Sí, Sr. Morenés, els infants han de saber la veritat. En parlem?

2 06 2016

Nuestros niños tienen que saber la verdad y tienen que saber que la libertad tiene un precio, que la democracia tiene un precio y que hay que defenderlas, y que hay que defenderlas y a veces con la propia vida y esos que la defienden con su propia vida generalmente son aquellos que llevan un uniforme y han jurado hacerlo

És probable que les declaracions del ministre Morenés, arran de la polèmica per les fotografies de nens amb armes al Castell de Figueres, siguin en clau político-electoral i, per tant, les hagi dit des de la voluntat de generar un impacte, més que no pas de fer cap reflexió.

Malgrat tot, les declaracions existeixen i han estat àmpliament escoltades i vistes. I, per tant, és pertinent, i necessari, valorar-ne el contingut.

D’entrada, cal recordar i situar que d’ençà la professionalització de les Forces Armades, el Ministeri de Defensa treballa en dues línies: la primera, mirar de captar gent que vulgui implicar-se en l’exèrcit. La segona, relacionada, però que va més enllà, fomentar la ‘cultura de defensa’: una perspectiva que vol promoure que la societat ‘entengui’ la necessitat de l’exèrcit i les inversions econòmiques que suposa. En una altra manera de dir-ho: la cultura de defensa com a antídot de l’educació per la pau, present en diversos centres educatius.

Aquest programa de cultura de defensa ha tingut diverses concrecions al llarg dels anys però, fonamentalment, ha cercat fer més visible i present l’exèrcit al si de la societat. Des de xerrades a instituts sobre la sortida professional de les FFAA fins a certàmens literaris i activitats educatives. I l’objectiu principal, gairebé sempre, és la gent jove: perquè històricament, quan es comença a desenvolupar el programa els joves eren els més refractaris a les Forces Armades (sortíem d’una època de forta mobilització a favor de l’objecció de consciència i la insubmissió amb tot el desgast que això suposa per al paper de l’exèrcit) i, també, perquè només s’ompliran les places professionals de l’exèrcit si la gent jove hi acudeix.

Les imatges de Figueres, responen plenament a això. Unes fotografies, la de nens i nenes amb fusells a la mà, força esperpèntiques i, en termes pedagògics, greus. ¿Quina mena de joc, entreteniment o satisfacció suposa que nens i nenes puguin tenir a les mans instruments que serveixen, poseu-hi totes les floritures que vulgueu, per matar? ¿Quina mena de missatge pedagògic estem emetent si, aquells artefactes que són darrere les guerres i les seves terribles conseqüències humanitàries –també per a milers de nens i nenes-, les convertim en un divertiment? Podem pensar en moltes coses, capacitats i habilitats que cal desenvolupar i fomentar entre els nens i nenes: l’apologia del militarisme, segur que no és una d’elles.

Però les declaracions del Ministre han acabat de reblar el clau.

Diu el Sr. Morenés que els nens han de conèixer la realitat, ‘la verdad’, diu ell.

Vinga, doncs parlem de realitat i, fins i tot, de ‘veritats’.

Podríem parlar, per exemple, que al món dediquem 1,7 bilions de dòlars a la despesa militar mentre permetem, sí permetem, que milions de persones morin de fam o visquin en condicions d’extrema pobresa, mancats d’aigua potable, habitatge, educació o accés a la salut. Efectivament, la llibertat i la democràcia té un preu. Però aquest món s’encaparra a construir una gran maquinària de guerra… enlloc d’afavorir condicions de justícia i dignitat per a tothom, factor essencial per a generar seguretat humana global.

Podríem parlar que al món hi ha vora vint milions de soldats i recordar que, malgrat la propaganda oficial, el nombre de soldats que fan missions humanitàries (i, és clar, això sense entrar a valorar el grau de coherència, idoneïtat, qualitat, sentit i resultats d’aquestes missions) és molt petit.

Podríem parlar que la proliferació de les armes, amb un comerç irresponsable i descontrolat, afegeix benzina a moltes situacions de conflicte, alimenta la seva virulència i incrementa les conseqüències devastadores de la violència armada: morts, ferits, destrucció, desplaçats i refugiats. Segons recorda el SIPRI, en el període 2011-2015 el comerç de grans armes convencionals va créixer un 14% respecte al període anterior. I el Pròxim Orient és una de les zones del planeta on més ha crescut l’adquisició d’armes. Un món convuls, per cert, al qual l’Estat espanyol hi contribueix decisivament: és el setè exportador d’armes al món.

Sembla que el ministre està molt preocupat per la llibertat, la democràcia i la pau: potser els nens i les nenes haurien de saber que l’Estat és el tercer subministrador d’armes a l’Aràbia Saudita, un règim, com totes i tots sabem, fermament preocupat per la defensa de la pau, la llibertat i la democràcia, a dins de les seves fronteres i a la regió (Iemen, Síria, etc.).

El ministre Morenés afirma que la llibertat i la pau tenen un preu. El que és segur és que la irresponsabilitat, el militarisme i la violència armada, tenen un preu altíssim: 35 conflictes armats, més de 500.000 persones mortes cada any, milions de ferits i 59,5 milions de persones refugiades i desplaçades.

 

Enlloc d’acceptar acríticament aquestes rèmores, hauríem de fomentar que els nens i les nenes siguin capaces, pel nostre bé i pel seu, de construir i defendre la pau i la llibertat amb eines que no posin en risc la llibertat i la pau.





El dia més important

21 04 2015

Després dels fets d’ahir, ben insòlits en el nostre entorn, avui és un dia important. I el dia més important per a la pau.

No és el dia més important per la pau per què divendres s’acabés una important reunió a Ginebra per evitar el desenvolupament de les armes robòtiques. Ni perquè ens trobem a les portes de l’inici de les negociacions diplomàtiques a Nova York sobre el Tractat de No Proliferació Nuclear. I no és el més important, tampoc, perquè demà comenci a La Haia una trobada de milers de dones on recordaran que la pau passa per un món on les dones estiguin plenament incorporades i visibilitzades.

No. Avui és un dia important perquè alumnes, pares, mares, mestres i tota la resta faran el seu paper al si de la comunitat educativa. Un paper complicat, sens dubte, després del que va passar ahir.

La cultura de pau, o la cultura de violència, es forma de moltes i petites aportacions que anem recollint, vivint i experimentant dia a dia i que van configurant la nostra consciència, la nostra manera de veure’ns i relacionar-los. La nostra forma d’implicar-nos al món. I, avui, alumnes, famílies i mestres es faran preguntes. Hauran de desenvolupar-se amb inevitables dimensions d’incomoditat, tristesa, desànim i sentiments contraposats. I caldrà que vagin responent, a les preguntes i incomoditats dels altres, a les pròpies i a les situacions -noves- que s’aniran produint.

Serà bo que s’entengui que és un fet excepcional. Que per més que pensem, planifiquem i organitzem poden passar fets excepcionals. I, a vegades, fets excepcionals ben negatius. Que, malgrat tot, és clar, cal fer el màxim per fer-ho tot el millor possible. A l’escola, sí. Però també a les famílies i a la societat. Perquè els valors i les conductes de les persones són una síntesi d’allò que generem i d’allò que rebem.

Estarà bé conèixer i entendre les circumstàncies, contextos i factors explicatius del que ha passat. Però seria ben erroni caure en l’estigmatització d’algunes d’aquestes circumstàncies o contextos.

Seria magnífic no perdre l’espontaneïtat. I procurar que la por no ens bloquegi. Viure amb por, amb excessives prevencions i angúnies, no ens estalvia la possible vivència d’un fet negatiu excepcional. Segurament, al contrari. I, segur, ens impedirà gaudir de moltes coses importants i necessàries per al nostre desenvolupament.

I aprendre equilibris complexos: a reafirmar valors, línies vermelles i conceptes clars amb la necessària dosi de tolerància, comprensió i empatia per situacions i coses que no són blanc o negre.

Garantir la cohesió, millorar la convivència, consolidar la pau, no ho farem sense dificultats. Només es pot fer, i de fet només es pot demostrar, a partir de la superació de les dificultats que ens anem trobant.

Precisament perquè ahir va ser un dia excepcionalment violent, avui és el dia més important per a la pau.





De mica en mica s’omple la pica

28 01 2011

Foto de Toni Viader

Avui, a moltes escoles i instituts del país, s’hi celebra el Dia Escolar per la Pau i la Noviolència (DENIP).

És possible que alguns mestres, familiars i alumnes pensin que aquella activitat concreta i puntual que es fa al seu centre és irrellevant i poc decisiva. Una gota en un oceà… Però, a can Fundació per la Pau, entre les peticions que se’ns fan i les informacions que ens arriben, en tenim una visió més global i, la veritat, fa patxoca.

És bo recordar que tot això del DENIP va començar perquè un professor mallorquí es va entestar en que la comunitat educativa recordés el dia de l’assassinat de Gandhi. Però no només per fer-ne homenatge i mirada al passat, sinó també per a aprofitar-ho en positiu i en clau de present: quina és la nostra responsabilitat, avui, en la construcció d’un món en pau?

La idea va sorgir sota el franquisme i bàsicament s’ha difós i treballat des de l’àmbit civil i amb la implicació entusiasta de gent de l’ensenyament. I, avui, sense un suport especial de les institucions o dels mitjans de comunicació, el DENIP és una realitat ben present i ben integrada al si del món educatiu.

Potser algunes iniciatives s’han muntat a corre-cuita, potser no totes tenen una reflexió profunda al darrera, potser… però el que és innegable és que, sumant-ho tot, avui s’està fent -de la mà de mestres, ensenyants, mares, pares i estudiants- una gran sacsejada col·lectiva sobre la inutilitat de la violència i la necessitat de construir la pau.