Una fotografia més precisa d’un país complex o 8 reflexions post-electorals

27 11 2012
Diversitat a Gràcia

Diversitat a Gràcia

Vuit reflexions sobre els resultats de les eleccions al Parlament de Catalunya. Veient algunes de les interpretacions tant exageradament interessades i forçades que s’estan fent, espero no contagiar-me de la deshonestedat intel·lectual imperant!

1. Un país complex

És el primer que cal dir: tenim un país complex. El mapa final –amb una alta participació, fruit de la convicció que aquesta vegada era important participar- és molt més fidel sobre el que som i el que volem. No podem explicar el país en quatre traces. I és bo ser-ne conscients. Només per això, aquestes eleccions ja han valgut la pena.

2. L’aprofitament partidista no sempre dóna rèdits electorals

Molta gent –també des de la distància ideològica- va valorar que Artur Mas va fer una bona gestió de la post-Diada: va entendre que el clam popular culminava una evolució que esgotava les bases de la legislatura i que el Govern no podia passar de la reivindicació d’un pacte fiscal a l’Estat propi sense passar per les urnes. Però, després s’ha fet molt malament: un procés que era civil i transversal, no podia ser associat a la victòria d’un líder i d’un partit. I com s’ha vist, l’aprofitament partidista no sempre dóna beneficis.

3. Les eufòries no són bones conselleres

La Diada va visualitzar un tomb social que venia de lluny dins del catalanisme: la transició de l’autonomisme a l’independentisme. Però, enduts per l’eufòria, potser es va oblidar la realitat: una cosa –i molt rellevant!- és que el sobiranisme sigui majoritari dins el catalanisme i, una altra, pensar que només són quatre fatxes els que estan en contra de la independència.

4. El país ha confirmat l’aposta pel dret a decidir

Però això no vol dir, com sostenen contra tota evidència alguns analistes i polítics, que la ciutadania hagi girat l’esquena al dret a decidir. No l’ha secundat massivament, però l’ha confirmat electoralment. I no és poca cosa.

Si mirem el 2010, la reivindicació del dret a l’autodeterminació va ser defensat per 86 diputades i diputats (CiU, ICV-EUiA, ERC i SCI). Ara, ho serà per 87 (CiU, ERC, ICV-EUiA i la CUP).

Però amb un matís molt important. La votació de final de legislatura a favor del dret a decidir implicava a partits que no havien fet bandera explícita del tema. Ara, tots hi anaven amb un missatge explícit. I votants de CiU i ICV-EUiA que no compartissin l’Estat propi o el dret a decidir, podien votar altres opcions. Així, les 87 diputades i diputats del 2012 són una expressió precisa del suport social al dret a decidir.

5. Un país més d’esquerres, o les retallades preocupen

Alguns dels nostres opinadors i tertulians habituals sostenen que:

a) parlar d’esquerres i dretes és un debat del Segle XX i,

b) que les retallades són inevitables.

Però la política –en democràcia- és precisament l’espai per intentar convertir en possible allò que la ciutadania reclama. I, encara que patim una crisi severa, que la UE i Madrid condicionen i que la caixa és buida, sempre hi ha espai per a prioritzar unes coses o unes altres; per a incrementar ingressos o reduir despeses; per a, en tot cas, retallar per aquí o per allà.

Els resultats electorals semblen indicar que hi ha hagut un càstig a les retallades. I, això és clar, el país s’ha mogut cap a l’esquerra. En les eleccions de 2010, les opcions del centre cap a la dreta (CiU i PPCat) tenien 80 diputats. I les opcions del centre cap a l’esquerra (PSC, ICV-EUiA, ERC), 48. En una certa indefinició, hi trobàvem SCI i C’s, un total de 7.

Ara, les opcions del centre cap a la dreta (CiU i PP) han obtingut 69 diputats i les que van del centre cap a l’esquerra (ERC, PSC, ICV-EUiA, CUP), 57. I C’s (amb 9) tot i que mai se’n definirien, han assumit en el seu discurs algunes de les reivindicacions de l’esquerra.

6. L’esquerra nacional, un espai amb un potencial molt alt

L’esquerra nacional (ERC, ICV-EUiA i la CUP) ha obtingut 37 escons, quan en les anteriors eleccions en tenia 20. Són, quasi, un milió de vots.

És clar que les diferències de plantejaments i accents, de procedència i de tarannà, etc. són importants i això no vol dir pas que sigui possible (o fins i tot desitjable) articular res. Però, a diferència dels altres espais que tenen un sol partit (CiU al centre-dreta nacional; el PP al centre-dreta estatal i el PSC al centre-esquerra estatal) en el centre-esquerra nacional hi ha tres actors. I és comprensible imaginar que si fos possible d’articular-ho podria arribar a ser un actor molt més rellevant del que suposa sumar-ne els resultats per separat. En tot cas, el sostre és molt alt. De fet, els estudis sociològics sempre han revelat que la majoria de la societat catalana es mou més a prop de l’esquerra que de la dreta i més a prop del catalanisme que de l’espanyolisme.

Després de les eleccions, alguns (que recordi: Jaume Asens, Roger Palà, Pere Camps, Roger Buch, Jordi Muñoz, Eduard Voltas, Oriol Lladó i jo mateix) vam piular reflexions en aquest sentit.

7. Les claus per entendre què passarà ara: agenda sobiranista i retallades

Fixem-nos que els espais que abans esmentàvem, i la seva ubicació respecte al sobiranisme i les retallades, ens permeten entendre els posicionaments davant les opcions de govern:

. CiU vol impulsar una agenda sobiranista però sense alterar la seva política econòmica

. ERC s’obre a parlar amb CiU si es confirma l’agenda sobiranista i hi ha un gir econòmic. ICV, no pensa en governar, però demana un gir econòmic i manté el suport al Dret a Decidir

. PSC diu que, per parlar, cal apostar per un gir econòmic i no pas sobiranista (aquí, encara que no els agradi, tenen coincidència estratègica amb C’s)

. El PP només pactaria si s’atura el debat sobiranista i la idea de canviar la política econòmica

8. Més enllà del Parlament

Les eleccions són importants. Les decisions del Parlament, i del Govern, ens afecten.

Però, els reptes que tenim plantejats són majúsculs: ja siguin globals (la crisi econòmica que ens empeny a pensar i construir un nou model econòmic just i digne; la crisi de la legitimitat democràtica, que ens reclama reformes en profunditat i noves formes de participació per a enfortir una democràcia debilitada per ineficiències, corrupcions i clientelismes) o els específics (la crisi de l’encaix de Catalunya que ens empeny a avançar cap a l’emancipació nacional).

La resolució d’aquestes tres crisis s’abordarà al Parlament. Però no serà suficient: també dependrà del que fem com a persones, ciutadans, activistes, lliurepensadors, creadors, etc.

Anuncis

Accions

Information

4 responses

27 11 2012
cursdesperanto

T’ha faltat parlar una miqueta més de a CUP…

27 11 2012
econacionalitarisme

Bona anàlisi, Jordi, però estic amb el sr. cursdesperanto en que la irrupció de la CUP, l’anticapitalisme per primer cop al Parlament almenys en molts anys, mereixeria un novè punt

28 11 2012
jordiarmadans

Teniu tota la raó. Esmena adoptada!! 😉 Suposo que em va semblar que encara el faria més llarg i que potser mereixia una reflexió específica per la seva novetat i importància. Gràcies!

27 11 2012
econacionalitarisme

Els resultats del 25 N són una joia d’informació de com pensen els catalans com mai n’havíem tingut cap. Sobretot des de la perspectiva de l’eix identitari però també del social.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s




%d bloggers like this: