No. La seva mort ve de lluny, fins i tot d’abans de néixer.
Quan va venir al món ja ho tenia complicat: un poble sense estat, el kurd, en el marc d’una Síria controlada per un govern autoritari.
Però la seva vida encara es va complicar més quan faltaven pocs mesos per néixer. El 2011, contagiats pel clam de justícia i dignitat que va remoure el món àrab, una part important del poble sirià va dir prou i va sortir al carrer. I el règim de Baixar al-Àssad va reprimir amb brutal duresa les manifestacions ciutadanes. S’iniciava una època encara més fosca.
Va morir una mica més quan els enemics eterns de la regió, l’Iran i l’Aràbia Saudita van començar a moure les seves peces. Els primers apuntalant l’escalada repressiva del règim i els segons, veient l’oportunitat de posar uns ‘nous’ més ‘seus’, facilitant la deriva armada de la revolta, inicialment, pacífica i ciutadana.
La vida a l’Aylan se li va complicar molt més quan, entre l’estímul saudita i el deixar fer turc, i en part, el benefici indirecte per al règim, grups islamistes van començar a aparèixer per Síria, contaminant la revolta i, a la vegada, impedint-la.
Va morir encara més quan Rússia i EEUU, lluny d’actuar com a potències responsables (cosa que no solen fer gaire, certament) van mirar-s’ho en clau d’interessos immediatistes. Els primers armant el règim i defensant la seva actuació internacionalment, sovint amb el suport de la Xina, i els segons, amb la participació també de França i Gran Bretanya, armant o entrenant grups rebels però, en el fons, pensant que una guerra de desgast entre dos enemics (Síria més l’Iran, per un cantó, i el gihadisme, per l’altre) era un escenari prou llaminer. Tot això, és clar, amanit per l’absoluta indiferència cal al patiment de la població.
L’Aylan va encaminar-se cap a la mort definitiva quan en el marc de la degeneració del conflicte sirià i de les conseqüències de la guerra i l’ocupació de l’Iraq (caos, greuges i tensions comunitàries mal gestionades, etc.) neix la vessant més brutal del terrorisme gihadista: l’Estat Islàmic. Una presència que també va arribar a les zones kurdes, fins llavors més allunyades de l’enfrontament, patint el seu assetjament en llocs com Kobani, d’on, segons diverses informacions, procedia la família de l’Aylan.
I sí, finalment, va morir aquest dimarts en una situació dramàtica, generant una imatge esfereïdora que ha fet la volta al món i que ha sacsejat moltes consciències. Fins i tot les de gent, polítics i periodistes que fins fa quatre dies o bé passaven del tema o bé el resolien amb l’habitual recepta de duresa i crueltat: cal més policia, més murs, més repressió; evitar l’allau; que vagin a una altra banda; és el seu problema, no el nostre; mala sort, us ha tocat.
Però més enllà de l’impacte emocional d’ara, tinguem-ho clar: la seva tragèdia, i en diferent grau, la tragèdia dels 10.000.000 de desplaçats de Síria (quasi la meitat de la població) ve de lluny.
I sinó ens prenem seriosament la lluita per la justícia, els drets humans, la prevenció i resolució dels conflictes, el desarmament i el control d’armes, per més que ens esgarrifin les morts de nens com l’Aylan, ens haurem de resignar a veure’n moltes més.
Extraordinària (i trista) l’anàlisi que fas de la mort de l’Aylan. Primer hem de convertir les xifres en rostres per copsar un drama, però després hem d’arribar a les causes dels drames per poder-ne fer front amb racionalitat.
Gràcies Xavier.
Sí, això és el que hem de mirar de fer, no? En el marc de la commoció general, dirigir la mirada sobre allò que ha permès aquest drama i evitar-ne de nous
Igual hi pots afegir alguna referència a la denegació d’asil al Canadà. També és part del procés de la seva mort.
Ben cert Jaume.
I el gest d’oferir-lo un cop l’escàndol va esclatar no podia influir en la seva mort però, clarament, és dels més indignes!
Es tot el mon, com un bola, girant cap al precipici. Una pena…
Una bona frase descriptiva… esperem que siguem capaços de revertir-la!
Enhorabona , Jordi ! Convindria donar a conèixer les complicitats de diferents països democràtics ( venedors d’armes, interessos econòmics a la zona,…) , els governants dels quals, han d’escoltar el que els seus ciutadans (molt sensibilitzats en aquest moment ) els reclamin.
Exacte. Situar responsabilitats. I promoure que la ciutadania n’egigeixi!
MOLT BÉ, JORDI ! Una bona anàlisi d’aquest terrible moment que està passant totes aquestes PERSONES desplaçades.
Gràcies i abraçada Benet!
Excel·lent! M’agradaria que això s’expliques als TN cada dia.
No sempre es pot però a vegades sí, merci!
Hejsan, vilket vackert pyssel du har gjort, har tänkt i flera dagar att jag ska sätta igång nu men med hugysbge och allt finns det liksom ingen tid. Kika gärna in hos mig!Kram cicci