L’ombra de la pau, sàvies paraules de l’Alfons

30 01 2015

9788416139279.small (2)Avui fa tot just un any, l’Alfons ens va deixar. Ho recordo perfectament: em trobava al País Basc, envoltat de gent magnífica i tenaç lluitadora per la pau. Però rebre la notícia, tot i esperada, va ser un cop molt dur.

Durant aquest any, som moltes les persones que hem pensat en l’Alfons: hem trobat a faltar el seu escalf, la seva rialla, la conversa amigable, la seva lucidesa, les seves paraules, els seus gestos… Personalment també he tingut una bonica i inconscient reacció, compartida sovint amb en Francesc Gusi: lligar alguns esdeveniments socials i polítics amb articles, posts i reflexions que havia fet l’Alfons. Perquè una de les grans aportacions socials que va fer l’Alfons, va ser pensar, reflexionar i analitzar i exposar-ho amb paraules, papers o webs.

I avui voldria recuperar-ne algunes. I animar-vos a llegir el llibre “L’ombra de la pau” que recull bona part de les seves paraules escrites.

L’opinió pública, la ciutadania activa i mobilitzada, com a motor de canvi:

Sempre que es produeix un terratrèmol social va seguit d’un terratrèmol polític

Bellament lúcid. Terriblement inspirador en les seves paraules:

El temps flueix amb aparença indiferent arrossegant premonicions avorrides. Però avui no és igual que ahir perquè avui està més a prop de demà.

Amant del diàleg, del dubte, de convèncer i deixar-se convèncer, lluny del fanatisme i la tonteria:

El debat honest ens porta a sospitar, o descobrir, debilitats en els nostres raonaments alhora que, simultàniament i paradoxal, els matisa, els contrasta i els dóna solidesa. És el gran i honorable exercici que ens proposa la raó”

Pedagògic. Capaç de sintetizar en una frase grans reflexions de fons:

“No és el temor que inspirem el que genera seguretat sinó la confiança que ens guanyem”

Mentre se’ns vol fer creure que es governa per possibilitats, en realitat es governa per opcions

Un home formal, però que posava el dit a la nafra quan calia:

Els paradisos fiscals no són un xiringuito on quatre xoriços hi tenen uns tresors mal guanyats sinó peces importants, i potser capitals, d’un sistema financer brut i embogit que vol fer del diner l’única clau de la política, de la història i de la vida humana. Fins quan?

Punyent, en assenyalar les nostres misèries:

La base del sistema no és de roca, ni tan sols de sorra; la base del sistema és un relliscós femer d’ambicions cobdicioses

Un artista en generar i projectar esperança i compromís:

L’esperança activa, no pas l’espera resignada, genera i anima una paciència creadora d’harmonia, d’humanitat i també de sentit final, mitjançant un sorprenent cercle virtuós

Hem adquirit una nova responsabilitat cívica i moral, perquè: si es pot fer, quina excusa podrem donar per a no fer-ho?





Je suis Charlie Hebdo

7 01 2015
Gran il·lustració del dibuixant David Pope @davpope

Gran il·lustració del dibuixant David Pope @davpope

 

Deu persones han estat assassinades per fer el que saben i volen fer: periodisme i humor gràfic. I dos policies, que havien acudit als llocs dels fets, han patit la mateixa sort.

Un fet terrible.

Que, afegit a tants altres fets terribles que passen arreu (també avui mateix, per exemple, al Iemen) em fan pensar en la frase que li he llegit avui al Xavier Masllorens: ‘La brutalitat i l’estupidesa humana no fan festa mai‘.

No coneixia prou el setmanari. Però em puc imaginar que algunes de les coses publicades m’haurien fet riure molt i que d’altres m’haurien semblat molt fallides. Però és igual, avui em sento de Charlie Hebdo: sense matisos.

És cansat de repetir-ho, però cal fer-ho: prendre la decisió de posar fi a la vida d’altres persones, i a més a més per motius tant bàsics com aquests (dibuixar i opinar!), no ens parla de cap projecte polític, ideològic, religiós o moral; ens informa només del grau de bestialitat, intolerància i nul·la empatia que algunes persones són capaces de desenvolupar. I és greu.

L’atemptat ja s’ha fet. No podem tornar enrere. Però sí que podem mirar de no perdre la calma i evitar de caure en actituds i reaccions que, enlloc de minar les bases del fanatisme que hi ha al darrere de l’atemptat, el reforcin.

. Una reacció que em repugna:

Ja hi ha qui apunta cap a la comunitat musulmana en bloc, a la immigració o als ciutadans de determinats països. Que ho faci gent del carrer és trist. Que ho facin persones amb responsabilitat -per exemple, l’acalde Albiol- és gravíssim. I, curiosament, potser sense adonar-se’n, militen en la mateixa simplificació conceptual que els terroristes: associar conductes i valors a comunitats senceres.

Sens dubte, els feixismes es retroalimenten. En un context en el qual a Europa el discurs islamòfob i antiimmigració arrasa i els tocs xenòfobs i racistes semblen afectar a bona part de les forces polítiques, aquest atemptat comès al crit ‘d’Al·là és gran’ fa témer el pitjor. És dur adonar-se’n però el cert és que avui a Europa mantenir-se crític cap al racisme ja és molt. I això és el millor que podem recomanar i recomanar-nos: no deixar-nos engalipar per la -ridícula- por a la diferència.

. Una reacció que em preocupa:

A l’hora d’analitzar i reflexionar, sempre cal posar-hi context i prendre perspectiva. Altrament tindríem reaccions purament immediates però escassament encertades. Però compte a no confondre posar context amb fugir d’estudi.

Quan parlem d’assumptes relacionats amb el Pròxim Orient, és clar que hem de tenir present els conflictes pendents, el sentiment de marginació i maltracte que molts àrabs i musulmans perceben de part de la comunitat internacional, les implicacions que serveis secrets de governs occidentals han tingut i tenen en la formació del monstre jihadista, etc. Però posar context ha de servir per entendre millor, no menys. I, avui, veient alguns tuits tinc la sensació que hi ha qui apel·lava al context perquè, ras i curt, no s’atrevia, no volia o no se sentia còmode condemnant l’atemptat amb claredat. Podríem dir: posem-hi context però no amaguem el cap sota l’ala.

. Ser conscients de la complexitat, el millor antídot:

La realitat és complexa. I això ha de ser el millor antídot contra el simplisme vulgaritzador i feixistitzant. Que entre els assassinats d’avui hi hagi un musulmà, que, de fet, la majoria de víctimes del terrorisme jihadista siguin musulmanes o, en positiu, que entre les mostres de solidaritat i condol expressades avui moltes vinguin del món musulmà haurien de ser dades suficients per trencar estereotips i falses percepcions. Fem-ho, i ajudem a fer-ho.