20D: unes eleccions de canvis profunds

21 12 2015

Com es preveia, hem viscut unes eleccions apassionants i que ofereixen moltes reflexions a tenir en compte:

. Han estat unes eleccions de canvi: han recollit, i visualitzen, diverses transformacions: de sistema polític, del model tradicional de partits, d’espais ideològics, del debat territorial, etc.

. El sistema de partits polítics a l’Estat espanyol ha canviat. I molt. No sabem si per sempre però, en tot cas, ara per ara no té gaire a veure amb el que era. El pas de 2 forces que estaven acostumades a guanyar l’una o l’altra a un model on hi ha 4 grans actors, és un autèntic sotrac. Fixem-nos-hi: PP i PSOE tenien el 73,39% dels vots fa 4 anys. Ara, només el 50,73%. El cansament, i l’ofec, amb l’oferta i lògica bipartidista, és clar.

. Una nova Llei Electoral? Ja fa anys que es veu que el mètode d’assignació d’escons per províncies provoca enormes distorsions. IU, tot i rebre 1.000.000 de vots, obté dos diputats. Cs en té 40 amb 3.500.000. Urgeix plantejar un sistema més proporcional. I això que PP i PSOE no tenien massa interès a abordar, ara, davant la força de Podemos i Cs, potser ho hauran de fer.

. Gir a l’esquerra: l’espai ideològic que va del centre cap a la dreta ha perdut molt respecte a les eleccions generals del 2011. Llavors va obtenir més del 60% de vot i 215 diputats de 350. Ara, es veu reduït a poc més del 50% i 178 diputats. En canvi, l’espai que va del centre cap a l’esquerra ha incrementat 10 punts el percentatge de vot (del 39 al 49) i ha guanyat 37 diputats més (de 135 a 172).

. Pel que fa al debat territorial, l’eix de la plurinacionalitat surt reforçat: allò que genera urticària al PP i Cs i incomoditat al PSOE, el reconeixement que Espanya és un estat plurinacional, ha guanyat presència. Les forces que defensen un estat plurinacional i el dret a decidir han passat de 48 a 97 diputats, recollint un 27% del vot total emès al Congrés. I això té una derivada interessant: no sembla que a Podemos li hagi afectat negativament l’assumpció del dret a decidir sinó més aviat el contrari.

. I una de  molt important: el fet que Podemos guanyi a Catalunya i el País Basc, hauria de fer pensar molt al PP, el PSOE, Cs i, en general, a la cultura política espanyola: només una força electoral estatal que escolti, entengui i respecti la diversitat nacional i, per tant, el dret a decidir, té futur a Catalunya i el País Basc.

. La governabilitat a l’Estat es complica. Però es complica perquè venim d’una època en que els partits no estaven massa acostumats al diàleg i la negociació, almenys pel que fa a la investidura. Ara ja només per començar a córrer, caldrà que s’entenguin i pactin.

. Una paradoxa curiosa: si algú creia que Cs i Podemos servirien per evitar que el PP i PSOE haguessin de pactar amb partits catalans o bascos, s’equivocava. Una bona lliçó: l’acció política no pot ignorar la realitat.

El sotrac a Catalunya

Acostumats a que a Catalunya passen moltes coses, no hauríem d’oblidar que el canvi a Catalunya ha estat monumental. El panorama habitual en unes Eleccions Generals era un PSC fort, seguit de CiU, PP i després, ICV i ERC. Veure com guanya l’espai d’ICV-EUiA (amb Podem i el fenomen Barcelona en Comú) i ERC queda segon, quedant CDC tercera, PSC quart i PP sisè és una fotografia que no crec que mai haguéssim pensat que veuríem.

I aquest canvi del mapa d’actors, revela canvis importants en els espais ideològics: Catalunya ha girat cap a l’esquerra clarament (29 diputats ara per 20 el 2011, mentre que el centredreta passa de 27 a 18 perdent 9 diputats) i la reivindicació del dret a decidir és majoritària (29 diputats sobre 18, mentre que el 2011 no ho era: 22 versus 25).

I una conclusió que fa més d’un any que es veu (consulta 9N, eleccions al Parlament) tot i que alguns líders, estrategues i analistes s’entesten a negar-ho: el procés sobiranista a Catalunya només pot avançar amb la suma del bloc independentista i del bloc pel dret a decidir. La decisió de passar de la reivindicació del referèndum al ‘tirar pel dret independentista’ no ha funcionat. No és un debat polític, legalista o moral. És un tema previ: falta suport social. Tornar al dret a decidir no és cap renúncia: és acceptar la realitat.

D’altra banda, és innegable que les dimensions de la nova política i del progressisme guanyen espai al si del sobiranisme. I això hauria de reflectir-se en la direcció estratègica del procés i en l’actual atzucac polític que vivim a Catalunya.

 

 

 

Anuncis




27 S

23 09 2015

 

És lògic viure aquestes eleccions amb intensitat. Pensem el que pensem, el 27 S és una data clau. No sabem cap a on, però és clar que influirà -decisivament- en el futur d’aquest país. I, per tant, sabem que el nostre vot, cada vot, compta. No sempre un té aquesta sensació…

És lógic sentir emoció. Perquè és un vot que pot canviar les coses. Perquè sembla possible, i encara que només fos això, que ho sembli, canviar les coses amb el vot. I això és ben especial. Portem massa temps votant amb la sensació que res d’essencial es deriva del nostre vot. Que tot allò important ja està decidit i que, a la fi, només acabem decidint quines cares, quins accents, gestionen allò que, fet i fet, no té gaire marge de canvi.

Darrerament, qui porta temps somniant i lluitant per transformar la realitat, veu coses que no estava acostumat a veure. En les recents eleccions municipals, una nova onada de participació ciutadana en clau de regeneració democràtica i d’impugnació de l’odre establert, va aconseguir accedir al govern de moltes ciutats. Ara, per primera vegada després del franquisme, qui ha desitjat fer un salt en l’emancipació nacional, veu que s’obre una porta. I que, si vol, pot ajudar a obrir-la i fer un nou camí.

És lògic sentir un cert desassossec, un aire agredolç: hi ha expectativa de canvi però, segur, les coses no són com un havia pensat, desitjat o projectat. O com creu que haurien de ser per anar bé. Els lideratges, els artefactes polítics, les companyies, les misèries i contradiccions que s’amaguen, els ritmes i les intensitats, etc. La història ofereix algunes, poques diria, oportunitats. Però això no vol dir que les ofereixi en la millor de les seves opcions. Ha anat com ha anat. Som on som. I cal avançar amb el que tenim.

És lògic sentir inquietud. Els grans canvis, els grans moments polítics i socials, generen expectació però també unes inevitables dosis d’incertesa. I és clar, pifiar-la en grans moments i cruïlles històriques també pot tenir conseqüències molt negatives i és comprensible sentir un cert vertigen.

És lògic, i afegiria: necessari, preocupar-se per algunes coses que veiem. Per exemple, per la pèrdua de papers que alguns periodistes i mitjans estan experimentant els darrers temps. Els que són públics per oblidar que serveixen a tothom, no només a uns quants. Els que són privats, perquè per més privats que siguin, si són autèntics mitjans de comunicació, no tenen crèdit per dir mentides, tergiversar la realitat o forçar exageradament les coses.

És lògic sentir cansament en constatar, una vegada més, que les campanyes electorals són més espai d’espectacle, consignes buides i simplificació que no pas de debat de propostes i confrontació de projectes polítics. Hauríem de fer-hi alguna cosa. Caldria que hi poguessim fer alguna cosa. En això, estem com sempre.

I sí: seria molt convenient que els personatges públics (governants, polítics, periodistes, analistes, líders socials i tuitaries -sí, també són públics en la mesura que els tuits poden tenir impacte-) dimitissin de practicar la demagògia, de simplificar brutalment la realitat, d’exercir la crueltat contra els diferents. En fi, no és un problema del 27 S, sinó general i estructural. Tot i que, certament, en unes eleccions tant decisives, la cosa es descontrola un xic.

I, és clar: veient algunes bronques, no greus però sí més enllà de les habituals, cal recordar que l’endemà, el 28 S, hagin estat quins hagin estats els resultats, totes i tots haurem de tirar endavant aquest racó de món. No ho enviem tot a la foguera, perquè tothom té dret, i tothom ha de ser-hi cridat, a participar del present i futur d’aquest país.

Bon 27 S!





De terratrèmols

26 05 2015

Sempre que hi ha un terratrèmol social acaba esdevenint-se un terratrèmol polític. És una lúcida reflexió de l’Alfons Banda que, inevitablement, em va venir al cap diumenge.

Després d’uns intensos anys on la indignació ciutadana s’ha mobilitzat considerablement en diversos fronts (contra la corrupció -i la tolerància institucional cap a ella i la impunitat dels corruptes; contra la injustícia i la desigualtat -i les polítiques que les permetien; contra el no permanent a tot avenç en l’autogovern i pel dret a decidir) podem dir que sí, que un cert terratrèmol hi ha hagut.

Quasi que podríem establir una línia: aquells partits que defensaven l’statu quo davant d’aquestes tres principals indignacions són els que han tingut pitjors resultats. Aquells partits que oferien més resposta a les tres indignacions, millor resultat. Però la impugnació no és només per les polítiques sinó per la manera de fer política, pel tipus de vincle de la cosa pública amb la ciutadania. Per això la consolidació de les forces vinculades al municipalisme alternatiu i l’eclosió de noves candidatures ciutadanes de confluència social i política, configuren un panorama ben interessant fins i tot, més enllà de la valoració particular que en fem. La implicació activa de moltes ciutadanes i ciutadans en la política és un clar antídot per a prevenir futures corrupcions i evitar polítiques econòmiques allunyades de la realitat social.

Menció específica mereix la quasi desaparició de la xenòfoba Plataforma per Catalunya. És cert que, fonamentalment, es deu al seu caos i a desavinences internes. Però, constatar que la propaganda descaradament xenòfoba del PP no li ha servit per aturar la previsible caiguda electoral és molt gratificant en un moment on el racisme s’imposa com a boc expiatori en molts llocs d’Europa.

Finalment, els resultats al País Valencià i les Illes, constitueixen una alenada d’aire fresc imprescindible per a la dignitat política, el medi ambient, l’educació, la cultura i la llengua.

És d’hora per dir si tota aquesta traducció electoral de la mobilització i la indignació ciutadanes és un fet passatger o canviarà definitivament el mapa polític i, sobretot, la cultura política. Però és innegable que alguns efectes d’aquesta traducció electoral tindran impactes duradors: s’obriran debats sobre temes que alguns volien aparcats; es discutiran sobre l’encert de polítiques que hi ha qui considera que són les úniques possibles, es posaran en crisi codis d’organització interna (de partits i institucions) i de les seves relacions amb la societat, etc.

Si fa 10 anys ens haguessin explicat el que va passar diumenge, no ens ho hauríem cregut. De fet, portem un temps dient-ho: fa x anys no haguéssim imaginat que passaria això! Senyal que, efectivament, som en un moment d’importants transformacions i canvis.





El sobiranisme antipàtic és suïcida

20 05 2015

. Ens veiem a la mani, no?

No m’esperava la pregunta. Perquè era una persona poc polititzada, gens assídua a manifestacions i, encara menys, de caire nacional. Durant diversos dies, va passar el mateix amb altra gent. Unes converses que només podien anticipar un resultat: la Diada del 2012 seria grossa.

Hi ha molts factors que expliquen el creixement del sobiranisme: la crisi econòmica, el descrèdit per la corrupció, la desafecció cap a un sistema polític en fallida moral i tècnica i, és clar, els reiterats cops de porta de l’establishment espanyol a tot intent d’avançar en l’autogovern.

Però, diria, una part del contagi popular del sobiranisme entre 2012 i 2014 es va deure, també, al seu atractiu. A un camí de sortida davant l’atzucac esgotador. A una proposta davant el no permanent. I a una manera de fer, inclusiva, simpàtica, atractiva. Ningú sobrava, tothom hi era cridat. Tant va ser així, que a les manis del 2013 i 2014 t’hi trobaves gent que més que la plena coincidència amb els objectius polítics hi havia anat perquè no es volia perdre un bon dia. Pot semblar secundari, però no ho és: tot moviment, per a triomfar, necessita ser atractiu. I després d’anys de ser en un racó (més gran o més petit), l’independentisme era al centre de la pista. I molta gent volia ballar-hi.

Amb el desgast del temps, les complicacions, les dificultats i la negativa reiterada de l’Estat, les coses s’han complicat i, segur, han estat menys ‘atractives’. Hi ha, també, gent cansada del ‘monotema’, que se’n parli tant als mitjans, que sembli que tots els altres debats quedin segrestats mentre no resolguem el tema nacional, etc. Són coses que també estaria bé que es revisessin des del sobiranisme.

Però, a més de tot això, tinc la sensació que des de fa un cert temps, el sobiranisme ha esdevingut més antipàtic. No em refereixo, és clar, al moviment en general ni, tampoc, a l’ANC o ÒC. Però en converses, en reaccions a les xarxes socials, en algunes actituds, etc. on abans hi havia voluntat de seducció i implicació, ara hi veig, també, dosis de mal rotllo i agror.

Em vénen al cap algunes esbroncades, crítiques i desqualificacions molt exagerades cap a gent no sobiranista. Però, curiosament, les esbroncades més grans les ha rebut gent que, tot i no ser independentista, estava clarament compromesa amb el dret a decidir.

No ho trobo lògic. Ni m’agrada. Però no vull anar per aquí. El que ara voldria remarcar, i entenc que hauria de preocupar, és que en termes d’avenç del procés sobiranista aquest to antipàtic, és desastrós. I estratègicament parlant, un suïcidi.

Si alguna cosa ha quedat clara del 9-N és que, sí, hi ha un bon gruix de catalanes i catalans disposats a iniciar una aventura apassionant: construir un nou Estat. Però també que, per tal que sigui possible, falta més gent convençuda de fer el pas.

A la societat catalana tenim tres grans sensibilitats al voltant del tema nacional: la sobiranista, que vol passar del model autonomista a l’Estat nou (representada, pel que fa a partits, per CiU, ERC i la CUP), la reaccionària -parlo en termes descriptius, no pas menyspreatius-, la que enlloc d’avançar cap a la sobirania creu que s’ha anat massa lluny amb l’autonomia i vol desfer part del camí: llengua, escola, televisió, etc. (els casos del PP, C’s i UPyD) i, al mig, la reformista, amb diversitat d’accents: qui vol avançar cap a un estat federal (PSC), qui vol abordar el debat territorial en un nou procés constituent (Podem) i qui proposa un Estat plurinacional amb acceptació explícita del dret a l’autodeterminació (ICV-EUiA).

Està clar: el sector sobiranista només podrà aconseguir un nou Estat si fa camí, si atreu cap al seu pol, a persones i sensibilitats del sector reformista. Això, vol dir convèncer i seduir. O destacar els punts en comú. No pas per despotricar i anatemitzar. Ni, encara menys, per considerar contrari qui, senzillament, és a la vora, encara que no totalment.

En canvi, portem temps que el sector ‘reformista’ rep, i rep de valent, per part de determinada gent sobiranista. I costa d’entendre. Sense entrar a valorar ara l’interès del seu projecte polític, de les seves declaracions i posicionaments, dels seus encerts i errades, etc. (debats tots ells ben interessants i apassionants), aquí el que vull abordar és si, en termes estratègics, és lògic i sensat destil·lar -des del sobiranisme- aquesta creixent antipatia cap als sectors ‘reformistes’ en clau nacional.

ICV-EUiA està clarament pel dret a decidir. L’ha defensat arreu i ha aconseguit el suport dels seus homòlegs a l’Estat (IU) i al món (Els Verds). Sempre ha tingut militants i votants independendistes. Certament, de moment no anirà més enllà de la reclamació del dret a decidir. Però, això, justifica la gran quantitat de desqualificacions que alguns li han fet els darrers mesos? Però, sobretot, el sobiranisme es pot permetre de prescindir del que és i representa ICV-EUiA? Una cosa és que no hi hagi plena coincidència, l’altra és considerar-los adversaris o traïdors.

També la irrupció de Podem ha generat una crítica molt acarnissada que no acabo d’entendre. Vejam: fins ara només hi havia un partit d’àmbit estatal compromès clarament amb el dret a decidir, IU. Ara, en tenim dos. Es pot valorar que Podem té un discurs pobre, incoherent o que ha fet moltes rebaixes en menys d’un any (no només, per cert, en el tema nacional) però això, ara, no és el debat. La qüestió és, té sentit criticar durament un nou actor polític que, ni que sigui parcialment, eixampla el sector prodret a decidir a l’Estat?

Amb Barcelona en Comú, la virulència ha arribat a extrems exagerats. En Vicent Partal, l’Andreu Barnils o en Roger Palà, entre altres, s’hi han referit amb encert. És probable que, el fet que pugui guanyar les eleccions, ha esverat alguna gent. I potser alguna gent ha disfressat de ‘por en clau nacional’ altres menes de pors…

En tot cas, a Barcelona en Comú hi ha independentistes. Tindrà votants independentistes. L’Ada va votar Sí – Sí al 9-N i ha defensat el dret a decidir a debats catòdics d’audiència estatal màxima. És clar, no és una candidatura independentista. És més: no prioritzen el tema nacional. Però, algú pensa que es pot fer la independència sense el suport, complicitat o proximitat de gent que potser li sembla bé la independència però que no n’és fervorosament partidària? Si a Catalunya hi hagués un 60% de ciutadanes i ciutadans convençudament independentistes… ja seríem independents!! Per tant, si cal ampliar l’espai sobiranista, no té sentit expulsar gent que sense sentir-se’n plenament, és a prop.

On es veu més clarament com aquesta dinàmica ‘antipàtica’ és un suïcidi és precisament en el possible resultat de les eleccions a Barcelona. Si guanyés Barcelona en Comú i l’Ada Colau esdevingués alcaldessa, hi hauria dues lectures possibles en clau nacional:

  1. que ha guanyat una candidatura de l’esquerra alternativa que aposta pel dret a decidir
  2. que com que no són independentistes explícits, és una victòria ‘unionista’

La segona lectura, per al sobiranisme, seria fatídica, oi? Doncs bé, hi ha hagut diversa gent (i no només ciutadans, també analistes i tertulians) que han promogut aquesta lectura. Així, si els mitjans de la caverna, l’endemà d’un hipotètica victòria de l’Ada a Barcelona, diguessin que això suposa una derrota del sobiranisme… en part seria culpa d’alguns sectors sobiranistes que han promogut, a l’avançada, aquesta lectura. No sé si hi ha millor manera de definir què suposa disparar-se un tret al peu…

En fi, una cosa em sembla prou clara: si el sobiranisme es tanca en els convençuts, esdevé antipàtic cara enfora i envia a la foguera a possibles, i necessaris!, aliats claus, no aconseguirà els seus objectius.

I, diria, ja hi ha prou dificultats per fer un nou país. No cal afegir-ne d’innecessàries.





De Podem, de Podem i el sobiranisme i d’abraçades

22 12 2014
Foto d'Enric Català per a Catalunya plural (eldiario.es)

Foto d’Enric Català per a Catalunya plural (eldiario.es)

Des de la seva inesperada irrupció al Parlament Europeu un enrenou considerable acompanya totes les notícies, francament espectaculars, sobre les previsions de creixement de Podem.

La previsible entrada amb força en les institucions, les inquietuds de la classe política tradicional davant d’aquest possible tsunami i el seu possible impacte sobre el procés sobiranista són alguns dels factors que han fet que es parlés abastament de Podem.

Tot plegat, afegit a la visita de Pablo Iglesias a Catalunya, el seu míting d’ahir, la menció al David Fernàndez, i les reaccions vistes, em mouen a fer algunes reflexions:

 

Sobre Podem en general

. massa sovint, quan analitzem les coses tendim a descriure-les més en funció d’allò que ens agrada o irrita que no pas d’allò que, honestament, sembla que són. Podem pot semblar bé o malament, però el que és innegable és que ha entrat amb força. Es pot veure Podem com un producte de laboratori dissenyat des de dalt i amb sobreexposició mediàtica o entendre’l com un fruit des les mobilitzacions socials dels darrers anys, però el que és innegable és que molta gent s’hi sent atreta i això, avui en política, és molt difícil d’aconseguir.

. en el context espanyol, on trobem un PP profundament reaccionari i empeltat de corrupció, un PSOE que, malgrat tenir tradicions i discursos diferents, és vist com a corresponsable de la situació actual, una UPyD que més aviat sembla una modernització del PP i una IU que ningú percep amb opcions reals de ser alternativa, no és tant estrany que una força nova com Podem pugui il·lusionar una ciutadania profundament decebuda i, en alguns casos, seriosament afectada per la crisi i les polítiques d’austeritat.

. encara més: t’hi sentis a prop o no, et caigui bé o no, t’hi identifiquis o no, sembla prou evident que la simple irrupció de Podem ha dinamitzat el debat social, polític i mediàtic i està aconseguint fent moure a partits impertèrrits i obrir discursos tancats.

 

Podem, Catalunya i el sobiranisme

. a Catalunya l’escena política és més complexa que a l’Estat, hi ha molta més oferta política (ocupant, en bona part, el discurs i propostes que pugui fer Podem) i, és clar, el procés sobiranista –en si mateix rupturista- fa que el paper de Podem no sigui tant central, ni tant dinamitzador, com ho pugui ser a l’Estat

. en els darrers mesos hi ha dos autèntics terratrèmols que posen neguitosos, i quasi que podríem dir que els exciten sobremanera, els diversos líders i gestors del sistema polític, econòmic i mediàtic espanyol: la irrupció de Podem, que amenaça d’esberlar el bipartidisme, i el sobiranisme català, que amenaça la integritat de l’Estat

. és per això que no s’entén que hi hagi una part del sobiranisme català que, dia sí dia també, carregui contra Podem. És clar que el sobiranisme i Podem són processos i perspectives diferents, però tots dos apunten a la línia de flotació del règim sorgit del 78. I és evident que una baralla agre entre sobiranisme i Podem a qui beneficiaria és l’statu quo actual.

. Podem ha dit que respecta el dret a decidir. Inicialment ho feia amb contundència i, ara, molt més suament i ambigua. També ho ha fet, per cert, amb altres temes de caire econòmic i polític. Però, IU al marge, cap partit estatal dels grans ha acceptat mai el dret d’autodeterminació. Que una força que sembla que pot entrar en la lliga dels grans, hagi dit públicament que no s’oposa al que decideixin democràticament els ciutadans i ciutadanes de Catalunya, és una gran novetat. No ho enviem a la foguera tan ràpidament perquè històricament és molt rellevant.

 

L’abraçada del David

. en el míting d’ahir, en Pablo Iglesias va fer una desafortunada menció al David Fernàndez, jugant amb l’abraçada al President Mas. Tota persona ben informada sap que, a més i més enllà dels diversos moviments socials, la CUP és un dels actors polítics més clarament crítics amb el model econòmic, polític i constitucional vigent i profundament combatiu amb la corrupció i, si alguna cosa vol dir, ‘la casta’. I tota persona ben informada sap, a més a més, que en David Fernàndez, en la seva doble faceta prèvia d’activista i periodista compromès, i actual de diputat trencador, exemplifica perfectament aquest combat. Afegiria que, tota persona que coneix en David, sap que és un home que abraça. En fi, reduir l’aportació del David, i per extensió de la CUP, a l’abraçada només pot ser fruit de la ignorància o de la mala fe. Sobta que en Pablo estigui tan mal informat o, pitjor, que vulgui convertir una anècdota en categoria, un recurs massa habitual en la vella política de sempre

. encara més sobre l’abraçada del David i en Mas: l’endemà del 9 N em va sobtar veure com gent que havia viscut amb comoditat i convicció del règim polític dels anys 80 i 90 (càrrecs polítics en administracions públiques, sous astronòmics, etc.) enviaven a la foguera, per una abraçada, a una persona com en David, terriblement més compromès i combatiu que ells. Ahir, també em va sobtar veure gent que defensava en David… sense haver-ne compartit mai res. Donava la sensació que, més que defensar en David, practicaven allò tant tristament habitual de donar un plantofada ‘interposada’: en aquest cas a Podem, fent servir en David…

 

Tranquil·litat i bons aliments

. Podem té i tindrà espai a Catalunya. Hi ha gent farta dels gestors de la situació política, que no connecta amb l’esquerra existent i que no és independentista. Així, Podem és el partit amb qui es pot sentir més còmode. Un reflex de la diversitat del país: ningú s’hi hauria de fer mala sang

. finalment, no ho oblidem: l’impacte de Podem sobre el sobiranisme serà el que vulgui la gent, no el que pretengui Podem o cap estratega. Cada cop més queda clar que els partits són simples instruments. I si hi ha consciència ciudatana per a avançar cap a la independència, farem camí, hi hagi o no hi hagi Podem, PSOE o PP. I si no hi ha prou gruix… doncs no farem camí. Però no per culpa de Podem, sinó perquè no hi ha prou gent que ho vulgui. Així de senzill.





El ‘cas Brugué’ o mirem de no perdre el cap

7 10 2014

I ara, sembla que has d’estar 100% a favor del Brugué (i aprofitar per condemnar el sobiranisme per intolerant) o 100% en contra (i acusar-lo de totes les maldats de l’espanyolisme)…

Malauradament, es pensa de forma simplista i, curiosament, llavors tot es complica. Seria millor fer una anàlisi més complexa i, així, potser tot seria un xic més senzill…

Vejam, ho intento:

1. En Quim Brugué és un bon expert que ha dit i fet coses interessants en l’àmbit de la participació ciutadana i l’anàlisi política. La seva opinió, sigui la que sigui, agradi o no agradi, té valor i interès. Menysprear la seva opinió és poc intel·ligent. Condemnar-lo pel que ha dit, lamentable. I, en clau estratègica, un greu error: construir un país nou es fa implicant a molta gent, no pas enviant-la a la foguera.

2. El que ha manifestat, dubtar que ara per ara hi hagi garanties democràtiques per a la Consulta, no és cap animalada. Som ben conscients de les dificultats objectives que s’estan implementant a fi d’impossibilitar la Consulta. Vaja, en Brugué, en part, descriu una realitat. Una altra cosa és que ens quedem de braços creuats o no davant d’aquestes dificultats o, fins i tot, que a molts ja els sembli bé que existeixin. Però hi són.

3. A en Brugué, li reclamaria que continués amb la reflexió. Dir que no hi ha prou garanties democràtiques i deixar-ho aquí… és com si ens trobéssim davant una dificultat climatològica o accidental. O davant de defectes dels convocants (que n’hi ha, és clar). No: essencialment, si la Consulta al final no es pot acabar fent haurà estat per la voluntat activa de prohibir-la, impedir-la i boicotejar-la del govern del PP, amb l’inestimable ajut del PSOE i del braç executor del TC.

4. I li criticaria, ell mateix ho ha reconegut en públic, que hagi acceptat un càrrec i en tant poc temps se’n desdigui. Les condicions pràctiques de garantia de la Consulta eren, malauradament, ben previsibles fa una setmana. O es va precipitar llavors o s’ha embalat ara, no ho sé. Però hi ha hagut un problema de gestió del temps. Cap problema, perquè tots ens equivoquem. Però, és clar, hi ha qui ho aprofita tot. De fet, tristament, alguns dels que l’han defensat no el defensen a ell. En el fons estan atacant la Consulta, tot usant-lo a ell.

En fi, diria que no és tan complicat extreure’s d’una dinàmica de foguera, de tot o res, de maximalismes, i analitzar les coses una per una reconeixent encerts i errors.

Venen temps intensos i, inevitablement, tensos. Fóra bo de saber-los administrar amb cura i sensatesa…





Vuit idees sobre el terratrèmol de les Eleccions Europees

26 05 2014

1. Prudència: és el primer que cal dir. Els resultats presenten dades espectaculars. Però cal mirar-les amb calma. Els nivells de participació han estat en alguns països grans d’Europa molt baixos (36%, 40, 43%, 47%…). Mirem, doncs, aquests resultats com a indicadors i tendències però no els prenem com a foto definitiva. Les coses estan canviant, sí, però en unes eleccions generals a França, Gran Bretanya, Espanya, etc. (on la participació pot registrar fins a 30 punts més que ahir) part de les coses podrien tornar a ser, no totalment, però sí una mica més com eren abans.

Feta aquesta crida a la prudència, les dades són realment impressionants, per a bé i per a mal:

2. El somni d’Europa esdevé malson: des d’una vessant crítica, sempre hem considerat que tot el procés de construcció europea tenia dos elements preocupants: una baixa legitimitat democràtica i un cert segrest per part de les elits i sectors econòmics poderosos. Però, innegablement, Europa -respecte als Estats nació- sempre havia representat un ideal de major ambició civilitzatòria: més a prop dels drets humans i la pau que no pas de la mirada curta de la ‘raó d’estat’, per exemple.

Recordem el poeta: ‘Nord enllà, on diuen que la gent és neta i noble, culta, rica, lliure, desvetllada i feliç!’… Doncs bé, alguns dels resultats d’ahir trenquen brutalment aquesta idealització.

3. Una extrema dreta i un populisme xenòfob en ascens

Les xifres de vot cap a les forces d’extrema dreta, populistes xenòfobes o antieuropeistes estatalistes provoquen vertigen: guanyen a França, a Gran Bretanya i incrementen representació o n’obtenen per primera vegada en molts països. Sembla clar que part del malestar per la gestió nefasta d’aquesta crisi, per una Europa allunyada de la ciutadania, per aquestes famílies polítiques tradicionals que no acaben de fer missatges ideològics diferenciats, està anant a parar al simplisme de tancar-se i culpar la immigració de tots els mals.

4. Les persones, som responsables

Podem ser molt crítics amb el sistema econòmic, les lògiques que provoquen i porten la gent a la insolidaritat, la falta d’expectatives dels partits oficials que generen fugides a altres bandes amb discursos més simples… però, malgrat tot, si l’extrema dreta guanya a França o Gran Bretanya és, senzillament, perquè la gent així ho vol. Si, malgrat tot, el PP guanya a Espanya, és perquè la gent vol. Si, dels 5 candidats a presidir la Comissió Europea, el més gris i conservador, en Juncker, és el que té més punts per a endur-se el càrrec és perquè a Europa la gent que ha votat ho ha volgut així. I és que, finalment, en el món democràtic, si les coses són lletges o es fan malament és perquè a bona part de la gent ja li sembla bé que sigui així.

Espanta, per la poca responsabilitat de tanta gent. Però també ens indica que, en bona part, que les coses siguin així o puguin ser d’una altra manera, depèn de la gent.

5. Espanya: l’ocàs del bipartidisme

El PP ha guanyat i el PSOE manté la segona posició. A partir d’aquí tot són notícies desastroses per a ells. Cada cop pinten menys i la tendència sembla no tenir aturador. El fet que, plegats, no superin el 50% dels vots… és molt revelador del canvi de fons en el sistema de partits polítics que s’està produint. Un indicador contundent del cansament, la desconnexió i l’afartament de molta gent per com va tot.

6. La fi de la mirada contemplativa a l’esquerra

Arreu d’Europa la socialdemocràcia fa fallida, recula o, senzillament, aguanta. Tot i que hi ha factors interns i causes específiques, també presenta problemes i dimensions comunes. La principal: la socialdemocràcia no és percebuda com una alternativa a la situació actual, sinó com a part responsable.

Evidentment, no és fàcil construir coses noves: però el que no té sentit és que la socialdemocràcia sigui la primera a venir a dir que ‘no hi ha alternativa‘. Mirem el cas del PSOE: que, encara avui, defensi la monarquia sense cap angúnia; que, fins fa 4 dies, estigués més pendent d’indultar banquers que de defendre drets socials; que fos inductor, i no pas corrector, de la bombolla immobiliària, etc. i que tot això ho justifiqui per l’estabilitat, és transmetre un missatge duríssim: el món és el que és i nosaltres no hi podem fer gaire cosa més que aguantar-lo. Canviar-lo, seria un perill! No és, precisament, un missatge gaire esperançador per a una força d’esquerres.

Als països més castigats per la crisi, l’esquerra a l’esquerra de la socialdemocràcia ha fet, en general, bons resultats, amb el cas de Grècia al davant. A l’Estat, però, la irrupció de Podemos, provoca també una evident inquietud a IU, i passa al davant de projectes nous i frescos com Equo. És probable que a Catalunya ocupi part de l’espai que ha deixat orfe, en aquestes eleccions, la CUP. Però, en general, també suposa un toc d’atenció a l’esquerra de l’esquerra. El malestar és molt repartit. I, compte: això no vol dir que el triomf de Podemos es degui a factors tots ells de renovació política i d’exigència de fons: sembla clar que el factor mediàtic ha tingut un pes important. I, això, no és precisament un factor gaire ‘nou’.

7. La sacsejada a Catalunya

Fins fa uns anys, es podien pensar moltes coses en clau catalana. Fer moltes combinacions de Govern i projeccions d’aliances però, sempre sempre, passaven per CiU o el PSC. Els 2 partits grans que, més enllà d’òbvies diferències ideològiques, també representaven els partits d’ordre.

Doncs bé, el terratrèmol que ve produint-se a Catalunya en els darrers anys (pel tema nacional però no només) cada cop és de més nivell. Que un dels partits ‘petits’ hagi guanyat unes eleccions, que CiU quedi segona i el PSC tercer, que ICV, un altre ‘petit, superi al PSC en diverses ciutats, etc. són coses que ningú hagués pogut imaginar fa 10 anys. Perquè ho entenguem de cop: la suma d’ERC, ICV-EUiA i Podemos és superior (38,63%) a la de CiU i PSC (36,14%). Impressionant.

8. L’onada sobiranista: no és tan gran, però és onada

El dret a decidir queda reforçat: les forces favorables al dret a decidir (ERC, CiU, ICV-EUiA i Podemos) sumen un 60,49%. Fa 5 anys, aquest sector només arribava al 37,72%. El canvi és brutal.

Cal no oblidar, però, que hi ha molta gent que no ‘trempa’ amb el procés. El PSC més allunyat del dret a decidir, el PP més dur i els opositors explícits Cs’ i UPyD han arreplegat -sumats- un 31,65% dels vots en unes eleccions amb poca participació. Gens menyspreable. I alguns dels nostres ‘hiperventilats’ haurien de tenir-ho present.

En qualsevol cas, és innegable que el catalanisme polític, a dreta, centre i esquerra, s’ha passat en massa al camp del sobiranisme. I, això, és clar, és un terratrèmol de proporcions gegantines. Els analistes que encara van dient que tot això és una dèria del Mas o un procés gripal puntual, farien bé de callar. I, enlloc de receptar més Constitució, haurien de començar a acceptar la realitat: a Catalunya, hi ha una majoria de persones que volen, pensen i desitgen un camí nou propi i independent d’Espanya.