L’Aylan no va morir dimarts

3 09 2015

No. La seva mort ve de lluny, fins i tot d’abans de néixer.

Quan va venir al món ja ho tenia complicat: un poble sense estat, el kurd, en el marc d’una Síria controlada per un govern autoritari.

Però la seva vida encara es va complicar més quan faltaven pocs mesos per néixer. El 2011, contagiats pel clam de justícia i dignitat que va remoure el món àrab, una part important del poble sirià va dir prou i va sortir al carrer. I el règim de Baixar al-Àssad va reprimir amb brutal duresa les manifestacions ciutadanes. S’iniciava una època encara més fosca.

Va morir una mica més quan els enemics eterns de la regió, l’Iran i l’Aràbia Saudita van començar a moure les seves peces. Els primers apuntalant l’escalada repressiva del règim i els segons, veient l’oportunitat de posar uns ‘nous’ més ‘seus’, facilitant la deriva armada de la revolta, inicialment, pacífica i ciutadana.

La vida a l’Aylan se li va complicar molt més quan, entre l’estímul saudita i el deixar fer turc, i en part, el benefici indirecte per al règim, grups islamistes van començar a aparèixer per Síria, contaminant la revolta i, a la vegada, impedint-la.

Va morir encara més quan Rússia i EEUU, lluny d’actuar com a potències responsables (cosa que no solen fer gaire, certament) van mirar-s’ho en clau d’interessos immediatistes. Els primers armant el règim i defensant la seva actuació internacionalment, sovint amb el suport de la Xina, i els segons, amb la participació també de França i Gran Bretanya, armant o entrenant grups rebels però, en el fons, pensant que una guerra de desgast entre dos enemics (Síria més l’Iran, per un cantó, i el gihadisme, per l’altre) era un escenari prou llaminer. Tot això, és clar, amanit per l’absoluta indiferència cal al patiment de la població.

L’Aylan va encaminar-se cap a la mort definitiva quan en el marc de la degeneració del conflicte sirià i de les conseqüències de la guerra i l’ocupació de l’Iraq (caos, greuges i tensions comunitàries mal gestionades, etc.) neix la vessant més brutal del terrorisme gihadista: l’Estat Islàmic. Una presència que també va arribar a les zones kurdes, fins llavors més allunyades de l’enfrontament, patint el seu assetjament en llocs com Kobani, d’on, segons diverses informacions, procedia la família de l’Aylan.

I sí, finalment, va morir aquest dimarts en una situació dramàtica, generant una imatge esfereïdora que ha fet la volta al món i que ha sacsejat moltes consciències. Fins i tot les de gent, polítics i periodistes que fins fa quatre dies o bé passaven del tema o bé el resolien amb l’habitual recepta de duresa i crueltat: cal més policia, més murs, més repressió; evitar l’allau; que vagin a una altra banda; és el seu problema, no el nostre; mala sort, us ha tocat.

Però més enllà de l’impacte emocional d’ara, tinguem-ho clar: la seva tragèdia, i en diferent grau, la tragèdia dels 10.000.000 de desplaçats de Síria (quasi la meitat de la població) ve de lluny.

I sinó ens prenem seriosament la lluita per la justícia, els drets humans, la prevenció i resolució dels conflictes, el desarmament i el control d’armes, per més que ens esgarrifin les morts de nens com l’Aylan, ens haurem de resignar a veure’n moltes més.

Anuncis




Armes contra l’Estat Islàmic: solució o increment del problema?

10 09 2014

stado-islamico

14 de desembre de 2012: Adam Lanza, un jove de 20 anys, entra a l’escola Sandy Hook de Newtown (Connecticut) i, armat amb dues pistoles i un rifle, obre foc de forma brutal i, finalment, se suïcida. A banda d’ell, vint-i-set persones moren, vint de les quals infants de 6 i 7 anys.

Fins i tot la societat nord-americana, acostumbrada a matances d’aquest tipus, va quedar molt impactada. Per primera vegada, es generà un cert clam social per la regulació de l’accés a les armes. El mateix president Obama va exigir traduir ‘les paraules en accions’.

Una setmana més tard de la tragèdia, Wayne Lapierre, vicepresident de la poderosíssima Associació Nacional del Rifle (NRA), va manifestar en una roda de premsa que si els professors haguessin tingut una arma haguessin pogut repel·lir l’atac. És a dir, la solució no passaria per a canviar el problema (reduir l’accés i tinença d’armes) sinó incrementar-lo: posant-hi més armes.

Són paraules que van escandalitzar a molta gent, no només a Europa (on la percepció de la sobre les armes és molt diferent a la nord-americana) sinó també als Estats Units.

Però no sé si, en altres àmbits no acabem actuant com reclamava en Wayne Lapierre…

La irrupció amb força del grup gihadista Estat Islàmic (EI), independitzat d’Al Qaida i, de fet, superant-lo en terror i deshumanització, és un fet d’extrema gravetat. La seva acció sobre el terreny, la capacitat de reclutar nous combatents i els buits de poder en molts estats, fan témer el pitjor.

Caldria preguntar-se, però, si algunes de les solucions que es proposen són adequades o, tard o d’hora, poden acabar incrementant el problema. Davant la dificultat d’intervenir-hi directament i tenint ben present el record dels fracassos de les intervencions a l’Iraq, Afganistan i Líbia, diversos països han optat per l’enviament d’armes a alguns dels actors armats (kurds, iraquians i grups d’oposició sirians) que combaten l’EI.

Deixem de banda que tots aquests actors tenen historials no pas nets de vulneracions de drets humans (encara més si, en aquesta coalició anti-EI s’hi inclou el règim de Baixar Al-Assad). Però, segur que és una solució? Potser oblidem que, en part, la presència de l’EI i la seva força sobre el terreny es deu a les moltes armes que s’han anat enviant en diversos llocs, també suposadament com a solució a altres problemes i conflictes.

Recordem Líbia: un cop ‘rehabilitat’ diversos països, molts d’ells europeus, no van tenir cap angúnia a vendre armes al coronel Gaddafi. Al cap de ben poc, però Occident i diversos països àrabs van passar a combatre el dictador i, de fet, durant la crisi de 2011, Qatar i Emirats Àrabs Units, tot i l’embargament vigent, van enviar armes a les diverses faccions de l’oposició.

Bona part de l’arsenal del règim libi i de les armes que es van fer arribar a l’oposició, van acabar circulant cap altres llocs i indrets: per exemple, Mali (on va fer ‘falta’ una intervenció de França) i Síria.

Pel que fa a Síria, Rússia, Qatar, Aràbia Saudita, Turquia, Iran i Estats Units durant quasi tres anys han estat venent o bé facilitant l’entrada d’armes al règim sirià uns i a les diverses faccions armades opositores, els altres.

Doncs bé, una part d’aquests enviaments d’armes a Líbia, Síria, Iraq, etc. van acabar finalment a en mans de l’EI. Armes amb les quals han pogut avançar sobre el terreny i cometre tota mena d’atrocitats. Amb tota aquesta experiència, segur que enviar més armes a la zona és una bona solució?