20D: unes eleccions de canvis profunds

21 12 2015

Com es preveia, hem viscut unes eleccions apassionants i que ofereixen moltes reflexions a tenir en compte:

. Han estat unes eleccions de canvi: han recollit, i visualitzen, diverses transformacions: de sistema polític, del model tradicional de partits, d’espais ideològics, del debat territorial, etc.

. El sistema de partits polítics a l’Estat espanyol ha canviat. I molt. No sabem si per sempre però, en tot cas, ara per ara no té gaire a veure amb el que era. El pas de 2 forces que estaven acostumades a guanyar l’una o l’altra a un model on hi ha 4 grans actors, és un autèntic sotrac. Fixem-nos-hi: PP i PSOE tenien el 73,39% dels vots fa 4 anys. Ara, només el 50,73%. El cansament, i l’ofec, amb l’oferta i lògica bipartidista, és clar.

. Una nova Llei Electoral? Ja fa anys que es veu que el mètode d’assignació d’escons per províncies provoca enormes distorsions. IU, tot i rebre 1.000.000 de vots, obté dos diputats. Cs en té 40 amb 3.500.000. Urgeix plantejar un sistema més proporcional. I això que PP i PSOE no tenien massa interès a abordar, ara, davant la força de Podemos i Cs, potser ho hauran de fer.

. Gir a l’esquerra: l’espai ideològic que va del centre cap a la dreta ha perdut molt respecte a les eleccions generals del 2011. Llavors va obtenir més del 60% de vot i 215 diputats de 350. Ara, es veu reduït a poc més del 50% i 178 diputats. En canvi, l’espai que va del centre cap a l’esquerra ha incrementat 10 punts el percentatge de vot (del 39 al 49) i ha guanyat 37 diputats més (de 135 a 172).

. Pel que fa al debat territorial, l’eix de la plurinacionalitat surt reforçat: allò que genera urticària al PP i Cs i incomoditat al PSOE, el reconeixement que Espanya és un estat plurinacional, ha guanyat presència. Les forces que defensen un estat plurinacional i el dret a decidir han passat de 48 a 97 diputats, recollint un 27% del vot total emès al Congrés. I això té una derivada interessant: no sembla que a Podemos li hagi afectat negativament l’assumpció del dret a decidir sinó més aviat el contrari.

. I una de  molt important: el fet que Podemos guanyi a Catalunya i el País Basc, hauria de fer pensar molt al PP, el PSOE, Cs i, en general, a la cultura política espanyola: només una força electoral estatal que escolti, entengui i respecti la diversitat nacional i, per tant, el dret a decidir, té futur a Catalunya i el País Basc.

. La governabilitat a l’Estat es complica. Però es complica perquè venim d’una època en que els partits no estaven massa acostumats al diàleg i la negociació, almenys pel que fa a la investidura. Ara ja només per començar a córrer, caldrà que s’entenguin i pactin.

. Una paradoxa curiosa: si algú creia que Cs i Podemos servirien per evitar que el PP i PSOE haguessin de pactar amb partits catalans o bascos, s’equivocava. Una bona lliçó: l’acció política no pot ignorar la realitat.

El sotrac a Catalunya

Acostumats a que a Catalunya passen moltes coses, no hauríem d’oblidar que el canvi a Catalunya ha estat monumental. El panorama habitual en unes Eleccions Generals era un PSC fort, seguit de CiU, PP i després, ICV i ERC. Veure com guanya l’espai d’ICV-EUiA (amb Podem i el fenomen Barcelona en Comú) i ERC queda segon, quedant CDC tercera, PSC quart i PP sisè és una fotografia que no crec que mai haguéssim pensat que veuríem.

I aquest canvi del mapa d’actors, revela canvis importants en els espais ideològics: Catalunya ha girat cap a l’esquerra clarament (29 diputats ara per 20 el 2011, mentre que el centredreta passa de 27 a 18 perdent 9 diputats) i la reivindicació del dret a decidir és majoritària (29 diputats sobre 18, mentre que el 2011 no ho era: 22 versus 25).

I una conclusió que fa més d’un any que es veu (consulta 9N, eleccions al Parlament) tot i que alguns líders, estrategues i analistes s’entesten a negar-ho: el procés sobiranista a Catalunya només pot avançar amb la suma del bloc independentista i del bloc pel dret a decidir. La decisió de passar de la reivindicació del referèndum al ‘tirar pel dret independentista’ no ha funcionat. No és un debat polític, legalista o moral. És un tema previ: falta suport social. Tornar al dret a decidir no és cap renúncia: és acceptar la realitat.

D’altra banda, és innegable que les dimensions de la nova política i del progressisme guanyen espai al si del sobiranisme. I això hauria de reflectir-se en la direcció estratègica del procés i en l’actual atzucac polític que vivim a Catalunya.

 

 

 

Anuncis