L’ombra de la pau, sàvies paraules de l’Alfons

30 01 2015

9788416139279.small (2)Avui fa tot just un any, l’Alfons ens va deixar. Ho recordo perfectament: em trobava al País Basc, envoltat de gent magnífica i tenaç lluitadora per la pau. Però rebre la notícia, tot i esperada, va ser un cop molt dur.

Durant aquest any, som moltes les persones que hem pensat en l’Alfons: hem trobat a faltar el seu escalf, la seva rialla, la conversa amigable, la seva lucidesa, les seves paraules, els seus gestos… Personalment també he tingut una bonica i inconscient reacció, compartida sovint amb en Francesc Gusi: lligar alguns esdeveniments socials i polítics amb articles, posts i reflexions que havia fet l’Alfons. Perquè una de les grans aportacions socials que va fer l’Alfons, va ser pensar, reflexionar i analitzar i exposar-ho amb paraules, papers o webs.

I avui voldria recuperar-ne algunes. I animar-vos a llegir el llibre “L’ombra de la pau” que recull bona part de les seves paraules escrites.

L’opinió pública, la ciutadania activa i mobilitzada, com a motor de canvi:

Sempre que es produeix un terratrèmol social va seguit d’un terratrèmol polític

Bellament lúcid. Terriblement inspirador en les seves paraules:

El temps flueix amb aparença indiferent arrossegant premonicions avorrides. Però avui no és igual que ahir perquè avui està més a prop de demà.

Amant del diàleg, del dubte, de convèncer i deixar-se convèncer, lluny del fanatisme i la tonteria:

El debat honest ens porta a sospitar, o descobrir, debilitats en els nostres raonaments alhora que, simultàniament i paradoxal, els matisa, els contrasta i els dóna solidesa. És el gran i honorable exercici que ens proposa la raó”

Pedagògic. Capaç de sintetizar en una frase grans reflexions de fons:

“No és el temor que inspirem el que genera seguretat sinó la confiança que ens guanyem”

Mentre se’ns vol fer creure que es governa per possibilitats, en realitat es governa per opcions

Un home formal, però que posava el dit a la nafra quan calia:

Els paradisos fiscals no són un xiringuito on quatre xoriços hi tenen uns tresors mal guanyats sinó peces importants, i potser capitals, d’un sistema financer brut i embogit que vol fer del diner l’única clau de la política, de la història i de la vida humana. Fins quan?

Punyent, en assenyalar les nostres misèries:

La base del sistema no és de roca, ni tan sols de sorra; la base del sistema és un relliscós femer d’ambicions cobdicioses

Un artista en generar i projectar esperança i compromís:

L’esperança activa, no pas l’espera resignada, genera i anima una paciència creadora d’harmonia, d’humanitat i també de sentit final, mitjançant un sorprenent cercle virtuós

Hem adquirit una nova responsabilitat cívica i moral, perquè: si es pot fer, quina excusa podrem donar per a no fer-ho?

Anuncis




Querido Paco

28 10 2014

Recibir la noticia el viernes fue brutal. Imposible de admitir. Y de asumir.

Darme cuenta que tu e-mail, explicándome cosas serias pero acompañándolas de confianza y gozo vital, estaba escrito escasas horas antes de que pasara todo… me cortó el aliento.

Pero, ¿sabes? después de dos días de desolación algo me vino a la cabeza que me dio un poco de paz y serenidad.

Pensé: Paco, esté dónde esté, iluminará con sus reflexiones, incomodorá con su ‘malafollá granaína’ y, sobre todo sobre todo, hará reír a raudales, empatizando y creando buen ambiente.

Y es que estés dónde estés harás bien. Y eso está bien.

Un inmenso abrazo Paco

Jordi

PD: “Anda Jordi, esta mañana iba tan dormido que me puse un zapato diferente en cada pie!!” Y lo inmortalizamos, allá por Arantzazu, en 2008. Para tí: creo -sé- que te echarías unas risas al recordarlo…

IMAGE_183





‘Mai és tan fosc’, un retrat públic i íntim de l’Arcadi

20 09 2014

SONY DSCAnar a veure una pel·lícula sobre una persona que coneixes i estimes des de fa temps, et produeix una sensació estranya: s’hi barreja una gran il·lusió (em ve de gust! s’ho mereix! un bon reconeixement!) amb una certa inquietud (serà un retrat fidel a la persona que jo conec? li farà justícia? serà equilibrat?).

Ahir a la nit tenia aquesta barreja de sensacions en anar a veure la pel·lícula documental ‘Mai és tan fosc‘, dirigida per l’Èrika Sànchez i produïda per la Dària Esteva. I és que la peli va sobre l’Arcadi.

És obvi que qualsevol altra direcció d’un projecte així hagués ofert altres enfocaments i mirades. Però fins i tot en aquest mateix projecte, ha calgut escollir (això tan complicat i difícil que la vida ens convida, i obliga, a fer constantment): de desenes i desenes d’hores de rodatge s’ha passat a una hora i mitja. És possible que la mateixa Èrika, en un altre moment, hagués fet una altra selecció d’aquest material. Hi ha, per tant, moltes possibles pelis sobre o al voltant de l’Arcadi.

La qüestió és veure si la que finalment se’ns ofereix és un retrat creïble i fidel, interessant i amè. I ‘Mai és tan fosc’ ho és. No és una crònica social ni, tampoc, un documental -estrictament parlant- sobre l’Arcadi. És més aviat el seguiment de l’Arcadi en un moment determinat: l’eclosió del moviment de la indignació, el 15 M. En una altre context (la Marxa per la Llibertat, la campanya per sortir de l’OTAN, la lluita contra el deute, els Fòrums Socials, les consultes sobiranistes, etc.) la pel·lícula s’hagués vist clarament influïda per aquesta realitat i, seria, inevitablement, diferent. Penso que és bo que ho tinguem present abans d’anar-la a veure.

La peli incorpora alguns discursos, alguns moments, alguns fets de la nostra història recent. D’aquests darrers anys que han estat qualsevol cosa menys avorrits i passius. Però el que més m’ha agradat de ‘Mai és tan fosc’ és la part de retrat íntim, solitari, jo diria minimalista de l’Arcadi. Els detalls més insignificants, més mínims, lluny dels focus i dels mítings abrandats, són els que més recordaré de ‘Mai és tan fosc’. M’agrada la mirada de l’Èrika sobre l’Arcadi en aquests instants: plena de tendresa i complicitat, però a la vegada un xic distant i, fins i tot, un punt desencisada. I sense maquillar els contrastos, obvis, de tota persona, també de l’Arcadi: contrastos entre la il·lusió i el cansament, entre el lideratge social i la mirada perduda i esbalaïda, entre l’energia frenètica i el caminar pesarós.

Si estimes, coneixes o valores l’Arcadi, si t’agraden els documentals o si vols reviure un petit tast de la crònica d’aquells dies, val la pena anar a veure ‘Mai és tan fosc’.





Estimat Alfons

30 01 2014

Alfons Banda2

Hi ha dies tristos. Molt durs. Terriblement injustos. Absolutament sobrers.

Dies, també, paradoxals: avui la vida fa ràbia. Detestes la seva criminal i frívola arbitrarietat. Però, també, has d’agrair-li a la vida que t’hagi donat l’oportunitat de conèixer, parlar, compartir, projectar, lluitar, reflexionar, viatjar i, riure, riure molt, amb l’Alfons. Un home savi, lúcid, generós, compromès, honest i digne, molt digne.

Estimat Alfons, sàpigues que se’t trobarà -refotudament- molt a faltar. Però gràcies immenses per tot.





Hessel, icona ètica de la indignació

28 02 2013

(Article d’opinió publicat al diari ARA el 28/02/2013)

No, Stéphane Hessel no va crear la primavera àrab, ni el 15 M, ni Occupy: els moviments socials són fruit de molts factors. Tampoc els va fer una gran aportació intel·lectual.

Però ‘Indigneu-vos!’ els va donar un nom i els va proposar una actitud davant l’atzucac d’un sistema on l’economia al servei d’uns pocs havia trobat l’aliança –enlloc del fre- de la política. I va connectar amb gent no motivada per la política i l’activisme. Mentre tothom assistia atònit a l’èxit de marxes i acampades, organitzades per gent anònima i escampades per les xarxes socials, la figura de Hessel va permetre a analistes i periodistes posar-hi cara i ‘explicar-ne’ el perquè.

És clar, la trajectòria vital de Hessel va facilitar que esdevingués icona de la reacció ètica: havia participat –amarat de compromís i fe- en bona part dels esdeveniments clau del Segle XX (dels camps de concentració a les Nacions Unides, de la tirania a la Declaració dels Drets Humans, de la resistència contra el nazisme a la solidaritat amb Palestina).





Elkarri: insistint en la fi de la violència i la promoció del diàleg

20 12 2012
Presentació del Comitè Català de Suport a la Conferència de Pau a BCN

Presentació del Comitè Català de Suport a la Conferència de Pau a BCN

La fi de la violència al País Basc no ha estat un procés fàcil ni senzill. Han fet falta moltes implicacions, moltes persones, moltes organitzacions, moltes sensibilitats.

I avui, aprofitant que fa exactament 20 anys va néixer, cal recordar Elkarri.

Després de 6 anys d’un treball molt coherent de Gesto por la Paz en la mobilització ciutadana contra la violència, Jonan Fernández i Victor Aierdi impulsen Elkarri.

Aprofitant l’experiència acumulada en la lluita ecologista contra l’autovia de Leitzaran, es plantegen incidir en la resolució del conflicte basc. Més que fent posicionaments, la seva voluntat és generar canvis socials i polítics que facin possible la pau. Inicialment propers a l’esquerra abertzale esdevindran un moviment plural identificat per la critica a la violència, la defensa dels drets humans i la promoció del diàleg.

La manera de fer ‘elkarriana’ ens mostra pistes interessants:

. to positiu i constructiu, malgrat les adversitats

. ‘insistencialisme’ davant les contínues decepcions

. aposta per un diàleg real entre persones i àmbits de cultures polítiques diferents

. treball amb rigor i criteri, planificant i avaluant bé cada nou pas

. aprenentatge i maduració: en tota proposta nova es notava que hi havia hagut una anàlisi auto-crítica del passat, descartant errors i perfeccionant opcions

A FundiPau (llavors la Fundació per la Pau) vam considerar que, malgrat la complexitat i la dificultat que suposava intervenir en el conflicte basc, no podíem defugir-lo com massa ONG feien. I, enmig del xivarri polític i mediàtic, teníem clar que el nostre paper havia de ser esdevenir còmplices, altaveus i col·laboradors dels actors de pau del País Basc.

Ho vam fer i ho hem fet moltes vegades, amb Gesto, Elkarri i Lokarri.

Especialment, recordo el suport a la Conferència de Pau de 2001-2002. En un context de molta violència i de profunda polarització i crispació, en Jonan i en Gorka van venir al local de la Fundació, acompanyats de Fèlix Martí, per explicar-nos la seva ‘modesta’ ambició: trencar els murs d’incomunicació amb una Conferència oberta a totes les sensibilitats polítiques basques.

Ens van demanar que impulséssim el Comitè Català de Suport a la Conferència. Vam vam treballar-hi de valent. I, a més de la sensibilització i solidaritat generada a Catalunya, la pluralitat ideològica del Comitè Català (entre altres, Victòria Camps, Vázquez Montalbán, Cardús, Terricabras, Puigverd, Rubert de Ventós, Clara-Simó, Culla, Subirats, Loquillo, Quimi Portet o Lluís Gavaldà, a més de moltes persones de l’àmbit de pau i drets humans) va ajudar a obrir camins i portes a Madrid i al País Basc.

Avui, trobem diverses petjades d’Elkarri: el moviment Lokarri, el seu hereu directe creat el 2006, on hi trobareu l’incansable Paul Ríos; el centre Baketik, on en Jonan ha continuat aprofundint en la transformació dels conflictes des d’una mirada ètica o els interessants documentals ‘Pluja seca’ i ‘Parlen els ulls’ de Gorka Espiau.

És un bon moment per recordar tota la gent, desenes de milers, que s’hi van implicar i que, entre molts altres, han fet possible que, avui, la violència al País Basc sigui més un record que una realitat.





Premi a l’objecció i la insubmissió. Gràcies Pepe!

29 02 2012

Em fa molta il·lusió anar al lliurament del Premi ICIP de Constructors de Pau a la lluita dels objectors i insubmisos (i objectores i insubmises, que també n’hi va haver!).

El moviment per l’objecció de consciència va ser una experiència preciosa, viscuda i compartida intensament amb gent magnífica. I va tenir fruits, contra el que diuen els descreguts de sempre: no només va contribuir efectivament a la fi del servei militar obligatori. Sobretot, va contribuir a sortir de l’armari la crítica social cap al militarisme. I, avui, encara vivim de la immensa aportació social que va suposar la implicació en l’objecció i la insubmissió de milers de joves.

Però el que em fa una immensa il·lusió és que en Pepe Beúnza, en nom de tota aquesta gent, reculli el Premi. Estimo en Pepe, no és cap secret. És una persona senzilla i tendra que, sota el franquisme, va demostrar una coherència, un compromís i una valentia, que poques vegades es veuen. Molta gent que hagués fet el gest pioner i heroic d’en Pepe avui viuria instal·lat en l’estratosfera. En Pepe, no. Continua essent una persona senzila, compromesa i vital.

En Pepe va influir molt clarament en molts dels que, ara fa una pila d’anys, vam fer el pas de fer-nos objectors quan tot (gent de l’entorn, realitat, política, mitjans de comunicació, sentit comú, por, etc.) aconsellaven el contrari.

Gràcies Pepe!