Un món al revés

20 06 2019

(Article publicat al Diari ARA el diumenge 16 de juny de 2019)

La capitana alemanya Pia Klemp afronta una possible condemna de 20 anys de presó a Itàlia acusada de “fomentar la immigració il·legal” pel fet que el seu vaixell va rescatar diversos migrants que havien naufragat.

Scott Warren encara un judici on li poden caure fins a 20 anys de presó acusat de “conspiració per amagar els immigrants a la policia”. Els migrants d’Amèrica Central que intenten arribar als Estats Units creuen el desert d’Arizona. La possibilitat que es perdin, que sucumbeixen a la calor o al fred, que els falti aigua o aliment, és molt alta. De fet, unes 3.000 persones han mort fent aquest trajecte des de 2001. Què fan Warren i l’ONG No More Deaths? Organitzar-se per facilitar-los aigua, aliments i suport i, així, evitar que morin.

Fa poques setmanes es va arxivar la causa a Catània, Sicília, contra Marc Reig i Isabel Montes, membres d’Open Arms, acusats “d’organització criminal i instigació a la immigració ilegal”. Però encara hi ha oberta una altra causa a Ragusa. De fet, el vaixell d’Open Arms va ser incautat a Itàlia durant un mes el 2018 i va estar bloquejat al Port de Barcelona 100 dies a principis d’any.

A Grècia, ara fa un any, tres bombers andalusos de l’ONG Proem-Aid, Manuel Blanco, Julio Latorre i Quique Rodríguez, van quedar finalment absolts en un judici on estaven acusats de “tràfic de persones”, amb penes de fins a 10 anys de presó.

La periodista i activista Helena Maleno, que notifica a Salvament Marítim les dades de les embarcacions que es troben en perill, ha estat patint, fins fa ben poc, la possibilitat de ser empresonada acusada de “tràfic de persones i d’afavorir la immigració irregular”.

¿Són exemples d’un guió d’una obra de teatre futurista, exagerada i distòpica? No, són fets reals. Ben reals i ben actuals.

Reconeguem-ho: la criminalització de l’activisme humanitari ja és un fet. Si en els darrers anys hem vist com, saltant-se totes les convencions internacionals, la població civil era atacada de forma deliberada en molts conflictes armats, ara veiem un pas més en la degradació i perversió que patim: ens permetem el luxe de perseguir i intentar empresonar les persones i entitats que procuren salvar vides humanes en perill.

Segons UNITED, fins a finals de 2018 havien mort un total de 35.000 persones a la Mediterrània. Totes elles, i les que han arribat amb vida, fugint de la pobresa, la violència o la persecució. I fan el que faríem nosaltres si ens trobéssim en la seva situació: cercar protecció. Com que Europa no els vol ni els facilita el camí, ho fan com poden, posant-se a les mans de màfies que els organitzen un viatge precari i acabant a la intempèrie.

Què fem a Europa davant de tot això? Pràcticament tots els Estats se’n renten les mans. Alguns, a més, lideren la persecució de l’activisme humanitari. Itàlia acaba d’aprovar un decret que preveu multes de fins a 50.000 euros per als vaixells que rescatin migrants a la Mediterrània. El ministre de l’Interior, Matteo Salvini, va imposant la seva agenda ultra i racista, sense gairebé cap resistència a Itàlia.

Però més enllà de l’estridència cridanera de Salvini, la resta de països europeus i la UE en conjunt fan un paper ben galdós. Cada cop redueixen més les seves tasques de salvament humanitari. Fa pocs mesos, encara es va anar més enllà: van deixar sense vaixells l’operatiu Sophia que, tot i que no tenia cap intenció humanitària, en la pràctica acabava recollint els migrants que es trobava al mar. Ara, aquest operatiu ja no té cap vaixell.

Europa no té cap projecte per a salvar les vides que s’ofeguen, any rere any, al Mediterrani. Ni cap voluntat. A més d’això, cada cop es posen més traves a les ONG i, finalment, se les persegueix judicialment. Tinc la sensació que no acabem de veure la gravetat de tot plegat. El missatge és tenebrós: que tot estigui en ordre. Traduït: que es morin, i que ningú faci res. Que ningú assenyali les nostres misèries. El problema no és que es mori gent. El problema és que alguns activistes ens ho facin evident i ens facin pujar la vergonya. Que callin. Que no ens molestin.

Vivim en un món on és possible fer negocis amb dictadures, pactar amb criminals de guerra i vendre armes a països on es vulneren sistemàticament els drets humans. Però mirar de salvar vides humanes, això, això sí que és un perill i pots acabar a la presó. Un món al revés.

Sinó el redrecem, aquesta serà la realitat que s’imposarà, entre la desídia d’uns i la brutalitat d’uns altres. Que no sigui amb el nostre silenci.

Anuncis




Raed, dignitat i vergonya

11 12 2018

(Article publicat a El Periódico el 29 de novembre de 2018)

Segur.

D’aquí a uns anys es publicaran novel·les, es projectaran pel·lícules i es representaran obres de teatre que ens parlaran del drama sirià.

Sí, arribarà un dia que l’immens patiment de la població siriana d’aquests anys serà profundament analitzat, documentat i recordat. I ens direm: “Com vam poder permetre tot això?”.

I no podrem consolar-nos dient que va ser un conflicte amagat en un lloc recòndit. Ni podrem dir que va haver-hi apagada informativa. O que no sabíem la cruesa de la situació.

No, ho sabíem tot. Ho sabem, tot. Sabem que fa 7 anys Síria pateix la guerra més devastadora dels darrers anys. Que el nombre de morts i ferits és altíssim. Que les vulneracions de drets humans han estat immenses, per quantitat, diversitat i profunditat. Que el nombre de persones refugiades i desplaçades és incomparable amb cap altre conflicte recent o present.

Molta gent a Síria ha patit greument i, en alguns casos, de forma irreversible. Entre ells, persones que, contra tota esperança, han defensat la llibertat i la justícia i sempre han rebutjat la intolerància o la violència. Valors “nostres”, oi? Doncs els hem deixat sols. I de mica en mica han anat morint, bombardejats o torturats per uns, assassinats per altres o segrestats pels de més enllà.

Com en Raed Fares i en Hamoud Jnaid assassinats ara just fa una setmana. Eren veïns i activistes de Kafranbel, una ciutat coneguda per les seves mobilitzacions creatives i pacífiques. Les pancartes que cada dissabte feien, i mostraven al món, són un bon compendi de la denúncia d’un règim criminal i d’un terrorisme bàrbar. Fruit d’aquest compromís en Raed i molts d’altres com ell, havien patit assetjaments i intents d’assassinat del règim de Baixar al-Àssad, de l’ISIS o d’Al-Qaida.

En Raed i els seus companys pensaven que la clau de volta era l’autoorganització popular i per això fomentaven iniciatives socials per apoderar la gent i enfortir la xarxa i cohesió ciutadanes. I, amb ironia i humor, mostraven molta lucidesa. Per exemple, davant la deriva armada d’una part de l’oposició, el 2012, en declaracions als periodistes Javier Espinosa i Mónica G. Prieto (autors d’un excel·lent llibre ‘Siria, el país de las almas rotas’), deia “quan acabin amb el règim, vindran a per nosaltres”. No va encertar el diagnòstic sobre la fi del règim però sí anticipava com les organitzacions armades acaben sempre per desconfiar del pensament lliure i perseguir els moviments socials crítics.

Sé que no canviaré el món, només fem això per a que després ningú digui que no ho sabia”. Rellegir aquesta frase, sis anys després de tot el que ha passat, fa mal. Perquè ho sabíem tot. Perquè ho sabem tot. I perquè, tot i així, assistim impassibles a la mort de gent valenta i compromesa que, mentre tot convidava a callar o a fugir, s’ho van jugar tot per la dignitat, la llibertat i la justícia, encara que se sentissin abandonats pel món.

Quan d’aquí a un temps, finalment, afrontem Síria, ens caurà la cara de vergonya.





Adéu a les bombes de dispersió: 10 anys ja!

30 05 2018

Avui, fa exactament 10 anys, després de dies d’intenses negociacions, s’adoptava a Dublín la Convenció que prohibia les bombes de dispersió.

Un dels èxits, petits però remarcables, del treball per la pau i el desarmament dels darrers anys.

Recordo perfectament la data: perquè era a Dublín, celebrant la fita, amb una colla de molt bona gent, de FundiPau (l’Eugeni, en Quico, la Mari Carme, en Jaume, el Yago), i també d’altres entitats (en Xavi, la Mabel, la Meritxell i, tot i que no hi eren aquella setmana, en Jordi i l’Alejandro, que hi havien estat dies abans). Tots nosaltres, juntament amb les companyes i companys de la Campanya Internacional –la Cluster Munitions Coalition, CMC- amb en Thomas Nash al capdavant, compartíem molts sentiments: la joia per viure un dia important en clau de pau (una cosa que no sol passar); la satisfacció per la feina feta i una profunda emoció per les víctimes, supervivents, de les bombes de dispersió que es trobaven a Dublín. L’Eugeni ho va expressar molt bé: veure la seva cara de felicitat, la sensació que, finalment, rebien un cert reconeixement per la injustícia patida, era el millor premi que ens podíem endur.

No és per menys: les bombes de dispersió són un artefacte especialment cruel. Una bomba que quan es llença allibera un munt de petites municions. La zona afectada per les explosions d’aquesta bomba de bombes pot arribar a ser molt gran. I l’impacte, ben indiscriminat: pot destruir l’objectiu previst però també pot segar moltes vides properes a l’objectiu. I, sempre hi ha càrregues que no exploten i poden activar-se molt més tard.

Però també ho he recordat perquè va ser un esforç enorme, intens, ple de dificultats.

Dos dies abans, no teníem clar si s’aprovaria un Tractat. Alguns països importants dubtaven. Altres, senzillament, procuraven que el Tractat no s’aprovés o, en tot cas, que s’aprovés un text amb forats i excepcions. En el cas espanyol, que lògicament seguíem de prop, vam ser testimonis de com treballaven per què el tractat deixés fora de la prohibició alguns models de bomba de dispersió… que coincidien amb els que volia posar al mercat l’empresa Instalaza.

Malgrat tot, el pas valent d’alguns Estats, el treball lent d’alguns diplomàtics, la pressió de la gent de les ONG que érem a Dublín, estant a sobre i passant informació a l’exterior, els contactes i telefonades que vam fer a Barcelona i Madrid, etc. tot plegat va fer que, finalment, hi hagués una Convenció de prohibició de les bombes de dispersió.

Una arma cruel quedava estigmatitzada i començava a restar fora de joc.

Encara queda molt, molt, per fer. La Convenció està signada per 120 països, dels quals 103 l’han ratificat i, per tant, en ser membres de ple dret del Tractat, estan obligats a complir-lo plenament. Però queden massa països fora. També, a diferència de la prohibició contra les mines que ha acabat essent pràcticament absoluta, s’han detectat usos de bombes de dispersió en conflictes actuals com els del Iemen o Síria.

Però fa 10 anys es va demostrar, vam demostrar, que la impunitat del negoci de les armes tenia límits i que la ciutadania organitzada reclamant polítiques més coherents i dignes amb la pau i els drets humans podia vèncer, ni que fos una mica, encara que fos de tant en tant.

Ho he recordat, també, perquè estem en un moment dur, on la irresponsabilitat i follia de molts governants és notòria, on els drets humans i les llibertats fonamentals retrocedeixen a passes gegantines, on la insolidaritat i el racisme campen a plaer i on es promou encara més militarització com a recepta a una inseguretat que, en bona part, és produïda per la mateixa militarització.

I en  aquest context, malgrat el desànim, la ràbia i la indignació, és bo recordar que la gent, si ho vol, és capaç de derrotar raons d’Estat, interessos econòmics i silencis mediàtics.





L’ombra de la pau, sàvies paraules de l’Alfons

30 01 2015

9788416139279.small (2)Avui fa tot just un any, l’Alfons ens va deixar. Ho recordo perfectament: em trobava al País Basc, envoltat de gent magnífica i tenaç lluitadora per la pau. Però rebre la notícia, tot i esperada, va ser un cop molt dur.

Durant aquest any, som moltes les persones que hem pensat en l’Alfons: hem trobat a faltar el seu escalf, la seva rialla, la conversa amigable, la seva lucidesa, les seves paraules, els seus gestos… Personalment també he tingut una bonica i inconscient reacció, compartida sovint amb en Francesc Gusi: lligar alguns esdeveniments socials i polítics amb articles, posts i reflexions que havia fet l’Alfons. Perquè una de les grans aportacions socials que va fer l’Alfons, va ser pensar, reflexionar i analitzar i exposar-ho amb paraules, papers o webs.

I avui voldria recuperar-ne algunes. I animar-vos a llegir el llibre “L’ombra de la pau” que recull bona part de les seves paraules escrites.

L’opinió pública, la ciutadania activa i mobilitzada, com a motor de canvi:

Sempre que es produeix un terratrèmol social va seguit d’un terratrèmol polític

Bellament lúcid. Terriblement inspirador en les seves paraules:

El temps flueix amb aparença indiferent arrossegant premonicions avorrides. Però avui no és igual que ahir perquè avui està més a prop de demà.

Amant del diàleg, del dubte, de convèncer i deixar-se convèncer, lluny del fanatisme i la tonteria:

El debat honest ens porta a sospitar, o descobrir, debilitats en els nostres raonaments alhora que, simultàniament i paradoxal, els matisa, els contrasta i els dóna solidesa. És el gran i honorable exercici que ens proposa la raó”

Pedagògic. Capaç de sintetizar en una frase grans reflexions de fons:

“No és el temor que inspirem el que genera seguretat sinó la confiança que ens guanyem”

Mentre se’ns vol fer creure que es governa per possibilitats, en realitat es governa per opcions

Un home formal, però que posava el dit a la nafra quan calia:

Els paradisos fiscals no són un xiringuito on quatre xoriços hi tenen uns tresors mal guanyats sinó peces importants, i potser capitals, d’un sistema financer brut i embogit que vol fer del diner l’única clau de la política, de la història i de la vida humana. Fins quan?

Punyent, en assenyalar les nostres misèries:

La base del sistema no és de roca, ni tan sols de sorra; la base del sistema és un relliscós femer d’ambicions cobdicioses

Un artista en generar i projectar esperança i compromís:

L’esperança activa, no pas l’espera resignada, genera i anima una paciència creadora d’harmonia, d’humanitat i també de sentit final, mitjançant un sorprenent cercle virtuós

Hem adquirit una nova responsabilitat cívica i moral, perquè: si es pot fer, quina excusa podrem donar per a no fer-ho?





Querido Paco

28 10 2014

Recibir la noticia el viernes fue brutal. Imposible de admitir. Y de asumir.

Darme cuenta que tu e-mail, explicándome cosas serias pero acompañándolas de confianza y gozo vital, estaba escrito escasas horas antes de que pasara todo… me cortó el aliento.

Pero, ¿sabes? después de dos días de desolación algo me vino a la cabeza que me dio un poco de paz y serenidad.

Pensé: Paco, esté dónde esté, iluminará con sus reflexiones, incomodorá con su ‘malafollá granaína’ y, sobre todo sobre todo, hará reír a raudales, empatizando y creando buen ambiente.

Y es que estés dónde estés harás bien. Y eso está bien.

Un inmenso abrazo Paco

Jordi

PD: “Anda Jordi, esta mañana iba tan dormido que me puse un zapato diferente en cada pie!!” Y lo inmortalizamos, allá por Arantzazu, en 2008. Para tí: creo -sé- que te echarías unas risas al recordarlo…

IMAGE_183





‘Mai és tan fosc’, un retrat públic i íntim de l’Arcadi

20 09 2014

SONY DSCAnar a veure una pel·lícula sobre una persona que coneixes i estimes des de fa temps, et produeix una sensació estranya: s’hi barreja una gran il·lusió (em ve de gust! s’ho mereix! un bon reconeixement!) amb una certa inquietud (serà un retrat fidel a la persona que jo conec? li farà justícia? serà equilibrat?).

Ahir a la nit tenia aquesta barreja de sensacions en anar a veure la pel·lícula documental ‘Mai és tan fosc‘, dirigida per l’Èrika Sànchez i produïda per la Dària Esteva. I és que la peli va sobre l’Arcadi.

És obvi que qualsevol altra direcció d’un projecte així hagués ofert altres enfocaments i mirades. Però fins i tot en aquest mateix projecte, ha calgut escollir (això tan complicat i difícil que la vida ens convida, i obliga, a fer constantment): de desenes i desenes d’hores de rodatge s’ha passat a una hora i mitja. És possible que la mateixa Èrika, en un altre moment, hagués fet una altra selecció d’aquest material. Hi ha, per tant, moltes possibles pelis sobre o al voltant de l’Arcadi.

La qüestió és veure si la que finalment se’ns ofereix és un retrat creïble i fidel, interessant i amè. I ‘Mai és tan fosc’ ho és. No és una crònica social ni, tampoc, un documental -estrictament parlant- sobre l’Arcadi. És més aviat el seguiment de l’Arcadi en un moment determinat: l’eclosió del moviment de la indignació, el 15 M. En una altre context (la Marxa per la Llibertat, la campanya per sortir de l’OTAN, la lluita contra el deute, els Fòrums Socials, les consultes sobiranistes, etc.) la pel·lícula s’hagués vist clarament influïda per aquesta realitat i, seria, inevitablement, diferent. Penso que és bo que ho tinguem present abans d’anar-la a veure.

La peli incorpora alguns discursos, alguns moments, alguns fets de la nostra història recent. D’aquests darrers anys que han estat qualsevol cosa menys avorrits i passius. Però el que més m’ha agradat de ‘Mai és tan fosc’ és la part de retrat íntim, solitari, jo diria minimalista de l’Arcadi. Els detalls més insignificants, més mínims, lluny dels focus i dels mítings abrandats, són els que més recordaré de ‘Mai és tan fosc’. M’agrada la mirada de l’Èrika sobre l’Arcadi en aquests instants: plena de tendresa i complicitat, però a la vegada un xic distant i, fins i tot, un punt desencisada. I sense maquillar els contrastos, obvis, de tota persona, també de l’Arcadi: contrastos entre la il·lusió i el cansament, entre el lideratge social i la mirada perduda i esbalaïda, entre l’energia frenètica i el caminar pesarós.

Si estimes, coneixes o valores l’Arcadi, si t’agraden els documentals o si vols reviure un petit tast de la crònica d’aquells dies, val la pena anar a veure ‘Mai és tan fosc’.





Estimat Alfons

30 01 2014

Alfons Banda2

Hi ha dies tristos. Molt durs. Terriblement injustos. Absolutament sobrers.

Dies, també, paradoxals: avui la vida fa ràbia. Detestes la seva criminal i frívola arbitrarietat. Però, també, has d’agrair-li a la vida que t’hagi donat l’oportunitat de conèixer, parlar, compartir, projectar, lluitar, reflexionar, viatjar i, riure, riure molt, amb l’Alfons. Un home savi, lúcid, generós, compromès, honest i digne, molt digne.

Estimat Alfons, sàpigues que se’t trobarà -refotudament- molt a faltar. Però gràcies immenses per tot.