Renúncia a la presidència del Consell Català de Foment de la Pau

11 02 2014
A la plenària del CCFP (en David Minoves, present a la reunió, va fer la foto)

A la plenària del CCFP (en David Minoves, present a la reunió, va fer la foto)

El passat dijous 6 de febrer vaig comunicar formalment en sessió plenària la meva decisió de renunciar al càrrec de president del Consell Català de Foment de la Pau (CCFP). No pensava fer-ho públic més enllà del CCFP: no crec que tingui cap rellevància especial, en comparació amb moltes altres coses realment més importants i urgents. Però com que diversa gent m’està preguntant sobre l’assumpte, i no hi ha res a amagar, ho explico en aquest post.

Vaig assumir la presidència fa més de 4 anys de la mà d’Arcadi Oliveres. Durant el meu mandat, dos processos electorals i l’intent inicial del Govern de suprimir el CCFP via Llei Òmnibus, han afectat el ritme del Consell: en el primer cas, alentint-ne el funcionament a causa del retard en el nomenament de càrrecs importants del CCFP i, en el segon, posant en risc la seva mateixa existència.

Però més enllà d’aquestes dificultats, el cert és que no he pogut, sabut o volgut dedicar el temps necessari que la presidència reclama. La direcció de la Fundació per la Pau és una tasca preciosa però molt absorbent i, a més a més, la meva especial implicació en una campanya cabdal com la del Tractat sobre Comerç d’Armes aquests darrers 4 anys, han fet que no hi dediqués el temps que hagués calgut. I és que, a diferència dels anys inicials on el Consell es beneficiava del fort impuls donat a les polítiques de pau, ara mateix sense una mínima dedicació de la presidència, el ritme del CCFP decau.

Altres vegades ja havia pensat en renunciar però patia per si, en el context en el que ens trobàvem, una dimissió podia suposar una crisi gairebé definitiva del CCFP. Ara, som en un moment de major solidesa i el relleu es pot fer amb totals garanties de continuïtat de l’organisme.

Estic fermament convençut de l’interès i la utilitat del CCFP: les polítiques públiques de pau a Catalunya són un producte recent (la dècada del 2000, amb la Llei de Foment de Pau, l’Oficina, l’ACCD i l’ICIP) i representen un avenç important en comparació amb altres països del nostre entorn. És bo que hi hagi un marc transversal on els diversos actors que incideixen en la promoció de la pau es trobin, dialoguin i avaluïn tot allò que es fa i com millorar-ho.

Només em resta donar les gràcies a totes i tots per la confiança i aportacions i demanar mil disculpes per les pífies i els oblits.

Seguim, seguirem!

Advertisements

Accions

Information

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s




%d bloggers like this: