Estimades i estimats,
Porto una pila d’anys fent feina a FundiPau (abans Fundació per la Pau) i ha arribat l’hora de plegar. Estaré encara un parell de mesos treballant a fons (impulsant campanyes, encarrilant projectes, endreçant coses) i preparant el relleu que es farà efectiu aquest estiu.
Han estat uns anys preciosos. I em considero molt afortunat d’haver-los pogut viure. Molt.
Però crec ben sincerament que després d’aquests anys, a l’entitat li convé renovar la direcció i que altres persones puguin aportar noves energies, visions i capacitats a una feina molt necessària. I, tot i mantenir al 100% el compromís amb la pau i l’entitat, personalment també crec que em convé un canvi.
Malgrat totes les precarietats i limitacions, aquesta feina és magnífica. Conté, això sí, un petit gran drama: hi ha tantes violències, injustícies i barbaritats en aquest món que sempre et sents en deute. Que no arribes a tot. Com a ciutadà ja et passa. Però com a pencaire en una entitat que vol canviar les coses, sovint t’envaeix la sensació que tot i haver fet això, allò i el de més enllà (moltes vegades per sobre de les capacitats humanes, tècniques i econòmiques de l’entitat) sempre queden temes per abordar, conflictes per analitzar, fets per explicar, indecències per denunciar, problemes per resoldre, processos per impulsar, iniciatives per promoure i persones per acompanyar.
En tot cas, mirant enrere tot aquest temps, queda molta feina feta.
En els primers anys, connectant amb l’esperit fundacional de l’entitat, accions educatives ben potents: el CD Rom interactiu, els 25 arguments en còmic, el Concurs d’Animacions, l’Enfortim Drets, les exposicions sobre cultura de pau, globalització, drets humans, un munt de jornades, seminaris, xerrades i tallers, etc. També les campanyes pioneres “Per la pau, prou investigació militar”, “La Pau no passa pels exèrcits” o “Escoles Objectores”. O promoure i facilitar la participació de la societat civil catalana en el major esdeveniment mai celebrat per la pau: el Hague Appeal for Peace. Molts dels joves que hi van anar, avui són actius ferms!
I, després, impulsant el desarmament, el control d’armes i la desmilitarització. Sensibilitzant, denunciant, proposant i incidint perquè les institucions públiques facin la feina que els pertoca: crear condicions de pau, no de guerra. La prohibició de les mines antipersona i les bombes de dispersió i la primera regulació mundial del comerç d’armes han estat grans fites (i pels que les hem pogut viure des de dins, experiències immenses). O la campanya d’armes nuclears: ha aconseguit coses que semblaven impossibles fa 6 anys i, espero, n’aconsegueixi alguna més properament.
També mirant d’afavorir, modestament però decidida, condicions de pau al País Basc, un conflicte proper però davant del qual massa gent -per por, incomoditat o dificultat- va preferir desconnectar.
O aprofundir llaços amb activistes de drets humans, col·lectius noviolents, grups de dones, víctimes que se sobreposen a l’odi i la venjança i, en general, gent compromesa arreu del món.
I malgrat la llarga llista de temes pendents, i de retrocessos, no es poden negar els avenços produïts: l’extensió social de la cultura de pau, l’establiment d’una mínima política pública de pau a Catalunya (Llei de Foment de Pau, ICIP, projectes municipals, etc.), el major control del comerç d’armes a Espanya o els avenços en desarmament a nivell global. I una de les coses que més feliç em fa: que l’etapa violenta i brutal del conflicte al País Basc hagi estat superada.
Un final d’etapa sempre és un bon moment per reflexionar, i dir, diverses coses.
En primer lloc, demanar disculpes per totes les vegades (moltes més de les que voldria haver d’admetre) que he fallat, m’he equivocat o no he estat prou atent o curós. I per totes les ocasions que, a vegades per desbordament i a vegades per manca d’habilitats personals i de capacitats professionals, no he estat a l’alçada. Ho sento, sincerament!
En segon lloc, tot i que he vist injustícies immenses, violències insofribles, irresponsabilitats gravíssimes i silencis escandalosos, aquesta feina m’ha permès de conèixer gent meravellosa. Un munt. Arreu. I això és fantàstic. La millor energia per carregar la vida, personal i col·lectiva. No som prou conscients de la quantitat de coses que s’aguanten pel compromís, concret i -molt sovint- silent, de tanta gent en tants llocs!
En aquest sentit, i en tercer lloc, hi ha un teixit social, aquí i arreu, impressionant. És petit. Té moltes limitacions, pateix enormes dificultats i conté, també, algunes contradiccions. Però una cosa és certa: el conjunt d’entitats, col·lectius, ONG i moviments socials que tenim són un actiu fantàstic. Sense tot això, la realitat seria espectacularment més esgarrifosa.
Permeteu-me, en concret, un elogi a aquesta entitat que és les seves causes i, també, la seva gent. Soc un xic perepunyetes. El primer sorprès que hagi estat tants anys a FundiPau soc jo mateix. Sí, la feina és potent i un se sent molt útil fent-la. Però si he aguantat tant és per una raó essencial: perquè la qualitat humana que corre per l’entitat és espectacular. Només esmentant dues persones que ens han deixat, l’Alfons i en Quico (com us trobem a faltar!), ja queda clar quina mena de gent, preciosa i immensa, hi pul·lula. Us animo a donar suport a FundiPau, una entitat que fa molta feina i on la seva gent (equip tècnic, patronat, activistes, les més de 500 persones col·laboradores econòmicament i les milers de simpatitzants i properes) són un gran tresor. Que aquest tresor creixi i il·lumini molt més!
En quart lloc, i finalment. No es pot negar: el menyspreu per la vida humana encara defineix, massa, el nostre temps, les decisions polítiques, les prioritats econòmiques, les dinàmiques socials i les actituds humanes. La llista d’exemples és ben llarga. I, malauradament, actual.
Però també és cert -la feina i resultats de FundiPau i moltes altres entitats ho demostra- que canviar les coses és possible. Si realment hi ha consciència i voluntat ciutadanes d’avançar cap a majors cotes de justícia, llibertat, drets humans i pau, no hi ha poders capaços d’aturar-ho.
Moltes gràcies per ser-hi!
Ens anirem trobant en mil i una coses.
Abraçada!
Malgrat tot 