27 S

 

És lògic viure aquestes eleccions amb intensitat. Pensem el que pensem, el 27 S és una data clau. No sabem cap a on, però és clar que influirà -decisivament- en el futur d’aquest país. I, per tant, sabem que el nostre vot, cada vot, compta. No sempre un té aquesta sensació…

És lógic sentir emoció. Perquè és un vot que pot canviar les coses. Perquè sembla possible, i encara que només fos això, que ho sembli, canviar les coses amb el vot. I això és ben especial. Portem massa temps votant amb la sensació que res d’essencial es deriva del nostre vot. Que tot allò important ja està decidit i que, a la fi, només acabem decidint quines cares, quins accents, gestionen allò que, fet i fet, no té gaire marge de canvi.

Darrerament, qui porta temps somniant i lluitant per transformar la realitat, veu coses que no estava acostumat a veure. En les recents eleccions municipals, una nova onada de participació ciutadana en clau de regeneració democràtica i d’impugnació de l’odre establert, va aconseguir accedir al govern de moltes ciutats. Ara, per primera vegada després del franquisme, qui ha desitjat fer un salt en l’emancipació nacional, veu que s’obre una porta. I que, si vol, pot ajudar a obrir-la i fer un nou camí.

És lògic sentir un cert desassossec, un aire agredolç: hi ha expectativa de canvi però, segur, les coses no són com un havia pensat, desitjat o projectat. O com creu que haurien de ser per anar bé. Els lideratges, els artefactes polítics, les companyies, les misèries i contradiccions que s’amaguen, els ritmes i les intensitats, etc. La història ofereix algunes, poques diria, oportunitats. Però això no vol dir que les ofereixi en la millor de les seves opcions. Ha anat com ha anat. Som on som. I cal avançar amb el que tenim.

És lògic sentir inquietud. Els grans canvis, els grans moments polítics i socials, generen expectació però també unes inevitables dosis d’incertesa. I és clar, pifiar-la en grans moments i cruïlles històriques també pot tenir conseqüències molt negatives i és comprensible sentir un cert vertigen.

És lògic, i afegiria: necessari, preocupar-se per algunes coses que veiem. Per exemple, per la pèrdua de papers que alguns periodistes i mitjans estan experimentant els darrers temps. Els que són públics per oblidar que serveixen a tothom, no només a uns quants. Els que són privats, perquè per més privats que siguin, si són autèntics mitjans de comunicació, no tenen crèdit per dir mentides, tergiversar la realitat o forçar exageradament les coses.

És lògic sentir cansament en constatar, una vegada més, que les campanyes electorals són més espai d’espectacle, consignes buides i simplificació que no pas de debat de propostes i confrontació de projectes polítics. Hauríem de fer-hi alguna cosa. Caldria que hi poguessim fer alguna cosa. En això, estem com sempre.

I sí: seria molt convenient que els personatges públics (governants, polítics, periodistes, analistes, líders socials i tuitaries -sí, també són públics en la mesura que els tuits poden tenir impacte-) dimitissin de practicar la demagògia, de simplificar brutalment la realitat, d’exercir la crueltat contra els diferents. En fi, no és un problema del 27 S, sinó general i estructural. Tot i que, certament, en unes eleccions tant decisives, la cosa es descontrola un xic.

I, és clar: veient algunes bronques, no greus però sí més enllà de les habituals, cal recordar que l’endemà, el 28 S, hagin estat quins hagin estats els resultats, totes i tots haurem de tirar endavant aquest racó de món. No ho enviem tot a la foguera, perquè tothom té dret, i tothom ha de ser-hi cridat, a participar del present i futur d’aquest país.

Bon 27 S!

L’Aylan no va morir dimarts

No. La seva mort ve de lluny, fins i tot d’abans de néixer.

Quan va venir al món ja ho tenia complicat: un poble sense estat, el kurd, en el marc d’una Síria controlada per un govern autoritari.

Però la seva vida encara es va complicar més quan faltaven pocs mesos per néixer. El 2011, contagiats pel clam de justícia i dignitat que va remoure el món àrab, una part important del poble sirià va dir prou i va sortir al carrer. I el règim de Baixar al-Àssad va reprimir amb brutal duresa les manifestacions ciutadanes. S’iniciava una època encara més fosca.

Va morir una mica més quan els enemics eterns de la regió, l’Iran i l’Aràbia Saudita van començar a moure les seves peces. Els primers apuntalant l’escalada repressiva del règim i els segons, veient l’oportunitat de posar uns ‘nous’ més ‘seus’, facilitant la deriva armada de la revolta, inicialment, pacífica i ciutadana.

La vida a l’Aylan se li va complicar molt més quan, entre l’estímul saudita i el deixar fer turc, i en part, el benefici indirecte per al règim, grups islamistes van començar a aparèixer per Síria, contaminant la revolta i, a la vegada, impedint-la.

Va morir encara més quan Rússia i EEUU, lluny d’actuar com a potències responsables (cosa que no solen fer gaire, certament) van mirar-s’ho en clau d’interessos immediatistes. Els primers armant el règim i defensant la seva actuació internacionalment, sovint amb el suport de la Xina, i els segons, amb la participació també de França i Gran Bretanya, armant o entrenant grups rebels però, en el fons, pensant que una guerra de desgast entre dos enemics (Síria més l’Iran, per un cantó, i el gihadisme, per l’altre) era un escenari prou llaminer. Tot això, és clar, amanit per l’absoluta indiferència cal al patiment de la població.

L’Aylan va encaminar-se cap a la mort definitiva quan en el marc de la degeneració del conflicte sirià i de les conseqüències de la guerra i l’ocupació de l’Iraq (caos, greuges i tensions comunitàries mal gestionades, etc.) neix la vessant més brutal del terrorisme gihadista: l’Estat Islàmic. Una presència que també va arribar a les zones kurdes, fins llavors més allunyades de l’enfrontament, patint el seu assetjament en llocs com Kobani, d’on, segons diverses informacions, procedia la família de l’Aylan.

I sí, finalment, va morir aquest dimarts en una situació dramàtica, generant una imatge esfereïdora que ha fet la volta al món i que ha sacsejat moltes consciències. Fins i tot les de gent, polítics i periodistes que fins fa quatre dies o bé passaven del tema o bé el resolien amb l’habitual recepta de duresa i crueltat: cal més policia, més murs, més repressió; evitar l’allau; que vagin a una altra banda; és el seu problema, no el nostre; mala sort, us ha tocat.

Però més enllà de l’impacte emocional d’ara, tinguem-ho clar: la seva tragèdia, i en diferent grau, la tragèdia dels 10.000.000 de desplaçats de Síria (quasi la meitat de la població) ve de lluny.

I sinó ens prenem seriosament la lluita per la justícia, els drets humans, la prevenció i resolució dels conflictes, el desarmament i el control d’armes, per més que ens esgarrifin les morts de nens com l’Aylan, ens haurem de resignar a veure’n moltes més.