En Pasqual, la Diana i l’Alzheimer: més enllà de la política

19 05 2014

La presència de Pasqual Maragall al míting d’ERC d’ahir ha aixecat una gran polseguera.

Sincerament: m’interessa ben poc la trifulca política del tema. D’entrada, perquè la Diana Garrigosa ha aclarit alguns aspectes importants que molta gent hauria fet bé d’esperar a conèixer abans de parlar-ne. Però, també, perquè en una hipotètica situació a la inversa (imaginem un càrrec històric important d’ERC que, afectat per una demència, acudís a un acte de suport al PSC) bona part dels tertulians, hooligans i tuitaires intercanviarien perfectament els seus papers. Sí, és trist. I precisament perquè amb tota probabilitat seria així, millor obviar-ho.

Vaig al que em sembla rellevant: aprofitar l’enrenou per parlar un xic del que envolta aquestes malalties que, a vegades, tinc la sensació que són altament desconegudes.

Tota persona que hagi conviscut amb un malalt d’Alzheimer, o de malalties que provoquen demències similars, s’enfronta constantment a un difícil debat: li haig de fer cas? haig de concedir-li tots els seus desigs?

La persona malalta per aquest tipus de demència passa per moments en els quals està molt atònita, dispersa o perduda. Quan això passa, trobar-li una espurna d’il·lusió fa un gran goig per a qui hi conviu. Talment com alguns pares engeguen a dida tots els seus límits i fronteres davant la rialla, somriure o passió despertada en el seu nen petit, un familiar davant una persona afectada per alzheimer, quan veu que s’engresca per una cosa, és més que probable que acabi dient que sí, encara que racionalment no ho vegi gaire clar.

És molt fàcil pensar en una persona que hi és tota (100% de consciència) i en una persona que ha perdut tot nivell de consciència i, per tant, és absolutament depenent. El problema, però, és quan la persona es troba en transició, que és la majoria de vegades: té moments de lucidesa i té moments de franca inconsciència. I, aleshores, què fer? Limitar-li les trucades per si diu o pacta alguna animalada amb algun amic no massa conscient de la situació? Evitar-li tot contacte per protegir-lo però, és clar, així, fer-li perdre bona part de l’estimulació exterior? Deixar-li prendre iniciatives o tallar-li la iniciativa?

Deixar-li marge d’actuació i de decisió, permetre-li els seus desigs, pot dur a error. Però, a fi d’evitar tot ridícul, tota relliscada, és correcte tenir-lo totalment desposseït d’iniciativa pròpia?

Qui hagi tingut cura de malalts d’aquesta mena, haurà tingut aquests debats. Em sembla més que evident que la Diana s’hi deu trobar molt sovint. I que, davant impulsos del Pasqual no sap massa ben bé com reaccionar i actuar.

No demanaré no fer bronca política de tot: seria un xic ingenu per part meva. Però sí, almenys, aprofitem les bronques per aprendre dels impactes socials d’aquestes malalties. Perquè aquestes malalties, és clar, afecten a les persones que les pateixen però, encara més, a les persones que són al costat de qui les pateix. Persones que són ben conscients. I, precisament perquè són plenament conscients, tenen tota mena de maldecaps a l’hora de preguntar-se què fer en tantes situacions abans impensades i no previstes.

Sí, és clar, en Pasqual va ser el líder del PSC i president de la Generalitat. I això sempre té molt impacte. I és molta la gent que mira la vessant política del tema i mira de treure’n punta. Però la Diana conviu amb una situació complexa i segur que no sempre acaba de saber si ho està fent bé. Però segur que és el que intenta de tot cor.

Jo, ho sento, més que el debat polític, penso en ella. I pensant en ella, em fa vergonya haver sentit i llegit algunes de les coses, insinuacions i acusacions que ha rebut.

Anuncis

Accions

Information

8 responses

19 05 2014
Mabel González Bustelo

Jordi, me ha encantado. Es con mucho la aproximación más sensata y humana que he visto sobre el tema. Gracias

Mabel

20 05 2014
jordiarmadans

gracias por tus palabras mabel!

19 05 2014
mestivill

Aquest és el raonament. Després de conviure amb la mare malalta D’Alzheimer entenc perfectament el dilema de la Diana. Mai farem fer res al malalt que ell no hagués fet amb plena consciència però a la vegada respectarem el màxim possible els seus desitjos. Per altra banda les neurones es van espatllant, es perden records i habilitats però el que costa més de perdre són els sentiments i les emocions. Segur que el Pasqual sent més que mai l’amor a Catalunya. Tota la meva comprensió i el meu recolzament a la Diana i al Pasqual. I a tots els que estimem a algun malalt D’Alzheimer i a la nostra terra.

20 05 2014
jordiarmadans

tens raó… enmig de la inconsciència sempre brollen unes autèntiques dosis d’emoció i sentiment. Són coses que no poden explicar-se però que es veuen quan s’han patit

20 05 2014
Guillem... (@waj1Fum)

Jo penso que, evidentment, la dona del Pasqual Maragall no en té culpa, ni molt menys. És més, segur que està més irritada que ningú.
Penso que poc es pot dir de la Diana. Evidentment, si veu que el seu marit vol anar a l’acte del seu germà Ernest, canvia de plans i hi va. I potser per això, o simplement perquè devia pensar que tots comencem a ser adults, va pensar que no calia donar-li “instruccions” ni a ERC ni als mitjans. I, pel que sembla, caldria haver-les donat (el que no és imputable a la Diana, sino a aquells que en van voler treure rèdits, siguin quins siguin, a la presència del seu marit).
Penso que, si fos periodista, hauria reflectit la seva presència en una nota a l’escrit. Sense foto, perquè si “no se li nota” no és noticiable, i si “se li nota” cal respectar-ne la intimitat.
El problema del periodista, però, és que si feia això no feia bé la seva feina, ja que una cosa és que el MH vagi a l’acte, i l’altra és que el facin protagonista de l’acte. I sí, quan el fan alçar perquè el Junqueras l’abraci, l’estan fent protagonista. Hi ha qui dirà que no, ho sé, però no ens enganyem, aquella abraçada no és gratuita, i és una escenificació que volien que tots veiéssim. I els discursos dels ponents, remarcant que “cada cop som més”, que “anem incorporant gent diversa”, ens venen a dir que si abans votaves PSC perquè era el partit del Maragall, ara has de votar ERC.
Ja no entro en com han tractat al Maragall quan ha estat “plenament conscient”, perquè penso que és suficient amb la barrabassada electoralista de diumenge.
En resum, que els malalts i qui se’n cuida han de fer el que creguin més convenient. Som els altres els que tenim un problema, si no entenem que les persones tenen dret a ser respectades i, per exemple, a no ser fotografiades. I és que la foto, al meu entendre, sobra en tot cas : si “se li nota”, per mal gust, si “no se li nota”, per insubstancial.

20 05 2014
jordiarmadans

hi estic molt d’acord guillem. Els ‘altres’ hem d’extremar la precaució i la prudència. Segurament en aquest cas, i en altres, no s’ha fet prou

20 05 2014
Jordi

Això és el que vaig pensar en el primer moment, en la Diana i no tant en el president. Mai ho hagués escrit igual d’entenedor.

20 05 2014
jordiarmadans

gràcies jordi!

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s




%d bloggers like this: