Tenim un problema amb les víctimes

16 04 2013

Sí. I gruixut.

Cada vegada que a Europa o els Estats Units hi ha un atemptat, la reacció del món polític, la cobertura que se’n fa als mitjans de comunicació i, al final,  la preocupació de la ciutadania, és altíssima. Si els atemptats produeixen un elevat nombre de víctimes, llavors els mitjans aturen programacions i el pols informatiu se centra en tot allò que té a veure amb l’atemptat: quants morts hi ha hagut; quin és l’estat de les víctimes; com està l’ànim de la gent; què diuen els responsables polítics; qui ha fet l’atemptat…

I quin és el problema? Que no fem el mateix amb les víctimes de països no occidentals. I la comparació és feridora: cada dia hi ha atemptats i assassinats ‘selectius’ amb desenes de morts i ferits que, per ser de països del sud, semblen ser menys greus. Ni els polítics reaccionen, ni els mitjans en parlen gaire. I, és clar, al final molta gent no s’hi sent tant concernida.

Ha de ser molt dur per a un conciutadà procedent d’Afganistan, Colòmbia o la RD del Congo -per citar alguns exemples- veure com les portades s’omplen d’unes morts quan mai hi ha espai per a les altres que, a més, els són ben properes.

Les explicacions són diverses: que no és el mateix un atemptat en un país en conflicte que en un país on no n’hi ha; que no es pot comparar un país llunyà que un país amb un ‘estil de vida’ com el nostre, etc. Però, més enllà de justificacions, el fet és el que és: es dóna més visibilitat a unes morts que a unes altres. I això, és clar, s’acaba traslladant al grau necessitat de resposta política: en el cas de les víctimes occidentals és urgent fer-hi alguna cosa. En les altres… ni es planteja.

Polítics i periodistes farien molt bé de pensar-hi. La invisibilització i el menyspreu no són les eines que ens fan falta per a construir societats més cohesionades i móns en pau.

Però compte, també cal encertar el to en la reacció davant d’aquesta invisiblització de les víctimes del Sud. No caiguem, com fan alguns dels nostres ‘hipercrítics’, a menysprear les víctimes occidentals: respectem-les i deixem temps, a les seves famílies i persones estimades, per al dol. No em sembla lògic que, ahir a la nit pràcticament al segon que sabíem que hi havia gent morta a Boston, veure tuits dient ‘on són les altres víctimes?‘. Un xic de sensibilitat i capacitat per a gestionar els temps és altament recomanable en situacions així. Les persones que pateixen la violència -a Boston, Jaffna, Ciudad Juárez, Kigali, San Salvador o Darfur- no en tenen la culpa de les dinàmiques de poder que, fatídicament i estúpida, es traslladen i reforcen des de la política i els mitjans.

En aquest cas, els camins de la construcció d’un món amb pau i drets humans i del periodisme digne, conflueixen plenament: no podem invisiblitzar cap víctima. I cal estar amb totes les víctimes.

Anuncis




‘La noche más oscura’ o el cost de fer les coses malament

4 01 2013

Zero-Dark-Thirty-Poster-464x650Avui s’estrena ‘Zero dark thirty’ (aquí traduïda com ‘La noche más oscura‘). Un film de Kathryn Bigelow que descriu el procés d’investigació, troballa i assassinat d’Ossama bin Laden.

És una pel·lícula ben documentada (on es revelen fets que no havien sortit a la llum pública), impecablement filmada i amb un to, habitual en la directora, realista i directe. El film se centra en descriure la feina dels agents de la CIA encarregats del cas i no hi apareixen altres components.

Es podria criticar precisament això: que la pel·lícula no dóna claus explicatives sobre el gihadisme, Bin Laden o l’actuació dels USA a la zona. Però Bigelow no ho pretén: vol descriure la tasca dels agents de la CIA i és el que fa. Això sí, sense amagar res: des dels maltractaments i tortures –en centres de detenció il·legals- als sospitosos de ser membres d’Al-Qaida fins als atemptats o les pugnes internes al si de la CIA.

La pel·lícula, de moment als Estats Units, ja ha generat polèmica. Sectors conservadors li retreuen que mostri -i per tant, confirmi- les tortures, mentre sectors progressistes consideren que, indirectament, les justifica.

Però, personalment, el que em porta la pel·lícula és a reflexionar sobre l’immens cost que suposa fer les coses malament.

Veure els ingents recursos econòmics, humans i tècnics esmerçats en capturar Bin Laden en aquests 10 anys, esgarrifa. Sobretot perquè, segurament, amb una altra política (per part de diversos estats i potències) a l’Afganistan les coses haurien anat diferent i el fenomen d’Al-Qaida o els talibans hagués tingut un relleu i incidència molt menor del que ha acabat tenint. I, potser, els atemptats de l’11 S ni haguessin arribat a produir-se.

De fet, aquesta seria una altra possible pel·lícula: ‘La noche más oscura’ comença amb els atemptats de l’11 S. Però se’n podria fer una altra que es remuntés a la tasca que la CIA va fer a l’Afganistan els anys 80: engreixant Bin Laden, facilitant-li armes i entrenant els seus ‘mujahidins’. Això donaria pistes de com massa sovint la política que s’autoconsidera ‘realista i pragmàtica’, a més d’èticament qüestionable, pot acabar esdevenint la pitjor inversió per al futur immediat.