Guerra a Síria? Breu guia per al debat

28 08 2013

Sembla que som a les portes d’un atac militar sobre Síria. Se’n parla i se’n parlarà. I, la veritat, de moment he vist massa tòpics i simplificacions. Humilment, però honesta, aporto una breu guia per a situar-s’hi, a partir de preguntes i comentaris que he hagut de respondre aquests dies.

 

La guerra comença aquest dijous

No. Seria probablement molt més senzill per a tots plegats. Però, desgraciadament, la guerra fa molt de temps que va començar. Més de dos anys. Amb uns resultats devastadors: vora 100.000 morts, quasi 2.000.000 refugiats i uns 4.000.000 desplaçats interns en un país d’uns 20.000.000 d’habitants. No podem dir ‘mira, una nova guerra‘. Sinó ens n’hem assabentat, o no hem volgut veure-la abans, és un problema nostre, però al damunt, no carreguem la nostra incompetència o manca de sensibilitat sobre una població, la siriana, que ha patit i pateix molt.

 

El que comença és la guerra en clau internacional

Sí. Però no.

Sí perquè suposaria la participació directa d’exèrcits d’altres estats. No, però, perquè en part d’implicació regional i internacional en la guerra ja n’hi havia. Iran i Hesbol·là (implicant-hi, ni que sigui en part, el Líban) han estat ajudant al règim amb logística, entrenament i combatents. Rússia i Xina li han facilitat armes i suport diplomàtic. Per l’altre cantó Turquia ha acollit la base d’operacions d’algunes forces opositores i Aràbia Saudita i Qatar han lliurat armes als seus grups de confiança respectius. També diversos països occidentals han enviat armes i donat entrenament a algunes de les forces síries rebels.

D’ingerència, per tant, fa temps que n’hi ha. Ara, prendrà una volada més explícita i visible.

 

Qui té raó? Qui són els bons i els dolents?

En els contes hi ‘bons’ i ‘dolents’. En la vida real, no. Ara bé, que no hi hagi dolents maligníssims i bons celestials, no vol dir que no es puguin determinar responsabilitats. Que és el que, al capdavall, és rellevant des d’un punt de vista d’anàlisi política.

El règim actual de Baixar al-Assad és la continuació d’un règim iniciat per son pare en un cop d’estat del 1970. Sí, la història de Síria -i de moltes altres països- és plena d’ingerències militars en la vida política. En més de 40 anys de règim de la família al-Assad, han fet moltes coses. Algunes d’interessants, altres de vulgars i altres de menyspreables. Entre aquestes darreres, i similarment a molts règims dictatorials, hi ha la violència desfermada contra la dissidència o, senzillament, discrepància, de persones, grups, confessions i partits. De matances, tortures, assassinats, etc. el règim dels al-Assad en tenen un bon i tètric historial. En els dos darrers, anys i, a fi d’aturar la indignació ciutadana al carrer, la repressió ha estat especialment intensa i brutal.

Durant el 2011, en el marc de la ‘primavera àrab’, una part de la societat siriana va sortir al carrer per a reclamar un canvi. Les forces opositores es van manifestar de forma civil i pacífica. Però davant la fortalesa del règim i la sensació que la comunitat internacional no reaccionava, va anar calant la convicció que els calia una via armada -una conclusió, errònia, a la qual arriben molts grups d’oposició en casos similars (quanta violència acaba provocant la inacció i la desatenció dels problemes?). En la mesura que el braç armat de la revolta va prendre protagonisme, la reacció del règim encara va ser més brutal. I, enmig del marasme d’actors, els buits de poder i lògica de la violència, també s’hi van introduir grups vinculats a Al-Qaida, sense interès específic en la situació siriana, però amb ganes d’aprofitar el caos per a fer avançar les seves posicions. En fi, ara ‘disposem’ d’una immensa varietat d’actors armats en l’escenari sirià. I, com més va, més brutalitat exerceixen uns i altres.

Però, per ser el Govern, per la repressió històrica i present, per negar-se al diàleg, etc. és més que evident i innegable la responsabilitat principal del règim en la situació actual.

 

Què hi té a veure l’islamisme en tot això?

Avui celebrem 50 anys del mític discurs de Martin Luther King, un activista pels drets civils i, a més, clergue de l’Esglèsia Baptista. Doncs bé, entre els grups més extremistes i racistes contra la població negra, hi havia gent creient i també clergues en actiu. Sí, ser cristià hauria de voler dir molt. Però, en la pràctica, sectors de l’antiracisme més il·lustrat i del racisme més primitiu han fet servir la fe cristiana per a justificar el que feien.

No sé perquè quan parlem dels ‘musulmans’ no ho tenim present: també hi ha una increïble diversitat dins l’islam!

Hi ha qui, de forma molt simplista, ha vingut a dir: si cau al-Assad guanyaran els integristes. Bé, efectivament, Aràbia Saudita -un dels països més integristes- està donant suport als grups opositors de caire salafista. Però Iran, un altre pes pesant de l’integrisme, però xiïta, dona suport al règim. Vaja, d’integrisme, encara que sigui de branques diferents dins de l’islam, en trobem amb estratègies ben diverses sobre el què fer a Síria. I si entrem en els jocs dels diversos països del món àrab i musulmà i dels moviments organitzats dins l’islam polític sobre el tema sirià, ens trobem que més que filiacions i lògiques coherents, pesa una lògica de poder.

 

Ja tenim una nova guerra ‘imperialista’

L’imperialisme, l’actuació pel qual uns Estats volen controlar l’esdevenir d’uns altres i aprofitar-se’n (políticament, econòmicament, etc.), existeix i ha estat abastament practicada, entre altres, per alguns dels governs que podrien iniciar l’atac sobre Síria (i per alguns dels que l’ajuden).

Ara bé, portem més de 2 anys així. Diríem que una voluntat ‘imperialista’ s’hagués esforçat a fer-hi alguna cosa un xic abans… En tot cas, tota persona llegida sap que Obama tenia un interès 0 en entrar en aquest conflicte. Si ho acaba fent és més perquè es veu forçat a fer alguna cosa que no pas perquè hi tingui un interès real. No entenc que gairebé ningú destaqui que, quan Obama va dir allò de les armes químiques com a línia vermella, més que una amenaça al règim li donava carta blanca: ‘fes el que vulguis mentre no et passis‘. I, ara, es troba presoner de les seves paraules. De fet, Obama, mentre altres estats donaven armes a l’oposició o reclamaven una acció militar, sempre va manifestar-s’hi molt escèptic i distant.

Que cada país té el seu criteri sobre com voldria que fos el govern de Síria? Sí. Que depenent de qui hi hagi, algunes coses seran d’una manera o una altra, és clar. Però, compte a repetir clixés sense analitzar la realitat concreta: als EEUU són molts els analistes que pateixen pel que pot venir després de fer fora al-Assad. L’experiència egipcía i líbia, sense anar més lluny, fan molta por als gestors de l’establishment. Pel que fa a la intervenció, els EEUU han rebut més pressió exterior (Aràbia Saudita, Qatar o Turquia) que no pas interior o de països occidentals.

En tot cas, i si algú es vol posar a assenyalar responsabilitats externes, que no se’n deixi cap. Rússia en té molta de responsabilitat en la situació actual. En tots els fòrums internacionals sempre ha evitat la crítica a Síria i, així, l’ha salvat de moltes condemnes. Al-Assad ha actuat com ha actuat sabent que disposava del paraigües rus, no pas un país insignificant ni petit, sinó una potència amb dret a vet al Consell de Seguretat de les Nacions Unides. Us imagineu que Síria hagués tingut clar que no tenia cap suport significatiu?

 

Servirà la intervenció militar? Serà útil?

Una guerra sempre és un fracàs. I un desastre. Posar-hi més benzina és afegir més possibilitats de desastre. D’implicar-hi més actors. D’estendre la metxa. Cosa que, en el cas de Síria, i en el seu context, no és gens menyspreable. D’intervencions quirúrgiques que ho solucionen tot ràpidament i que no provoquen danys col·laterals, només en sabem per les pel·lícules. En la realitat, solen afegir més morts i dolor, fins i tot entre els que ‘pretens’ protegir.

Dissenyar un atac, iniciar una acció militar i executar uns bombardejos per a defendre una població que està patint bombardejos i atacs, no acaba de semblar ni massa sòlid ni massa coherent. No, les guerres mai són humanitàries.

Després, és clar, hi ha el tema de la credibilitat. Per a molts, sembla un tema moral menor. Però en moments crítics com aquests, és quan hom veu la seva importància: alguns dels principals exportadors d’armes, alguns dels estats que més accions armades innecessàries han comès, que més dictadors han ajudat a mantenir o, directament, a instaurar (tot carregant-se governs democràtics), poden reclamar que el món els cregui quan volen fer una ‘guerra humanitària’? En política, i en la vida, tenir un xic de credibilitat i coherència és necessari per a rebre un aval.

 

Hi havia, hi ha, una sortida diplomàtica?

Evidentment. Sempre n’hi ha. Més en aquest cas que, les vies diplomàtiques, pràcticament ni s’han assajat. De conferències internacionals, d’espais de negociació, d’exploracions per a cercar solucions al conflicte, etc. n’hi ha hagut pocs i executats amb poca convicció. Comparat amb l’esforç que s’ha fet, a banda i banda, per a facilitar i engreixar el conflicte amb més armes, no ha estat res. Alguns països importants no han tingut gaire voluntat de resoldre-ho… però això no fa bona ni inevitable la intervenció militar: això fa evident la manca absoluta de responsabilitat de bona part dels Estats.

Efectivament. Com més es tarden a fer les coses bé, més difícil es fa tot i més desesperació hi ha. És el que ens passa ara amb Síria. El que ha passat fa poc amb Mali. És el que va passar amb Líbia. I el que va passar amb l’Iraq. I a l’Afganistan. Als Balcans… Sincerament, no és seriós fer-ho sistemàticament tot malament i, després, dir que l’únic que podem fer és bombardejar.

Tots els països implicats en el conflicte s’haurien de comprometre a:

a) deixar d’engreixar la guerra (deixant d’entrenar, armar i facilitar)

b) especialment, deixar de fomentar l’entrada d’actors externs que dificulten la negociació interna

c) forçar al règim a assumir la sortida d’al-Assad, un govern de transició i convocar eleccions

d) forçar als diversos grups opositors a assumir un pacte com aquest que potser no seria tot el que desitgen però seria el més viable

 

Però, en el fons, podem evitar les guerres?

Les guerres poden ser evitades si es prenen les decisions i es creen les estructures adequades. Dit d’una altra manera: no sabem si la humanitat és capaç d’estalviar-se les guerres. Però, és ben evident que amb les polítiques que es fan, facilitem enormement la seva existència.

Si volem la pau, té lògica que la despesa militar mundial sigui de 1,75 bilions de dòlars? Cal recordar que, fins fa 4 mesos, no s’ha aprovat el primer tractat que regula mundialment el comerç de les armes i que encara ha d’entrar en vigor? Som conscients que els sistemes de protecció dels drets humans i de garanties jurídiques internacionals es troben a les beceroles? Ignorem que la injustícia i la desigualtat econòmiques són realitats que defineixen el nostre món? Sabem que deixem podrir bona part dels conflictes fins que no ens esclaten a la cara? Hem oblidat que, fins fa quatre dies, molts governs democràtics donaven suport explícit a dictadures tiràniques? Tenim present que molts Estats, centres d’anàlisi, àmbits de docència, gabinets assessors, etc. bandegen els valors en la política exterior i alaben el ‘realisme’ (que vol dir, ‘justifiquem les barbaritats que calgui per a defendre els nostres interessos’)?

En fi, tenim un món ben galdós. Però si hi ha voluntat ciutadana i política perquè sigui diferent, les coses poden ser diferents. Cal que hi hagi voluntat política. I cal reacció ciutadana, imprescindible, perquè acabi havent-hi voluntat política de posar la pau, els drets humans i la justícia en el centre de l’acció política i no pas com a element ornamental decoratiu.

Advertisements

Accions

Information

49 responses

28 08 2013
Alfons Banda

Bona aportació Jordi! Crec que expressa amb claredat la posició que la Fundació ve defensant amb coherència i persistència. Gràcies!

31 08 2013
jordiarmadans

Gràcies a tu Alfons!

28 08 2013
arantxa freire (@arafrei)

Graciassss por ser tan claro. ¡Por fin!

31 08 2013
jordiarmadans

Eso se intenta 😉 Gracias

18 05 2017
Amelia

Pieter ,ik wil echt contact met jonas van X!NK ,ik zal niet van gedacht venerderan nooit !!!Maar hij heeft al 2 maanden niet meer gemailt ik wil mailen met jonas altijd sta ik klaar voor hem

28 08 2013
ismael peña-lópez

Moltíssimes gràcies per la ponderació i, sobretot, per acabar amb un to propositiu. A mi, personalment, em feia molta falta.

31 08 2013
jordiarmadans

Moltes gràcies Ismael. Els debats que -via 2.0- hem mantingut són importants i necessaris. Salut!

28 08 2013
Arqueòleg Glamurós

Gràcies aper aclarir-me forces dubtes!

31 08 2013
jordiarmadans

Gràcies pel comentari!

28 08 2013
Xavier Boix

Gràcies Jordi per donar-nos aquestes claus per poder prendre posició clara en el conflicte sirià, no és fàcil posicionar-se mentre veus com s’estan matant entre ells! una altra cosa és quin paper han de jugar l’ONU, a mi em sortiria, si funcionés be, enviar un bon destacament que fés de veritable barrera entre ambdós “bàndols” fins que lla situació es solucionés, sobretot per salvar vides civils, però està clar que això no és possible..

31 08 2013
jordiarmadans

Gràcies Xavier.
El gran drama és que si es dediquessin energies, voluntats i capacitats a construir alternatives sòlides a una acció militar, en sortirien moltes.

28 08 2013
Jaume Albaigès

Clap, clap, Jordi! No tinc la sensació que el cas sirià sigui molt diferent de molts altres que ja hem vist anteriorment. El drama és que al món segueixen manant els qui defensen les posicions bel·licistes i/o repressores. Perquè en el fons els qui més desitgen el poder (i més fàcilment hi accedeixen) també són els qui més mal fan per conservar-lo, a tots els nivells, intern i extern.

31 08 2013
jordiarmadans

Bona síntesi final! Gràcies Jaume

28 08 2013
Josep

HI he trovat a faltar un parell de coses….
Al-Assad ha acceptat unes eleccions per 2014, degut a les demandes de la població civil, ja fa un any…d’això no se’n parla enlloc.
La suposada línea vermella d’Obama, segons els inspectors de NNUU, ha sigut atrevassada pels REBELS i no pel règim (això surt publicat a diaris americans i tot), que, com comentes breument a l’article, són armats PRINCIPALMENT per potències occidentals o els seus alïats a la zona.
Que tota persona lleguida sap que Obama té un interés 0 en el conflicte?
que li va donar carta blanca al règim? No serà més aviat que preparava l’opinió pública pel que havia de venir? Quins son els exèrcits del món amb més armament químic? I si han sigut els rebels finalment els dels atacs, d’on les hauran tret? Uy, tinc un dejavú…armes de destrucció massiva?
Cal recordar les intervencions militars d’occident a l’orient mitjà en els últims anys? Com han sigut justificades i com s’han resolt en el temps?
I caiem una i altre vegada, sembla mentida…
Salut!

31 08 2013
jordiarmadans

Gràcies pel comentari i la reflexió Josep.

No descarto que les armes químiques hagin estat cosa d’alguna de les faccions que actuen al país (que no necessàriament han de ser ‘rebels’ en el sentit de forces opositores internes, sinó que poden ser agents exteriors gihadistes) però la crueltat del règim està més que confirmada i per tant també ho poden haver fet. En cap cas, hi ha cap informació concloent sobre qui ho ha fet: només hipòtesis (si tens algun informe concloent al respecte, t’agraïré que me’l vinclis, però a mi no em consta).

Sobre l’Obama… fixa’t el que acaba de passar: ha vingut a dir que atacarà el règim… després de parlar-ne amb el Congrés. Vaja, quasi 2 setmanes més. De moment, no sembla que tingui molta pressa ni molt interès…

Merci

3 09 2013
Josep

Gràcies per la resposta Jordi.
Els “rebels” són forces opositores internes”? Cito l’article: “Turquia ha acollit la base d’operacions d’algunes forces opositores i Aràbia Saudí i Qatar han lliurat armes als seus grups de confiança respectius. També diversos països occidentals han enviat armes i donat entrenament a algunes de les forces síries rebels.”
Creus que és alguna altre força interna rebel, no vinculada amb l’exterior, la que està plantant cara armada al govern Sirià? .
Desgraciadament no hi ha informació concloent de l’autoria del atacs amb les armes químiques, però si sabem ja que tant anglaterra com els saudiís han venut armament químic a les “forces opositores”. També hem pogut llegir que les primeres impressions de les Nacions Unides apunten més aviat als rebels (comunicats de Carla del Ponte).
Com saps, Al-Assad té, de moment, les forces opositores bastant controlades, ell ho ha repetit varies vegades ja en aquest dos últims anys; en el moment que deixin d’entrar mercenaris i armament de l’exterior s’acaba el conflicte. Creus que l’interssa una masacre amb armament químic, sabent ja que Obama i la Comunitat Internacional han posat aquest “red line”?
I per acabar, i perdona l’extensió però és un tema que m’interssa, quines són les proves concloents que et porten a confirmar la crueltat del règim?
Obama ho ha demorat per que ja té la comunitat internacional en contra i s’ha quedat sòl, i per que les proves presentades per inculpar a Al-Assad i aconseguir suport són més aviat una broma i ofensa que respon més als interessos del seus propis aliats que no pas als de EEUU.

Salut i gràcies de nou!

3 09 2013
carmemix

D’acord amb gran part de l’article Jordi però totalment d’acord amb les observacions de Josep, potser caldria aprofundir més sobre qui és l’oposició, molts grups de radical integrisme, també que ha estat una guerra estratègica de ‘desgast’ fomentada per molts interessos occidentals amb necessitats de domini energètic, i que Siria d’alguna de les coses ‘bones’ que ha practicat ha estat la separació executiva entre govern i religió, una major tolerància religiosa en comparació a altres països de la zona o de majoria musulmana i alts índex d’alfabetització… No vull justificar moltes de les coses que el règim hagi pogut fer, però em cansa sentir a parlar de democràcies que no ho són i de països que se senten legitimats a actuar fent lleis i trampes jugant amb UN… Evidentment no hi cap tot en un article, ho entenc, però em sembla que els espera un panorama de futur bastant dantesc.. gràcies!

28 08 2013
Guerra a Síria? Breu guia per al debat // la tafanera

[…] Guerra a Síria? Breu guia per al debat […]

28 08 2013
Marc V.

Crec que encertes l’anàlisi, però no puc estar d’acord amb la no intervenció. Parlar o negociar amb Al-Hassad hagués servit pel mateix que fer-ho amb Sadam Hussein o Adolf Hitler.
El pacifisme i la inacció provoca més guerres i víctimes que no pas atacar als assassins de bon principi. Què vols fer, deixar que continuïn gasejant?

31 08 2013
jordiarmadans

Gràcies pel comentari Marc.

Només dos apunts sobre les reflexions que aportes:
. entenc el que vols dir però caldria aclarir que el pacifisme no provoca cap guerra ni cap víctima. El militarisme, l’autoritarisme, el menyspreu per la vida humana feta acció de govern, etc. això sí que mata, i molt.
. parlar, negociar, no vol dir ser “un bon noi, simpàic i eixerit que baixa d’Arbeca” sinó explorar les opcions per a solucionar els problemes sense incrementar-los.

Si realment es volia aturar Hussein més que fer la guerra del 2003 (no oblidem que encara en patim les conseqüències a nivell de caos i desestabilització i molta violència patida a l’Iraq) el més fàcil hagués estat no envalentonar-lo, armar-lo i mimar-lo com es va fer durant molts anys.

També, ara, amb al-Assad, segur que es podrien haver trobat fòrmules perquè marxés i pogués avançar-se cap a una transició. Certament, calia voluntat política i ara és molt tard.

En tot cas, que ningú s’enganyi: l’anunciada -però ara dilatada- intervenció militar no pretén canviar al-Assad ni derrocar el règim… només ‘donar-li un toc’. És a dir, elproblema de fons, continuaria.

Salut

31 08 2013
Marc V.

Impressionant que estiguis responent a tots els comentaris que hem fet!
S’agraeix, malgrat que entendríem que no ho poguessis fer.

Salut 😉

18 05 2017
Voncile

All things condrdeies, this is a first class post

28 08 2013
Mitjes veritats

Manipulació allá on les hi hagi aquest article. Atents on diu: “Però, per ser el Govern, per la repressió històrica i present, per negar-se al diàleg, etc. és més que evident i innegable la responsabilitat principal del règim en la situació actual.” Al- Assad ha intentat dialogar en diverses ocasions contra els “REBELS” que la majoria no son de SYRIA, que aixó no ho posem… a més a més com comenten en un comentari del article: Al-Assad ha acceptat unes eleccions per 2014, degut a les demandes de la població civil, ja fa un any…d’això no se’n parla enlloc. I PER ACABAR ELS REBELS NO VOLEN DIALOGAR PERQUE LUNIC QUE BUSQUEN ES LA MORT de AL ASSAD. Aixi que tela amb l’article, en el qual ens fan creure el que estan en posessio de la veritat. Un article amb mitjes veritats es una mentida.

31 08 2013
jordiarmadans

Benvolgut ‘Mitges veritats’,

Ok a que no trobis correcte l’article: considera’m, si vols, incompetent però no m’acusis de ‘manipulador’ perquè l’única motivació en fer el post era reflexionar honestament sobre un drama devastador.

Pretendre que un règim insensible al dolor de la seva gent (100.000 morts i milions de refugiats/desplaçats) vol dialogar però que no li deixen… home, em sembla un argument una mica curiós.

La reacció del règim a la primavera àrab siriana -absolutament pacífica i civil al començament- va ser de desqualificació i repressió, no ho oblidis.

pd: per cert, no em puc estar de dir-te que una persona tant exigent amb la ‘veritat’ no estaria de més que parlés públicament donant la cara.

Salut

28 08 2013
Sorry que esta en castellá.

Tomo abiertamente posición contra la guerra humanitaria que se prepara. Es una más en una larga serie de guerras “justificadas” por motivos humanitarios: el rey Leopoldo de Bélgica defendió su conquista privada del Congo como una campaña contra los esclavistas árabes, Mussolini, la invasión de Etiopía escudándose también en la lucha contra la esclavitud, anteayer los Estados Unidos justificaron la invasión y ocupación de Afganistán e Irak aludiendo a la defensa de los derechos humanos. “Quien dice Humanidad quiere engañar” recordaba Carl Schmitt. Y es que la Humanidad es el último refugio del imperialismo. Hay que oponerse claramente a las intervenciones militares que, en nombre de la paz y de los derechos humanos, ignoran cualquier límite, pero eso no significa que los países o regímenes víctimas de la barbarie humanitaria sean muy recomendables. No hay que olvidar que el imperialismo anglo-americano combatió a Hitler y que esto nunca hizo de Hitler un héroe del antiimperialismo. Hay que salir del pensamiento dual en sus dos vertientes: no aceptar el “ni ni” ni tampoco la peligrosísima idea de que “los enemigos de mis enemigos son mis amigos”. Para oponerse a los bombardeos de Dresden no hacía falta defender al régimen nazi, para oponerse al bombardeo de Hiroshima y Nagasaki, no era necesario apoyar a los militaristas criminales japoneses. Yo estoy contra la intervención, pero no apoyo en modo alguno al régimen ni al ejército sirios. De hecho, la oposición democrática siria -no los yihadistas, ni los militares escindidos- se opone a todo tipo de intervención extranjera. Se comprende: si los aliados hubieran decidido liberar España del franquismo bombardeando ciudades y medios de transporte, Franco y su régimen habrían recibido un formidable e inmerecido apoyo popular. Cualquiera, por lo demás, apoyaría cualquier régimen, el de Hitler o el del mismísimo Atila, en caso de invasión extraterrestre. Tal vez sea este el principal argumento contra la intervención, aunque existen muchísimos más igualmente válidos. Como esta vez la invasión no va a ser de los extraterrestres, sino de nuestros brutales y corrompidos gobiernos, tenemos la posibilidad y la obligación moral y política de oponernos a ella. ( Juan Domingo Sáncez Estop)

31 08 2013
jordiarmadans

Hola Juan, gracias por tu comentario-reflexión. Diría que estamos bastante de acuerdo.
Solo que en mi caso, quiera enfatizar el inmenso drama humano sufrido por el pueblo sirio.
gracias

29 08 2013
joanvallve

Gràcies, Jordi. Massa simplificacions tertulianes interessades i declaracions simplistes i massa ben assajades de grans vaps d’estat… a compartir s’ha dit!

31 08 2013
jordiarmadans

Gràcies Joan!

29 08 2013
Història i Cultura

Enhorabona per l’article. Pels que desconeixem les interioritats d’un conflicte tan complex ens ha estat de molta ajuda.

31 08 2013
jordiarmadans

Gràcies!

29 08 2013
Pere Joan Sala

Molt be l’article. M’adhereixo al que diu el Juan Domingo. Fer del Assad campió de res em sembla sanguinariament surrealista -malgrat que és difós que el seu règim, potser igual que el de Gadaffi, tenia en la seva epoca una bona premsa quant nivell economic de la poblacio, però per la mateixa regla de tres i seguint la tipica linia estalinista alguns estarien recolzant ara el fill d’en Mubarak amb l’argument de ser l’hereu del Nasser, per no parlar del coreà o el mateix Putin, que deu ser l’hereu de Lenin!-
Quant les armes quimiques, els sirians que aquests dies s’han manifestat a casa nostra contra el sanguinari cop militar egipci ens han manifestat bastant emprenyats que acusar a l’oposicio de fer servir quimiques és una collonada difosa per TeleSur i Rusia Today, els estats dels quals estan darrera del seu amic Assad: seria absurd segons ells que la mateixa oposicio s’hagues autobombardejat les seves zones amb quimiques per acusar el regim, diuen que només és una táctica d’aquest nou Radoman Karadzi o Milosevic (bona part de l’esquerra exestalinista mirava cap una altra costat quan aquests carnissers feien neteja etnica a Bosnia o Kosova, el mateix que han fet davant les massacres del seu cop d’estat militar dels suposats hereus de Nasser, en aquest campisme de patologia maniquea “far west” que fan servir)
Bé, potser no és ni una cosa ni altra i la comdemnable intervenció imperialista si que crec que forma part del joc d’interessos estrategics imperials -com a minim els no declarats pero obvis des de fa decades-, tant com el cop d’estat egipci. Però despres de 100 mil morts fer de l’Assad un angelet es com donar suport a Pol Pot perque era comunista (fins i tot un comentarista ha dit que l’Assad es el capdavanter del nou pol revolucionari, amos, el Che redivivo)

1 09 2013
jordiarmadans

Hola Pere,

Sens dubte, fer d’al-Assad un personatge respectable i presentar-lo com a víctima em sembla molt fora de lloc. Per això, en part, aquest post que vaig fer: encara hi ha massa gent que l’idolatra com a revolucionari (no sé pas de què).

Gràcies

29 08 2013
Toni Viader

Molt bé, Jordi. Moltes gràcies per donar-nos eines per a situacions complicades 🙂

1 09 2013
jordiarmadans

Hola Toni!!

Certament, la solució de complicada ho és 😉 I quantes més eines millor!

Merci i fins aviat!

29 08 2013
¿Guerra en Siria? Breve guía para el debate (CAT)

[…] ¿Guerra en Siria? Breve guía para el debate (CAT) […]

30 08 2013
Odette Viñas

Moltes gràcies Jordi per l’article!
Hi he trobat moltes dades, informacions, raonaments, criteri i possibles interpretacions molt interessants. És una llàstima que als mitjans de difusió massiva (TV, ràdio, diaris en paper, …) no s’expliqui més a fons tot el que hi ha darrera les 4 imatges i les 4 frases que ens fan arribar. Així es fa gairebé impossible fer fer creixer el grau d’informació global i la capacitat de criteri individual de la població “teòricament informada”!!
Com també corroboren molts altres comentaris, considero que la guerra no és cap solució ni mitjà per arribar-hi. En tot cas al contrari, només hi aporta res més destrucció, més patiment de la població, i més dificultats per a una sortida política (i pactada) entre les parts en conflicte. El negoci de l’armament i els altres interessos econòmics que regeixen les polítiques exteriors dels països amb poder mundial fan estralls sobre els drets de les persones i dels pobles!
I sí, la sortida pactada sembla impossible, però es fa del tot impossible si a més a més ni s’intenta adequadament. Quan es tria el camí de la guerra, a més a més, més enllà de la gran destrucció de vides, de projectes, d’estructures, vivendes, …., finalment hi ha un bàndol que guanya i s’imposa, i aquest final de la guerra deixa destruides les bases necessàries per una reconstrucció de la convicència d’aquella població durant generacions.
Una intervenció armada, en clau imperialista en defensa d’uns interessos reals obscurs i molt poc clars, de les grans potències mundials no facilitarà la construcció d’un futur més digne de la població de Síria.

Bé, no em puc extendre més.

Odette Viñas

1 09 2013
jordiarmadans

hola odette,

gràcies pel teu comentari. Em costa d’admetre que una guerra o un atac militar sigui un mal menor però el que és segur és que mai és una solució.

Merci

1 09 2013
Odette

Gràcies Jordi per respondre tots els comentaris! Estic d’acord amb tu, una guerra o un atac militar mai no son una solució!

Odette

30 08 2013
Fèlix Tarrida

Em passa com algun altre comentari, comparteixo en gran mesura l’anàlisi de la situació per no em puc prendre seriosament els quatre punts finals que l’articulista proposa. Son d’una candidesa extrema, irreal, gairebé de conte infantil. Els morts son per contra ben reals i costaria de fer entendre que mentres no resolem el problema de la indústria de la guerra, o que les potencies no hi fiquin el nas, no podem pas aturar la matança. Per no parlar de convèncer a Al-Assad de que marxi de bon rotllo.
No hi han bones solucions, cap ni una, simplement cal apostar per la menys dolenta. La intervenció occidental, si no se’n aporten de novedoses, és crec la menys dolenta.

1 09 2013
jordiarmadans

Hola Fèlix,

Comparteixo amb tu que de les solucions bones -o ideals- no són sempre possibles.

Però no pas que el foment del diàleg o les negociacions no serveixin de res. De fet, la majoria de conflictes armats que s’han resolt, finalment, han tingut dnàmiques de diàleg, negociació i punts comuns d’arribada entre punts de partida molt i molt distanciats en l’inici. Tot conflicte que es resol amb més violència no s’acaba de resoldre i sempre hi pot aparèixer, de nou, la violència (només cal mirar què passa amb Israel-Palestina: la dinàmica de la violència impossibilitat cada cop més una sortida viable al conflicte).

En tot cas, i a més de tot això, no t’equivoquis: en cap cas ni França ni els EEUU (els únics estats occidentals que, de moment, aposten per la intervenció) parlen en cap cas de derrocar un règim sanguinari com el d’al-Assad. Només parlen de castigar-lo per usar les armes químiques. Això vol dir que, fins i tot fent l’atac, el drama del poble sirià continuaria.

Salut

8 09 2013
Fèlix Tarrida

No és per polemitzar però no se trobar on vaig dir o deixar entendre que ” el foment del diàleg o les negociacions no serveixin de res.” Em sembla magnífic fomentar-ho però això no és una solució a un problema existent. És una actitud de fons i ara tenim un problema puntual.

18 05 2017
Candy

Dear NarendraThe "Chutiya Kingdom" plagiarism post was not a cheap shot at this post. Its only an ironic coincidence that I posted that about plagiarism unbeknownst to the fact that you had this post about plagiarism.Plagiarism is wrong and all involved in plagiarism should be punished. All – the readers, plagiarizee, the plagiarizer, the critics, the critics of the critics.And I SWEAR TO ALL THAT is holy I KID YOU NOT the word verification for this one is &qoty;coptaket&quoo;cuincidence? I don't think so. God. Yes.regardsSuman Kalyanpur (Retd.)

30 08 2013
[ES] Noticias de guerra | Diari de Washington

[…] los últimos dos años en Siria ha habido casi 100.000 muertos, dos millones de refugiados y cuatro millones de desplazados internos en un […]

31 08 2013
Alicia

Primer: si a vosté no l’importa, el traduiria en castellà per tots els meus amics de fora catalunya.

Segon: sense intenció de polemitzar, i aclarint en un bon començament que estic d’acord a la majoria dels fets exposat, se m’acudeix pensar en el cas de Hitlet… i si l’hagessin deixat fer tot el que volia fer, què? De vegades aquestes coses són més complicades del que semblen i, “més val tard que mai”, és una possibilitat a contemplar…

1 09 2013
jordiarmadans

Benvolguda Alicia,

I tant, encantat: cap problema. Tot i que, si vols per estalviar-te feina, fixa’t que al capdamunt del bloc, a mà dreta, hi ha l’opció de traducció automàtica del text en castellà i anglès. En anglès no queda molt afinada la traducció però en castellà sol ser-ho.

Estic molt d’acord que tot és més complicat del que sembla: no pretenc tenir tota la raó ni crec que el pacifisme pugui donar respostes a tot. Però és clar que Hitler va ser possible per una cultura de la violència molt escampada, per una indústria militar forta, per un escassíssim sistema de protecció i garantia de drets humans a nivell internacional, i per una manca d’esperit crític de la ciutadania de bona part d’Europa. I tot això, es fomenta amb cultura de pau no pas amb militarisme.

Gràcies.

31 08 2013
Antoni Miquel

Estic força d’acord amb l’exposició, sempre hi trobo a faltar el però….
I si USA no haguès entrat a la 2ª Gran Guerra? com estariem, o seriem?
I també hi van ser-hi els interessos. No veig pas possible defugir-ne, solament ho veun clar els que creuen en “deu”, per a mi gran fal.làcia.
Tot i això felicitats.

1 09 2013
jordiarmadans

Benvolgut Antoni,

Insisteixo: el que planteja Obama amb, sembla, un cert suport d’Hollande, és un atac de càstig al règim per haver utilitzat armes químiques no pas per a derrocar-lo i, així, evitar la massacre.

El problema de fons, protegir el poble sirià, hi continuaria essent, hi hagi o no hi hagi atac militar.

Si realment volem un món en pau i on els drets humans siguin garantits, cal fer polítiques serioses de promoció de la pau i els drets humans, no pas fomentr el militarisme.

Gràcies

3 09 2013
Siria: fijarse en el dedo y no en la luna | Todo es posible

[…] con Irak, y así…O las preguntas que el director de FundiPau, Jordi Armadans, se hacía en un sugerente post en su blog, hace sólo unos […]

4 09 2013
Pere Joan Sala

DIX REMARQUES POUR LES PROGRESSISTES QUI DISCUTENT DE LA SYRIE
Mardi 3 septembre 2013
par KUDAIMI Ramah
http://npa2009.org/node/38522
Interessant article
(…)”8° Exhortez avec force les gens à donner de l’argent pour l’aide humanitaire [Médecins sans frontières, par exemple]. Entre les morts, les emprisonnements, les déplacements intérieurs de populations et les réfugiés, je pense que 30 à 40% de la population syrienne est d’une façon ou d’une autre déracinée [le HCR estime que d’ici à la fin de l’année près de 10 millions de Syriennes et Syriens – soit presque la moitié de la population du pays – seront réfugié·e·s ou déplacé·e·s intérieurs].”

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s




%d bloggers like this: