El doble repte d’Obama amb les armes

23 12 2012

(article publicat al diari ARA el dissabte 22 de desembre de 2012)

Al president Obama li tocarà afrontar, en molt poc temps, dos importants i complicats reptes sobre el control de les armes, dins i fora dels EUA.

Tècnicament són dos processos que no tenen res a veure: una regulació interna sobre la tinença particular d’armes en el primer cas, mentre que en el segon fa referència a un tractat mundial sobre el comerç d’armes. Però, més enllà de la demagògia de l’Associació Nacional del Rifle (NRA), que ho sol barrejar tot, ara són els fets i el calendari els que faran coincidir els dos processos.

Vint-i-tres matances en els últims vint anys són un balanç esfereïdor. La tragèdia de Newtown ha sacsejat als Estats Units la cultura de les armes regnant, en part arrelada en la concepció que les persones han d’assumir la seva seguretat, però també reforçada pel poderós lobi de la indústria militar.

Les dades són prou eloqüents: la majoria dels conflictes armats del planeta registren menys víctimes que les que es produeixen als Estats Units per arma de foc, 24.000 cada any (10.000 assassinades i 14.000 per suïcidi). ¿Sota quin paràmetre de seguretat i privacitat pot assumir-se aquesta brutal sagnia per a la vida de tantes persones?

La disposició d’Obama, les iniciatives anunciades pels senadors i congressistes demòcrates, el capteniment en les files republicanes i, fins i tot, una prudència poc habitual de la NRA fan preveure que, per primer cop des del 1994, es concretaran mesures restrictives sobre la tinença d’armes: establir una moratòria o prohibició de venda de fusells d’assalt o semiautomàtics, limitar les compres no presencials o controlar més els compradors.

L’altre gran repte mira cap enfora: al març les Nacions Unides acullen la pròrroga del procés per establir un tractat sobre el comerç d’armes. Al costat de normatives per a productes de tota mena, no existeix una regulació mundial de les transferències d’armes. Conseqüències d’aquesta absurditat: més de 700.000 persones perden la vida cada any a causa de la proliferació i el descontrol de les armes. Aquest mes de juliol Obama va frenar l’acord, sumant-se a Rússia i la Xina i ignorant el vot favorable de 100 estats, tement que una adhesió li compliqués la reelecció.

Ara, amb quatre anys per endavant i conscient de l’epidèmia que provoca el descontrol de les armes, dins i fora del país, ja no té excusa. Com ell mateix acaba d’admetre: “aquest cop les paraules s’han de traduir en accions”.





Elkarri: insistint en la fi de la violència i la promoció del diàleg

20 12 2012
Presentació del Comitè Català de Suport a la Conferència de Pau a BCN

Presentació del Comitè Català de Suport a la Conferència de Pau a BCN

La fi de la violència al País Basc no ha estat un procés fàcil ni senzill. Han fet falta moltes implicacions, moltes persones, moltes organitzacions, moltes sensibilitats.

I avui, aprofitant que fa exactament 20 anys va néixer, cal recordar Elkarri.

Després de 6 anys d’un treball molt coherent de Gesto por la Paz en la mobilització ciutadana contra la violència, Jonan Fernández i Victor Aierdi impulsen Elkarri.

Aprofitant l’experiència acumulada en la lluita ecologista contra l’autovia de Leitzaran, es plantegen incidir en la resolució del conflicte basc. Més que fent posicionaments, la seva voluntat és generar canvis socials i polítics que facin possible la pau. Inicialment propers a l’esquerra abertzale esdevindran un moviment plural identificat per la critica a la violència, la defensa dels drets humans i la promoció del diàleg.

La manera de fer ‘elkarriana’ ens mostra pistes interessants:

. to positiu i constructiu, malgrat les adversitats

. ‘insistencialisme’ davant les contínues decepcions

. aposta per un diàleg real entre persones i àmbits de cultures polítiques diferents

. treball amb rigor i criteri, planificant i avaluant bé cada nou pas

. aprenentatge i maduració: en tota proposta nova es notava que hi havia hagut una anàlisi auto-crítica del passat, descartant errors i perfeccionant opcions

A FundiPau (llavors la Fundació per la Pau) vam considerar que, malgrat la complexitat i la dificultat que suposava intervenir en el conflicte basc, no podíem defugir-lo com massa ONG feien. I, enmig del xivarri polític i mediàtic, teníem clar que el nostre paper havia de ser esdevenir còmplices, altaveus i col·laboradors dels actors de pau del País Basc.

Ho vam fer i ho hem fet moltes vegades, amb Gesto, Elkarri i Lokarri.

Especialment, recordo el suport a la Conferència de Pau de 2001-2002. En un context de molta violència i de profunda polarització i crispació, en Jonan i en Gorka van venir al local de la Fundació, acompanyats de Fèlix Martí, per explicar-nos la seva ‘modesta’ ambició: trencar els murs d’incomunicació amb una Conferència oberta a totes les sensibilitats polítiques basques.

Ens van demanar que impulséssim el Comitè Català de Suport a la Conferència. Vam vam treballar-hi de valent. I, a més de la sensibilització i solidaritat generada a Catalunya, la pluralitat ideològica del Comitè Català (entre altres, Victòria Camps, Vázquez Montalbán, Cardús, Terricabras, Puigverd, Rubert de Ventós, Clara-Simó, Culla, Subirats, Loquillo, Quimi Portet o Lluís Gavaldà, a més de moltes persones de l’àmbit de pau i drets humans) va ajudar a obrir camins i portes a Madrid i al País Basc.

Avui, trobem diverses petjades d’Elkarri: el moviment Lokarri, el seu hereu directe creat el 2006, on hi trobareu l’incansable Paul Ríos; el centre Baketik, on en Jonan ha continuat aprofundint en la transformació dels conflictes des d’una mirada ètica o els interessants documentals ‘Pluja seca’ i ‘Parlen els ulls’ de Gorka Espiau.

És un bon moment per recordar tota la gent, desenes de milers, que s’hi van implicar i que, entre molts altres, han fet possible que, avui, la violència al País Basc sigui més un record que una realitat.





Connecticut: menys plors i més acció política

15 12 2012

shootings-counter-avg240Una altra vegada ha passat. I en van tantes…

Certament, la matança a l’escola de Newton és un xic més bèstia, si és possible: imaginar 20 nens i nens d’entre 5 i 10 anys assassinats… fa posar els pèls de punta. Com pensar en l’immens dolors que moltes famílies deuen sentir.

Entenc que Obama estigui afectat. També el governador de Connecticut, Dan Malloy, que precisament quan va ser alcalde de Stamford va participar activament en un dels pocs lobbys municipalistes contra la proliferació de les armes.

Però les llàgrimes i els condols de poc serveixen si no s’actua. Són moltes les dades que ens deixen clar que no es tracta d’un fet aïllat, sinó d’un problema perfectament identificat:

. en els darrers 20 anys, els Estats Units han patit 23 matances, en escoles, campus universitaris, cinemes, centres comercials, etc.

. segons dades de la Brady Campaign, una campanya que denuncia amb valentia els greus impactes de la violència armada, al voltant de 100.000 persones són disparades cada any als Estats Units. D’aquestes, unes 30.000 perden la vida.

. la facilitat de l’accés a les armes als USA és impressionant. Els controls són mínims i els darrers anys, algunes iniciatives legislatives han aconseguit rebaixar-los encara més.

. la proliferació és esgarrifosa: diversos estudis indiquen que entre 270 i 283 milions d’armes estan en mans civils. Pràcticament tantes armes com ciutadans viuen als Estats Units!

Evidentment, a major facilitat d’accés i més armes circulant, les possibilitats de més matances s’incrementen. Però també és cert que hi ha països que també tenen un fàcil accés a les armes i no pateixen aquests drames.

El problema és que als USA hi ha una cultura política de legitimació i permissivitat de la violència massa arrelada. Només cal mirar la contundència amb la que s’aplica la pena de mort. O l’altíssima despesa militar, l’actiu comerç d’armes i l’espectacular historial d’intervencions i atacs militars fora de les seves fronteres. Tot això no és neutre: genera aprovació i legitimitat social a la cultura de violència. I, és clar, a més i a més hi ha un poderós lobby pro-armes que és capaç de fer atemorir al mateix president dels USA a l’hora de prendre mesures per a regular les armes.

Però com acaba de dir l’alcalde de Nova York, Michael R. Bloomberg, cada vegada que hi ha una matança es diu que és massa d’hora per abordar el tema de la regulació de les armes. Però ‘per cada dia que esperem, 34 persones moren assassinades per armes’