‘Dotze anys d’esclavitud’

29 12 2013

12 anys

Una peli sobre l’esclavisme racista als Estats Units del Segle XIX? La vas a veure perquè creus que cal anar-la a veure i perquè n’has llegit una crítica bona. Però, íntimament, no n’esperes res de l’altre món. En sortir-ne, però, et van assaltant un munt de reflexions. I, no és això el millor que et pot passar després de veure una pel·lícula? És clar, no vol dir que a tothom li hagi de passar el mateix. Però, amb tota la prudència que calgui, la recomano vivament.

Alguns comentaris, arran de la visió de ‘Dotze ans d’esclavitud’:

1. per si ho havies oblidat, la peli et recorda que el món s’ha construït sobre una immensa muntanya de barbàrie. Que el nostre trànsit ha passat per molts bassals i per molta merda. Que el nostre present, encara que ens escandalitzi, està connectat a un autèntic serial de terrors i horrors de tota mena. Alguns, a més, ben recents.

2. altre cop constates la capacitat que tenim les persones de sobreviure en entorns absolutament deshumanitzats. Una capacitat que en part et meravella i en part et glaça. Et meravella que una persona, enlloc de deixar-se anar, sigui capaç d’aguantar 12 anys insofribles amb la vana esperança de poder recuperar la llibertat i la dignitat. Et glaça veure com tanta gent és capaç d’anar fent encara que davant dels seus ulls vegi coses absolutament intolerables.

3. alhora, i abans que facis un judici implacable, la peli et mostra com tothom està atrapat. Fins i tot el més miserable dels personatges es mou en una complexa teranyina: entre el que s’espera d’ell, el que sempre s’ha fet, el que aspira a ser algú en un entorn on tothom que és algú és un impresentable, etc. Tothom sembla restar encadenat a una farsa de resultats demolidors. I, com altres vegades, no pots esquivar la pregunta: t’esgarrifa el que veus, sí. Però, quants dels que ens esgarrifem, en aquelles mateixes i exactes coordenades espai/temps, haguéssim actuat diferent?

4. en tot cas, no cal perdre massa temps preguntant-se ‘què hagués fet en aquella situació‘. Serà molt mes útil preguntar-se, ara i aquí, ‘què puc fer?‘. I és que és en la nostra vida de cada dia on trindrem les opcions de mullar-nos o no. I, parlant de racisme, malauradament tenim i tindrem -al pas que anem- moltes opcions de mostrar el nostre compromís amb la dignitat o, altrament, d’acotar el cap.

5.  la història que narra la peli (un cas real) fa un tomb perquè algú decideix fer alguna cosa. Es complica la vida? Sí. Però prèn partit. I té clar que, no fer res, també és -és clar- prendre partit. Certament, té les espatlles més cobertes que altres que callen. Segurament, no podem exigir que algú posi la seva vida en perill per comprometre’s. Però sí que podem exigir-ho d’algú que, senzillament, es complica la vida. No és el mateix. El protagonista ho diu molt bé. Essent conscient que per a ell pot suposar-li problemes, però no pas greus, diu ‘és el meu deure‘.

6. i, malgrat tot, cal valorar el que hem avançat. No podem ser frívols amb això: avui, als Estats Units, hi ha racisme, desigualtat i situacions d’explotació. Però, malgrat tot, és molt lluny de la situació d’esclavisme salvatge que es produïa en algunes zones del Sud dels actuals Estats Units. Reconèixer els avenços és necessari si fem una anàlisi rigorosa. I és de justícia: hi ha gent que va patir moltíssim per aconseguir part del que tenim. Seria un insult cap a ells, que van patir tant, menysprear-ho.