Intervenció a l’acte ‘Temps de pau, vents de llibertat’

19 05 2016

Els qui estimem el País Basc, i estimar un país vol dir estimar la seva gent, la seva cultura i el seu paisatge, a vegades, ho hem passat malament.

Quan hi anàvem, en tornàvem amb un grapat d’il·lusions i esperances. Però, sempre, sempre, arribava el moment en què el record es tornava feixuc, desassossegant, aclaparador.

Per exemple, quan et venia al cap la conversa distesa i simpàtica amb una persona estimada i, de sobte, descobries que tenia un fill a la presó.

O quan recordaves com una amiga et deia que durant anys les seves sortides de lleure les feia en altres pobles. Al seu, des que va decidir manifestar-se en contra de la violència, molts van fer-li el buit o, directament, la menyspreaven.

O, et venia al cap, una sobretaula intensa. I, en aixecar-te, algú et deia que qui havia segut al teu costat… acabava de sortir de la presó després de 20 anys.

O quan coneixies una dona gran, discreta i menuda. I després sabies que li havien arrabassat el fill. Que quasi cap veí li va dir gairebé res i que, en canvi, cada dia es trobava la foto de qui el va matar a la façana de l’església del poble.

O quan les notícies et parlaven del tancament d’un diari, de la persecució d’una entitat o de la detenció d’un amic, activament compromès amb la pau, acusat de terrorisme!

Posem-hi algunes xifres globals:

. 829 morts i 2.600 ferits per ETA i grups similars

. 74 morts i 330 ferits pel GAL i grups d’extrema dreta

. 100 morts i 600 ferits per actuacions policials

I podríem continuar… parlant de torturats, extorsionats, perseguits, empresonats, amenaçats, exiliats, etc.

Sí, al País Basc s’ha patit molt. Massa.

Mai, mai, mai s’haguessin hagut de produir aquests patiments. I cal treballar activament per curar les ferides del passat i per construir un futur on aquestes violències i vulneracions, ja no tinguin cap mena d’espai, possibilitat o comprensió.

 

Fa molts anys, alguns dèiem que per posar fi a la violència calia que l’esquerra abertzale s’autodeterminés d’ETA, digués prou a la lluita armada i passés a liderar, en clau civil i política, el procés.

Això ha passat. I, des del treball per la pau i els drets humans, cal dir dues coses a l’esquerra abertzale i a l’Arnaldo. La primera, gràcies per haver-ho fet. Sé que no ha estat fàcil. I per això vull i cal agrair-ho. La segona, queda molt per fer: cap al passat, ajudant a curar les ferides que s’han generat i cap al futur, prevenint tota opció de repetir el que hem vist. Un projecte d’alliberament i d’eixamplament de drets no pot construir-se amb la violència que, sempre, suposa limitació de drets i llibertats. Continueu, si us plau, sent valents. Fins on calgui.

I un apunt final: cal treballar per a fer possible que bona part del sistema polític, governamental, judicial i mediàtic de l’Estat deixi d’escriure un llibre tristament inèdit: “el Manual de com NO s’ha de resoldre un conflicte”. Ja en portem massa edicions, versions i adaptacions d’aquest nefast contraprograma.

Que deixin aquestes lectures i que en facin d’altres, existents i contrastades, que ajudin a superar definitivament el conflicte i a deixar enrere per sempre l’espai i el temps de les violències i les vulneracions de drets humans.

Els qui estimem el País Basc i la seva gent, ho agrairem. Molt