A on anirà el Nobel de la Pau 2016?

7 10 2016

0raised-hands

En una hora es farà públic el Premi Nobel de la Pau 2016

Qui el rebrà? Òbviament, impossible de saber. Però del seguiment de la lògica (lògiques, per ser més precisos) del Premi Nobel dels darrers anys, aplicat a les circumstàncies potents de 2015-2016, podem intentar extreure’n algunes coses.

Si el Comitè Nobel Noruec aplica el criteri dels anys 2009 (Obama) i 2012 (UE), el Premi perfectament podria anar per Angela Merkel. Ja va estar nominada l’any passat però quan la cosa és molt òbvia el Comitè sol evitar-ho. En aquests casos, és quan el Comitè sembla voler apuntalar alguna perspectiva en l’escena internacional tot premiant alguns personatges o institucions que, en el tauler concret del debat, representen valors que vol impulsar. El Premi a l’Obama no era tant a ell com una esmena a Bush. El Premi a la UE no era tant pel seu present sinó pel que havia representat. En aquest sentit, un premi a Merkel no seria tant per ella sinó una bufetada a la indignitat de la majoria de resta de líders europeus, porucs o directament irresponsables amb la crisi de refugiats.

Pel que fa a la crisi de refugiats, és clar, podrien haver-hi premis molt més merescuts, en clau de respostes de la societat civil, organitzacions humanitàries o agències de Nacions Unides. Però l’ACNUR ja el té i organitzacions com MSF o Creu Roja, també. Podria ser que anés a parar a iniciatives més petites però valentes d’acollida de refugiats i salvament de migrants al mar? Potser.

El Comitè es podria fixar –després de 5 anys de no fer-ho- en Síria, una guerra devastadora, incendiada per les gravíssimes irresponsabilitats de diversos actors regionals i internacionals. En aquest cas, una possibilitat serien els Cascos blancs una organització que fa una magnífica feina de caràcter humanitari sobre el terreny i, de passada, de denúncia de les barbaritats del conflicte. En moltes situacions, gràcies a ells, hem sabut de les atrocitats que es cometien en bombardejos i atacs indiscriminats.

En l’àmbit de premiar fets positius i esperançadors, una possibilitat òbvia, és clar, seria l’acord de pau a Colòmbia. Tot i que frustrat pel resultat del referèndum, o potser precisament per aquest resultat negatiu, el Comitè podria voler refermar que aquest és el camí tot donant-li el Premi.

Tot i que hi ha pocs Premis en aquest sentit, el Comitè podria tenir en compte una de les voluntats inicials del seu creador, Alfred Nobel, i premiar iniciatives en clau de desarmament i desmilitarització. Dubto que ho facin, però de candidatures, n’hi ha: la Campanya Control Arms i el recentíssim Tractat sobre Comerç d’Armes, la Campanya contra les Bombes de Dispersió (que no va rebre el Premi en el seu moment però que, enguany, arran de l’ús de bombes de dispersió al Iemen i Síria el Comitè podria rescatar-lo), o ICAN, que és a punt d’aconseguir l’inici formal de negociacions diplomàtiques per a un tractat de desarmament nuclear.

És clar, el Comitè podria premiar persones concretes que hagin fet una feina callada en diverses zones conflictives del planeta. És un dels tipus de Premis més interessants, que fa emergir realitats, lluites i testimoniatges colpidors.

En fi, n’estarem atents. Més enllà de la valoració crítica cap al Comitè Nobel i cap algun dels seus premiats, el Premi Nobel de la Pau –amb la seva repercussió global- és una oportunitat clau en la difusió d’una necessària cultura de pau. Esperem que el Comitè estigui, enguany més que mai, afinat.

Anuncis




Un guardó ‘editorialitzant’ que torna als orígens

12 10 2013

(Article publicat al Diari ARA el 12 d’octubre de 2013)

El Premi Nobel de la Pau ha acabat essent la via com el Comitè Nobel Noruec ‘editorialitza’ sobre la realitat del món. Així, en funció de l’actualitat i els debats oberts, posa el focus en un tema que creu rellevant, aposta per reforçar aquells lideratges que considera fan o poden fer-hi una aportació positiva i, suaument, estira les orelles als qui no han fet els deures.

La concessió d’enguany a l’Organització per a la Prohibició de les Armes Químiques (OPWC) n’és un clar exemple. El Comitè Nobel ha volgut dir i fer diverses coses.

En primer lloc, i davant el perill que arran del seu ús a Síria, les armes químiques tornessin a posar-se a l’ordre del dia, en reforça el procés diplomàtic de prohibició. Les armes químiques van començar a proliferar a principis del Segle XX. A més de en les dues guerres mundials, es van fer servir en diversos conflictes d’entreguerres (Espanya al Marroc, Japó a la Xina, etc.) i de la segona meitat del Segle XX (Iraq amb Iran i sobre el Kurdistan; Estats Units al Vietman; etc.). El 1993 s’adopta la Convenció sobre Armes Químiques que entra en vigor el 1997 i, a fi de gestionar-se el desenvolupament i executar-ne el control i seguiment, es crea l’OPWC. Una organització que, sense massa impacte, ha anat fent la seva feina. I, en termes i timings diplomàtics, només cal comparar-ho amb un procés ben frustrant com el del Tractat de NoProliferació Nuclear (TNP), pot presentar un bon balanç: la pràctica totalitat dels països del món són membres de la Convenció i la majoria de països que en tenien han destruït els seus arsenals.

En segon lloc, i en el context de la crisi síria, el Premi a l’OPWC també és una opinió sobre la forma de gestionar el conflicte: ve a dir que l’atac militar que s’anuncià no era la resposta i, sí, en canvi, l’acord diplomàtic entre Rússia, EEUU i Síria per a destruir l’arsenal químic del règim.

Finalment, el Premi estira les orelles: de forma explícita, així consta en la declaració d’ahir, a Rússia i EEUU per no haver enllestit la feina de destrucció dels arsenals químics. I, és clar, també per als pocs països que encara no han ratificat o signat la Convenció.

El Comitè Nobel també ha volgut reconciliar-se amb el moviment per la pau queixós des de fa anys perquè, al marge de l’interès o no dels premiats, traeix l’esperit més antimilitarista –tal com volia Alfred Nobel- del Premi. El Comitè, doncs, ho ha quadrat: ha ‘editorialitzat’ i ha tornat a casa.





El Premi Nobel de la Pau… a la Unió Europea

12 10 2012

Ja sabem que els Premis Nobel de la Pau no són un exemple de coherència i lucidesa. La composició del seu jurat, fonamentalment, n’és la causa: enlloc d’especialistes en cultura de pau i resolució de conflictes, és format per representants dels partits polítics presents al Parlament Noruec. No tenen, és clar, perquè tenir coneixements específics sobre la matèria i, encara més, la seva diversitat fa difícil que es posin d’acord en premiar candidatures que s’escapin de la visió més comuna.

En qualsevol cas, el Premi Nobel de la Pau 2012 ha anat a parar a la Unió Europea (UE). Sens dubte, la història d’Europa fins la 2a Guerra Mundial és plena de violència i barbàrie. L’existència de la UE ha permès reforçar la democràcia i els drets humans al continent i ha convertit en impossible una cosa que fins fa 60 anys era habitual: una guerra devastadora entre els estats més forts d’Europa.

Però, malgrat tot, hi veig molts problemes en aquest Premi:

. en primer lloc, el de premiar els poderosos: sincerament, no crec que calgui premiar institucions públiques, governs, líders polítics o organismes intergovernamentals tant importants: ja són prou coneguts i famosos.

. en segon lloc, no és or tot el que llueix: la UE, com Obama, fa 3 anys, com altres Premis que s’han donat a personalitats oficials, són massa incoherents. Una cosa és reconèixer que, malgrat les greus incoherències, fan aportacions interessants, i l’altra, premiar-los públicament amb el Premi Nobel de la Pau! Al costat d’aspectes interessants, la UE també és: haver mimat dictadors quan els ha convingut; haver impulsat amb determinació el militarisme i l’armamentisme a escala europea; tenir profundes mancances democràtiques al si de les seves institucions, etc.

. en tercer lloc, només tenint en compte les que estaven nominades per al 2012, hi ha moltes altres candidatures que, abans que la UE, mereixien rebre el Premi: perquè la seva lluita és més sorda i invisible, molt més constant i tenaç, molt més coherent i, en alguns casos, amb molt més riscos.

En voleu alguns exemples?

Pel que fa a organitzacions i campanyes, la Campanya Armes Sota Control, impulsora d’un procés imprescindible com posar el comerç d’armes sota vigilància mundial, mereixia rebre el Premi. Especialment, perquè alguns Estats importants han avortat l’aprovació del Tractat aquest juliol i, el Premi, hagués pogut ser un missatge de suport a la feina de la societat civil i de crítica a la irresponsabilitat de les potències. També estava nominat, i el mereixia a fons, Memorial, una ONG russa històrica en la defensa dels Drets Humans en un país on proclamar-se públicament defensor dels drets Humans és una activitat de risc.

Pel que fa a persones, Gene Sharp -el teòric no-violent nord-americà inspirador de moltes revoltes pacífiques recents-; la presidenta de The Hague Appeal for Peace, Cora Weiss; l’exdirector general de la UNESCO i president de la Fundación Cultura de Paz, Federico Mayor Zaragoza; el científic Mordechai Vanunu, que va denunciar el programa de recerca d’armes nuclears d’Israel i va ser raptat, segrestat i empresonat durant una pila d’anys -i encara es troba retingut- pel govern israelià o Svetlana Gannushkina, una científica i activista dels Drets Humans russa.

El Premi Nobel de la Pau hagués estat molt més útil, coherent i efectiu en la construcció de la cultura de pau, reconeixent la feina de qualsevol d’ells.





Un Premi que fa justícia a les dones

7 10 2011

Abans d’avui, només 12 dones havien rebut el Premi Nobel de la Pau en les més de 90 edicions realiztades. Un fet ben greu. Però no només per la invisibilitat i poca atenció cap a la dona que revela aquesta dada sinó, a més a més, perquè les dones i la pau tenen molt a veure, tant en termes negatius com en termes positius. En negatiu, perquè les dones han estat víctimes principals de les vulneracions de drets humans que es produeixen en tot conflicte armat (només cal recordar barbaritats com les violacions en massa com a estratègia de guerra) i, en positiu, perquè sovint des de fora del nucli de poder i des de fora de les dinàmiques de violència, han estat capaces de generar camins de pau que no només beneficiaven les dones sinó la societat en general (les experiències dels Comitès de Mares de Soldats a Txetxènia o Sèrbia, o les Dones de Negre a Israel-Palestina o els Balcans, en són un clar exemple).

Per això que el Premi Nobel de la Pau 2011 hagi estat concedit a tres dones és, en si mateix, una magnífica bona notícia.

Però ho és, també, perquè compleix el que hauria de ser una de les funcions del Premi: donar a conèixer realitats, lluites i causes poc visibles. En el cas de Libèria, posar de relleu que malgrat el nefast passat i el difícil present, hi ha possibilitats de reconduir un país que ho ha patit tot. I en el cas del Iemen, visibilitzar com en un context de repressió generalitzada i de masclisme legal i social, una dona -Tawakkul Karman- és capaç de tenir un paper d’impuls i lideratge social.

Premiant la Tawakkul el Comitè Nobel està, d’alguna manera, recolzant la ‘Primavera àrab’. Però és cert que és un suport massa tímid: es troba a faltar que una activista d’Egipte i Tuníssia també haguessin rebut el Premi. S’hagués fet més reconeixement a la importància d’aquesta revolta i, de retruc, un suport efectiu a unes transicions a la democràcia ben fràgils encara.





Les tres funcions del Nobel a Liu Xiaobo

9 10 2010

Trobo molt encertada la concessió del Nobel de la Pau a Liu Xiaobo. Més enllà del debat sobre les particularitats, llums i ombres del Premi Nobel de la Pau, ara és moment d’aplaudir-ne la decisió.

Especialment, si tenim en compte alguns dels premiats en anys anteriors. Per exemple, el passat. No és que Obama no es mereixi algun elogi o aplaudiment. No és que no necessitem ‘estimular-lo’ a fi que concreti les seves proclames i bons desitjos. No. El que passa és que és totalment il·lògic donar el Premi Nobel de la Pau a la persona més popular del món que, a més a més, és responsable de gestionar-ne el major bocí de poder polític i militar.

Perquè el Premi Nobel de la Pau pot ser una eina magnífica per a donar visibilitat al treball pacient i tenaç de persones que, sense massa focus ni projeccions mediàtiques, van empenyent amb dignitat, noviolència i radicalitat, un compromís de pau, justícia i drets humans. També pot ser una eina importantíssima quan la persona en qüestió pateix per la seva llibertat o, fins i tot, la seva vida. Llavors, el Premi esdevé un escut protector de primer ordre.

El Premi a Liu concreta plenament aquestes dues possibles funcions: en Liu pateix presó per manifestar una opinió. Ja va patir-ne fa temps arran de la revolta democràtica de Tiananmen. Tot plegat, per ser fidel a una exigència democràtica i per voler romandre al seu país. Amb el Premi, no sabem si sortirà de la presó però sabem que la Xina es notarà molt més observada i pressionada que abans i, en Liu, se sentirà més enfortit i segur.

Tot aquest temps, en Liu i molts com ells han sobreviscut entre la duresa del seu país i la insensibilitat de la resta del món que, a fi d’aconseguir bones relacions diplomàtiques i comercials amb un gegant emergent, la Xina, callava. Finalment, aquest és el principal valor de premiar amb el Nobel de la Pau a gent com en Liu: en concedir-lo, el Comité Nobel ens permet sentir-nos col·lectivament un xic més dignes davant les constants dimissions ètiques i morals de la majoria dels nostres governs.