Estimat Quico

10 05 2020

En Quico al centre (no sol passar), rient i envoltat de gent que l’estima (sol passar).
A Oslo, la nit abans de l’acte de lliurament del Premi Nobel de la Pau a l’ICAN.

 

És duríssim aquest present. Perquè el passat amb tu ha estat preciós i pensar que ja no hi haurà futur amb tu és, senzillament, massa.

La gent de FundiPau, la teva Fundi que estimaves tant, està absolutament devastada. Però no és gens estrany. Tens una habilitat raríssima Quico: tothom que et coneixia, t’estimava. I qui et coneixia més a fons, t’estimava molt més. Hauries de saber la quantitat de gent que aquests dies expressa: en Quico era una bellíssima persona! És que era així. Radicalment així.

Malgrat la immensa tristesa, és impossible esborrar una cosa: un munt de vivències, precioses totes elles, compartides amb tu. I quan la gent que t’estimem parlem aquests dies, ens en surten moltes més. Només vol dir una cosa: has fet passar moments molt bonics a molta gent.

Sí, podríem fer una llarga –i brutal- llista del teu compromís: de la feina feta amb els Anuaris de la Fundació per la Pau (jo no hi era, però ho sé! ;-). Dels articles escrits. Dels continguts aportats. De les reflexions compartides. De les persones connectades. De la teva empatia i sensibilitat per abordar conflictes i preocupar-se per qüestions cabdals. De la teva dedicació per desmuntar la maquinària bèl·lica, per seguir la pista a les armes i denunciar-ne el comerç.

O si pensem en moments clau, podríem parlar del 1999 a La Haia en la conferència d’activistes per la pau més gran del món. O el 2008, a Dublín, empenyent per tal que el món prohibís –com va acabar passant- la barbaritat de les bombes de dispersió. O el 2010 a Viena iniciant la Campanya pel Tractat mundial que regulés el comerç d’armes o el 2014, també a Viena, presentant en societat la Campanya per la prohibició de les armes nuclears, campanya que va acabar aconseguint el Premi Nobel de la Pau que, tu, també vas ‘recollir’ a Oslo, el 2017. O les escapades al País Basc, per afavorir camins de pau, tot donant suport a Gesto, a Elkarri o al Foro Social. O els nombrosos viatges a Madrid, per a coordinar-nos amb la resta de companyes i companys de la Campanya Armes Sota Control, per anar a convèncer a responsables polítics o governamentals o per a explicar i denunciar tot el que estava passant amb el comerç d’unes armes que incendien conflictes, massacren persones, destrueixen comunitats i faciliten la vulneració dels drets humans.

Tot això és important. Molt!!! Sense això el món encara seria un lloc més indecent i inhòspit. I tu has contribuït com el que més a que aquestes coses hagin pogut passar.

Però tu també sabies, més que ningú, que la vida és compromís… i passar-ho bé. Al final, què recordarem més de La Haia? Els documents i les reunions? O la inacabable tirallonga d’acudits (i de rialles) que vam compartir aquella nit memorable tot tornant de sopar? Hi eres sempre que calia treballar. Però també eres dels primers en aportar humor. Tenir-te en un viatge era sinònim de fer feina, amb rigor, i, a la vegada, de passar-ho bé, a fons.

I és que tu, Quico, et comprometies amb el món, però també amb la humanitat concreta. A vegades amb gestos mínims, fent detalls i petites sorpreses que alegraven el dia o la setmana. A vegades amb coses potents: com quan vas acompanyar, molt, l’Alfons en el seu tram final. I com em vas avisar perquè l’anés a veure… quan li quedava un glopada d’aire. Sempre te n’estaré agraït: sense tu no hagués pogut acomiadar-lo com (em) calia.

I a vegades, ho feies com qui no vol la cosa. Com quan un hivern de fa anys, vas decidir acompanyar-me en un doble ‘bolo’ que tenia a Girona i Calella. Deies que et venien molt de gust els dos actes i que així em seria més fàcil poder fer la complicada tasca d’arribar a l’hora als dos llocs. Era cert, ho havies fet altres vegades. Però sempre vaig pensar que, amb la teva sensibilitat distreta, aquell dia també havies decidit acompanyar-me perquè intuïes que eren dies durs per a mi. I vam acabar sopant pizza i veient els darrers minuts del partit del Barça.

Una de les teves immenses habilitats? Crear caliu. Bon clima. A la Fundi, de fa molts i molts anys, tenim una tradició preciosa: treballem a sac, però els dimecres a les 11.30 h, la gent que és al local (i tothom de fora que s’hi vol afegir hi és benvingut), s’atura per fer un esmorzaret especial. Aquesta tradició la vas inaugurar tu. I ha quedat ja per sempre (tot i que a vegades, ara, com saps, la fem dijous). De fet ens en vas fer canviar el nom, perquè sempre has estat ultra discret, però recorda que inicialment l’havíem batejat com ‘Esmorzar del Quico’.

Aquests dies potser algú s’estranya que una persona que va treballar a l‘entitat fa una pila d’anys et tingui tant present i amb tanta estima, a tu que eres un dels històrics, fundadors i patrons de l’entitat. Però no és estrany. Perquè a més de ser membre del Patronat, feies molta vida al local, amb l‘equip tècnic, amb voluntaris i activistes en les comissions, grups de treball i campanyes. De fet, tenies tanta relació amb la resta de patrons com amb el personal tècnic i voluntaris. No sol ser molt habitual això. Però en Quico és en Quico.

Fa uns anys, vas dir que plegaves del Patronat. Amb la teva senzillesa vas dir que hi portaves molt de temps, que calia renovació però que no tenia cap importància, que continuaries fent feina. Crec que molta gent va interpretar que estaves marxant. En absolut. Vas deixar el Patronat i els càrrecs, però vas continuar venint com sempre, fent suport a l‘oficina, impulsant campanyes, participant en reunions, donant idees, muntant concerts. És possible que molta gent no pugui entendre que es deixi un càrrec de representació formal en una entitat mentre, a la vegada, es manté tota la dedicació a la causa i la casa. Però vas fer-ho. Quico en estat pur.

FundiPau és coneguda per les seves campanyes, posicionaments i opinions. Però és curiós com gent diversa que ha passat o s’ha apropat a l’entitat ha expressat d’alguna o altra manera que el millor de la Fundi era la qualitat humana que s’hi podia trobar. No sé si és gaire cert. Però m’agrada pensar que sí: perquè una entitat de pau ha d’aspirar a ser reconeguda per la feina que aporta però, sobretot, ha de viure en i amb una certa pau, altrament seria un frau. De res serviria ser aplaudit per accions, informes i articles si quan algú s’hi apropés hi trobés mals rotllos, ganivetades i martingales. En tot cas, una cosa tinc claríssima: suposant que aquesta fama sigui certa, tu, Quico, n’ets el màxim responsable. No en tinguis cap mena de dubte.

Deixa’m parlar-te de números, que sé que t’agraden: si relacionéssim tres variables (1. capacitat de pencar i d’aportar; 2. coneixement i rigor, 3. generositat i humilitat) tu Quico destrossaries el quadre, la taula i el gràfic. El resultat és impossible. Ets de les persones que més sabia de pau, militarisme i comerç d’armes, de les que més preferies rigor a consigna fàcil i de les que menys en lluïa de tot plegat, de qui menys se sabia i de qui menys es parlava. I no t’importava gens. De fet, no és que no t’importés és que no pretenies res. Sempre hi eres per fer feina i aportar però sempre defugies el lluïment o penjar-te medalles. I sempre estaves content, sincerament content, sense ni un bri d’egocentrisme o de sectarisme, quan els altres en parlaven en públic o s’enduien el reconeixement. Més Quicos i el món seria un altre.

Després d’haver-te conegut, ho tinc molt clar: qui en la seva vida arribi a la meitat de la integritat, bondat, compromís, humilitat, generositat, capacitat d’estimar i de fer caliu que has demostrat tu, pot estar molt i molt content.

Jo sé que no hi arribaré mai. Però m’és igual: ja em sento feliç, i privilegiat, d’haver-te conegut.

De fet, me n’adono que vaig començar a escriure’t això tristíssim i devastat. I l’acabo, també trist i devastat però sentint-me ple i satisfet. Satisfet d’haver-te conegut. Ple del munt de vivències compartides. Has marxat massa d’hora. Massa abruptament. Però ha estat un enorme plaer haver-te conegut i haver-te pogut gaudir tant i tant. Enorme.

Saps? Alguna gent a la Fundi ‘amenaça’ amb fer una trobada (virtual, confinada, confitada o com sigui) per a riure, plorar i gaudir tot compartint l’estimació que et teníem. Sí, gent súper valuosa i fantàstica, plena de feina fins al capdamunt, té absolutament clar que, per sobre de tot, el que volen fer els propers dies és quedar… per parlar de tu. És molt gros això que has aconseguit. I és totalment culpa teva.

Et trobarem molt a faltar Quico. Però, més que mai, gràcies per tot.

:*





Un món al revés

20 06 2019

(Article publicat al Diari ARA el diumenge 16 de juny de 2019)

La capitana alemanya Pia Klemp afronta una possible condemna de 20 anys de presó a Itàlia acusada de “fomentar la immigració il·legal” pel fet que el seu vaixell va rescatar diversos migrants que havien naufragat.

Scott Warren encara un judici on li poden caure fins a 20 anys de presó acusat de “conspiració per amagar els immigrants a la policia”. Els migrants d’Amèrica Central que intenten arribar als Estats Units creuen el desert d’Arizona. La possibilitat que es perdin, que sucumbeixen a la calor o al fred, que els falti aigua o aliment, és molt alta. De fet, unes 3.000 persones han mort fent aquest trajecte des de 2001. Què fan Warren i l’ONG No More Deaths? Organitzar-se per facilitar-los aigua, aliments i suport i, així, evitar que morin.

Fa poques setmanes es va arxivar la causa a Catània, Sicília, contra Marc Reig i Isabel Montes, membres d’Open Arms, acusats “d’organització criminal i instigació a la immigració ilegal”. Però encara hi ha oberta una altra causa a Ragusa. De fet, el vaixell d’Open Arms va ser incautat a Itàlia durant un mes el 2018 i va estar bloquejat al Port de Barcelona 100 dies a principis d’any.

A Grècia, ara fa un any, tres bombers andalusos de l’ONG Proem-Aid, Manuel Blanco, Julio Latorre i Quique Rodríguez, van quedar finalment absolts en un judici on estaven acusats de “tràfic de persones”, amb penes de fins a 10 anys de presó.

La periodista i activista Helena Maleno, que notifica a Salvament Marítim les dades de les embarcacions que es troben en perill, ha estat patint, fins fa ben poc, la possibilitat de ser empresonada acusada de “tràfic de persones i d’afavorir la immigració irregular”.

¿Són exemples d’un guió d’una obra de teatre futurista, exagerada i distòpica? No, són fets reals. Ben reals i ben actuals.

Reconeguem-ho: la criminalització de l’activisme humanitari ja és un fet. Si en els darrers anys hem vist com, saltant-se totes les convencions internacionals, la població civil era atacada de forma deliberada en molts conflictes armats, ara veiem un pas més en la degradació i perversió que patim: ens permetem el luxe de perseguir i intentar empresonar les persones i entitats que procuren salvar vides humanes en perill.

Segons UNITED, fins a finals de 2018 havien mort un total de 35.000 persones a la Mediterrània. Totes elles, i les que han arribat amb vida, fugint de la pobresa, la violència o la persecució. I fan el que faríem nosaltres si ens trobéssim en la seva situació: cercar protecció. Com que Europa no els vol ni els facilita el camí, ho fan com poden, posant-se a les mans de màfies que els organitzen un viatge precari i acabant a la intempèrie.

Què fem a Europa davant de tot això? Pràcticament tots els Estats se’n renten les mans. Alguns, a més, lideren la persecució de l’activisme humanitari. Itàlia acaba d’aprovar un decret que preveu multes de fins a 50.000 euros per als vaixells que rescatin migrants a la Mediterrània. El ministre de l’Interior, Matteo Salvini, va imposant la seva agenda ultra i racista, sense gairebé cap resistència a Itàlia.

Però més enllà de l’estridència cridanera de Salvini, la resta de països europeus i la UE en conjunt fan un paper ben galdós. Cada cop redueixen més les seves tasques de salvament humanitari. Fa pocs mesos, encara es va anar més enllà: van deixar sense vaixells l’operatiu Sophia que, tot i que no tenia cap intenció humanitària, en la pràctica acabava recollint els migrants que es trobava al mar. Ara, aquest operatiu ja no té cap vaixell.

Europa no té cap projecte per a salvar les vides que s’ofeguen, any rere any, al Mediterrani. Ni cap voluntat. A més d’això, cada cop es posen més traves a les ONG i, finalment, se les persegueix judicialment. Tinc la sensació que no acabem de veure la gravetat de tot plegat. El missatge és tenebrós: que tot estigui en ordre. Traduït: que es morin, i que ningú faci res. Que ningú assenyali les nostres misèries. El problema no és que es mori gent. El problema és que alguns activistes ens ho facin evident i ens facin pujar la vergonya. Que callin. Que no ens molestin.

Vivim en un món on és possible fer negocis amb dictadures, pactar amb criminals de guerra i vendre armes a països on es vulneren sistemàticament els drets humans. Però mirar de salvar vides humanes, això, això sí que és un perill i pots acabar a la presó. Un món al revés.

Sinó el redrecem, aquesta serà la realitat que s’imposarà, entre la desídia d’uns i la brutalitat d’uns altres. Que no sigui amb el nostre silenci.





Raed, dignitat i vergonya

11 12 2018

(Article publicat a El Periódico el 29 de novembre de 2018)

Segur.

D’aquí a uns anys es publicaran novel·les, es projectaran pel·lícules i es representaran obres de teatre que ens parlaran del drama sirià.

Sí, arribarà un dia que l’immens patiment de la població siriana d’aquests anys serà profundament analitzat, documentat i recordat. I ens direm: “Com vam poder permetre tot això?”.

I no podrem consolar-nos dient que va ser un conflicte amagat en un lloc recòndit. Ni podrem dir que va haver-hi apagada informativa. O que no sabíem la cruesa de la situació.

No, ho sabíem tot. Ho sabem, tot. Sabem que fa 7 anys Síria pateix la guerra més devastadora dels darrers anys. Que el nombre de morts i ferits és altíssim. Que les vulneracions de drets humans han estat immenses, per quantitat, diversitat i profunditat. Que el nombre de persones refugiades i desplaçades és incomparable amb cap altre conflicte recent o present.

Molta gent a Síria ha patit greument i, en alguns casos, de forma irreversible. Entre ells, persones que, contra tota esperança, han defensat la llibertat i la justícia i sempre han rebutjat la intolerància o la violència. Valors “nostres”, oi? Doncs els hem deixat sols. I de mica en mica han anat morint, bombardejats o torturats per uns, assassinats per altres o segrestats pels de més enllà.

Com en Raed Fares i en Hamoud Jnaid assassinats ara just fa una setmana. Eren veïns i activistes de Kafranbel, una ciutat coneguda per les seves mobilitzacions creatives i pacífiques. Les pancartes que cada dissabte feien, i mostraven al món, són un bon compendi de la denúncia d’un règim criminal i d’un terrorisme bàrbar. Fruit d’aquest compromís en Raed i molts d’altres com ell, havien patit assetjaments i intents d’assassinat del règim de Baixar al-Àssad, de l’ISIS o d’Al-Qaida.

En Raed i els seus companys pensaven que la clau de volta era l’autoorganització popular i per això fomentaven iniciatives socials per apoderar la gent i enfortir la xarxa i cohesió ciutadanes. I, amb ironia i humor, mostraven molta lucidesa. Per exemple, davant la deriva armada d’una part de l’oposició, el 2012, en declaracions als periodistes Javier Espinosa i Mónica G. Prieto (autors d’un excel·lent llibre ‘Siria, el país de las almas rotas’), deia “quan acabin amb el règim, vindran a per nosaltres”. No va encertar el diagnòstic sobre la fi del règim però sí anticipava com les organitzacions armades acaben sempre per desconfiar del pensament lliure i perseguir els moviments socials crítics.

Sé que no canviaré el món, només fem això per a que després ningú digui que no ho sabia”. Rellegir aquesta frase, sis anys després de tot el que ha passat, fa mal. Perquè ho sabíem tot. Perquè ho sabem tot. I perquè, tot i així, assistim impassibles a la mort de gent valenta i compromesa que, mentre tot convidava a callar o a fugir, s’ho van jugar tot per la dignitat, la llibertat i la justícia, encara que se sentissin abandonats pel món.

Quan d’aquí a un temps, finalment, afrontem Síria, ens caurà la cara de vergonya.





Adéu a les bombes de dispersió: 10 anys ja!

30 05 2018

Avui, fa exactament 10 anys, després de dies d’intenses negociacions, s’adoptava a Dublín la Convenció que prohibia les bombes de dispersió.

Un dels èxits, petits però remarcables, del treball per la pau i el desarmament dels darrers anys.

Recordo perfectament la data: perquè era a Dublín, celebrant la fita, amb una colla de molt bona gent, de FundiPau (l’Eugeni, en Quico, la Mari Carme, en Jaume, el Yago), i també d’altres entitats (en Xavi, la Mabel, la Meritxell i, tot i que no hi eren aquella setmana, en Jordi i l’Alejandro, que hi havien estat dies abans). Tots nosaltres, juntament amb les companyes i companys de la Campanya Internacional –la Cluster Munitions Coalition, CMC- amb en Thomas Nash al capdavant, compartíem molts sentiments: la joia per viure un dia important en clau de pau (una cosa que no sol passar); la satisfacció per la feina feta i una profunda emoció per les víctimes, supervivents, de les bombes de dispersió que es trobaven a Dublín. L’Eugeni ho va expressar molt bé: veure la seva cara de felicitat, la sensació que, finalment, rebien un cert reconeixement per la injustícia patida, era el millor premi que ens podíem endur.

No és per menys: les bombes de dispersió són un artefacte especialment cruel. Una bomba que quan es llença allibera un munt de petites municions. La zona afectada per les explosions d’aquesta bomba de bombes pot arribar a ser molt gran. I l’impacte, ben indiscriminat: pot destruir l’objectiu previst però també pot segar moltes vides properes a l’objectiu. I, sempre hi ha càrregues que no exploten i poden activar-se molt més tard.

Però també ho he recordat perquè va ser un esforç enorme, intens, ple de dificultats.

Dos dies abans, no teníem clar si s’aprovaria un Tractat. Alguns països importants dubtaven. Altres, senzillament, procuraven que el Tractat no s’aprovés o, en tot cas, que s’aprovés un text amb forats i excepcions. En el cas espanyol, que lògicament seguíem de prop, vam ser testimonis de com treballaven per què el tractat deixés fora de la prohibició alguns models de bomba de dispersió… que coincidien amb els que volia posar al mercat l’empresa Instalaza.

Malgrat tot, el pas valent d’alguns Estats, el treball lent d’alguns diplomàtics, la pressió de la gent de les ONG que érem a Dublín, estant a sobre i passant informació a l’exterior, els contactes i telefonades que vam fer a Barcelona i Madrid, etc. tot plegat va fer que, finalment, hi hagués una Convenció de prohibició de les bombes de dispersió.

Una arma cruel quedava estigmatitzada i començava a restar fora de joc.

Encara queda molt, molt, per fer. La Convenció està signada per 120 països, dels quals 103 l’han ratificat i, per tant, en ser membres de ple dret del Tractat, estan obligats a complir-lo plenament. Però queden massa països fora. També, a diferència de la prohibició contra les mines que ha acabat essent pràcticament absoluta, s’han detectat usos de bombes de dispersió en conflictes actuals com els del Iemen o Síria.

Però fa 10 anys es va demostrar, vam demostrar, que la impunitat del negoci de les armes tenia límits i que la ciutadania organitzada reclamant polítiques més coherents i dignes amb la pau i els drets humans podia vèncer, ni que fos una mica, encara que fos de tant en tant.

Ho he recordat, també, perquè estem en un moment dur, on la irresponsabilitat i follia de molts governants és notòria, on els drets humans i les llibertats fonamentals retrocedeixen a passes gegantines, on la insolidaritat i el racisme campen a plaer i on es promou encara més militarització com a recepta a una inseguretat que, en bona part, és produïda per la mateixa militarització.

I en  aquest context, malgrat el desànim, la ràbia i la indignació, és bo recordar que la gent, si ho vol, és capaç de derrotar raons d’Estat, interessos econòmics i silencis mediàtics.





L’ombra de la pau, sàvies paraules de l’Alfons

30 01 2015

9788416139279.small (2)Avui fa tot just un any, l’Alfons ens va deixar. Ho recordo perfectament: em trobava al País Basc, envoltat de gent magnífica i tenaç lluitadora per la pau. Però rebre la notícia, tot i esperada, va ser un cop molt dur.

Durant aquest any, som moltes les persones que hem pensat en l’Alfons: hem trobat a faltar el seu escalf, la seva rialla, la conversa amigable, la seva lucidesa, les seves paraules, els seus gestos… Personalment també he tingut una bonica i inconscient reacció, compartida sovint amb en Francesc Gusi: lligar alguns esdeveniments socials i polítics amb articles, posts i reflexions que havia fet l’Alfons. Perquè una de les grans aportacions socials que va fer l’Alfons, va ser pensar, reflexionar i analitzar i exposar-ho amb paraules, papers o webs.

I avui voldria recuperar-ne algunes. I animar-vos a llegir el llibre “L’ombra de la pau” que recull bona part de les seves paraules escrites.

L’opinió pública, la ciutadania activa i mobilitzada, com a motor de canvi:

Sempre que es produeix un terratrèmol social va seguit d’un terratrèmol polític

Bellament lúcid. Terriblement inspirador en les seves paraules:

El temps flueix amb aparença indiferent arrossegant premonicions avorrides. Però avui no és igual que ahir perquè avui està més a prop de demà.

Amant del diàleg, del dubte, de convèncer i deixar-se convèncer, lluny del fanatisme i la tonteria:

El debat honest ens porta a sospitar, o descobrir, debilitats en els nostres raonaments alhora que, simultàniament i paradoxal, els matisa, els contrasta i els dóna solidesa. És el gran i honorable exercici que ens proposa la raó”

Pedagògic. Capaç de sintetizar en una frase grans reflexions de fons:

“No és el temor que inspirem el que genera seguretat sinó la confiança que ens guanyem”

Mentre se’ns vol fer creure que es governa per possibilitats, en realitat es governa per opcions

Un home formal, però que posava el dit a la nafra quan calia:

Els paradisos fiscals no són un xiringuito on quatre xoriços hi tenen uns tresors mal guanyats sinó peces importants, i potser capitals, d’un sistema financer brut i embogit que vol fer del diner l’única clau de la política, de la història i de la vida humana. Fins quan?

Punyent, en assenyalar les nostres misèries:

La base del sistema no és de roca, ni tan sols de sorra; la base del sistema és un relliscós femer d’ambicions cobdicioses

Un artista en generar i projectar esperança i compromís:

L’esperança activa, no pas l’espera resignada, genera i anima una paciència creadora d’harmonia, d’humanitat i també de sentit final, mitjançant un sorprenent cercle virtuós

Hem adquirit una nova responsabilitat cívica i moral, perquè: si es pot fer, quina excusa podrem donar per a no fer-ho?





Querido Paco

28 10 2014

Recibir la noticia el viernes fue brutal. Imposible de admitir. Y de asumir.

Darme cuenta que tu e-mail, explicándome cosas serias pero acompañándolas de confianza y gozo vital, estaba escrito escasas horas antes de que pasara todo… me cortó el aliento.

Pero, ¿sabes? después de dos días de desolación algo me vino a la cabeza que me dio un poco de paz y serenidad.

Pensé: Paco, esté dónde esté, iluminará con sus reflexiones, incomodorá con su ‘malafollá granaína’ y, sobre todo sobre todo, hará reír a raudales, empatizando y creando buen ambiente.

Y es que estés dónde estés harás bien. Y eso está bien.

Un inmenso abrazo Paco

Jordi

PD: “Anda Jordi, esta mañana iba tan dormido que me puse un zapato diferente en cada pie!!” Y lo inmortalizamos, allá por Arantzazu, en 2008. Para tí: creo -sé- que te echarías unas risas al recordarlo…

IMAGE_183





‘Mai és tan fosc’, un retrat públic i íntim de l’Arcadi

20 09 2014

SONY DSCAnar a veure una pel·lícula sobre una persona que coneixes i estimes des de fa temps, et produeix una sensació estranya: s’hi barreja una gran il·lusió (em ve de gust! s’ho mereix! un bon reconeixement!) amb una certa inquietud (serà un retrat fidel a la persona que jo conec? li farà justícia? serà equilibrat?).

Ahir a la nit tenia aquesta barreja de sensacions en anar a veure la pel·lícula documental ‘Mai és tan fosc‘, dirigida per l’Èrika Sànchez i produïda per la Dària Esteva. I és que la peli va sobre l’Arcadi.

És obvi que qualsevol altra direcció d’un projecte així hagués ofert altres enfocaments i mirades. Però fins i tot en aquest mateix projecte, ha calgut escollir (això tan complicat i difícil que la vida ens convida, i obliga, a fer constantment): de desenes i desenes d’hores de rodatge s’ha passat a una hora i mitja. És possible que la mateixa Èrika, en un altre moment, hagués fet una altra selecció d’aquest material. Hi ha, per tant, moltes possibles pelis sobre o al voltant de l’Arcadi.

La qüestió és veure si la que finalment se’ns ofereix és un retrat creïble i fidel, interessant i amè. I ‘Mai és tan fosc’ ho és. No és una crònica social ni, tampoc, un documental -estrictament parlant- sobre l’Arcadi. És més aviat el seguiment de l’Arcadi en un moment determinat: l’eclosió del moviment de la indignació, el 15 M. En una altre context (la Marxa per la Llibertat, la campanya per sortir de l’OTAN, la lluita contra el deute, els Fòrums Socials, les consultes sobiranistes, etc.) la pel·lícula s’hagués vist clarament influïda per aquesta realitat i, seria, inevitablement, diferent. Penso que és bo que ho tinguem present abans d’anar-la a veure.

La peli incorpora alguns discursos, alguns moments, alguns fets de la nostra història recent. D’aquests darrers anys que han estat qualsevol cosa menys avorrits i passius. Però el que més m’ha agradat de ‘Mai és tan fosc’ és la part de retrat íntim, solitari, jo diria minimalista de l’Arcadi. Els detalls més insignificants, més mínims, lluny dels focus i dels mítings abrandats, són els que més recordaré de ‘Mai és tan fosc’. M’agrada la mirada de l’Èrika sobre l’Arcadi en aquests instants: plena de tendresa i complicitat, però a la vegada un xic distant i, fins i tot, un punt desencisada. I sense maquillar els contrastos, obvis, de tota persona, també de l’Arcadi: contrastos entre la il·lusió i el cansament, entre el lideratge social i la mirada perduda i esbalaïda, entre l’energia frenètica i el caminar pesarós.

Si estimes, coneixes o valores l’Arcadi, si t’agraden els documentals o si vols reviure un petit tast de la crònica d’aquells dies, val la pena anar a veure ‘Mai és tan fosc’.





Estimat Alfons

30 01 2014

Alfons Banda2

Hi ha dies tristos. Molt durs. Terriblement injustos. Absolutament sobrers.

Dies, també, paradoxals: avui la vida fa ràbia. Detestes la seva criminal i frívola arbitrarietat. Però, també, has d’agrair-li a la vida que t’hagi donat l’oportunitat de conèixer, parlar, compartir, projectar, lluitar, reflexionar, viatjar i, riure, riure molt, amb l’Alfons. Un home savi, lúcid, generós, compromès, honest i digne, molt digne.

Estimat Alfons, sàpigues que se’t trobarà -refotudament- molt a faltar. Però gràcies immenses per tot.





Hessel, icona ètica de la indignació

28 02 2013

(Article d’opinió publicat al diari ARA el 28/02/2013)

No, Stéphane Hessel no va crear la primavera àrab, ni el 15 M, ni Occupy: els moviments socials són fruit de molts factors. Tampoc els va fer una gran aportació intel·lectual.

Però ‘Indigneu-vos!’ els va donar un nom i els va proposar una actitud davant l’atzucac d’un sistema on l’economia al servei d’uns pocs havia trobat l’aliança –enlloc del fre- de la política. I va connectar amb gent no motivada per la política i l’activisme. Mentre tothom assistia atònit a l’èxit de marxes i acampades, organitzades per gent anònima i escampades per les xarxes socials, la figura de Hessel va permetre a analistes i periodistes posar-hi cara i ‘explicar-ne’ el perquè.

És clar, la trajectòria vital de Hessel va facilitar que esdevingués icona de la reacció ètica: havia participat –amarat de compromís i fe- en bona part dels esdeveniments clau del Segle XX (dels camps de concentració a les Nacions Unides, de la tirania a la Declaració dels Drets Humans, de la resistència contra el nazisme a la solidaritat amb Palestina).





Elkarri: insistint en la fi de la violència i la promoció del diàleg

20 12 2012
Presentació del Comitè Català de Suport a la Conferència de Pau a BCN

Presentació del Comitè Català de Suport a la Conferència de Pau a BCN

La fi de la violència al País Basc no ha estat un procés fàcil ni senzill. Han fet falta moltes implicacions, moltes persones, moltes organitzacions, moltes sensibilitats.

I avui, aprofitant que fa exactament 20 anys va néixer, cal recordar Elkarri.

Després de 6 anys d’un treball molt coherent de Gesto por la Paz en la mobilització ciutadana contra la violència, Jonan Fernández i Victor Aierdi impulsen Elkarri.

Aprofitant l’experiència acumulada en la lluita ecologista contra l’autovia de Leitzaran, es plantegen incidir en la resolució del conflicte basc. Més que fent posicionaments, la seva voluntat és generar canvis socials i polítics que facin possible la pau. Inicialment propers a l’esquerra abertzale esdevindran un moviment plural identificat per la critica a la violència, la defensa dels drets humans i la promoció del diàleg.

La manera de fer ‘elkarriana’ ens mostra pistes interessants:

. to positiu i constructiu, malgrat les adversitats

. ‘insistencialisme’ davant les contínues decepcions

. aposta per un diàleg real entre persones i àmbits de cultures polítiques diferents

. treball amb rigor i criteri, planificant i avaluant bé cada nou pas

. aprenentatge i maduració: en tota proposta nova es notava que hi havia hagut una anàlisi auto-crítica del passat, descartant errors i perfeccionant opcions

A FundiPau (llavors la Fundació per la Pau) vam considerar que, malgrat la complexitat i la dificultat que suposava intervenir en el conflicte basc, no podíem defugir-lo com massa ONG feien. I, enmig del xivarri polític i mediàtic, teníem clar que el nostre paper havia de ser esdevenir còmplices, altaveus i col·laboradors dels actors de pau del País Basc.

Ho vam fer i ho hem fet moltes vegades, amb Gesto, Elkarri i Lokarri.

Especialment, recordo el suport a la Conferència de Pau de 2001-2002. En un context de molta violència i de profunda polarització i crispació, en Jonan i en Gorka van venir al local de la Fundació, acompanyats de Fèlix Martí, per explicar-nos la seva ‘modesta’ ambició: trencar els murs d’incomunicació amb una Conferència oberta a totes les sensibilitats polítiques basques.

Ens van demanar que impulséssim el Comitè Català de Suport a la Conferència. Vam vam treballar-hi de valent. I, a més de la sensibilització i solidaritat generada a Catalunya, la pluralitat ideològica del Comitè Català (entre altres, Victòria Camps, Vázquez Montalbán, Cardús, Terricabras, Puigverd, Rubert de Ventós, Clara-Simó, Culla, Subirats, Loquillo, Quimi Portet o Lluís Gavaldà, a més de moltes persones de l’àmbit de pau i drets humans) va ajudar a obrir camins i portes a Madrid i al País Basc.

Avui, trobem diverses petjades d’Elkarri: el moviment Lokarri, el seu hereu directe creat el 2006, on hi trobareu l’incansable Paul Ríos; el centre Baketik, on en Jonan ha continuat aprofundint en la transformació dels conflictes des d’una mirada ètica o els interessants documentals ‘Pluja seca’ i ‘Parlen els ulls’ de Gorka Espiau.

És un bon moment per recordar tota la gent, desenes de milers, que s’hi van implicar i que, entre molts altres, han fet possible que, avui, la violència al País Basc sigui més un record que una realitat.