El sobiranisme antipàtic és suïcida

20 05 2015

. Ens veiem a la mani, no?

No m’esperava la pregunta. Perquè era una persona poc polititzada, gens assídua a manifestacions i, encara menys, de caire nacional. Durant diversos dies, va passar el mateix amb altra gent. Unes converses que només podien anticipar un resultat: la Diada del 2012 seria grossa.

Hi ha molts factors que expliquen el creixement del sobiranisme: la crisi econòmica, el descrèdit per la corrupció, la desafecció cap a un sistema polític en fallida moral i tècnica i, és clar, els reiterats cops de porta de l’establishment espanyol a tot intent d’avançar en l’autogovern.

Però, diria, una part del contagi popular del sobiranisme entre 2012 i 2014 es va deure, també, al seu atractiu. A un camí de sortida davant l’atzucac esgotador. A una proposta davant el no permanent. I a una manera de fer, inclusiva, simpàtica, atractiva. Ningú sobrava, tothom hi era cridat. Tant va ser així, que a les manis del 2013 i 2014 t’hi trobaves gent que més que la plena coincidència amb els objectius polítics hi havia anat perquè no es volia perdre un bon dia. Pot semblar secundari, però no ho és: tot moviment, per a triomfar, necessita ser atractiu. I després d’anys de ser en un racó (més gran o més petit), l’independentisme era al centre de la pista. I molta gent volia ballar-hi.

Amb el desgast del temps, les complicacions, les dificultats i la negativa reiterada de l’Estat, les coses s’han complicat i, segur, han estat menys ‘atractives’. Hi ha, també, gent cansada del ‘monotema’, que se’n parli tant als mitjans, que sembli que tots els altres debats quedin segrestats mentre no resolguem el tema nacional, etc. Són coses que també estaria bé que es revisessin des del sobiranisme.

Però, a més de tot això, tinc la sensació que des de fa un cert temps, el sobiranisme ha esdevingut més antipàtic. No em refereixo, és clar, al moviment en general ni, tampoc, a l’ANC o ÒC. Però en converses, en reaccions a les xarxes socials, en algunes actituds, etc. on abans hi havia voluntat de seducció i implicació, ara hi veig, també, dosis de mal rotllo i agror.

Em vénen al cap algunes esbroncades, crítiques i desqualificacions molt exagerades cap a gent no sobiranista. Però, curiosament, les esbroncades més grans les ha rebut gent que, tot i no ser independentista, estava clarament compromesa amb el dret a decidir.

No ho trobo lògic. Ni m’agrada. Però no vull anar per aquí. El que ara voldria remarcar, i entenc que hauria de preocupar, és que en termes d’avenç del procés sobiranista aquest to antipàtic, és desastrós. I estratègicament parlant, un suïcidi.

Si alguna cosa ha quedat clara del 9-N és que, sí, hi ha un bon gruix de catalanes i catalans disposats a iniciar una aventura apassionant: construir un nou Estat. Però també que, per tal que sigui possible, falta més gent convençuda de fer el pas.

A la societat catalana tenim tres grans sensibilitats al voltant del tema nacional: la sobiranista, que vol passar del model autonomista a l’Estat nou (representada, pel que fa a partits, per CiU, ERC i la CUP), la reaccionària -parlo en termes descriptius, no pas menyspreatius-, la que enlloc d’avançar cap a la sobirania creu que s’ha anat massa lluny amb l’autonomia i vol desfer part del camí: llengua, escola, televisió, etc. (els casos del PP, C’s i UPyD) i, al mig, la reformista, amb diversitat d’accents: qui vol avançar cap a un estat federal (PSC), qui vol abordar el debat territorial en un nou procés constituent (Podem) i qui proposa un Estat plurinacional amb acceptació explícita del dret a l’autodeterminació (ICV-EUiA).

Està clar: el sector sobiranista només podrà aconseguir un nou Estat si fa camí, si atreu cap al seu pol, a persones i sensibilitats del sector reformista. Això, vol dir convèncer i seduir. O destacar els punts en comú. No pas per despotricar i anatemitzar. Ni, encara menys, per considerar contrari qui, senzillament, és a la vora, encara que no totalment.

En canvi, portem temps que el sector ‘reformista’ rep, i rep de valent, per part de determinada gent sobiranista. I costa d’entendre. Sense entrar a valorar ara l’interès del seu projecte polític, de les seves declaracions i posicionaments, dels seus encerts i errades, etc. (debats tots ells ben interessants i apassionants), aquí el que vull abordar és si, en termes estratègics, és lògic i sensat destil·lar -des del sobiranisme- aquesta creixent antipatia cap als sectors ‘reformistes’ en clau nacional.

ICV-EUiA està clarament pel dret a decidir. L’ha defensat arreu i ha aconseguit el suport dels seus homòlegs a l’Estat (IU) i al món (Els Verds). Sempre ha tingut militants i votants independendistes. Certament, de moment no anirà més enllà de la reclamació del dret a decidir. Però, això, justifica la gran quantitat de desqualificacions que alguns li han fet els darrers mesos? Però, sobretot, el sobiranisme es pot permetre de prescindir del que és i representa ICV-EUiA? Una cosa és que no hi hagi plena coincidència, l’altra és considerar-los adversaris o traïdors.

També la irrupció de Podem ha generat una crítica molt acarnissada que no acabo d’entendre. Vejam: fins ara només hi havia un partit d’àmbit estatal compromès clarament amb el dret a decidir, IU. Ara, en tenim dos. Es pot valorar que Podem té un discurs pobre, incoherent o que ha fet moltes rebaixes en menys d’un any (no només, per cert, en el tema nacional) però això, ara, no és el debat. La qüestió és, té sentit criticar durament un nou actor polític que, ni que sigui parcialment, eixampla el sector prodret a decidir a l’Estat?

Amb Barcelona en Comú, la virulència ha arribat a extrems exagerats. En Vicent Partal, l’Andreu Barnils o en Roger Palà, entre altres, s’hi han referit amb encert. És probable que, el fet que pugui guanyar les eleccions, ha esverat alguna gent. I potser alguna gent ha disfressat de ‘por en clau nacional’ altres menes de pors…

En tot cas, a Barcelona en Comú hi ha independentistes. Tindrà votants independentistes. L’Ada va votar Sí – Sí al 9-N i ha defensat el dret a decidir a debats catòdics d’audiència estatal màxima. És clar, no és una candidatura independentista. És més: no prioritzen el tema nacional. Però, algú pensa que es pot fer la independència sense el suport, complicitat o proximitat de gent que potser li sembla bé la independència però que no n’és fervorosament partidària? Si a Catalunya hi hagués un 60% de ciutadanes i ciutadans convençudament independentistes… ja seríem independents!! Per tant, si cal ampliar l’espai sobiranista, no té sentit expulsar gent que sense sentir-se’n plenament, és a prop.

On es veu més clarament com aquesta dinàmica ‘antipàtica’ és un suïcidi és precisament en el possible resultat de les eleccions a Barcelona. Si guanyés Barcelona en Comú i l’Ada Colau esdevingués alcaldessa, hi hauria dues lectures possibles en clau nacional:

  1. que ha guanyat una candidatura de l’esquerra alternativa que aposta pel dret a decidir
  2. que com que no són independentistes explícits, és una victòria ‘unionista’

La segona lectura, per al sobiranisme, seria fatídica, oi? Doncs bé, hi ha hagut diversa gent (i no només ciutadans, també analistes i tertulians) que han promogut aquesta lectura. Així, si els mitjans de la caverna, l’endemà d’un hipotètica victòria de l’Ada a Barcelona, diguessin que això suposa una derrota del sobiranisme… en part seria culpa d’alguns sectors sobiranistes que han promogut, a l’avançada, aquesta lectura. No sé si hi ha millor manera de definir què suposa disparar-se un tret al peu…

En fi, una cosa em sembla prou clara: si el sobiranisme es tanca en els convençuts, esdevé antipàtic cara enfora i envia a la foguera a possibles, i necessaris!, aliats claus, no aconseguirà els seus objectius.

I, diria, ja hi ha prou dificultats per fer un nou país. No cal afegir-ne d’innecessàries.

Anuncis

Accions

Information

5 responses

22 05 2015
Eduard

Jordi, estic força d’acord amb tu però amb matisos importants. M’agradaria explicar-te com ho veig jo.
Crec que tots plegats estem massa influits per les xarxes socials i de vegades ens costa aixecar el cap i mirar fora de Twitter. Fora de Twitter, és a dir en el món real, l’independentisme està fent exactament el que demanes.

-ERC ha fet un esforç d’obertura i flexibilitat molt gran que ha permès incorporar a la seva òrbita tres col·lectius procedents d’una cultura política molt diferent: MÉS, Avancem i el grup d’en Toni Comín. Federalistes que transiten cap al sobiranisme a través del pont que ERC ha sabut construir perquè puguin creuar el riu. Veure en Joan Ignasi Elena, la Marina Geli, l’Ernest Maragall, en Jordi Martí o la Montserrat Tura en actes electorals amb en Junqueras és una demostració de la capacitat de confluència, agregació i suma de l’independentisme cap a espais que no eren tradicionalment els seus.

-La CUP, per la seva banda, ha arribat a acords amb el món Podemos/Guanyem a pràcticament totes les localitats de l’Àrea Metropolitana, excepte BCN (segur que les responsabilitats són compartides). Sota l’impuls de la CUP s”han bastit candidatures d’unitat popular amb els sectors que esmentes en el teu article, s’està treballant amb ells, generant nous consensos i fent camí.

-L’ANC ha fet també gestos importants d’apropament i empatia, implicant-se per exemple a fons en la recollida de signatures de la ILP Habitatge (en l’últim diari/opuscle que van repartir massivament a les boques de metro aquest tema ocupava la doble pàgina central). El nomenament d’en Jordi Sánchez com a president, un home que si ha estat de l’òrbita d’algú és de la d’ICV, n’és una altra mostra. I pel pinganillo em diuen que el nomenament del pròxim director de la campanya Ara és l’Hora (ANC+Omnium) anirà pel mateix camí.

Em podria allargar molt més, però crec que els fets demostren que en el món real (no a TW) l’independentisme està fent exactament el que reclames.
Caldria preguntar-se si a la inversa està passant el mateix. Ho pregunto perquè entenc que els esforços cal reclamar-los a tothom.
Sincerament, jo no sé veure aquests senyals i aquests esforços a l’altra banda, almenys fins ara. Les apel·lacions genèriques al dret a decidir no poden ser qualificades com un esforç d’acostament, estan en el programa històric de l’esquerra alternativa. Només faltaria que no hi estiguessin a favor, és el mínim democràtic exigible.
Crec que aquest món ha de fer (ep, si vol!) una reflexió profunda sobre el moment històric que vivim i el paper que hi vol jugar. Frases com “estarem amb la independència només si la lidera la ciutadania però no si la lidera CiU” resulten molt preocupants, i ara mateix sembla que aquesta és la doctrina oficial. És una doctrina irritant per a l’independentisme, per almenys tres motius:
-Perquè és una doctrina que ignora l’evidència que el procés és eminentment popular i que els seus enemics principals estan al lobby del Puente Aéreo, a l’Ibex 35, a la judicatura, a l’exèrcit i als grans mitjans de comunicació. No a les cadenes de muntatge de les fàbriques.
-Perquè és una doctrina cínica i tribunera, perquè es mira el procés cap a la independència com un espectador (“a veure qui el lidera i segons com m’hi apunto”). Si aquest món creu que CiU té massa protagonisme en el procés, que s’hi impliqui i acabi de tombar la balança del procés cap a l’esquerra, no?
-Perquè és una doctrina que li posa condicions a la independència (que no la lideri CiU) i en canvi no li’n posa a la permanència a Espanya. No hem escoltat mai, per exemple, una frase com: “si a Espanya no s’obre un procés constituent profundament transformador que no sigui un simple maquillatge, donaré suport a la independència”. Potser formulat així l’independentisme ho entendria millor.
Bé, no m’allargo més. Reitero que comparteixo amb tu la necessitat que l’independentisme (el real i organitzat, no el de Twitter) multipliqui encara més els esforços de suma, però també penso que els esforços han de ser bidireccionals i que d’aquí a pocs mesos, quan arribi el xoc amb l’estat, hi haurà poc marge per als matisos.
Una abraçada!

22 05 2015
jordiarmadans

Eduard, gràcies per la teva llarga reflexió.
Comparteixo essencialment tot el que dius.
Especialment la segona part: que hi ha feblesa argumental, contradiccions i manca de determinació en el bloc ‘reformista’ és ben cert. I, és evident, cal exercir la crítica quan hom ho cregui necessari.
Però trobo ben errat que alguna gent amb influència de l’àmbit sobiranista -i, sí, per mi va més allà de Twitter- hagi exercit una crítica excessivament poc mesurada a tot aquest sector.
Però tindrem temps de viure i analitzar moments tants intensos.
Seguim!

26 05 2015
Maria Dolors Cruells.

Si.i.no a aquest article.no trobo correcta.que per fer campanya electoral.Colau.i.Podemos.han exibit un discurs extremadament violent.desqualificant amb insults inclosos a CDC.per esgarrapar vots.per ells ..tot si val?i despres a qui ens toca el rebre i ens renyeu.al reco de pensar.som.als de sempre.als monotematics.que omplim vies.i fem manis.amb banderes.sensa un son incident.som antipatics…perque alguns han decidit.no posar l.altre galta.mentre es rep.per totes bandes…la opirtunitat historica que tenim els que perseguim un altre Catalunya.la veiem trontollar.quan hi han partits.que no s.estant de matisos.per aconseguir el que volen…pero s.ens exixeig.simpatia.no sigui que els seus liders s.enfadin..i la seva ambiguitat sigui el NO definitiu.No agraden aquestes actituts.fan por.volem liders valents hi honestos.es molt demanar?

26 05 2015
jordiarmadans

Hola Maria Dolors!
Gràcies per la teva aportació.
Crec que no es tracta de ser simpàtic sinó d’entendre que un procés d’alliberament nacional no es pot fer només amb els nacionalment convençuts.
S’ha de criticar a tothom, també a BeC és clar: però no excloure’ls del procés pel fet que no comparteixin totalment el sentiment o el ritme. Això, per mi, seria un greu error. Un error per al procés mateix, és clar.
Salut!

26 05 2015
Jordi Castells

Estic molt d’acord amb tu, no es pot fer una majoria social posant contra la paret a molta gent que s’ha de seduir encara.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s




%d bloggers like this: