista només a partir d’un element pragmàtic estrictament econòmic però això té cap sentit? o, el que és més important, és això desitjable? Recordeu la Lega Norte padana.

2 01 2012
jordiarmadans

Ep Joan, precisament el que plantejo -i crec que coincidim- és que a més d’un nacionalisme clàssic o un independentisme econòmico-pragmàtic existeix un espai que afirma els drets i les llibertats nacionals sense caure en patriotismes excloents i que enlloc de negar o tapar altres reivindicacions i perspectives (justícia social, sostenibilitat, etc.) les complementa en una mateixa perspectiva d’alliberament

4 01 2012
Jordi Bonastre

Felicitats per l’article, que comparteixo totalment, atès que jo m’hi sento identificat en aquest grup.

No acabaré d’entendre mai perquè a tanta gent no li agrada la nostra postura, quan sota el meu parer és la més normal i coherent. Però ho respecto perquè opinions n’hi ha de tots colors i totes són igual de vàlides.

Però el que mai no em deixarà de sorprendre és que molts directament neguin la nostra existència, alguns per ceguesa i altres per interès. És evidentíssim que en som uns quants. Potser menys sorollosos, però ben presents. I, és més, som els que farem decantar la balança.

11 01 2012
jordiarmadans

Merci, Jordi. Efectivament, crec que hi ha un cert ‘gruix’, més del que sembla!

Estem en contacte!

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s




%d bloggers like this: